Sant Cugat del Rec

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Sant Cugat del Rec
Dades bàsiques
Tipus església
Començament 1023
Ubicació
Estat Catalunya
Localització Barcelona 41° 23′ 12″ N, 2° 10′ 48″ E / 41.3867°N,2.18°E / 41.3867; 2.18Coord.: 41° 23′ 12″ N, 2° 10′ 48″ E / 41.3867°N,2.18°E / 41.3867; 2.18
Activitat
Diòcesi Arquebisbat de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

Sant Cugat del Rec o del Forn fou una església parroquial en el que avui és la plaça de Sant Cugat de Barcelona, a la confluència dels carrers Carders, Fonollar i Forn de la Fonda. Construïda al segle XI al pas de la via Francisca o via Augusta, fou el nucli d'un dels ravals establerts fora de la muralla romana de Barcelona, com el de la Bòria o el de Vilanova dels Arcs. El temple desaparegué el 1936, la seu de la parròquia fou traslladada el 1944, ja en la Barcelona nacional-catòlica, als baixos carrer de la Princesa núm. 21, rebent igualment el nom de San Cucufate. Aquesta parròquia persistí fins al 2001 quan el cardenal-Bisbe Ricard Maria Carles en decretà l'abolició integrant-la a la parròquia de Santa Maria del Mar.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

L'erecció del primitiu temple fou deguda a la gran devoció que el canonge de la Catedral Guislabert, fill d'Udalard, vescomte de Barcelona, tenia a Sant Cugat, que va venir a aquesta ciutat a rebre martiri.[2] Diuen que aquest canonge solia visitar molt sovint el lloc on la tradició diu que el lloc on fou llançat al foc per a ser martiritzat de la qual aquest va sortir il·lès per obra divina. Com vulgui, és cert que Guislabert l'any de 1023, amb aprovació de Deodat (bisbe de Barcelona), edificà una església en aquell lloc, la qual ha estat des de llavors coneguda pel títol de Sant Cugat del Forn o del Rec, segons Pi i Arimón, el primer per patir el turment del foc que va patir el màrtir, i el segon per estar el temple veí al Rec Comtal. A instàncies del fundador, el referit Bisbe la va consagrar el 8 d'abril de 1023, com ho sentí Florez i ho testifica l'acte de l'edificació i consagració que es custodia a l'arxiu de la Catedral, i per tant no en 1027 com diuen Diago i Capmany. Ja que el cabiscol la va haver dotat ricament, la donà a Guislabert pel temps de la seva vida, i així va ser que després de la seva mort quedà incorporada i sota el domini del primer. Tot això va merèixer el laude i aprovació del Papa Joan XIX, del Comte de Barcelona Berenguer Ramon I de la seva mare la Comtessa Ermessenda, i d'aquest prelat diocesà.

El temple de Sant Cugat va ser reedificat el 1287, però va ser demolit més tard pel seu mal estat o reduïda capacitat, doncs un dietari de l'Arxiu Municipal expressa que en 18 de desembre de 1626 s'estava construint un de nou, pel cost en 25 de gener de 1627 el Consell de Cent va deliberar donar al rector i obrers sis-centes lliures catalanes, i quantitats iguals en 10 de juny de 1629 i el 20 de març de 1632.

Consta el santuari d'una sola nau, arreglada a l'ordre d'arquitectura llavors regnant. Amb motiu de la demolició que en part va patir el seu ingrés, es va disposar l'1 de gener de 1823 la translació provisional a la parròquia a l'església de Santa Caterina. Era incòmode per a ambdues comunitats la celebració dels divins oficis en un mateix temple, i per això es va determinar segona translació a la Capella de Marcús el 13 de maig de 1826. La petitesa d'aquesta tampoc corresponia al d'una parròquia, i en conseqüència s'efectuà en 6 d'agost de 1827 una altra translació a l'església de l'Hospital de Santa Marta, on va romandre fins al 2 de maig de 1830, en què reparada la de Sant Cugat, va ser beneïda, i es va traslladar a ella el Santíssim Sagrament en solemne processó, a la qual van assistir el vicari general de la diòcesi i el cos municipal. Durant els avalots anticlericals disparats durant l'estiu de 1936 Sant Cugat fou incendiat, cremant-s'hi a part d'altars i objectes litúrgics, un valuosíssim arxiu parroquial que abastaria nou segles de documentació. La resta de ruïnes del temple foren arrasades per a fer-hi una plaça.

El 1944 la seu de la parròquia s'instal·là al carrer de la Princesa on hi restà fins a l'extinció de la parròquia, el 2001. L'edifici d'aquesta darrere seu fou venut pel bisbat de Barcelona a Caixa Penedès, entitat que tenia la intenció de remodelar-lo i construir-hi l'Espai Subirachs, on s'havia d'instal·lar una col·lecció d'obres escultòriques de Josep Maria Subirachs.[3] Tot i els bons propòsits, l'obra encara no s'havia començat més d'una dècada després del canvi de propietaris, i el 2013 de l'edifici només en quedava la façana i el solar encara estava sense edificar, rebent queixes veïnals per males olors, mosquits i rates provinents d'aquest.[4]

Culte[modifica | modifica el codi]

S'hi veneraven les sagrades relíquies del seu sant patró, que el 6 de gener de 1628 el Virrei i els Consellers de Barcelona, juntament amb el prelat i cabiscol, van rebre amb molta pompa i solemnitat, pel lliurament que van fer d'elles l'abat Francesc d'Erill i monestir de Sant Cugat del Vallès, a prec del rector Pau Llavallol i obrers de la parròquia. El 1835 desafectat el Monestir de Sant Cugat, s'hi traslladaren les relíquies d'aquest sant que hi havia juntament amb l'arqueta de Sant Cugat.

Parròquia[modifica | modifica el codi]

Els límits de la parròquia, després de la reforma que entrà en vigor l'octubre de 1835, eren carrer de Mercaders, formant una divisió fins al de les Freixures, Baixa de Sant Pere, Jaume Giralt, Carders, Allada, travessant al d'Assaonadors, Arc de Taixer, Hostal de Sant Antoni, Flassaders, Cremat gran, travessant el de Montcada, Barra de Ferro, Pou de la Cadena i travessant el de la Bòria fins al carrer Mercaders.[5] És a dir que la parròquia de Sant Cugat limitava amb les de Santa Maria del Mar, Sant Just i Sant Pastor, Sant Pere de les Puelles i Sant Francesc de Paula. En el seu terme parroquial hi havia també els temples del Convent de Santa Caterina i la Capella de Marcús dita també de la Mare de Déu de la Guia.

Intervenció arqueològica[modifica | modifica el codi]

Entre el 13 d'octubre i el 3 de novembre del 1998 es va dur a terme una intervenció arqueològica a la Plaça de Sant Cugat del Rec amb el carrer Fonollar, que es va centrar en dues zones.[6]

  • En la primera (zona 1), no es va practicar cap tipus d’excavació, ja que els rebaixos ja estaven realitzats. Es van documentar els talls de la fonamentació de l'edifici, i es va poder observar tota una sèrie d’estructures corresponents a diverses fases d’ocupació. Unes s’ubicaven dins de l'època contemporània: estrats, murs i dipòsits de les cases enderrocades del solar. La datació d’aquest nivell és molt amplia i abarca el final del segle passat fins al segle xx. Per sota van aparèixer diverses estructures de difícil atribució cronològica. Per últim en aquesta zona es van documentar també nivells romans, concretament un enterrament de tegulae en doble vessant i les restes d’un possible forn.
  • A la zona 2, que es tractava d’un sondeig per a determinar la funció i l'origen d’un mur amb una arcada tapiada, va permetre establir tot un seguit d'ocupacions. Un primer moment definit per les estructures d’hàbitat i que es trobava caracteritzat pels nombrosos paviments i clavegueres localitzades: un total de quatre paviments moderns i tres clavegueres. Aquests es van localitzar tan dins d’àmbits domèstics com en zones de pràctiques econòmiques i la cronologia que se li atribueix aniria del segle xviii al XIX. Per sota d’aquest nivells, es va ubicar el mur de l'arcada. Tenint en compte el tipus de parament, les mencions documentals de reformes a l'església de Sant Cugat del Rec i un nivell associat, es va datar del segle XVII. En una tercer moment, es van documentar un conjunt de nivells d’ús i una mena de fonamentació de mur, de la qual només restava la primera filada. Aquest conjunt es va datar al segle xvi i amortitzava un nivell, també d’aquesta època, que era retallat per extreure’n terres. Dins de l'època medieval es van localitzar un mur i uns nivells que preparaven el terreny i que amortitzaven un retall. La ceràmica va permetre la datació dels estrats en el segle xiv i extrapolar la construcció del mur a unes dates anteriors al segle XV. Finalment es va documentar un moment romà que comprenia dos elements. Un retall, possiblement una sitja, que donava una datació tardoantiga. La seva situació dins la secció sud va impossibilitar la seva excavació i definir la seva cronologia. L'altre element romà era un nivell d’argiles que es va identificar amb el qual cobreix la necròpolis de l'altra zona, amb una datació del segle ii.[7]

Més endavant, entre 2005 i 2006 es va dur a terme una nova intervenció que fa identificar 10 fases: El procés d’excavació de la Plaça de Sant Cugat i els seus entorns, va permetre documentar fins a dotze fases cronològiques que aglutinen els tres elements vertebradors del registre arqueològic. Aquests elements foren per una banda l'ocupació tardoromana on el que en resulta més significatiu són les restes de la necròpolis i d’un possible forn de fossa de metalls; en segon lloc les restes de l'església de Sant Cugat del Rec del segle XVII, representada sobretot per diverses tombes d’obra corresponents a la zona de l'absis i de la nau central; i en tercer lloc, la xarxa urbana documentada des del segle xii al XX en forma d’estructures domèstiques i industrials entre les que aparegueren dos forns de tipus fogó i un forn de pa.

  • Fase 1 Època tardoromana (Segles III / V).: Sota aquest concepte s’aglutinaren diversos elements associats a la necròpolis tardana i el negatiu d’un possible forn de fossa de metalls. Pel que fa a la zona de necròpolis tardoantiga, es troba representada per les restes humanes que es documentaren en el sector 2 de la Plaça de Sant Cugat del Rec, una al bell mig de l'àmbit i l'altra ja al carrer Corders amb la cantonada del carrer Fonollar. Si bé en altres campanyes d’excavació dutes a terme a la plaça s’han documentat més restes humanes, es fa palès la baixa densitat d’inhumacions si es compara amb altres zones excavades com l'Avinguda Cambó o la zona dels jardins del Pou de la Figuera. Aquesta diferència rau en el fet que la necròpolis tardoromana no era una extensió homogènia, sinó que ocupava espais lliures dins d’un parcel·lari que es veia ocupat també amb les activitats agrícoles i industrials. A banda de les inhumacions, es van documentar dos elements més que, si bé no es poden associar directament amb els enterraments, es creu que, per les seves característiques, poden guardar relació amb els hàbits funeraris del món tardoromà. En primer lloc un negatiu de planta rectangular farcit de restes de fauna, possiblement relacionat amb el consum d’elements carnis en els banquets funeraris o en els processos de sacrificis rituals. El segon element documentat fou un pou/sitja en el qual es trobà un cap de bòvid envoltat de pedra de mida mitjana i fragments de ceràmica i un cànid en connexió anatòmica, a banda de diversos fragments de suïd. Aquest tipus d’estructura s’ha documentat amb anterioritat a la necròpolis de la Vila de Madrid de Barcelona, i l'ús que se l'hi dóna és el de pou ritual on es farien ofrenes als déus vinculats amb el món funerari. El possible forn de fossa de metalls s’identificà amb un rebaix de planta rectangular excavat en els nivells geològics i que en el seu extrem oest presentava les restes de tres possibles encaixos termoalterats. En el seu interior es documenta una cubeta de dimensions reduïdes i un nivell de matriu terrosa amb fragments d’escòria de metall.
  • Fase 2. Segle XII.: És en aquest moment que comencem a documentar al jaciment restes d’ocupació urbana. Les cases es trobaven delimitades al nord pel traçat del carrer Fonollar i al sud per un carrer o camí que no s’ha conservat fins a l'actualitat en funcionament, tot i que sembla que s’hauria mantingut en ús almenys fins al segle xix, i que faria cantonada amb el carrer del Forn de la Fonda. Respecte als àmbits domèstics registrats, presentaven una planta rectangular, estreta, alineada amb el traçat del carrer de Fonollar. Aquests edificis es trobaven construïts amb murs formats a partir d’un sòcol de pedres lligades amb argila i un recreixement de tàpia, i sembla que al costat sud mantenien una zona de pati, almenys en la finca (finca 4) conservada al sector 1 de la plaça. Les cases tindrien una planta baixa, on estaria situat l'obrador, i una planta superior on se situarien les habitacions. En alguns casos es documenta fins a un tercer pis usat com a golfes.
  • Fase 3. Segle XIII: En aquest moment, la zona compresa entre Santa Caterina i el Rec es densificà i fou destinada a oficis que poden causar molèsties al veïnat. Fins a mitjans del segle xiii els oficis relacionats amb la pell foren majoritaris i seguidament els relacionats amb la llana i el cotó hi guanyen importància. En el cas del sector 1, i continuant dins de la finca 4, es van poder diferenciar dues fases, una primera on es consumà l'espoli d’un pou cec, possiblement per al reaprofitament del material constructiu, i l'amortització del seu negatiu. En la segona fase, es documentà una reforma integral de la finca 4. Aquesta reforma passà per la substitució dels murs de tàpia per uns altres de pedra de mida mitjana sense treballar, lligats amb morter de calç de color taronja, de gra gruixut. Alhora es documentà l'obertura de dos negatius de planta relativament regular, adaptada als límits marcats pels murs de la finca. Ambdues estructures de funció indeterminada es trobaven amortitzades en algun moment del mateix segle xiii. Pel que respecta a la Rasa Fonollar, d’aquest moment es documentaren dues finques més. Aquestes estructures domèstiques es situen en el segle xiii per les característiques constructives dels murs que les delimiten, de pedra de mida mitjana sense treballar, lligades amb morter de calç de color taronja, de gra gruixut, similars als documentats al sector 1 de la plaça, i pel registre ceràmic recuperat. Així doncs, d’aquest moment es constatà el funcionament de com a mínim tres edificis a la zona de la Rasa Fonollar, de teòrica planta rectangular i alineats amb el traçat del carrer Fonollar.
  • Fase 4. Segle XIV: Amb la construcció de la primera línia defensiva medieval i el creixement de les viles noves, desaparegué el límit mantingut fins ara entre la ciutat romana i el teixit urbà format al seu voltant. L'aglutinament d’aquests espais dins del perímetre de la ciutat, feu que s’endeguessin projectes d’urbanització d’aquestes zones. A mitjans d’aquest segle ja es parla d’un barri menestral de carrers paral·lels i estrets a banda i banda del rec. Pràcticament totes les finques documentades en època medieval ja es trobarien en funcionament en aquest moment, i el registre s’amplia amb les finques de l'àmbit 1 i la parcel·la est-oest. Relacionat amb aquests àmbits domèstics es documenta un pou (correspondria a la finca 4) situat en aquesta fase per característiques constructives.
  • Fase 5. Segle XV. Es documentaren poques modificacions; l'amortització d’algunes estructures negatives i algun recreixement de nivells de circulació.
  • Fase 6. Segle XVI. En aquest cas, les restes es documenten exclusivament a la plaça, tant al ssector 1 (àmbit 2) com al sector 2. Respecte al sector 1, observem com en la finca 1, es substituïren els paraments medievals per d’altres que empraven uns morters de color ocre o blanc. Pel tipus de construcció i la dinàmica del sector, sembla que aquests dos murs s’haurien pogut construir entre els segles XVI i XVII. Al sector 2 de la plaça, en aquest moment es documenten una sèrie d’estructures molt arrasades, que respondrien a àmbits domèstics anteriors a la construcció de l'església. Aquest fet es demostra en les restes d’estructures murals sobretot de la rectoria del segle xvii que afecten dipòsits i pous ja amortitzats amb anterioritat.
  • Fase 7. Segle XVII. Al sector 1 de la plaça, tant a l'àmbit 2 com al 3, trobem restes de l'activitat domèstica en aquest segle. Les reformes estructurals documentades es caracteritzen per la fermesa de la construcció, de pedra reaprofitada, material constructiu i morter de calç blanc contundent. Al sector 2, es documentaren les restes de l'església construïda el 1627, i de la seva rectoria. Aquesta nova planta ocupà tot el solar entre el carrer de Carders a l'est, el de Fonollar al nord, la finca núm. 17 al sud i l'àmbit 3 del sector 1 de la plaça a l'oest. L'incendi de la Setmana Tràgica, el bombardeig del 1937 i el posterior espoli del material constructiu ha fet que en quedi ben poca cosa de l'església de Sant Cugat del Rec. Aquestes restes s’identificaren en algunes impromptes i murs de morter de calç blanc i sobretot en el conjunt de tombes d’obra i vasos funeraris. Les estructures directament relacionades amb el complex de l'església corresponen a un mur de maçoneria paral·lel al conjunt de tombes d’obra, i a una estructura de planta quadrangular, formada per tres murs, bastits amb la mateixa tècnica constructiva. Com que la zona no quedava afectada per cap rebaix, només es pogueren documentar aquestes restes en planta, fet que no va permetre extreure més informació que l'esmentada aquí. Tot i això, l'estructura de planta quadrangular sembla, que podria respondre a les restes del campanar de l'església, situat al costat sud de l'edifici. Respecte al conjunt de les 17 tombes d’obra i vasos documentats, cal esmentar que només se’n ha pogut excavar una (tomba d’obra 1), mentre que una segona (tomba d’obra 3) ja es va excavar en la campanya duta a terme pel Museu d’Història de la Ciutat el 1962. Les restants 15 tombes, només es pogueren documentar en planta a causa de la dinàmica de no afectació de l'obra de reforma de la plaça. Les estructures funeràries excavades, responen a una planta rectangular, amb uns murs perimetrals construïts emprant la tècnica de la maçoneria que es troben enlluïts amb morter de calç, documentant-se en el seu fons, un paviment de llosetes. A més a la plaça es documentà de forma segura una ossera.
  • Fase 8. Segle XVIII. Al sector 1, es documentà el recreixement d’estructures muràries amb material reaprofitat i morter de calç blanc compacte, emprant la tècnica de l'encofrat perdut. A l'àmbit 1, s’observà la construcció dels dos forns tipus fogó. El primer es trobava construït amb blocs de pedra escairats, maons i morter de calç blanc. Respecte al segon, a nivell constructiu és igual que l'altre, tot i que de mides més grans, i en el seu interior tampoc es documentaren altres restes que no fossin carbons i cendres. A l'àmbit 3, es dóna un rebaix dels nivells medievals i moderns per a la construcció d’un soterrani dins el qual es construí un dipòsit i unes escales d’accés de pedra. Al sector 2, continuà en peu l'església i es detectaren reformes en la distribució interna de les tombes. Un altre element que ens va permetre datar relativament el conjunt de l'església de Sant Cugat fou una làpida, extreta durant el procés de rebaix del nivell d’amortització de les estructures del sector 2. Aquesta, de forma rectangular, conserva part d’un text datat en un moment no determinat del segle xviii.
  • Fase 9. Segle XIX: Aquesta fase respon a petites reformes dutes a terme a l'interior de les finques ja documentades; l'amortització dels forns / fogó i la construcció de nous paviments. Al sector 3 de la plaça es documentaren tota una sèrie de paviments i estructures relacionades amb la indústria. Aquesta relació s’interpretà a partir d’una estructura que respondria a un possible encaix per a una màquina de vapor. Altres encaixos més petits documentats al seu voltant, així com referències documentals van fer creure que aquest àmbit seria d’ús industrial.
  • Fase 10. Segles XIX i XX: Al sector 1 (àmbit 3) es construí a inicis del segle xix un forn que funcionà fins a mitjans o finals del segle xx, moment en què es tapia amb un envà de maons i es repavimenta el soterrani amb ciment. El forn s’identificà com a un forn de pa, de planta circular bastit amb maons de 0,30 m. x 0,15 m. de costat, del que se’n conservava parcialment la volta de maons disposats en sardinell. Als àmbits 1 i 2 del sector 1 es construeix una xarxa de clavegueram estructurada com a mínim en dues fases apreciables. Al sector 3 es documenta la construcció d’una claveguera i un pou cec. Al sector 2, en aquesta fase es produí la destrucció de l'església de Sant Cugat i la posterior anivellació de runa, d’aproximadament 2 m. de potència, per tal de construir la plaça de Sant Cugat. Posteriorment, en els darrers anys del segle xx, es van enderrocar les finques que ocupaven els sectors 1 i 3, connectant d’aquesta manera el carrer del Forn de la Fonda amb el de Fonollar, i augmentant així la superfície de la plaça.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martí i Bonet, J.M.. Novum Speculum. Les parròquies dels tres bisbats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat. arxidiòcesi de Barcelona. vol. 1 / 2. Arxiu Diocesà de Barcelona, 2012, p. 135 - 139 [Consulta: 19 febrer 2014]. «inclou una relació de rectors (rectorologi), potser no exhaustiva, però força completa. Així mateix una relació dels beneficis atorgats pels devots als diversos altars del temple.» 
  2. Pi i Arimon, Andreu Avel·lí. Barcelona antigua y moderna, ó Descripcion é historia de esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias (en castellà). Barcelona: Impr. y Libr. Politécnica de Tomás Gorchs, 1854, p. 358 [Consulta: 19 febrer 2014]. «Pi i Arimón refereix dades fins al segle XIX, citant a Flórez, Diago, Capmany com a fonts d'informació.» 
  3. Huertas, Josep M. «El Obispado vende una iglesia para acoger el futuro Espai Subirachs» (en castellà). El Periódico de Catalunya, Domingo 20 Enero 2002, pàg. 40 [Consulta: 19 febrer 2014].
  4. Gayà, Catalina «Males olors, rates i mosquits». El Periódico de Catalunya, Divendres, 27 setembre del 2013, pàg. 40 [Consulta: 19 febrer 2014].
  5. Pi i Arimon, 1854, p. 437.
  6. «Sant Cugat del Rec». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  7. «Sant Cugat del Rec». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  8. «Sant Cugat del Rec». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).