Roca Umbert S.A.
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | empresa |
| Història | |
| Creació | 1871, Sant Feliu de Codines |
| Data de dissolució o abolició | 1991 |
| Localització dels arxius | |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
L'empresa tèxtil Roca Umbert va ser durant dècades la principal indústria de Granollers. Amb instal·lacions a diversos municipis, la seva fàbrica principal estava a la capital del Vallès Oriental i avui l’antic complex industrial s'ha reconvertit en Roca Umbert Fàbrica de les Arts, un equipament cultural.[1]
Orígens de l'empresa[modifica]
A partir de 1860 es produeix la industrialització del Vallès Oriental amb la construcció de diverses fàbriques a la comarca. En aquest context, en Josep Umbert Ventura, un petit empresari, va construir una fàbrica tèxtil a Sant Feliu de Codines l'any 1871. Al cap de pocs anys (el 1876) va associar-se amb els empresaris granollerins Bonaventura i Isidre Comas per aprofitar la màquina de vapor d’una fàbrica de Palou. Els germans Comas van deixar l'empresa per dedicar-se a altres negocis, deixant sol Umbert al capdavant del projecte, que anava creixent. La necessitat de més espai de producció, millors comunicacions i subministrament energètic va portar Umbert a traslladar el 1880 la seva producció a la fàbrica Torras, al costat de l'estació de tren de Granollers. Finalment, el 1904, Josep Umbert instal·la la seva fàbrica a uns terrenys que aleshores estaven als afores de la vila, a l'actual carrer de Torras i Bages, on ja es quedaria fins al tancament de l'empresa, l'any 1991.[2]
Consolidació i creixement[modifica]
Josep Umbert va morir el 1917 sense descendència i convertit en un dels empresaris més rics de la comarca. L'empresa va ser heredada doncs pels fills que la seva germana, Maria Umbert Ventura, havia tingut amb en Joan Roca Cassart. En aquell moment l'empresa ja disposava de 220 telers i 4000 fusos.[3]
Així doncs, el negoci va a passar a ser propietat dels germans Josep, Esteve, Maria, Magdalena i Remei Roca Umbert, que constituïren l'empresa Fills de J. Umbert l'any 1922, que seria una de les poques empreses catalanes que treballaven tot el procés que va des de la floca de cotó fins al teixit preparat per vendre, a més de ser la segona empresa més gran de Granollers. Els nous propietaris van fer créixer la companyia arribant a absorbir la fàbrica Fills de F. Torras i llogant una nau a Ripollet. El 1927 es va rebatejar l'empresa com a Nebots de J. Umbert i ja s'havia convertit en la més gran de la ciutat. També es comptava entre les cent empreses tèxtils més grans de Catalunya.[4]
A principi de la dècada de 1930 la família Roca Umbert es va traslladar a viure a Barcelona i van convertit l'antic domicili familiar en una escola bressol gratuïta per als fills de les dones que treballaven a la fàbrica. Aquest servei seria conegut a la ciutat com a "Casa Cuna".[2]
La Guerra Civil[modifica]
En esclatar el conflicte bèl·lic de 1936 els propietaris de l'empresa, que comptava amb uns dos mil treballadors, van marxar de Catalunya. Davant de l'absència de la família l'empresa va ser col·lectivitzada per la CNT que la va rebatejar com a "Espartacus, Empresa Heredera de Roca Umbert". Sembla que durant aquest període no hi va haver canvis en els llocs de treball i que el Comitè va aprofitar l'experiència en la direcció de la fàbrica de les persones que ja hi treballaven abans de 1936. El que si que va canviar va ser el tipus de materials que es fabricaven ja que la producció s'orientaria ara a satisfer les necessitats militars. Així, a Granollers es produirien mantes, uniformes,i diversos elements de campanya.[5]
La demanda d'homes per lluitar al front va fer créixer la presència de dones en àmbits de producció tradicionalment masculins com la secció de tints. També va augmentar el nombre de treballadors adolescents o d'edat avançada (massa joves o massa grans per anar a lluitar).[2]
Després del bombardeig del 31 de maig de 1938 es va decidir passar la jornada laboral en horari nocturn ja que la fàbrica podia ser considerada un objectiu estratègic per l'aviació enemiga, fàcilment detectable pel fum de la xemeneia. Alhora, es va construir un refugi antiaeri aprofitant el clavegueram de sota la fàbrica.[2]
La postguerra[modifica]
A partir de 1939, acabada la guerra, els principals problemes per a la indústria a tot el país era la manca de matèries primeres i les restriccions energètiques. L'autarquia promoguda pel règim franquista també dificultava l'obtenció de maquinària i recursos tecnològics, fet que va promoure la contractació de personal (fet també incentivat per la reducció dels salaris). Durant la dècada de 1940, doncs, la contractació augmentaria fins a arribar al seu màxim històric.[2]
La legislació franquista (el Fuero del Trabajo) prohibia el treball infantil i obligava a indemnitzar les dones que deixaven l'empresa quan es casaven per tal d'allunyar-les del món fabril i que es dediquessin a la família. No obstant, el sector tèxtil era una excepció a aquestes normes i per aquest motiu, tant a Roca Umbert com a altres fàbriques tèxtils, la major part de la plantilla era femenina, ja que el sou de les dones era un 30% més baix que els dels homes, i els infants començaven a treballar-hi abans de l'edat mínima legal.[6]
L'escola bressol inaugurada abans de la guerra, que seguia en funcionament, era una peça clau que incentivava també la captació de personal femení, i la contractació irregular de personal infantil era acceptada pels mateixos treballadors que proposaven els seus propis fills per tal d'augmentar els ingressos familiars.[2]
L'esplendor del sector tèxtil[modifica]
El 1950 moriria en Josep Roca Umbert i el 1953 el seu germà Esteve. L'empresa, doncs, passaria a les mans dels seus descendents, que decidiren apostar per generar la seva pròpia energia i fer front així a les restriccions. El 1955 es va acabar la construcció d'una central tèrmica que permetia generar electricitat amb una potència d'entre 500 i 600 CV.[2]
Aquesta instal·lació, poc comú en el moment, és una de les poques parts de la fàbrica original que es conserven intactes i s'ha convertit en un espai museístic visitable anomenat "La Tèrmica".[7]
La progressiva obertura de l'economia espanyola a partir de la dècada dels 50 va permetre anar modernitzant la maquinària important tecnologia de l'estranger, fet que va traduir-se en millores de les condicions de treball així com en resultats més beneficiosos per l'empresa. A partir dels anys 60 Catalunya experimenta una gran onada d'immigració de persones procedents d'altres punts de l'Estat que, empesos per les dificultats econòmiques, estan disposats a treballar per salaris més baixos. D'aquesta manera, el 1969 més del 70% del personal de Roca Umbert era de fora de Catalunya.[2]
Aquest augment de la productivitat va proporcionar beneficis a l'empresa però, tot i això, a mitjans dels 60 els propietaris van començar a veure que el sector anava de devallada i es van integrar al pla de reestructuració de 1965, fet que els permetria reduir la plantilla, sobretot a la fàbrica de Sant Feliu de Codines.
La crisi del tèxtil[modifica]
A les dificultats esmentades, cal afegir-hi l'entrada de productes tèxtils fabricats a països del tercer món, molt més barats, i el creixement de les reivindicacions laborals promogudes pels moviments sindicalistes que, tot i ser il·legals, anaven guanyant força així com ho feia l'oposició antifranquista en general. Els treballadors més joves s'organitzaven a través d'activitats suposadament lúdiques (clubs de futbol, associacions excursionistes) per a mirar de reivindicar millores salarials i de condicions de treball. No obstant, la crisi del sector va afectar també Roca Umbert que va declarar que tancava la producció de Granollers el 1977. Els treballadors van engegar unes jornades de vaga que els van permetre millorar les indemnitzacions que rebien en ser acomiadats. Finalment, es va tancar la filadura i la major part de serveis socials com la Casa Cuna, però la fàbrica va seguir en actiu. El 1982 una gran part dels terrenys que havia ocupat la fàbrica van ser venut a l'Institut Català del Sòl i s'hi construiria el barri de Tres Torres.[3]
La família havia anat venent les accions de l'empresa a Gabriel Buixó qui, davant de la manca de rendibilitat del negoci va acabar acollint-se a un nou pla de reestructuració el 1991 que va representar el tancament definitiu de la fàbrica. El 1994 Buixó va arribar a un acord amb l'Ajuntament de Granollers que passaria a ser propietari del que quedava de la fàbrica. Durant uns anys va ser un espai que s'utilitzava com a magatzem municipal o s'hi rodaven pel·lícules puntualment. Durant aquest període, es va detectar, conservat a diversos espais en desús de la fàbrica, un gran nombre de caixes amb documentació històrica de l'empresa que el 2002 es van incorporar a l'Arxiu Municipal de Granollers constituint el Fons Roca Umbert.[1] El 2003 es va aprovar el projecte de la Fàbrica de les Arts.[8]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Fons Roca Umbert | Ajuntament de Granollers». [Consulta: 29 març 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Cela, Alfredo «Breu recorregut per la història de la fàbrica Roca Umbert de Granollers». Ponències. Revista del Centre d'Estudis de Granollers, 03-07-2012, pàg. 53–72. ISSN: 2385-4413.
- ↑ 3,0 3,1 «Revista del Vallès, 12/8/1995». [Consulta: 27 març 2022].
- ↑ Abel, Jordi. L'activitat econòmica al Vallès Oriental. 1a ed. Barcelona: El Racó del Llibre de Text, 1987. ISBN 84-281-0612-6.
- ↑ Garriga i Andreu, Joan. Granollers, 1936-1939 : conflicte revolucionari i bèl·lic. 1. ed. Barcelona: El Racó del Llibre de Text, 1989-. ISBN 84-281-0676-2.
- ↑ Garcia i Casarramona, Gal·la. En veu de dona : la fàbrica nova de Manresa. [Manresa]: Ajuntament de Manresa, 2005. ISBN 84-87202-37-3.
- ↑ «Sistema territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya | La Tèrmica Roca Umbert de Granollers». [Consulta: 27 març 2022].
- ↑ «rocaumbert | f.a. – Història». [Consulta: 29 març 2022].