Monestir de Sant Joan de les Abadesses

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Monestir de Sant Joan
Claustre de Sant Joan de les Abadesses.JPG
Claustre del Monestir
Dades bàsiques
Tipus monestir
Començament segle IX
Construït segle XII, XV, XIX-XX
Característiques
Estil Romànic, gòtic
Altitud 773 msnm[1]
Estat molt bo
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès
Municipi Sant Joan de les Abadesses
Localització Sant Joan de les Abadesses (Ripollès),
Plaça de l'Abat Oliba

42° 13′ 58″ N, 2° 17′ 11″ E / 42.23265°N,2.286336°E / 42.23265; 2.286336
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 03-06-1931
Identificador BCIN: 196-MH
BIC: RI-51-0000565
IPAC:213
Vistes
Sant joan-abadesses-planta.jpg
Planta del monestir
Modifica dades a Wikidata

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll [2]és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Fundat el 887,[3] fins a l'any 945 va ser l'únic monestir femení de Catalunya. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.[4]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Santíssim Misteri (davallament)
Absis

L'església del Monestir de Sant Joan, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer.[4]

Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt.[4] Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.[4]

Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l'absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català.[4] Aquest conjunt escultòric es coneix també amb el nom de Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist. També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, mort a Sant Joan el 12 de setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Aquest sepulcre gòtic, del 1345, es restaurà el 1950. És obra d'un taller d'escultors especialitzat en la talla de l'alabastre que va tenir la seva base a Sant Joan de les Abadesses al segle XIV. Al mateix taller s'atribueixen altres obres conservades a l'església del monestir com el retaule de Santa Maria la Blanca, presidit per la imatge de la Mare de Déu (1343) i el reconstruït retaule de Sant Agustí.[4]

A la façana dels Dolors hi ha diversos esgrafiats. Tota la superfície de la façana de la capella dels Dolors que dóna al passeig del Comte Guifré, és arrebossada amb esgrafiats. Degut al lloc humit i bac on es troba aquesta façana està molt malmesa i en força mal estat.[4] Encara es pot veure que l'esgrafiat està format per diferents sanefes, una més ampla que està situada sota el teulat, alternant amb les finestres rodones; a sota una d'estreta i després alternant amb les finestres grosses els dibuixos dels esgrafiats ocupen molta superfície i sota de cada finestra hi ha un motiu d'estil diferent a tota la resta. A sota es torna a repetir la sanefa més estreta i després a tota la resta de la paret fins aproximadament un metre de terra hi ha un esgrafiat uniforme.[4]

Finalment, també es conserva l'antic Palau de l'Abadia, del segle XV. Ja al segle XX, la important restauració iniciada per Puig i Cadafalch i completada entre 1948-63 per Raimon Duran i Reynals, ha tornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració de 1428. La col·lecció del museu situat al mateix edifici, a l'antiga rectoria, consta d'escultures, pintures, teixits i orfebreria que il·lustren la història del monestir i la vila.[5]

El rellotge és mecànic i està muntat sobre una estructura en forma de cub de ferro. El seu mecanisme està format exclusivament per peces de ferro, bàsicament rodes dentades de diverses mides. Dues llargues cordes sostenen els pesos (també de ferro) que ajuden al seu funcionament. A la part superior i en un angle, s'hi pot veure un seient semblant al de les bicicletes, lloc on s'asseu l'encarregat de donar-li corda (operació que cal fer diàriament), i que es fa tot pedalant.[4]

Existeix una matraca de fusta que consta d'un total de nou martells repartits entre tres espais. El seu funcionament es fa mitjançant una corda la qual a través d'una corriola articula la roda on es troben els martells de fusta, que al desnivellar-se piquen al damunt de les taules de fusta també tot provocant el soroll. La seva ubicació sota la teulada del campanar a l'aire lliure i el seu desús han provocat un avançat deteriorament. Concretament manca un dels martells.[4]

La làpida sepulcral de l'abat Berenguer Arnau, està esculpida i posada a la paret frontal del pòrtic de Sant Mateu, antic claustre que fou destruït l'any 1620. Està emmarcada per dues llindes de pedra i una tercera amb uns ornaments al voltant, que envolten l'escenificació del mort jacent. En aquest cas representa l'abat Berenguer Arnau damunt d'un llit i voltat per dotze persones que podrien significar els dotze apòstols.[4]

Història[modifica | modifica el codi]

El monestir de Sant Joan fou una fundació personal del comte Guifré el Pilós, que el 885 creà un nou cenobi prop del Monestir de Santa Maria de Ripoll, per a una comunitat de monges benedictines. La primera abadessa fou Emma, filla de Guifré. El 1017, però, la comunitat fou dissolta, amb l'acusació de dur una disbauxada (que la llegenda relaciona amb el mític comte Arnau). Hi fou instaurada una comunitat de canonges, fins que el monestir fou cedit a l'abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, que hi tornà a instal·lar una comunitat de monges (1098). Amb tot, els canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla augustiniana reeixiren a instal·lar-s'hi definitivament el 1114 i hi restaren fins al 1484. D'aquesta data fins al 1581, el monestir fou regit per bisbes i cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent VIII, en suprimir les canòniques regulars agustines de Catalunya i Rosselló, erigí en col·legiata secular, suprimida pel Concordat de 1856. L'església romànica, que perdura en part refeta després del terratrèmol de 1428, fou renovada a partir de 1130 i consagrada el 1150.[4]

La intel·ligent restauració de l'església, iniciada per Puig i Cadafalch i completada el 1948-63 per R. Duran i Reynals, sota els auspicis de Jaume Espona, ha retornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració del 1428. Entre els anys 1992 i 2000 s'han restaurat la totalitat de les cobertes i s'ha consolidat l'estructura del claustre. La capella dels Dolors, construcció barroca del segle XVIII, va ser totalment refeta els anys cinquanta sota la direcció de l'arquitecte R. Duran i Reynals, gràcies al mecenatge de Jaume Espona i Brunet. Fou inaugurada l'últim diumenge d'agost de 1955. Els esgrafiats són l'únic element de la capella que ha sofert una greu degradació i no s'ha vist cap preocupació per minorar-la o solucionar-la.[4]

El rellotge n'és un element destacat. Per bé que no s'en coneix amb exactitud la data en què es posà en funcionament aquest aparell, es creu que va ser construït al segle XVI, o a les darreries del s. XV, ja que en el Necrologi de Sant Joan, hi ha la següent notícia: "Iste Iohannes de Peralta fecit fieri orlogium quod est supra tectum ecclesie, in parte...". Sabem, doncs, el nom de l'abat que el feu fabricar Joan de Peralta, el qual també fou bisbe de Vic. És destacable el fet que aquest artefacte estigui encara en ple ús. Hom hi dóna corda diàriament, i toca amb admirable precisió les hores. A part d'una petita soldadura que calgué fer en una de les peces, la resta és original.[4]

La matraca és un element singular. Encara que aquest tipus d'artefactes tinguin el seu origen a finals de l'Edat Mitjana, el que podem veure avui dia al campanar de monestir, data del període posterior a la Guerra Civil, ja que l'original va ser destruït. Actualment s'utilitza el Divendres Sant i el Dissabte Sant, tot seguint la vella tradició, de tal manera que la matraca forma part del folklore.[4]

La làpida sepulcral, sembla que fou feta quan l'abat Berenguer Arnau va morir, l'any 1137. L'abat, era de la família dels senyores d'Ogassa, i ensems ardiaca de l'església de Girona. Sostingué amb coratge el restabliment de la canònica en la recuperació del monestir amb l'aprovació pontifícia i amb la protecció del comte de Barcelona. Recuperà el patrimoni de la casa i impulsà a una comunitat florent. Després de renunciar a la dignitat abacial el 1131, visqué com a simple canonge fins a la seva mort, ocorreguda el 21 d'octubre del 1137.[4]

Abaciologi[modifica | modifica el codi]

Segons la Guia del Monestir de Sant Joan de les Abadesses (2012):[6]

Abadesses benedictines 
Abats canonicals 
  • 1017-1054 Guifré, bisbe de Besalú
  • 1055-1077 Andreu
  • 1083-1098 Berenguer de Lluçà
  • 1098-1111 Gaufred d'Atzerat
  • 1111-1131 Berenguer Arnau
  • 1131-1139 Pere Guillem
  • 1140-1193 Ponç de Monells
  • 1193-1197 Pere Guillem II
  • 1198-1203 Ramon de Blanes
  • 1203-1217 Pere de Soler
  • 1217-1225 Arnau de Corsavell
  • 1226-1229 Arnau de Manlleu
  • 1230-1250 Ramon de la Bisbal
  • 1248-1250 Guillem III
  • 1250-1252 Ramon de Vallmanya I
  • 1252-1259 Berenguer Arnau de Sant Esteve
  • 1260-1273 Dalmau de Minyana
  • 1273-1293 Berenguer de Blanes
  • 1293-1314 Guillem de Sant Joan de Pla de Corts
  • 1314-1319 Ramon de Cornellà
  • 1321-1323 Guillem de Sant Joan de Pla de Corts
  • 1324-1348 Ramon de Bianya
  • 1348-1355 Francesc Roig
  • 1356-1393 Ramon de Vallmanya II
  • 1393-1427 Arnau de Vilalba
  • 1427-1447 Pere de Montcorb
  • 1448-1454 Pere de Calvó
  • 1454-1456 Bernat Guillem de Samasó
  • 1456-1484 Miquel Isalguer
Abats comendataris 

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pladevall, Antoni: Els monestirs catalans, edicions Destino, Barcelona, 1970, ISBN 84-233-0511-2
  • Rabuñal, Anxo et alt: Imatges de Catalunya, El País-Aguilar, Madrid, 1995, ISBN 84-03-59631-6
  • Catalunya Romànica. Vol 10 (El Ripollès) Barcelonaː Enciclopèdia Catalana, 1987
  • Marta Crispí i Miriam Montraveta eds. El monestir de Sant Joan de les Abadesses. Sant Joan de les Abadessesː Junta del Monestir, 2012 ISBN 9788461572113

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Institut Cartogràfic de Catalunya
  2. Villanueva, Jaime. Viage literario á las iglesias de España. Tomo VI Viage a la Iglesia de Vique. Año 1806 (en castellà). Valencia: en la imprenta de Oliveres, antes de Estévan, 1821, p. 154 [Consulta: 20 novembre 2016]. 
  3. Fontana i Lázaro, Josep. La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (paper). 4a ed.. Vic: Eumo (Universitat de Vic), 2014, p. 12. ISBN 978-84-9766-526-1 [Consulta: 3 gener 2015]. 
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 «Monestir de Sant Joan de les Abadesses». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 agost 2014].
  5. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 108. ISBN 84-393-5437-1. 
  6. Guia del Monestir i Museu de Sant Joan de les Abadesses (en català), 2012, p. 11, 12-13, 15. ISBN 9788461578573 [Consulta: 18 desembre 2014]. 
  7. Ciurans i Vinyeta, Xavier. Els Masferrer. Estudi d'una nissaga benestant del Vallès. L'Abadia de Montserrat, 2010, p. 19–. ISBN 978-84-9883-308-9 [Consulta: 2 octubre 2011]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monestir de Sant Joan de les Abadesses Modifica l'enllaç a Wikidata