Vés al contingut

Rufus (cognom romà)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Rufus)

Rufus (llatí: Rufus; de vegades adaptat al català com a Ruf)[1] fou un cognomen romà emprat per moltes de gentes.[2] Prové del mateix llatí rūfus 'roig', 'rogenc',[2] i atès aquest caràcter tan descriptiu probablement també funcionà com a agnomen, ja que sovint la frontera entre els agnomina i els cognomina és prou difosa.[3]

Com sovint passà amb el cognomen i el nomen, Rufus fou emprat nom de fonts de lliberts i de personatges no romans que reberen la ciutadania romana, els quals no seguien els costums onomàstics romans tradicionals (els tria nomina), i així esdevengué un nom de fonts comú els primers segles després de Crist; en català, aquest nom pren la forma Ruf.[4][5]

Personatges

[modifica]

Llista de romans anomenats Rufus:

Referències

[modifica]
  1. Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250.  §158.
  2. 2,0 2,1 Gaffiot, Félix. Dictionnaire Latin-Français. París: Hachette, 1934, p. 1372 [Consulta: 16 agost 2020]. 
  3. La diferència rau en el fet que el cognomen és hereditari, mentre que l'agnomen no pas, ans és un simple recurs per distingir personatges, un malnom. No obstant això, com que en molts de casos hom desconeix si aquest tercer nom era heretat o adquirit en vida, ni si passà als descendents, sovint és impossible d'escatir si es tracta d'un cognomen o d'un agnomen. Vegeu Daremberg-Saglio. Dictionnaire des Antiquités Grecques et Romaines. Vol. IV, p. 97. 
  4. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Ruf». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  5. Així doncs, la forma catalana del nom de fonts és Ruf, però pels personatges de l'antiguitat es reserva la forma Rufus (per convenció, això exclou els primers cristians, el nom dels quals en català també s'adapta a Ruf).