Vés al contingut

Síndrome d'Estocolm

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula malaltiaSíndrome d'Estocolm
modifica
Tipustraumatic bonding (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Epònimrobatori de Norrmalmstorg Modifica el valor a Wikidata
Especialitatpsicologia Modifica el valor a Wikidata

La síndrome d'Estocolm és una teoria de la psicologia que s'ha proposat per explicar per què un ostatge o víctima d'una relació d'abús desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador.[1][2] Se suposa que és el resultat d'un conjunt de circumstàncies força concretes. Per tant, és difícil trobar un nombre suficient de persones que pateixen la síndrome d'Estocolm per dur a terme estudis amb qualsevol tipus de validesa o mida de mostra útil. Això fa que sigui difícil determinar les tendències en el desenvolupament i els efectes de la malaltia,[3] i de fet es tracta d'ús trastorn en disputa en cercles mèdics degut a que no existeix consens sobre la seva existència.[4]

També s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini de poder sobre la víctima, qui acaba presentant símptomes de submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.[5]

La possible síndrome és molt infreqüent: segons dades de l'FBI, al voltant del 8% de les víctimes dels ostatges mostren evidències d'una possible síndrome d'Estocolm.[6]

Antecedents

[modifica]

El 1973, Jan-Erik Olsson, un convicte en llibertat condicional, va fer com a ostatges quatre empleats (tres dones i un home) durant un atracament fallit a un banc de Kreditbanken, un dels bancs més grans d'Estocolm. Va negociar perquè el seu amic Clark Olofsson fos alliberat de la presó per ajudar-lo. Van mantenir els ostatges captius durant sis dies (23-28 d'agost) en una de les cambres fortes del banc.

Nils Bejerot, un criminòleg i psiquiatra suec, va inventar el terme després que la policia d'Estocolm li demanés ajuda per analitzar les reaccions de les víctimes al robatori i el seu estatus com a ostatges. Bejerot mai es va reunir, va parlar ni es va cartejar amb els ostatges, durant o després de l'incident, però els va diagnosticar una condició que ell mateix va inventar. Bejerot, parlant en un informatiu després de l'alliberament dels captius, va descriure les reaccions dels ostatges com a resultat del rentat de cervell dels seus captors.[4] Ho va anomenar Norrmalmstorgssyndromet (en honor a la plaça Norrmalmstorg on va tenir lloc l'intent de robatori), que significa La síndrome de la plaça Norrmalm; Més tard es va conèixer fora de Suècia com a síndrome d'Estocolm.[7] El 1980, el psiquiatre Frank Ochberg va escriure sobre l'estat dels ostatges retinguts a l'ambaixada americana a Teheran i va suggerir que la transferència podria ajudar a la gestió de situacions amb ostatges.[8]

Segons els relats de Kristin Enmark, una de les ostatges, les autoritats van ser descuidades i la seva aproximació inicial als lladres gairebé va comprometre la seguretat dels ostatges.[9] Enmark va criticar el primer ministre de Suècia, Olof Palme, per posar en perill les seves vides. Palme creia que si Olsson veia un dels seus parents propers, podria estar disposat a lliurar els ostatges; tanmateix, la policia va cometre un error de negligència. Van identificar erròniament Olsson i van enviar un noi de 16 anys que no tenia cap relació amb ell al banc. Això va causar confusió i va fer que Olsson disparés contra el noi, que per poc va escapar. Olsson es va posar molt més nerviós en general. Després d'això, Enmark i els altres tres ostatges tenien por de ser assassinats per la incompetència policial com pels lladres.[10][11][12] Finalment, Enmark va explicar que tenia més por de la policia, l'actitud de la qual semblava ser una amenaça molt més gran i directa per a la seva vida que els lladres.[13] Enmark va passar dècades sostenint que no tenia cap afinitat pels seus captors; només va fer el que va caldre per mantenir-se viva durant la prova.[10][14][15]

Més tard, Olsson va dir en una entrevista que podia haver matat fàcilment els ostatges al principi, però que amb el temps es va tornar més difícil, a mesura que va desenvolupar un vincle emocional amb ells:[13]

« Ens van fer difícil matar-los. Ens van fer viure junts dia rere dia, com cabres, en aquella brutícia. No hi havia res més a fer que conèixer-nos. »

Característiques

[modifica]

És possible que es formin vincles emocionals entre captors i captius durant el temps compartit, però generalment es consideren irracionals a la llum del perill o risc que pateixen les víctimes. Cal remarcar que la síndrome d'Estocolm mai s'ha inclòs al Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders o DSM, que és l'eina estàndard per al diagnòstic de malalties i trastorns psiquiàtrics als Estats Units i un referent mundial, principalment a causa de la manca d'evidènces sòlides en la recerca acadèmica.[4]

La síndrome d'Estocolm és paradoxal perquè els sentiments simpàtics que senten els captius cap als seus captors són el contrari de la por i el menyspreu que un espectador extern a la relació podria sentir cap als captors.

Hi ha quatre components clau que caracteritzen la síndrome d'Estocolm:

* Desenvolupament de sentiments positius d'un ostatge cap al captor;

* No existència de relació prèvia entre ostatge i captor

* La negativa dels ostatges a cooperar amb la policia i altres autoritats governamentals

* La creença d'un ostatge en la humanitat del captor, deixant de percebre'ls com una amenaça, quan la víctima té els mateixos valors que l'agressor.[16]

Altres casos

[modifica]

Tot i que segons la base de dades de l'FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm,[17] hi ha nombrosos casos famosos que van des d'ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d'un segrest.

La Patty Hearst (dreta) pren part amb altres membres de l'SLA en el robatori al banc Hiberna, l'abril del 1974.

D'entre tots, destaca el cas de la Patty Hearst qui, després d'haver estat retinguda l'any 1974 per l'organització d'extremaesquerra Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar en diverses accions de l'organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L'any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, el gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton. La popularitat del cas, i l'amplia difusió d'imatges on se la veu atracant un banc, porten sovint a l'error de creure que està en l'origen de la denominació de la síndrome.[18]

Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia rentat el cervell a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular que la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d'Estocolm.

Un cas més recent en què els especialistes han considerat que la víctima patia una aguda síndrome d'Estocolm és el de l'adolescent austríaca Natascha Kampusch, segrestada el 2 de març de 1998 -quan tenia 10 anys- i alliberada el 23 d'agost de 2006. Segons les persones que la van atendre, la noia va plorar quan va saber que el seu segrestador s'havia suïcidat en veure's acorralat per la policia. Els metges van destacar, però, que la síndrome és justament el que li va permetre sobreviure a la situació tan traumàtica que va viure.[19]

Valoració

[modifica]

Robbins i Anthony (1982)

[modifica]

Robbins i Anthony, que històricament havien estudiat una condició similar a la síndrome d'Estocolm, coneguda com a «trastorn de sectes destructives», van observar en el seu estudi de 1982 que la dècada de 1970 va ser rica en aprehensió al voltant dels riscos potencials del rentat de cervell. Afirmen que l'atenció mediàtica al rentat de cervell durant aquest temps va provocar una recepció fluida de la síndrome d'Estocolm com una condició psicològica.[20]

Butlletí de l'FBI (1999)

[modifica]

Un informe de l'FBI de 1999 que contenia més de 1.200 incidents amb ostatges va trobar que el 8% de les víctimes de segrest mostraven signes de síndrome d'Estocolm.[6] Quan s'exclouen les víctimes que només mostraven sentiments negatius envers el personal d'aplicació de la llei, el percentatge disminueix al 5%. Una enquesta a 600 agències de policia el 1989, realitzada per l'FBI i la Universitat de Vermont, no va trobar ni un sol cas en què la implicació emocional entre la víctima i el segrestador interferís o posés en perill una agressió. En resum, aquesta base de dades proporciona suport empíric que la síndrome d'Estocolm continua sent un fet rar. La naturalesa sensacionalista dels casos dramàtics fa que el públic percebi aquest fenomen com la regla més que no pas l'excepció. El butlletí conclou que, tot i que es representa a la ficció i les pel·lícules i sovint es fa referència als mitjans de comunicació, el fenomen en realitat es produeix rarament. Per tant, els negociadors de crisi haurien de situar la síndrome d'Estocolm en la perspectiva adequada.[6]

Namnyak et al. (2008)

[modifica]

Un grup de recerca liderat per Namnyak ha descobert que, tot i que hi ha una àmplia cobertura mediàtica de la síndrome d'Estocolm, no s'ha investigat gaire el fenomen. La poca recerca que s'ha fet sovint és contradictòria i no sempre hi ha acord sobre què és la síndrome d'Estocolm. El terme ha crescut més enllà dels segrestos i s'ha estès a totes les definicions d'abús. Va afirmar que no hi ha una definició clara dels símptomes per diagnosticar la síndrome.[21]

Allan Wade (2015)

[modifica]

A la Dignity Conference 2015, el Dr. Allan Wade va presentar «El mite de la síndrome d'Estocolm (i altres conceptes inventats per desacreditar les dones víctimes de violència)» després d'entrevistar Kristin Enmark. En aquesta presentació, postula que la «síndrome d'Estocolm» i idees relacionades com ara «vincle traumàtic», «indefensió apresa», «síndrome de la dona maltractada», «opressió internalitzada» i «identificació amb l'agressor/opressor» desplacen el focus dels esdeveniments reals en context a patologies inventades a la ment de les víctimes, especialment les dones. La «síndrome d'Estocolm» es pot veure com un dels molts conceptes utilitzats per silenciar les persones que, com a víctimes, parlen públicament sobre respostes socials negatives (és a dir, institucionals).[22][23]

Jess Hill (2019)

[modifica]

En el seu tractat del 2019 sobre violència domèstica See What You Made Me Do, la periodista australiana Jess Hill va descriure la síndrome com una patologia dubtosa sense criteris diagnòstics, i va afirmar que està plena de misogínia i basada en una mentida; també va assenyalar que una revisió bibliogràfica del 2008 va revelar que la majoria dels diagnòstics [de la síndrome d'Estocolm] els fan els mitjans de comunicació, no els psicòlegs o psiquiatres. En particular, l'anàlisi de Hill va revelar que les autoritats d'Estocolm van respondre al robatori d'una manera que va posar els ostatges en un risc més gran per part de la policia que dels seus captors (l'ostatge Kristin Enmark, a qui durant el setge se li va concedir una trucada telefònica amb el primer ministre suec Olof Palme, va informar que Palme li va dir que el govern no negociaria amb criminals); a més, va observar que el diagnòstic d'Enmark de Bejerot es va fer sense haver parlat mai amb ella.[9]

Referències

[modifica]
  1. ↑ King, David. Six Days in August: The Story of Stockholm Syndrome (en anglès). W.W. Norton, 2020. ISBN 978-0-393-63508-9.
  2. ↑ Jameson, Celia «The Short Step From Love to Hypnosis: A Reconsideration of the Stockholm Syndrome». Journal for Cultural Research, 14, 4, 2010, p. 337–355. DOI: 10.1080/14797581003765309.
  3. ↑ Demarest, Rebecca A. «The Relationship Between Stockholm Syndrome and Post-Traumatic Stress Disorder in Battered Women». Inquiries Journal, 1, 11, 2009.
  4. 1 2 3 Adorjan, Michael; Christensen, Tony; Kelly, Benjamin; Pawluch, Dorothy «Stockholm Syndrome as Vernacular Resource». The Sociological Quarterly, 53, 3, 2012, p. 454–474. DOI: 10.1111/j.1533-8525.2012.01241.x. JSTOR: 41679728.
  5. ↑ «PSICOPATOLOGÍA DEL SÍNDROME DE ESTOCOLMO: Ensayo de un modelo etiológico» (en castellà). Andrés Montero Gómez. Arxivat de l'original el 2015-11-06. [Consulta: 15 setembre 2026].
  6. 1 2 3 Fuselier, G. Dwayne «Placing the Stockholm Syndrome in Perspective». FBI Law Enforcement Bulletin, 68, 7, 7-1999, p. 22–25. Arxivat de l'original el 27 juny 2004.
  7. ↑ Bejerot N «La Guerra dels sis dies a Estocolm». New Scientist, 61, 1974, p. 486–487.
  8. ↑ Ochberg F «Els llaços que uneixen el captiu al segrestador». Los Angeles Times, 08-04-2005.
  9. 1 2 Hill, Jess. Black Inc. See What You Made Me Do: Power, Control and Domestic Abuse, 24 de juny de 2019. ISBN 978-1743820865.
  10. 1 2 Armitage, Rebecca «És la síndrome d'Estocolm un mite? El crim terrorífic que s'amaga darrere del terme més famós —i dubtós— de la psicologia». ABC News [Consulta: 15 agost 2025].
  11. ↑ Westcott «Lyssna på Kristin Enmark prata med Olof Palme under gisslandramat» (en suec). BBC News, 22-08-2013.
  12. ↑ Enmark, Kristin. Jag blev Stockholmssyndromet. Estocolm: SAGA Egmont, 2020. ISBN 978-9185785964.
  13. 1 2 «Què és la síndrome d'Estocolm?» (en anglès). BBC News, 21-08-2013.
  14. ↑ Fitzpatrick, Laura «Stockholm Syndrome» (en anglès). Time. CNN, 31-08-2009 [Consulta: 19 gener 2014]. Arxivat 2012-02-29 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-02-29. [Consulta: 19 gener 2014].
  15. ↑ «What is Stockholm syndrom?» (en anglès). [Consulta: 15 setembre 2026].
  16. ↑ Sundaram, Chandar S. «Stockholm Syndrome». Salem Press Encyclopedia, 2013.
  17. ↑ [enllaç sense format] https://web.archive.org/web/20010913015059/http://www.fbi.gov/publications/leb/1999/jul99leb.pdf
  18. ↑ Conradt, Stacy. «The Story Behind Stockholm Syndrome» (en anglès). Mental Floss, Inc, 28 agost 2013. [Consulta: 16 gener 2017].
  19. ↑ «Natascha Kampusch» (en castellà). El País. [Consulta: 15 setembre 2026].
  20. ↑ Young, Elizabeth Aileen «The use of the »Brainwashing« Theory by the Anti-cult Movement in the United States of America, pre-1996». Zeitschrift für junge Religionswissenschaft, 7, 2012. DOI: 10.4000/zjr.387. ISSN: 1862-5886.
  21. ↑ Namnyak, M.; Tufton, N.; Szekely, R.; Toal, M.; Worboys, S. «‘Stockholm syndrome’: psychiatric diagnosis or urban myth?» (en anglès). Acta Psychiatrica Scandinavica, 117, 1, 1-2008, p. 4–11. DOI: 10.1111/j.1600-0447.2007.01112.x. ISSN: 0001-690X.
  22. ↑ «Therapist challenges Stockholm Syndrome» (en New Zealand English). The New Zealand Herald. [Consulta: 14 març 2023].
  23. ↑ Wade, Allan. «The myth of 'Stockholm Syndrome'» (en anglès), 01-05-2015. Arxivat de l'original el 23 de gener de 2016. [Consulta: 18 juliol 2023].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Síndrome_d%27Estocolm&oldid=38358830»