Revolta d'Ankl
| ||||
| ||||
| Tipus | guerra  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Armenian–Sasanian wars (en)  | |||
| Interval de temps | 450 - 451 | |||
| Localització | Armènia persa (Imperi Sassànida) Caucasian Albania (Sasanian province) (en) | |||
| Participant | ||||
| Cronologia | ||||
| Battle of Khaghkhagh (en) | ||||
| Batalla d'Avarayr | ||||
La revolta d'Ankl és el nom donat a la revolta de la noblesa i la població armènia contra el decret que obligava a la seva conversió al mazdeisme.
El 449 un edicte general de persecució fou emes pel rei de Pèrsia, on s'exigia als armenis convertir-se al mazdaisme. Els nakharark i el patriarca Hovsep van rebutjar la conversió. Es va exigir als nakharark unes pregàries en direcció al sol dirigides als principals deus del panteó mazdaista: Zurvan, Ohmard, Mihr (el sol), Adhur (el foc) i Bedukht (Den mazdayasr, és a dir la religió mazdaista en forma humana) i els nakharark van haver d'accedir, assistits pels clergues mazdaistes maghan (mags) i mobadhs (prelats) que els acompanyarien de tornada per convertir al poble. Però al cap de poc d'arribar a Armènia i començar les predicacions i les construccions de temples, el poble es va aixecar a Ankl instigat pels bisbes (finals del 449) i la revolta es va estendre a altres districtes però no fou general.
El net de l'antic patriarca Sant Sahak, Vardan Mamikonian, va anar a l'Imperi Romà d'Orient, però quan estava de camí Vasak de Siunia, príncep hereditari de Siunia i marzban d'Armènia (442-452) el va fer cridar. Vahan Amatuni li demanava al marzban que agafés la direcció de la revolta, que Vasak no podia agafar perquè tenia dos fills com a ostatges. Finalment Vardan va anar a Ankl (o Àngel) on va decidir encapçalar la revolta. Les forces dels nakharark que es van unir a la revolta es van concentrar a Shahapivan. El governador Vasak va quedar sorprès per l'amplada de la revolta, i es va veure forçat a unir-se als revoltats per no quedar aïllat. Els mags foren arrestats arreu, i molts executats, i les guarnicions foren sorpreses i massacrades. Entre les ciutats preses pels rebels hi havia Artaxata, Olakan, Van i d'altres.
Els perses van reaccionar i un exèrcit que estava a la regió de Derbent lluitant contra els huns es va desplaçar cap Armènia i es va acantonar a Aghuània, a la frontera amb terres armènies. Per la seva banda els rebels van demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient, on Marcià acabava de succeir a Teodosi II. Però Marcià, sota consell del cap de la milícia d'orient, Anatol, i del comites d'orient (amb seu a Antioquia) Florentius, va preferir mantenir la neutralitat, enfrontat com estava als huns (acampats a Hongria i Romania).
Els rebels es van organitzar en tres exèrcits: el primer a les ordres de Nershapuh Remposian, s'encarregaria de defensar el sud-est (districtes d'Her i Zaravand); el segon, sota ordres de Vardan Mamikonian, el nord-est, a tocar d'Aghuània; i el tercer va quedar a les ordres de Vasak de Siunia. Les forces del darrer estaven formades pels nakharar més indecisos (Bagratuní, Khorkhoruni, Apahuni, Vahevuní, Paluni, Gabelian i Urdz).
Els perses van entrar al país creuant el Kura i van acampar a la riba del Khalkhal, encara a l'Aghuània. Allí els va atacar Vardan que els va derrotar. Vardan va perseguir els perses fins a Derbent, d'eon va expulsar la guarnició persa, i que va entregar als aghuans. Un tractat d'amistat fou signat amb els huns que dominaven des del Caucas a La Gàl·lia.
Però mentre Vasak va trair als rebels amb una part de la noblesa i va fer ostatges entre les cases més hostils, com els Mamikonian i els Kamsarakan, ostatges que va tancar a alguna fortalesa de Siunia. Vasak dominava Garni (prop d'Erevan), Oshakan, Armavir i Artaxata.
En tornar Vardan, Vasak va evacuar la regió que dominava, bàsicament l'Airarat, i es va retirar a la Siunia, que l'any següent va ser envaïda per Vardan (451). Vasak va passar a Pèrsia. Es va entrevistar amb Yazdgard II i va aconseguir un edicte de tolerància i una amnistia pels rebels, i així va tornar a Armènia on molts nakharark es van passar al seu bàndol (Reixtuní, Khokhoruni, Vahevuní, Bagratuní, Apahuni, Gabelian, Urdz, Baluni i Amatuni).
Els perses però no van tardar a enviar un exèrcit a Armènia (maig del 451) per liquidar als rebels de Vardan. Van creuar el Kura i van entrar a Phaitakaran, encara en territori d'Aghuània. Vardan va donar la direcció de les famílies traïdores a germans, fills o nebots que estaven disposats a seguir-lo. Els perses van passar poc després a territori armeni pel sud-est, districtes d'Her i Zarevand. Vardan els va sortir a l'encontre i la batalla decisiva es va lliurar a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarair (2 de juny de 451). A la batalla, guanyada pels perses, va morir Vardan.[1] Vasak, que participà en el costat persa, es va proposar al final de la batalla com a mediador per posar fi a la lluita.
La resistència posterior es va desenvolupar a les muntanyes sobretot a Khaltiq (a l'oest de la Còlquida), al Timoriq, al Artsakh i sobretot al Taiq, a tocar de territori romà, i on secretament arribava ajuda romana d'Orient. Hemaik Mamikonian, germà de Vardan, que acabava de tornar de Constantinoble i es trobava a Taiq, va assumir la direcció de la rebel·lió local junt amb Arten Kabelian i Vaz-Shapuh Paluni, però va morir en un combat contra tropes de Vasak prop d'un llogaret anomenat Ordtxenhal (potser Artanudj) entre Taiq i la Klardjètia.
Veient impossible eliminar el cristianisme d'Armènia i fer cap transacció amb els nakharark rebels, el rei Yadzgard II de Pèrsia va destituir a Vasak (vers 452) i va nomenar al seu lloc a un iranià de nom Adhur-Hormidz, conegut a les cròniques armènies con Adrormizd. La seva política fou de tolerància religiosa.[1] Va convocar als bisbes cristians que hi van anar quasi tots, i fins i tot el príncep Vasak de Siunia li va enviar al patriarca Hovsep d'Holotzim, el bisbe Lleonci (Levond), i dos bisbes de la regió d'Aratz de noms Samuel i Abraham, que tenia presoners a un dels seus castells de Sinuia (als joves prínceps de les cases de Mamikonian i Kamsarakan que tenia com a ostatges els va enviar a Pèrsia).
El nou marzban va enviar les queixes dels bisbes i dels nobles a la cort de Pèrsia amb una delegació de nobles. Precisament allí havia anat Vasak de Siunia esperant rebre la corona d'Armènia. Els nobles el van acusar d'haver pactat amb ells secretament, d'haver pactat amb els huns i d'altres infidelitats al rei. El rei Yazdgard III el va fer empresonar i el va tancar a una masmorra insalubre on va morir ràpidament.
El rei persa va retenir com a ostatges molts nobles del partit nacional armeni, i va exercir represàlies contra alguns eclesiàstics como Samuel i Abraham (decapitats), Thathik de Basean (deportat a Assíria i decapitat més tard) i el patriarca Hovsep. El Eran-ambaraghbadh (administrador de magatzems) del rei, Vehden-Shahpuhr, fou encarregat de processar al patriarca, a Lleonci o Levond d'Itshavan i altres bisbes. En canvi a Armènia el marzban continuava la tolerància. Les dues coses combinades van suposar el final de la revolta.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Panossian, Razmik. The Armenians: From Kings And Priests to Merchants And Commissars (en anglès). Columbia University Press, 2006, p.48. ISBN 0231139268.