Vés al contingut

Radioteatre

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Enregistrament d'un radioteatre als Països Baixos, l'any 1949

El radioteatre, teatre radiofònic o drama sonor és una representació dramàtica purament acústica, un espectacle teatral purament acústic que es transmet per la ràdio. Com que manca de components visuals, el radioteatre depèn del diàleg, la música i els efectes de so per a ajudar l'oient a imaginar la història. Pot consistir en obres escrites expressament per a la ràdio, docudrames, dramatitzacions d'obres de ficció, adaptacions teatrals i versions radiofòniques de teatre musical o òpera.[1]Va tenir un desenvolupament inicial el 1920 i va guanyar molta popularitat durant les dècades posteriors. A partir de 1940 va ser una forma d'entreteniment popular a tot el món. Amb l'arribada de la televisió, a mitjan segle xx va decaure en gran manera, i actualment té una petita presència en l'entreteniment.[2] Les gravacions històriques es reediten com a ràdio antiga i, des de la dècada de 2010, els podcasts i la distribució digital han impulsat una renovació del drama sonor. En aquest context, una obra d'àudio no ha de ser necessàriament emesa per ràdio.

Història

[modifica]

Antecedents

[modifica]

La possibilitat de transmetre representacions dramàtiques a distància és anterior a la radiodifusió. El 1881, l'enginyer francès Clément Ader va presentar el teatròfon, un sistema que permetia escoltar representacions de l'Òpera de París per línies telefòniques. A la Gran Bretanya, l'any 1890 es va oferir un servei semblant, l'Electrophone, que transmetia obres teatrals, concerts i oficis religiosos a subscriptors particulars.

Les primeres emissions de veu i música per ràdio al començament del segle XX van demostrar que el nou mitjà també podia difondre ficció dramàtica. Inicialment, moltes emissions eren connexions a distància amb escenaris o adaptacions molt simples de peces teatrals.

De 1920 a 1930

[modifica]

Les primeres dramatitzacions radiofòniques regulars van aparèixer a diversos països durant els primers anys de la radiodifusió. Als Estats Units, l'emissora WGY de Schenectady va formar el 1922 una companyia d'actors i va emetre adaptacions d'obres completes. Aquell mateix any, emissores britàniques van experimentar amb escenes de Shakespeare i altres peces teatrals.[3]

La BBC va començar a emetre teatre poc després de la seva fundació. El 15 de gener de 1924 va transmetre Danger, de Richard Hughes, una de les primeres obres britàniques escrites específicament per a la ràdio. La manca d'imatges va afavorir l'aparició d'un llenguatge propi basat en la veu, els silencis, la música, el muntatge i els efectes sonors.[4]

Durant la segona meitat dels anys vint es van consolidar les sèries, els serials i les companyies estables. Als Estats Units, Amos 'n' Andy, iniciat el 1928, es convertí en un dels primers grans èxits radiofònics nacionals, malgrat que la seva representació racial ha estat objecte de fortes crítiques posteriors.

Edat d'or, de 1930 a la dècada de 1950

[modifica]
Programa pels nens del Junior Artists Club (Federal Arts Program, 1935)

Durant les dècades de 1930 i 1940, el radioteatre va ocupar un lloc central en la programació. Als Estats Units prosperaren les antologies dramàtiques, els serials, les comèdies, el misteri, la ciència-ficció i les adaptacions literàries. Directors, guionistes i intèrprets que després treballarien al cinema i a la televisió es van formar en aquest mitjà.

Un dels exemples més coneguts és l'adaptació de La guerra dels mons dirigida i narrada per Orson Welles per a The Mercury Theatre on the Air el 30 d'octubre de 1938. El programa va presentar bona part de la narració com si fossin butlletins informatius; la magnitud del pànic que hauria provocat va ser exagerada per la premsa, però l'emissió esdevingué una fita de la història de la ràdio.[5] A finals de la dècada de 1930, la radionovel·la era àmpliament popular als Estats Units (i també en altres parts del món). Hi havia dotzenes de programes de gèneres molt diversos, des de misteris i thrillers, fins a telenovel·les i comèdies. Entre els dramaturgs, guionistes i novel·listes nord-americans que es van iniciar a la radionovel·la es troben Rod Serling i Irwin Shaw.

A Gran Bretanya, no obstant això, durant la dècada de 1930 la programació de la BBC, tendia a ser més d'alt nivell, incloent les obres de Shakespeare, el drama grec clàssic, així com les obres dels principals dramaturgs moderns, com Txékhov, Ibsen, Strindberg, i així successivament. També s'hi dramatitzaven amb freqüència novel·les i relats curts T. S. Eliot, Assassinat a la catedral el 1936.[6] El 1930, la BBC produïa el doble d'obres que el West End londinenc, i a mitjan dècada de 1940 produïa més de 400 obres a l'any.[7] Autors com Louis MacNeice, Dylan Thomas i Samuel Beckett van explorar les possibilitats literàries i sonores del mitjà. Sota el bosc lacti, de Thomas, es va estrenar per ràdio el 1954; Beckett va escriure All That Fall per a la BBC, emesa el 1957.

Els productors de radioteatre aviat s’adonaren que adaptar obres teatrals a la ràdio no sempre funcionava i que calien obres escrites específicament per a aquest mitjà, que tinguessin en compte les seves possibilitats expressives i les diferències respecte del teatre. Les obres de George Bernard Shaw, per exemple, es consideraven fàcilment adaptables.[8] Tanmateix, un article principal de la revista literària de la BBC The Listener, publicat el 14 d’agost de 1929 i dedicat a l’emissió de dotze grans obres, sostenia que, si bé no s’havia de negligir la literatura teatral del passat, el futur del gènere es trobava principalment en les obres escrites específicament per al micròfon.

El 1939–1940, la BBC fundà la seva pròpia Drama Repertory Company, que li proporcionà una companyia estable d’actors. Després de la guerra, aquesta companyia comptava amb una cinquantena de membres, que participaren en el gran nombre d’obres emeses durant l’època de màxima esplendor del radioteatre de la BBC, entre les dècades del 1940 i el 1960.[9]

Al principi, la BBC es resistí a produir serials radiofònics a l’estil nord-americà, però finalment creà sèries molt populars com Dick Barton – Special Agent (1946–1951), Mrs Dale's Diary (1948–1969) i The Archers (1950–). The Archers encara s’emetia l’octubre de 2017 i és el serial radiofònic més longeu del món, amb més de 18.400 episodis.[10]

Anteriorment ja s’havien produït alguns serials, entre els quals The Shadow of the Swastika (1939), de Dorothy L. Sayers, The Man Born to Be King, una sèrie de dotze episodis emesa el 1941, i Front Line Family (1941–1948). Aquesta última també s’emeté als Estats Units com a part de l’esforç propagandístic destinat a afavorir l’entrada del país a la guerra. El programa narrava les tribulacions de la família britànica Robinson durant el conflicte i incloïa arguments relacionats amb el racionament, els familiars desapareguts en combat i els bombardeigs. El 1946, després de la guerra, la sèrie passà al BBC Light Programme.[11]

La BBC continuà produint diversos tipus de teatre radiofònic, incloent-hi el docudrama, durant tota la Segona Guerra Mundial. Entre els escriptors que hi treballaren hi havia el novel·lista James Hanley[12] i el poeta Louis MacNeice, que el 1941 passà a formar part de la plantilla de la corporació. Inicialment, la feina de MacNeice a la BBC consistí a escriure i produir programes radiofònics destinats a fomentar el suport dels Estats Units i, posteriorment, de la Unió Soviètica. Ho feu mitjançant programes culturals que posaven l’accent en els vincles entre els països, més que no pas en la propaganda directa. Al final de la guerra, MacNeice havia escrit més de seixanta guions per a la BBC, entre els quals Christopher Columbus (1942), protagonitzada per Laurence Olivier, The Dark Tower (1946) i una adaptació radiofònica en sis parts del Faust de Goethe (1949).[13]

Després de la Segona Guerra Mundial, la BBC reorganitzà la seva oferta radiofònica i introduí dos canals nous com a complement del BBC Home Service, el qual havia sorgit, al seu torn, de la fusió, el setembre de 1939, del National Programme i el Regional Programme d’abans de la guerra. Els nous canals foren el BBC Light Programme, inaugurat el 29 de juliol de 1945 com a successor directe del BBC General Forces Programme del període bèl·lic, i el BBC Third Programme, que començà a emetre el 29 de setembre de 1946.

El BBC Light Programme, tot i estar dedicat principalment a l’entreteniment lleuger i a la música, incloïa una quantitat considerable de produccions dramàtiques, tant obres independents —generalment de caràcter lleuger, com indicava el nom de l’emissora— com serials. En canvi, el BBC Third Programme, destinat a convertir-se en una de les principals forces culturals i intel·lectuals de la Gran Bretanya de postguerra, s’especialitzà en obres dramàtiques de més ambició, a més de música culta, conferències i altres continguts. Les produccions de llarga durada d’obres clàssiques, modernes o experimentals ocupaven de vegades la major part de la programació d’una nit. El Home Service, per la seva banda, continuava emetent diàriament obres dramàtiques d’ambició mitjana, tant peces independents com serials.

Les dècades del 1950 i el 1960 constituïren l’època de màxima esplendor del radioteatre de la BBC. Durant aquest període, molts dels dramaturgs britànics més importants començaren la seva carrera a la corporació o hi adaptaren les seves obres. Bona part de les primeres experiències professionals de la dramaturga Caryl Churchill foren en el radioteatre. Des de The Ants, el 1962, escrigué nou produccions per a la ràdio de la BBC fins al 1973, quan la seva obra teatral començà a obtenir reconeixement al Royal Court Theatre.[14] El debut dramàtic de Joe Orton fou l’obra radiofònica The Ruffian on the Stair, escrita el 1963 i emesa el 31 d’agost de 1964.[15]

La primera producció professional de Tom Stoppard fou inclosa en el programa radiofònic de quinze minuts Just Before Midnight, de la BBC Radio, que presentava obres de dramaturgs novells.[15] John Mortimer debutà com a dramaturg radiofònic el 1955, amb una adaptació de la seva pròpia novel·la Like Men Betrayed per al BBC Light Programme. La seva primera obra original per a la ràdio fou, però, The Dock Brief, protagonitzada per Michael Hordern en el paper d’un advocat desafortunat. L’obra s’emeté per primera vegada el 1957 al BBC Third Programme, posteriorment fou adaptada a la televisió amb el mateix repartiment i, l’abril de 1958, es representà al Lyric Hammersmith en un programa doble amb What Shall We Tell Caroline?, abans de traslladar-se al Garrick Theatre.

Mortimer és conegut sobretot per Rumpole of the Bailey, una sèrie de televisió britànica protagonitzada per Leo McKern en el paper d’Horace Rumpole, un advocat londinenc d’edat avançada que defensa tota mena de clients. La sèrie donà lloc a diversos relats, novel·les i programes radiofònics.[16]

Giles Cooper fou un pioner de l’escriptura radiofònica i arribà a ser un autor prolífic tant per a la ràdio com per a la televisió. Entre els seus primers èxits hi hagué les dramatitzacions radiofòniques d’Oliver Twist, de Charles Dickens; d’El senyor de les mosques, de William Golding;[17] i de la novel·la clàssica de ciència-ficció de John Wyndham El dia dels trífids.[18] Cooper també obtingué èxit al teatre. La primera obra radiofònica que li donà fama fou Mathry Beacon (1956), sobre un petit destacament d’homes i dones que continuen vigilant un «deflector de míssils» ultrasecret en algun indret de Gal·les anys després que la guerra hagi acabat.[19]

L’obra radiofònica de Bill Naughton Alfie Elkins and His Little Life (1962) s’emeté per primera vegada al BBC Third Programme el 7 de gener de 1962. El protagonista, Alfie, «amb una amoralitat sublim [...], es passeja i filosofa a la seva manera per la vida».[20] L’acció abasta unes dues dècades, des del començament de la Segona Guerra Mundial fins al final de la dècada del 1950. El 1964, Naughton la convertí en una obra teatral que es representà al Mermaid Theatre de Londres. Posteriorment escrigué el guió de l’adaptació cinematogràfica, Alfie (1966), protagonitzada per Michael Caine.

Altres autors destacats de radioteatre foren Henry Reed, Brendan Behan, Rhys Adrian, Alan Plater, Anthony Minghella, Alan Bleasdale i la novel·lista Angela Carter. La novel·lista Susan Hill també escrigué per a la BBC Radio des del començament de la dècada del 1970.[18] Henry Reed obtingué un èxit especial amb les obres protagonitzades pel personatge de Hilda Tablet. El dramaturg irlandès Brendan Behan, autor de The Quare Fellow (1954), rebé l’encàrrec de la BBC d’escriure l’obra radiofònica The Big House (1956). Anteriorment havia escrit dues obres per a la ràdio irlandesa: Moving Out i A Garden Party.[21]

Entre les obres més conegudes creades per a la ràdio hi ha Under Milk Wood (1954), de Dylan Thomas; All That Fall (1957), de Samuel Beckett; A Slight Ache (1959), de Harold Pinter; i A Man for All Seasons (1954), de Robert Bolt.[22] Beckett escrigué diverses obres radiofòniques breus durant les dècades del 1950 i el 1960, i posteriorment també treballà per a la televisió. La seva obra radiofònica Embers s’emeté per primera vegada al BBC Third Programme el 24 de juny de 1959 i guanyà el premi de la RAI als Prix Italia d’aquell mateix any.[23]

En altres països es van desenvolupar tradicions pròpies. El Radioteatret noruec funciona des de 1926, i la ràdio pública polonesa va començar a produir radioteatre el 1925. A Polònia se'n van realitzar més de 2.500 produccions entre 1925 i setembre de 1939, i el serial Matysiakowie, iniciat el 1956, és un dels més longeus del món.

Declivi de la ràdio comercial i continuïtat

[modifica]

L'arribada de la televisió va traslladar bona part del públic, la publicitat i els professionals cap al nou mitjà. Als Estats Units, la majoria de grans sèries dramàtiques comercials van desaparèixer durant els anys cinquanta i primers seixanta. Tanmateix, les emissores públiques i algunes xarxes comercials van continuar produint obres i adaptacions.

La situació fou diferent en països on les emissores públiques mantingueren una política de producció pròpia. La BBC ha continuat emetent centenars d'obres cada any a BBC Radio 3, BBC Radio 4 i BBC Radio 4 Extra. També s'han mantingut tradicions de radioteatre a Alemanya, Polònia, Romania, Noruega, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, entre altres llocs.

El radioteatre a Catalunya i a Espanya

[modifica]

La màxima popularitat del radioteatre a les emissores catalanes i espanyoles es produeix durant les dècades dels anys 40, 50 i 60 del segle xx. De tota manera el gènere es manté en antena i dona produccions rellevants fins entrats els anys 80.

Durant l'època daurada dels programes dramàtics en la ràdio destaquen el 'Teatro Invisible' de Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona i el radioteatre de Ràdio Barcelona. En els anys 60, tot i la situació política del país reprimit per la dictadura, les emissores van introduint tímidament el català en algunes de les seves produccions de radioteatre.

A partir de desembre de 1976, el catàleg d'obres de teatre radiades en català s'incrementa notablement gràcies a creació de Ràdio 4, l'emissora en català de RNE. Posteriorment, a partir de 1983, Catalunya Ràdio també programa algunes produccions dramatitzades. En aquesta mateixa època, l'emissora local Ràdio Terrassa recupera el radioteatre, que es manté en antena fins a gener del 2010, quan l'esmentada emissora desapareix.

Des del 2006 el programa de la Radio Galega Diario Cultural convoca el Premio Diario Cultural de Teatre Radiofònic per a textos en gallec, amb la participació de destacats noms del món teatral en la direcció, adaptació i interpretació. Tots els textos premiats i finalistas són publicats en un llibre-CD. En diverses edicions la concessió del premi es va celebrar en un teatre amb la interpretació dels textos guanyadors. Per a fomentar la creativitat radiofònica entre l'audiència del programa, convoca el concurs de creació setmanal "Sonigrama". El programa proposa una historia en sons i l'audiència escriu una història, en gallec, de fins a cent paraules.

Actualitat

[modifica]

En l'actualitat, el gènere és molt escàs en la ràdio catalana pel seu elevat cost de producció. La Ràdio Municipal de Terrassa té la col·laboració d'un quadre d'actors estable, circumstància que permet a aquesta emissora local realitzar produccions pròpies d'obres adaptades per a la ràdio. El Teatre Radiofònic de la Ràdio Municipal de Terrassa s'emet cada darrer dissabte de mes. L'emissora local Ràdio Hostafrancs, a Barcelona, té un espai setmanal que recupera algunes de les produccions clàssiques dels anys daurats del radioteatre realitzades per les grans emissores del país. Internet està ajudant a revifar aquest tipus de productes[24] a través dels podcasts; en el panorama català destaca el podcast Berícid Sulfúric, un programa mensual en actiu des del 2014.

Característiques i producció

[modifica]

El radioteatre construeix l'espai narratiu mitjançant veus, música, silencis, ambients i efectes. El guió ha de donar a l'oient la informació necessària sense convertir el diàleg en una descripció artificial. La posició i el moviment dels intèrprets davant els micròfons, l'edició i l'ús de plans sonors poden suggerir distàncies, canvis d'escena i accions que no es veuen.

Les produccions poden gravar-se amb tot el repartiment alhora o amb les veus per separat, i poden emprar efectes creats en directe, enregistraments de camp o biblioteques digitals. El resultat comprèn des de peces minimalistes basades en la veu fins a obres de disseny sonor molt elaborat.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Crook, Tim. Radio Drama: Theory and Practice (en anglès). Londres i Nova York: Routledge, 1999, p. 8.
  2. ↑ Tim Crook: Radio drama. Theory and practice Arxivat 2014-07-01 a Wayback Machine.. London; New York: Routledge, 1999, p. 8.
  3. ↑ Lichty, Lawrence. «Radio Drama: The Early Years». A: American Broadcasting (en anglès). Nova York: Hastings House, 1975.
  4. ↑ «Radio drama». A: The Cambridge Guide to Theatre (en anglès). Cambridge i Nova York: Cambridge University Press, 1995, p. 896.
  5. ↑ Kristen Hare, "Amenazados por la radio, los periódicos exageraron el pánico de 'La guerra de los mundos'". Instituto Poynter, 29 oct. 2013.
  6. ↑ "The Poetic Quality", Grace Wyndham Goldie. The Listener (Londres, Inglaterra), miércoles, 8 de enero de 1936; p. 78; número 365.
  7. ↑ «Grabaciones de emisiones radiofónicas». The British Library. Arxivat de l'original el 25 de febrero de 2021. [Consulta: 2 agost 2023].
  8. ↑ R. D. Charques, «A Listener's Commentary», The Listener, Londres, 23 d’octubre de 1929, pàg. 553, núm. 41.
  9. ↑ «Soundstart – The Radio Drama Company» (en anglès). BBC.
  10. ↑ «The Archers airs 15,000th episode» (en anglès). BBC News, 7 novembre 2006.
  11. ↑ Crook, Tim. «British Radio Drama – A Cultural Case History» (en anglès) p. 3, 1999.
  12. ↑ Gibbs, Linnea. James Hanley: A Bibliography (en anglès). Vancouver: William Hoffer, 1980, p. 165.
  13. ↑ «Poets.org» (en anglès). Academy of American Poets.
  14. ↑ «Caryl Churchill» (en anglès). Doollee. Arxivat de l'original el 2007-05-27. [Consulta: 1r setembre 2026].
  15. 1 2 «International Radio Drama» (en anglès). International Radio Drama Project.
  16. ↑ «John Mortimer Radio Plays», Sutton Elms; «John Mortimer Biography (1923–2009)», FilmReference.com.
  17. ↑ «The Listener», Londres, 1 de setembre de 1955, pàg. 349, núm. 1383.
  18. 1 2 ; Deacon, Nigel«Radio Drama, Apples, Ekegusii, Potatoes, Early Music, Mandy Giltjes» (en anglès). Sutton Elms.
  19. ↑ J. C. Trewin, «Critic on the Hearth», The Listener, Londres, 28 de juny de 1956, pàg. 903, núm. 1422.
  20. ↑ ; Deacon, Nigel«Bill Naughton radio drama» (en anglès). Sutton Elms.
  21. ↑ Gabrielle H. Cody, The Columbia Encyclopedia of Modern Drama; «Brendan Behan», RTÉ Archives.
  22. ↑ J. C. Trewin, «Critic on the Hearth», The Listener, Londres, 5 d’agost de 1954, pàg. 224.
  23. ↑ «Prix Italia: Past Editions – Winners 1949–2007» (en anglès). RAI. [Consulta: 2 agost 2023].
  24. ↑ Wall Street Journal; Newman, Barry «Return With Us to the Thrilling Days Of Yesteryear — Via the Internet». Wall Street Journal, 25-02-2010.

Bibliografia

[modifica]
  • Tim Crook, Radio Drama: Theory and Practice. London; New York: Routledge, 1999.
  • Armin Paul Frank, Das englische und amerikanische Hörspiel. München: Fink, 1981.
  • Stephen G. Eoannou, Yesteryear: SFWP, 2023. ISBN 9781951631192
  • Walter K. Kingson and Rome Cowgill, Radio Drama Acting and Production: A Handbook. New York: Rinehart, 1950.
  • Karl Ladle: Hörspielforschung. Schnittpunkt zwischen Literatur, Medien und Ästhetik. Wiesbaden: Deutscher Universitäts-Verlag, 2001.
  • Sherman Paxton Lawton, Radio Drama. Boston: Expression Company, 1938.
  • Peter Lewis (ed.), Radio Drama. London; New York: Longman, 1981.
  • Dermot Rattigan, Theatre of Sound: Radio and the Dramatic Imagination. 2nd edition. Carysfort Press, 2003.
  • Neil Verma, Theater of the Mind: Imagination, Aesthetics, and American Radio Drama. Chicago: University of Chicago Press, 2012.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Radioteatre
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Radioteatre&oldid=38458463»