Santa Maria de Lladó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Santa Maria
Lladó, Església Santa Maria-PM 25836.jpg
Dades
Tipus monestir i edifici
Característiques
Estil arquitectònic Romànic
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaComarques gironines
ComarcaAlt Empordà
MunicipiLladó
Localització Pl. de la Constitució
 42° 14′ 52″ N, 2° 48′ 49″ E / 42.247777777778°N,2.8136111111111°E / 42.247777777778; 2.8136111111111
Bé cultural d'interès nacional
Data 20 setembre 2018
Identificador 352-MH-EN
IPAC 400
Modifica les dades a Wikidata

Santa Maria fou un antic monestir augustinià del bisbat de Girona, a l'antic comtat de Besalú, a l'actual municipi de Lladó (Alt Empordà). Va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII. Està protegit com a bé cultural d'interès nacional.

Arquitectura[modifica]

Els vestigis que resten de la canònica de Santa Maria es localitzen al sector nord-oest del temple (tractat a part, com a monument declarat). La casa Prioral, que limita pel nord la plaça de l'església, amb la façana de la qual fa angle, mostra, encara aparell romànic i part d'una porta d'arc de mig punt. Els balcons del segle XVII i XVIII tenen baranes de forja de tradició romànica. Per un passadís s'accedeix a l'antic pati del monestir, esdevingut ara una placeta, que centra part de les dependències monàstiques: al nord la casa del Porcioner, molt reformada, a l'oest, una ala de la casa Prioral, actualment la rectoria, amb una finestra geminada gòtica, a l'est, a l'indret que ocupava l'antiga església de Sant Joan, advocació que hi ha perdurat fins a temps molt recents, la Sala Capitular, amb una finestra romànica, d'altres més tardanes i un seguit de cinc grans òculs (que hom suposa romànics - la planta baixa és coberta amb volta rebaixada, el pis superior amb un enteixinat de fusta, molt deteriorat, sobre arcs diafragma -), al costat sud trobem uns porxos, fets cap al segle XVII, i adossats a uns altres d'anteriors, porten cap a un petit pati que ocupa l'indret de l'antic claustre al costat nord de l'església (la sala Capitular queda a l'oest). Als edificis d'aquest sector hi ha restes de voltes apuntades i un llenç romànic (que des de l'absis corre paral·lel a la riera pel costat de llevant del conjunt).[1]

Història[modifica]

La notícia més antiga que hi ha de la canònica de Santa Maria de Lledó és de l'any 1089, data en què hi fou restaurat el culte i la vida monàstica (que sembla ja existent en època visigòtica), sota la regla de Sant Agustí. El primer prior, Joan (1089-1115), arranjà l'església de Santa Maria i l'annexa de Sant Joan i, potser, les dependències monàstiques. L'any 1124, en època del segon prior, Grau, el papa Calixt II aprovà la fundació i els estatuts de la comunitat i en confirmà els béns, que s'anaren incrementant al llarg dels segles XII i XIII.[1]

La canònica de Lledó fou secularitzada (com totes les canòniques catalanes) el 1592 (a Lledó, però la butlla del papa Climent no fou promulgada fins al 1596), d'aleshores fins al 1835 (desamortització dels béns de l'església) subsistí com a col·legiata i des de l'any 1929, la seva església és la parroquial de Lledó, en substitució de la de Sant Feliu.[1]

L'origen de les edificacions d'aquest conjunt monàstic que han arribat als nostres dies cal situar-lo a finals del segle XII, en època del prior Arnau Coll. Posteriorment va sofrir alguna petita modificació. Per acabar d'establir-ne la cronologia convindria, encara, excavar el sòl, especialment del lloc que ocupava el claustre.[1]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Lladó Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Monestir de Santa Maria de Lladó». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 gener 2014].