Bruixa aguda
Psilocybe semilanceata  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Dades | |||||||||
| Font de | bruixa aguda | ||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Super-regne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Hymenogastraceae | ||||||||
| Gènere | Psilocybe | ||||||||
| Espècie | Psilocybe semilanceata P.Kumm., 1871 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus semilanceatus | ||||||||
| Sinònims | Psilocybe semilanceata var. microspora Psilocybe semilanceata var. obtusata Agaricus semilanceatus
| ||||||||
La bruixa aguda (Psilocybe semilanceata) pertany a un gènere de bolets menuts que creixen pertot arreu. Aquest gènere és molt ben conegut per les seues propietats al·lucinògenes, conegut també com a "bolets màgics", encara que la majoria d'espècies del gènere no contenen alcaloides al·lucinògens. La psilocina i la psilocibina són els composts al·lucinògens responsables dels efectes psicoactius de moltes espècies del gènere.
Psilocybe semilanceata: bongui, mongui, sorgin zorrotz.
El gènere pot tenir altres noms com: bolets màgics, bolets sagrats, liberty caps (EUA: barrets de la llibertat), teonanacatl (Mèxic: carn de deu), nti-si-tho (mazatecs: que germina), bolets dels somnis, bolets al·lucinògens.
Història[modifica]
El culte als bolets màgics prové de l'època precolombina. Van ser les expedicions espanyoles del segle xvi, les quals trobaren les primeres indicacions sobre l'ús d'aquests per les tribus índies de Mèxic meridional, sobretot a les regions zapotèque, nahuatl i otomi.
Bernardino de Sahagún, Motolinia, Francisco Hernández, Jacinto de la Serna havien remarcat el poder narcòtic i embriagant dels teonanacatl.
Es van descobrir estàtues de pedra, amb formes de bolets, a Guatemala, El Salvador i a Mèxic meridional, les quals poden ser del període que va entre 2000 aC i el 900 de l'era cristiana. Aquestes figures estan formades per un barret hemisfèric amb forma de Psilocybe, i un peu robust amb una esfinx humana o animal. Eren emprades en cerimònies consagrades en què consumien els bolets al·lucinògens.
Fou R. Wasson, qui després d'haver-hi assistit a una cerimònia, inicia l'estudi dels bolets màgics. L'experiència viscuda la narra a l'article "En busca del hongo mágico". El seu col·laborador Robert Heim aconsegueix cultivar amb èxit exemplars de Psilocybe. I Albert Hoffman, descobridor del LSD, aïlla i sintetitza els alcaloides indólics, psilocibina y psilocina, responsables dels efectes psicoactius dels bolets mexicans.
Actualment se sap que s'han emprat pràcticament a tot el món (Índia, Algèria, Europa medieval) per la presència en motius artístics.
Descripció morfològica[modifica]
La família de les Estroforiàcies té espècies de colors generalment marró o avellana, amb làmines adherents, esporada marró fosca amb porós germinatiu.
Psilocibe: Espècies petites, amb barret cònic o acampanulat, làmines no separables i peu bastant llarg i prim, que pot presentar o no un anell. Les espècies al·lucinògenes poden identificar-se pel fet que el seu peu es tenyeix de blau quan es rasca.
Psilocibe semilanceata:
- Barret: té un diàmetre entre 0,5-1cm. De color marró, forma cònica, amb un petit mugró a la punta. Amb marge estriat, viscós quan és humit.
- Tall/peu: 2-3mm de diàmetre amb una longitud entre 6-10cm. Color pàl·lid de groguenc a marró. És ondulat i dur, amb un petit anell fosc.
- Làmines: marró púrpura.
- Espores: marrons amb forma elipsoidal.
Distribució[modifica]
A Espanya és abundant en la Sierra de Guadarrama, País Basc, Navarra, Catalunya. Creix de forma dispersa i en grups, en llocs on hi hagi herba i sòls rics en matèria orgànica, especialment si han estat abonats amb femtes d'ovella o cabra.
Composició[modifica]
Els compostos psicoactius de Psilocybe són la psilocibina y psilocina. Es tracta de derivats de la triptamina substituïts en posició 4 amb propietats al·lucinògenes semblants a las del LSD. Són alcaloides de la família de les indolalquilamines.
La psilocibina o O-fosforil-4-hidroxi-N,N-dimetiltriptamina és un profàrmac inactiu, que s'hidrolitza en pH àcid a l'estómac en fosfat i psilocina (4-hidroxi-N,N-dimetiltriptamina), el principi fisiològicament actiu.
S'han aïllat dos compostos més, anàlegs de la psilocibina, anomenats: baeocistina y norbaeocistina.
Part tòxica[modifica]
Tots els bolets contenen els alcaloides. El percentatge de cadascun és variable depenent fonamentalment de l'espècie que es tracti i de les condicions particulars en què es desenvolupi.
Usos i propietats[modifica]
Emprats amb finalitats mítiques, religioses i màgiques, rituals d'iniciació i fins curatius per chamans, patges i sacerdots des de temps immemorables.
Poden fumar-se, però l'efecte es redueix molt.
20-40 exemplars efecte lleuger 50-100 exemplars efecte intens
No són tòxics però el seu ús reiterat produeix tolerància.
Farmacologia[modifica]
La psilocibina i psilacina són variants de la triptamina, un alcaloide molt similar al neurotransmisor serotonina. Aquesta és la responsable de la percepció sensorial, la regulació de temperatura i l'inici del repòs nocturn. La psilocibina competeix en eficàcia amb la serotonina en la seva unió amb les localitzacions sinàptiques.
Els efectes fisiològics acostumen a ser comuns, mentre que els efectes psíquics varien molt d'una persona a una altra.
La psilocibina és una substància molt poc tòxica que el cos assimila sense dificultat i té un alt marge de seguretat. Fins a 70 vegades la dosis activa mínima (2mg).
Dosis superiors a 5 mg indueixen efectes enteogènics. Mitja hora després de la seva ingestió, una vegada la psilocibina es desfosforila a psilocina, poden desencadenar-se il·lusions visuals, disfòria, eufòria i una sensació vertiginosa. Una mastegació perllongada pot disminuir aquest interval de temps. Altres símptomes sistèmics inclouen rubefacció cutània i facial, taquicàrdia, augment de la temperatura corporal i hipertensió arterial. La duració dels efectes psicodèlics és de tres a sis hores. A dosis elevades pot observar-se un efecte pseudoatropínic, que produeix sequedat a la boca, retenció vesical i un augment en la intensitat de les al·lucinacions.
El tractament de la intoxicació és simptomàtic s'empren les benzodiacepines per tractar els efectes anticolinérgics.
No es coneix dosi letal per l'ésser humà, ni s'han descrit fenòmens de dependència física o psíquica o enverinament.
Espècies relacionades[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Intoxicaciones por plantas y hongos. J.Piqueras. Masson
- Las plantas alucinógenas. Luis Otero Airo. Editorial Paidotribo.
- Les champignons toxiques et hal·lucinogenes.
- Revista de neurologia, 2003. Vol 36, nº 10, 951-960.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bruixa aguda |