Ragnacari

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaRagnacari
Biografia
Naixement segle V (Gregorià)
Mort 509 (Gregorià)
Família
Família Dinastia Merovíngia
Modifica dades a Wikidata

Ragnacari, fou un rei dels francs a Cambrai, mort pel seu cosí Clodoveu I

Biografia[modifica]

Gregori de Tours conta que Ragnacari, rei de Cambrai, que tenia un conseller de nom Farró, s'aprofitava de les filles dels seus súbdits, i fins i tot dels seus parents. Quan Clodoveu I va tenir notícies del seu comportament, va decidir posar-hi fi aixecant els vassalls de Ragnacari contra el seu rei. Ragnacari va ser fet presoner amb el seu germà Riquer. Clodoveu els va matar d'un cop de destral, després es va desfer del tercer germà, que va fer matar a Le Mans.[1] Aquest tercer germà és anomenat Renomir per Gregori de Tours, nom corregit més sovint en Rignomer o Rignomir[2][3] o Ragnomer/Ragnomir,[4] fins i tot Ricomer.[5] Quant a la localització del regne de Rignomer, és assumpte a debat. Godefroid Kurth estima que Clodoveu mai no hauria deixat un príncep franc aconseguir un regne a Le Mans després de la conquesta del nord de la Gàl·lia, què Rignomer tenia el títol reial en tant que membre mascle de la família reial i va morir a Le Mans sense per això ser-ne el rei[2] però l'historiador contemporani Michel Rouche pensa que Aegidius, pare de Syagrius, havia instal·lat Rignomer com a cap militar i governador de Le Mans.[6]

Tanmateix, l'època en què se situa aquest esdeveniment és imprecisa. Gregori de Tours la col·loca al final del regnat de Clodoveu, és a dir cap a 510. Però Godefroid Kurth ha qüestionat aquesta data, estimant que Gregori de Tours tenia les seves informacions de la tradició popular i que aquesta, un mig segle més tard, no data amb precisió. Com també hauria obtingut de la tradició popular el relat de les tres eliminacions de Cloderic, Khararic (Cararic) i Ragnacari, els hauria col·locat al mateix període, és a dir al final del regnat de Clodoveu.[7] Kurth pensa a més a més que després del 507, Clodoveu estava ocupat a organitzar l'administració de l'Aquitània, recentment conquerida, i no tenia temps de combatre els altres regnes francs. A més Cararic i Ragnacari van combatre a Soissons el 486, però ja no participen en les campanyes següents. També Kurth col·loca la conquesta del regne de Cambrai entre 487 i 491, i el de Khararic el 491[8]

Ascendència[modifica]

Certeses[modifica]

Gregori de Tours diu clarament que tenia dos germans, Ricari (o Riquer) i Renomir/Renomer (o Rignomir/Rignomer, Ragnomir/Ragnomer o Ricomer). El testimoni se situa mig segle després dels fets i no està contradit.

Quasi-certeses[modifica]

El seu regne tenia per a seu la ciutat de Cambrai, conquerida per Clodion el Cabellut entre 448 i 451[9] Com hi havia almenys una línia procedent de Clodió encara activa, és doncs molt probable que Ragnacari i els seus germans siguin descendents de Clodió.[1]

En relació amb els altres descendents de Clodió, una genealogia dels reis francs, redactada a Austràsia cap a 629 o 639 dóna el text següent:

« Clodió fou el primer rei dels francs. Clodio va engendrar Clodebald; Clodebald va engendrar Meroveu; Meroveu va engendrar Khildebrict. Khildebrict va engendrar Genniod. Genniod va engendrar Khilderic; Khilderic va engendrar Clodoveu. »

Aquesta genealogia és errònia, però prové probablement d'una llista de reis francs que hauria calgut llegir així: Clodió fou el primer rei dels Francs. Clodió va engendrar a Clodebald i Meroveu. Meroveu va engendrar a Khildebrict (= Khildebert o Khilperic ?) Genniod (= Gennebald ?) i Khilderic. Khilderic va engendrar Clovis. El que suporta aquesta interpretació, és que una altra genealogia, redactada a Nèustria entre 584 i 629, confirma que Clodebald és fill de Clodió.[10][11]

Hipòtesis[modifica]

Ni ha dues, una basada en l'onomàstica i una en la situació dels regnes.

Primera hipòtesi[modifica]

En una de les seves cartes Sidoni Apol·linar conta la vinguda a Lió el 469 d'un príncep franc amb l'objectiu de casar-se. La seva esposa no és precisada, però és molt probable que fos filla del sobirà de Lió, és a dir sigui Khilperic I de Burgúndia (segons Christian Settipani), o bé el seu germà Gondioc (segons Franz Staab), tots els dos reis dels burgundis. La motivació d'aquest matrimoni seria una aliança comuna dels burgundis i dels Francs ripuaris contra els alamans.[12] Sigemer, en tant que Franc ripuari seria fill de Clodebald. Una altra princesa burgúndia de nom Ragnaquilda es va casar amb Euric, rei dels visigots. Christian Settipani hi veu una coincidència onomàstica i proposa considerar Ragnacari i els seus germans com fills de Sigemer i nebots de Ragnaquilda.[11]

 
 
 
 
 
 
Clodió el Cabellut
(† 451)
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Meroveu
(† 457)
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
 
Clodebald
rei dels Francs
 
Gondioc ou
Khilperic I
rei dels Burgundis
 
Ragnahild o Ragnaquilda
princesa burgúndia
x Euric
rei dels Visigots
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khilderic I
(† 481)
rei dels Francs
 
Genniod
 
Khilpéric
 
Sigemer
príncep franc el 569
 
Ne
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Clodoveu I
(† 511)
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
Ragnacari
rei de Cambrai
 
Riquer
rei
 
Ragnomer
rei (de Le Mans ?)
 
 
 


Segona hipòtesi[modifica]

Està basada en la localització dels regnes. Clodió va tenir dos fills i el seu regne va ser partit en dues parts, l'occidental amb Tournai, fou per Meroveu, i l'oriental cap a Colònia fou per Clodebald. Cambrai era de fet prop de Tournai i sembla més lògic considerar aquesta ciutat com formant part de la part de Meroveu. Ragnacari i els seus germans serien llavors fills d'un dels germans de Khilderic. Es pot lamentar l'absència de l'element onomàstic exposat per l'altra hipòtesi. Però hi ha ja dues aliances combinades amb matrimonis entre els francs i els burgundis: la de Sigemer, el 469, i la de Clodoveu amb Clotilde cap a 492. Hi podria molt ben haver hagut una tercera aliança entre els pares de Ragnacari i una princesa burgúndia.

 
 
 
 
 
 
 
 
Clodió el Cabellut
(† 451)
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Meroveu
(† 457)
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
 
Clodebald
rei dels Francs
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khilderic I
(† 481)
rei dels Francs
 
 
 
 
Genniod
 
Khilperic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Clodoveu I
(† 511)
rei dels Francs
 
 
Ragnacari
rei de Cambrai
 
Riquer
rei
 
Ragnomir
rei (de Le Mans ?)

Descendència[modifica]

Els tres germans no tenen descendents coneguts. Sobre la base de l'onomàstica alguns noms són proposats per figurer com a fill d'un dels tres reis :

  • Ricomer († vers 530) bisbe de Meaux
  • Magnacari († 565), duc dels Francs transjurans, pare de Marcatruda, primera esposa del rei Guntram.
  • Ragnoara, princesa « de raça roial », casada amb Pastor, noble d'Orleans, i mare dels bisbes Austreni d'Orléans (de 587 a 604) i d'Aunacari d'Auxerre (de 561 a 605).

Notes et referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Kurth, 1893, pàgs. 255-256
  2. 2,0 2,1 Kurth, 1893, pàg. 259
  3. Rouche, 1996, pàg. 327
  4. Settipani, 1989, pàg. 123
  5. Settipani, 1996, pàg. 31
  6. Rouche, 1996, pàg. 187
  7. Cloderic, havent combatut a Vouillé, era doncs viu el 507. Clodoveu va morir el 511.
  8. Kurth, 1893, pàgs. 257-259
  9. Kurth, 1893, pàgs. 257-259.
  10. Settipani, 1990, pàgs. 7-8
  11. 11,0 11,1 Settipani, 1996, pàg. 30
  12. Staab, 1997, pàgs. 546-550

Fonts[modifica]

« Hi havia llavors a Cambrai un rei anomenat Ragnacari, tant desenfrenat en la seva disbauxa que no se'n salvaven ni els seus parents. Tenia un conseller de nom Farró que gaudia amb aquestos fets. Es diu que quan es donava al rei algun regal o favor, o qualsevol objecte, el rei tenia el costum de dir que erra per a ell i el seu Farró provocant en els francs una rabia extrema. Va arribar que Clodoveu va fer braçalets i cinturons d'or falsos (dons eren només de coure daurat), i els va donar als vassalls de Ragnacari per excitar-los a revoltar-se. Després va marxar personalment contra ell amb el seu exèrcit. Ragnacari tenia espies per saber que passava; quan foren de tornava els va preguntar la força de l'exèrcit invasor i li van contestar : és un exèrcit considerable per tu i el teu Farró. Clodoveu havia arribar i li feia la guerra. Ragnacari veient el seu exèrcit derrotat es va preparar a fugir quan fou arrestat pels soldats i portat junt amb el seu germà Ricari, amb les mans lligades darrera l'esquena, en presència de Clodoveu. Aquest li va dir: Perquè has avergonyit a la nostre família deixant encadenar-te? més et valdria morir; i havent aixecat la destral, li va obrir el cap. Es va girar llavors cap al seu germà i li va dir: Si tu haguessis enviat ajuda al teu germà ell no hauria estat encadenat, i el va matar amb la mateixa destral. Després de la seva mort, el que l'havien traït van saber que l'or que havien rebut era fals; ho van dir al rei i es diu que va respondre:

Aquell que per pròpia voluntat porta al seu amo a la mort, mereix rebre aquesta mena d'or; i va afegir que s'havien de acontentar de que se'ls perdonés la vida, o d'altra manera expiarien la traïció amb turments. Al sentir aquestes paraules van voler obtenir el seu favor i van assegurar que en tenien suficient que els deixés viure. Els reis dels que acaben de parlar eren parents de Clodoveu. Renomir fou mort per orde d'aquest a la vila de Le Mans. Després de la seva mort, Clodoveu va agafar els seus regnes i tots els seus tresors

»
— Gregori de Tours, Histoires, llibre II, cap. XLII

.

Bibliografia[modifica]

  • Godefroid Kurth, Clovis, le fondateur, Éditions Tallandier, 1896 (reimpr. 2000) (ISBN 2-235-02266-9)
  • Laurence Charlotte Feffer et Patrick Périn, Les Francs (volum 1 - A la conquête de la Gaule), París, Armand Collin Editeur, 1987 (ISBN 2-200-37080-6).
  • Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne, París, 1989, (ISBN 2-906483-28-1).
  • Christian Settipani, « Clovis, un roi sans ancêtre », a Gé-Magazine, no 153, octubre 1996.
  • Franz Staab (de), « Les royaumes francs au Ve siècle » a Clovis - Histoire et Mémoire - Actes du colloque international d'histoire de Reims, vol. 1, Presses Universitaires de la Sorbonne, desembre 1997 (ISBN 2-84050-079-5)
  • Michel Rouche, Clovis, Éditions Fayard, 1996 (ISBN 2-213-59632-8).

Notes i referències[modifica]