Revestiment antireflector

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Supresíó de reflexos en lents o ulleres; superior sense tractament antireflector, inferior amb tractament antirreflectant.

Un revestiment antireflector o revestiment anti-reflexió (AR) és un tipus de revestiment òptic aplicat a la superfície de les lents i altres elements òptics per reduir la reflexió de la llum incident. Els revestiments antireflectors s'utilitzen en una àmplia varietat d'aplicacions en les que la llum passa a través d'una superfície òptica, i es desitja una baixa pèrdua o baixa reflexió. Els exemples inclouen recobriments anti-reflex en les lents correctives i elements de lent d'una càmera i revestiments antireflectors sobre les cèl·lules solars.[1]

Avantatges[modifica | modifica el codi]

En els cas dels sistemes òptics senzills, el revestiment antireflector millora la seva eficiència ja que es perd menys llum. En els sistemes complexos com ara un telescopi, la reducció de reflexes també millora el contrast de la imatge per l'eliminació de llum paràsita. Això és especialment important en l'astronomia planetària. En altres aplicacions, el principal benefici és l'eliminació de la reflexió en si, aquest revestiment en les lents de les ulleres fa que els ulls de qui les porta siguin més visible per als altres.

En definitiva en disminuir al màxim els reflexos a les ulleres o lents antirreflectants, s'elimina la visió amb imatges dobles, s'eviten enlluernaments i s'incrementa el contrast. D'aquesta manera es guanya en comoditat, es pot gaudir d'una visió més relaxada i més neta, disminuint la fatiga ocular.

Procediments[modifica | modifica el codi]

Per obtenir el tractament antirreflectant de vidres es poden emplear diferents processos:

  • Efecte d'ulls d'arna: a causa de l'estructuració de les superfícies amb configuracions que són més petites que la longitud d'ona de la llum es disminueix la reflexió
  • Index-matching: Aquest tractament consisteix a aplicar sobre la superfície de la lent una capa d'un material transparent l'índex de refracció del qual té un valor intermedi entre el de l'aire i el del vidre de la lent, i l'espessor de la qual és de 0,25 de la longitud d'ona del component de la llum la reflexió de la qual es vol reduir. En aquestes condicions, la llum incident d'aquesta longitud d'ona passa tota al vidre, perquè les dues reflexions que sofreix (una en la superfície aire-recobriment i una altra en la superfcie recobriment-vidre) estan en oposició de fase i s'interfereixen destructivament, cancel·lant-se mútuament.[2]
  • Índex de refracció–promitg: S'aplica una capa prima sobre el substrat de vidre, la que se selecciona amb un índex de refracció que idealment no reflecteix cap llum.

Història[modifica | modifica el codi]

K,,Els revestiments amb el mètode index-matching van ser ja descoberts per Lord Rayleigh el 1886 i el 1904 Harold Dennis Taylor de la companyia Cooke va desenvolupar un mètode químic per a la producció de tals revestiments.

Els recobriments a base d'interferència es van inventar i van desenvolupar el 1935 per Alexander Smakula, que treballava per a la companyia òptica Carl Zeiss.[3] Els recobriments antireflectors eren un secret militar alemany fins a les primeres etapes de la Segona Guerra Mundial. Katharine Burr Blodgett i Irving Langmuir van desenvolupat revestiments antireflectors orgànics coneguts com pel·lícules de Langmuir-Blodgett cap al final de 1930.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hemant Kumar Raut; V. Anand Ganesh; A. Sreekumaran Nairb; Seeram Ramakrishna (2011). ".".. 4:. doi:xe. «Anti-reflective coatings: A critical, in-depth review». Energy & Environmental Science, 4, 2011, pàg. 3779–3804. DOI: 10.1039/c1ee01297e.
  2. «Interferencia de ondas producidas por dos fuentes». [Consulta: 12 maig 2017].
  3. «Zeiss». [Consulta: 12 maig 2017].
  4. «Katharine Blodgett - Cristales anti reflectantes» (en es). www.nationalgeographic.com.es.