SSD

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Una unitat d'estat sòlid (de l'anglès SSD, solid state drive) és un dispositiu d'emmagatzematge de dades que utilitza una memòria no volàtil (NAND) com la flash, o memòria volàtil com l'SDRAM, per a emmagatzemar dades, en lloc dels plats giratoris que es troben als discs durs convencionals. Encara que tècnicament no són "discs", molts cops es tradueix erròniament al català D de SSD com disk encara que la paraula correcta és drive, que es tradueix com a dispositiu o unitat.

Definició[modifica | modifica el codi]

Una unitat d'estat sòlid és un dispositiu d'emmagatzematge secundari fet amb components electrònics en estat sòlid per al utilitzar-se en ordinadors com a recanvi d'una unitat de disc convencional, com a memòria auxiliar o per a la fabricació d'unitat híbrides formades per SSD i disc dur.

Està formada per una memòria no volàtil, en comptes dels plats giratoris i el capçal tradicionals que formaven part dels discs durs. Sense parts mòbils, una unitat en estat sòlid és totalment silenciosa, redueix notablement el temps d'accés i de latència.

Com que és immune a vibracions externes, l'SSD és molt útil als ordinadors portàtils que estiguen sotmesos a moviments bruscos.

Història[modifica | modifica el codi]

SSD basats en RAM[modifica | modifica el codi]

Al 1978, Texas memory presentà una unitat d'estat sòlid de 16 KB basat en RAM per als equips dels petrolífers. A l'any següent, Storage Tek desenvolupà el primer tipus d'unitat d'estat sòlid modern. Al 1983 es presentà en Sharp PC-5000, amb 128 cartutxos d'emmagatzematge en estat sòlid basat en memòria de bombolla. En Setembre de 1986, Santa Clara Systems presentà el BATRAM, que constava de 4 MB ampliables a 20 MB usant mòduls de memòria; aquesta unitat contenia una pila recargable per conservar les dades una vegada no estava en funcionament.

SSD basats en flash[modifica | modifica el codi]

Al 1995, M-Systems presentà unitats d'estat sòlid basades en flash. Des de llavors, les SSD s'han utilitzat amb èxit com a tècnica alternativa als disc durs clàssics per l'industria militar i aeroespacial i altres finalitats d'aquest ordre. En tots aquests usos les aplicacions depenen d'una alta taxa de temps mitjà entre fallades (MTBF), capacitat per suportar cops, canvis sobtats de temperatura, de pressió i turbulències. BITMICRO al 1999, va anunciar i presentar unitats d'estat sòlid basats en flash de 18 GB en format 3.5 polzades. Fusion-io al 2007 anuncià unitats d'estat sòlid amb interfície PCI Express capaç de realitzar 100.000 operacions d'Entrada/Sortida en format de targeta d'expansió amb capacitats de fins a 320 GB. En el CeBIT 2009, OCZ va mostrar un SSD basat en flash d'1 TB amb interfície PCI Express x8 que pot arribar a una velocitat màxima d'escriptura de 654 MB/s i una velocitat màxima de lectura de 712 MB/s. El desembre de 2009, Micron Technology anuncià el primer SSD del món, utilitzant la interfície SATA III.

Enterprise flash drive[modifica | modifica el codi]

Els enterprise flash drive (EFD) estan dissenyats per aplicacions que requereixen una alta taxa d'operacions per segon, la fiabilitat i l'eficiència energètica. En la majoria de casos, una EFD és una SSD amb un conjunt d'especificacions superiors. El terme fou emprat per primer cop per EMC al gener de 2008, per ajudar-los a identificar els fabricants SSD que s'orientarien a mercats de alta gamma. No existeixen organismes de normalització que donin suport a la definició d'EFD's. Com a conseqüència qualsevol fabricant pot denominar EFD a unitats SSD sense que existeixin uns requisits mínims. De la mateixa manera, poden haver fabricants d'SSD que fabriquin unitats que compleixin els requisits EFD, i que no arribin a tenir aquesta denominació.

Disseny i funcionament[modifica | modifica el codi]

Els SSD basats en memòria volàtil com l'SDRAM són categoritzats pel seu ràpid accés a les dades, menys de 0,01 mil·lisegons.