Santa Maria de Lladó

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Monestir de Santa Maria de Lladó
Lladó, Església Santa Maria-PM 25836.jpg
Dades bàsiques
Tipus monestir i edifici
Construït XII
Característiques
Estil Romànic
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Província província de Girona
Comarca Alt Empordà
Municipi Lladó
Localització Pl. de la Constitució. Lladó (Alt Empordà)

42° 14′ 53″ N, 2° 48′ 48″ E / 42.248073°N,2.813458°E / 42.248073; 2.813458
Bé inventariat
Identificador IPAC: 400
Modifica dades a Wikidata

Santa María de Lladó fou un antic monestir augustinià del bisbat de Girona, a l'antic comtat de Besalú, a l'actual municipi de Lladó (Alt Empordà). Va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]

Arquitectura[modifica]

Els vestigis que resten de la canònica de Santa Maria es localitzen al sector nord-oest del temple (tractat a part, com a monument declarat). La casa Prioral, que limita pel nord la plaça de l'església, amb la façana de la qual fa angle, mostra, encara aparell romànic i part d'una porta d'arc de mig punt. Els balcons del segle XVII i XVIII tenen baranes de forja de tradició romànica. Per un passadís s'accedeix a l'antic pati del monestir, esdevingut ara una placeta, que centra part de les dependències monàstiques: al nord la casa del Porcioner, molt reformada, a l'oest, una ala de la casa Prioral, actualment la rectoria, amb una finestra geminada gòtica, a l'est, a l'indret que ocupava l'antiga església de Sant Joan, advocació que hi ha perdurat fins a temps molt recents, la Sala Capitular, amb una finestra romànica, d'altres més tardanes i un seguit de cinc grans òculs (que hom suposa romànics - la planta baixa és coberta amb volta rebaixada, el pis superior amb un enteixinat de fusta, molt deteriorat, sobre arcs diafragma -), al costat sud trobem uns porxos, fets cap al segle XVII, i adossats a uns altres d'anteriors, porten cap a un petit pati que ocupa l'indret de l'antic claustre al costat nord de l'església (la sala Capitular queda a l'oest). Als edificis d'aquest sector hi ha restes de voltes apuntades i un llenç romànic (que des de l'absis corre paral·lel a la riera pel costat de llevant del conjunt).[1]

Història[modifica]

La notícia més antiga que hi ha de la canònica de Santa Maria de Lledó és de l'any 1089, data en què hi fou restaurat el culte i la vida monàstica (que sembla ja existent en època visigòtica), sota la regla de Sant Agustí. El primer prior, Joan (1089-1115), arranjà l'església de Santa Maria i l'annexa de Sant Joan i, potser, les dependències monàstiques. L'any 1124, en època del segon prior, Grau, el papa Calixt II aprovà la fundació i els estatuts de la comunitat i en confirmà els béns, que s'anaren incrementant al llarg dels segles XII i XIII[1]

La canònica de Lledó fou secularitzada (com totes les canòniques catalanes) el 1592 ( a Lledó, però la butlla del papa Climent no fou promulgada fins al 1596), d'aleshores fins al 1835(desamortització dels béns de l'església) subsistí com a col·legiata i des de l'any 1929, la seva església és la parroquial de Lledó, en substitució de la de Sant Feliu[1]

L'origen de les edificacions d'aquest conjunt monàstic que han arribat als nostres dies cal situar-lo a finals del segle XII, en època del prior Arnau Coll. Posteriorment va sofrir alguna petita modificació. Per acabar d'establir-ne la cronologia convindria, encara, excavar el sòl, especialment del lloc que ocupava el claustre.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Monestir de Santa Maria de Lladó». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 gener 2014].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Lladó Modifica l'enllaç a Wikidata