Pilota de vent

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Gimnàs de l'Antiga Grècia

Una pilota de vent, (terme emprat els segles XV i XVI a Espanya i Italia[1]), era una pilota buida, que s'inflava amb aire a pressió, que li permetia botar i rebotar en impactar amb certa velocitat contra un cos sòlid.[2] L’ús típic de les pilotes de vent va ser per jugar a diferents jocs de pilota d'aquell temps.[3][4]

Avui dia, encara que moltes de les pilotes actuals estan inflades amb aire, la denominació moderna se simplifica en "pilota", prescindint del sistema adoptat en la seva fabricació.

Història[modifica]

Retrat d'Alfons d'Este atribuït a Bastianino. Antonio Scaino li va dedicar la seva obra sobre el joc de pilota.

Hi han estudis que tracten aquest tema amb certa profunditat, citant nombrosos documents d'autors famosos (Alfons X de Castella - que va prohibir el joc de pilota, amb pena de presó, Erasme de Rotterdam, Rabelais, Calderón de la Barca, Baltasar de Castiglione, Antonio Scaino da Salò,...).[5][6]

Els grecs clàssics jugaven a pilota però no està documentat que usessin pilotes de vent tot i que sembla probable. En època de l’imperi romà hi havia pilotes de vent. Les més grans s’anomenaven “follis” i les més petites “follicis”. La cambra d’aire es feia de bufetes d’animals. Molt sovint de la bufeta urinaria del porc.[7]

Esmentant el joc de pilota mesoamericà (concretament el mexicà) els cronistes comparaven les pilotes indígenes massisses de cautchú amb les europees plenes d’aire.[8][9]

Un dels testimonis més importants, pel que fa als detalls, és el de Lluís Vives (1493-1540). Vives escrigué una comparació entre el jeu de paume (jugat amb pilotes dures i raquetes amb encordat de budell) i el nostre joc de pilota (semblant al de la pilota valenciana actual i jugat amb "pilotes de vent".[10][11] colpejades amb el palmell de la mà).

En aquest testimoni, Joan Lluís Vives parla del jeu de paume comparant les cordes de les raquetes d'aquell joc que es jugava a Paris, amb els bordons de budell de la sexta corda de la guitarra.[10]Les exigències d'una raqueta de tennis pel que fa a l'encordat determina que les cordes de budell d'animal siguin molt adequades per a aquest ús.

Segons un llibre de 1840, a Barcelona hi havia un local per a "jocs de pilota". No queda clar quina mena de joc o jocs s'hi jugaven.[12]

L’arribada del cautxú i el descobriment de polímers sintètics de propietats similars permeteren una millora en les prestacions de les pilotes de molts jocs i esports.

Antonio Scaino i la seva obra sobre el joc de pilota[modifica]

A instàncies d'Alfons d’Este, Antonio Scaino da Salò[5] (capellà, teòleg i literat) va escriure una obra molt notable sobre el joc de pilota.[13] Amb referència amb les pilotes de vent, va descriure amb detall la forma de la bufeta i del tubet i una mena de vàlvula antiretorn (o de retenció) a base d’estopa, que permetia inflar la pilota amb una manxa adequada molt semblant a les actuals. També esmentava el costum d’afegir una mica de vi a l’interior de la cambra perquè les pilotes mantiguessin l’esperit (la seva elasticitat) més temps.[14] El sistema de "vàlvula antiretorn" emprat amb la bufeta urinària comparat amb el de les pilotes de vent fou descrit per Juan Valverde de Amusco i "Fray Luís de Granada".[15][16]

Fabricació[modifica]

L'element bàsic de les pilotes de vent era la bufeta d'un animal. La seva superfície externa es revestia amb cuir i un cop recoberta la bufeta s'omplia amb aire a pressió inflant-la amb una manxa.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Web oficial Palazzo della Pilotta
  2. Diccionari catalá-castellá-llatí- frances-italiá. Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá, per una societat de Catalans, 1839, p. 480–. 
  3. Pere Labernia. Diccionario de la lengua castellana, 1: con las correspondencias catalana y latina. Librería de Estevan Pujal, 1861, p. 257–. 
  4. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, 2. Espasa Germans, 1865, p. 343–. 
  5. 5,0 5,1 Trattato del giuoco della palla di messer Antonio Scaino da Salò, diuiso in tre parti. Con due tauole, l'vna de' capitoli, l'altra delle cose piu notabili, che in esso si contengono
  6. Història del "jeu de paume".
  7. Jean-Rodolphe d' Arnay. Vida privada de los romanos. la Viuda de Ibarra, 1802, p. 60–. 
  8. Gonzalo Fernández de Oviedo; Real Academia de la Historia (España) Historia general y natural de las Indias, Islas y Tierra-Firme del Mar Oceano: Primera parte. Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 166–. 
  9. Bernardino de Sahag-n; Carlos Maria de Bustamante Historia General de las Cosas de Nueva España. Cambridge University Press, 27 gener 2011, p. 291–. ISBN 978-1-108-02584-3. 
  10. 10,0 10,1 Juan Luis Vives. Diálogos de Juan Luis Vives. por la Viuda de Barco Lopez, 1817, p. 352–353 [Consulta: 28 abril 2011]. 
  11. Pere Labernia. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina,2. Espasa Germans, 1865, p. 343– [Consulta: 26 abril 2011]. 
  12. Fernando Patxot. Manual del viajero en Barcelona. Impr. de Francisco Oliva, 1840, p. 181– [Consulta: 27 abril 2011]. 
  13. Jacopo Bonfadio. Lettere, 1790, p. 28–. 
  14. Antonius Scaino. Trattato del giuoco della palla. - Vinegia, Giolito de Ferrari 1555. Giolito de Ferrari, 1555, p. 144–. 
  15. Juan Valverde de Amusco; Salamanca; Lafréry Historia de la composicion del cuerpo humano, escrita por Ioan de Valuerde de Hamusco. impressa por Antonio Salamanca, 1556, p. 3–. 
  16. La anatomía humana en la obra de Fray Luis de Granada: discurso leído el día 14 de mayo de 1946, con motivo de su recepción pública. Real Academia Nac. Medicina, 1946, p. 46–. GGKEY:763CPEW2J29. 

Enllaços externs[modifica]