Santa Maria de Mur

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Santa Maria de Mur
Mur - Colegiata de Santa Maria (Absides).jpg
Dades bàsiques
Tipus monestir i monument
Començament 1057
Acabament 1060
Consagració 1069
Característiques
Estil Romànic
Construcció segle XI
Altitud 891 msnm
Ubicació
Comarca Pallars Jussà
Municipi Castell de Mur
Localització Castell de Mur (castell)

42° 06′ 16″ N, 0° 51′ 28″ E / 42.1044°N,0.857853°E / 42.1044; 0.857853
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 27 juliol 1920
Identificador IPAC: 102
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0000182
Activitat
Categoria Antigament, monestir augustinià i col·legiata, ara desafectada
Diòcesi Urgell, arxiprestat del Pallars Jussà
Modifica dades a Wikidata

L'antic monestir de canonges augustinians de Santa Maria de Mur es troba a la comarca del Pallars Jussà, dins de l'antic terme municipal de Mur, des del 1972 de Castell de Mur. Va ser construït a la segona meitat del segle XI, pels comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença; es consagrà l'any 1069 per Guillem Arnau, bisbe d'Urgell. El títol sencer del monestir era de Santa Maria, sant Pere i sant Esteve de Mur. És al costat de llevant, a poca distància, del castell de Mur.[1]

Col·legiata i seu de Pabordia[modifica]

L'església, amb categoria de col·legiata, fou una canònica augustiniana que arribà a posseir més de 15 esglésies dels entorns. Governada per un Prepòsit elegit en un primer moment pel capítol de canonges de la regla de Sant Agustí, a mitjan segle XIV passà a ser nomenat directament pel Papa, i a mitjan XV fou donat en comanda. Per concessió reial, es constituí en Pabordia, i obtingué jurisdicció civil i eclasiàstica sobre diferents pobles de l'entorn. Al cens del 1359 consten que hi pertanyen Puigcercós, Moror, l'Alzina i Mur.

Aquesta Pabordia està documentada des del 1069 (Galindo en fou el primer paborde documentat) fins al 1836 (Josep Ramon Coll i Amill en fou el darrer). Fins al 1596 els pabordes foren regulars; és a dir, de la regla de Sant Agustí. Canonges augustinians, per tant. A partir d'aquell any, la Pabordia fou exercida per capellans seculars (directament lligats al bisbat: sacerdots de parròquia, per tant).

La Pabordia tenia com a seu matriu Santa Maria de Mur, i en depenia un bon grapat de parròquies i capelles:

  • Alberola, capella de la Mare de Déu del Remei
  • L'Alzina, parròquia de la Santa Creu i capella de Sant Alís
  • Beniure, capelles de la Mare de Déu del Roser i de Sant Salvador
  • Cellers, parròquia de Sant Joan i capelles de Sant Miquel del Congost, o de Cellers, Sant Sebastià, la Mare de Déu del Roser, la Concepció; Sant Feliu, Sant Miquel i Santa Maria
  • Collmorter, capella de Sant Miquel
  • El Coscó, capella de Santa Caterina
  • Les Esplugues, capella de la Mare de Déu del Remei
  • L'Espona, capella de Santa Fe
  • Estorm, església de Sant Salvador i capella de Sant Prim
  • Guàrdia de Tremp, parròquia de la Mare de Déu del Remei
  • El Mas de l'Hereu, capella de Sant Joan Evangelista
  • El Mas del Pla, capella de Sant Jaume
  • El Meüll, sufragània de Santa Maria
  • Miravet, capella de Sant Jaume
  • Moror, parròquia de la Mare de Déu del Remei i capelles de Santa Eulàlia, Sant Martí, Sant Miquel i Sant Sebastià
  • Puigcercós, parròquia de Sant Martí i capelles de Santa Maria del Puig i de Sant Macari
  • Puigmaçana, capella del Roser
  • Quadra de la Torre Gavosera, capella de Sant Miquel
  • Santa Llúcia de Mur, priorat i parròquia, amb la capella de la Mare de Déu del Roser
  • Soliva (l'Aragó), parròquia de Santa Maria i capella de la Mare de Déu del Roser
  • Vilamolat de Mur, capella de Sant Miquel, capella de la Mare de Déu del Rosari, capella de St. Gregori.
  • Vilamolera, capella de Sant Salvador
  • Vilaplana, capella de Sant Joan
  • Capelles de Sant Gregori, Sant Pere, Sant Cristòfol, Sant Miquel (dues), Sant Valentí, i Sant Fruitós.

Tingué diverses filials, entre les quals destaquen els priorats de Santa Llúcia de Mur i de Sant Miquel de Cellers o del Congost, monestir del tot desaparegut, però que troben en l'origen del proper poble de Cellers.

Al llarg de la història tingué constant relació amb el monestir de Lavaix, fins al punt que en més d'una avinentesa s'intercanviaren possessions i dependències. Per exemple, Santa Llúcia de Mur, que pertangué un temps a Lavaix.

Al segle XIII hi hagué un intent d'unir Santa Maria de Mur al monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, promogut des d'aquest darrer monestir. No es dugué a terme per la ferma oposició dels canonges de Mur, que aconseguiren del papa Gregori IX l'anul·lació de la unió, i la seva vinculació directa a Roma.

No fou mai una comunitat gaire nombrosa, però, en canvi, tingué una enorme influència per tot el Pallars Jussà. Sembla que en els moments de màxima esplendor foren uns 10 els canonges de Santa Maria de Mur, mentre que els darrers temps baixà fins a 5 i 3, fins que el 1592 el papa Climent VIII la va secularitzar, posant-hi al capdavant un clergue regular que mantenia, això sí, tots els drets, privilegis i possessions de l'antiga canònica augustiniana. El 1873, en aplicació d'un Concordat, fou convertida en parròquia rural, de la qual continuaven depenent les esglésies que havien depès de la Pabordia. Quedà anul·lat aquest títol i els seus privilegis, i els edificis de Santa Maria de Mur foren abandonats.

Aprofitant aquest abandonament, el 1919 un grup de tècnics italians arrencà els frescos romànics, que foren venuts i traslladats als Estats Units. Segons sembla, el llavors rector de Mur, Mn. Josep Farràs, les va vendre a l'antiquari nord-americà I. Pollak. Aquest fet va generar que Josep Castells, el mestre del nucli de Vilamolat de Mur, alertés a la Junta de Museus de Barcelona, que no en va permetre la sortida a l'estranger. Però malgrat aquesta precaució, les pintures van ser venudes i probablement cap al 1923 apareixen al Museum of Fine Arts de Boston.

Va ser el primer arrencament de pintura mural que es produïa a Catalunya i aquest fet provocà la reacció de la Junta de Museus de Barcelona, en defensa de la resta de frescos catalans existents. Fruit d'aquesta reacció fou el trasllat a Barcelona de la major part dels frescos romànics, amb la creació del Museu d'Art de Catalunya per a acollir-los.

Els edificis[modifica]

A nivell arquitectònic, constitueix un dels exemples més interessants d'aquitectura canonical, tant per les dimensions constructives de l'església com pel claustre i el complex d'instal·lacions que l'envolta. Així doncs, se'n conserva l'edifici de l'església, del segle XI, i el magnífic claustre, del XIII. Havia tingut pintures murals, de gran qualitat i interès, però actualment estan repartides entre el Museum of Fine Arts de Boston[2] i el Museu d'Art de Catalunya.

També havia tingut una bella imatge del Sant Crist del segle XIII, però va ser cremada el 1936. En acabada la guerra, se'n reposà una rèplica. També hi havia hagut una talla de fusta policromada de la mateixa època, que també va ser cremada aquell mateix any.

Una muralla al voltant del castell de Mur i el monestir ho convertiren en una gran fortificació. Aquesta muralla també encloïa el poble castral de Mur, despoblat des de molt antic. El conjunt fou declarat monument historicoartístic l'any 1920.

L'església[modifica]

Nau central
Nau col·lateral sud

L'església és d'estil romànic llombard, amb tres naus cobertes amb volta de canó, separades per pilars i arcs torals, i amb dos absis semicirculars. És el que s'anomena planta basilical. No té transsepte, i la nau col·lateral nord és caiguda, ja de molt antic. En el seu lloc es troben tres capelles gòtiques.

Les naus són cobertes amb volta de canó semicircular, amb arcs torals que divideixen les naus en cinc trams. Les naus eren tres, en un principi, però la nord desaparegué. Els dos absis romanents són bastant semblants, ja que les naus corresponents també són de mides molt similars. Uns arcs presbiterals estrets uneixen els absis amb les seves naus.

La nau col·lateral sud també fou ampliada amb capelles laterals, però encara s'aprecia on era el mur de tancament original, on encara hi ha restes d'una porta i de pintures murals romàniques. Sembla que l'església sencera estava decorada amb pintures murals.

La porta era al mur sud, que també té una finestra de doble esqueixada. Unes capelles posteriors deformen una mica aquesta façana meridional. La façana de ponent presenta dues finestres de doble esqueixada, en el lloc que correspon a les naus laterals, i una tercera de geminada, amb columna i capitell, a més d'un ull de bou al damunt seu, que correspon a la nau central.

El claustre[modifica]

De forma rectangular, però irregular, ja que cap de les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, el claustre del segle XII, ha estat restaurat, després d'haver sofert anys passats, una gran espoliació. Consta d'unes galeries cobertes amb bigam de fusta i sostingudes per columnes amb capitells disposats amb una sola filera i amb pilars rectangulars als cantons, la seva decoració està bastant espatllada, però encara es reconeixen alguns ornaments geomètrics, vegetals i humans.

Meitat de llevant del claustre
Meitat de ponent del claustre

Él claustre està encarat de llevant a ponent, i es devia comunicar amb l'església a través de la nau lateral nord, que desaparegué (una porta actualment closa ho testimonia). Més tard s'obrí la porta que dóna a la nau central.

Aquest claustre ha sofert nombroses afectacions, com el tapament de les arcades que el formen, a més de patir desperfectes durant la guerra del 1936 al 1939. Tanmateix, foren els anys previs a aquesta guerra que veieren l'inici de les campanyes de restauració de Santa Maria de Mur.

Un important avenç en aquesta restauració es donà als anys vuitanta del segle XX, que inclogué la reconstrucció de tota l'ala meridional del claustre. La major part dels capitells d'aquest costat han estat refets a partir del model dels dos conservats.

Les altres dependències[modifica]

A l'entorn del claustre i a continuació seva pel costat de ponent, l'oposat a l'església, hi ha un bon conjunt de dependències monacals, en part conservades, que, quan concloguin les campanyes arqueològiques i de restauració que queden pendents, permetran veure amb força detall el conjunt del monestir de canonges augustinians.

Des de l'any 2008 aquestes dependències acullen una exposició permanent sobre la història del Castell de Mur i de la mateixa canònica de Santa Maria, així com un punt de recepció per a les visites guiades i una petita agrobotiga amb productes pallaresos.

Les pintures[modifica]

Absis central, amb la reproducció de les pintures
Detall del Crist en majestat, reproduït fotogràficament

Les pintures murals de l'absis central es troben al Museum of Fine Arts de Boston, venudes el 1919 mitjançan el col·leccionista Lluis Plandiura, i les altres pintures de l'absidiola sud, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden in situ unes petites mostres, bastant ennegrides.

L'absis central mostra un Pantocràtor al capdamunt, amb màndorla i una decoració de nou estrelles, a més de l'alfa i l'omega. Jesucrist en Majestat està beneint el món, amb un llibre damunt del genoll esquerre: s'hi llegeix Ego sum via, veritas et vita. Nemo ad Patrem nisi per me (Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú [no pot arribar] al Pare si no és per mi). Està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes (Tetramorf). Completen aquest nivell superior unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades.

Les pintures murals originals de l'absis central, avui dia al Museu de Belles Arts de Boston

El segon nivell, on hi ha les tres finestres de doble esqueixada, també decorades, representa els dotze apòstols, amb figures complementàries a les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caín i Abel. El registre inferior, molt malmès, representava escenes de l'evangeli referides a la infantesa del Nen Jesús.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva un fragment de la part baixa d'aquest mateix absis, així com les pintures de tota l'absidiola sud. En aquest cas, al Crist en Majestat dins de la màndorla l'acompanya l'Ascensió, tema no gens freqüent en els frescos romànics.

El conjunt de pintures és de la segona meitat del segle XII, i s'ha relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant Climent de Taüll, una altra de les esglésies amb frescos conservats de més nivell de Catalunya.

Des de l'any 2008 l'església disposa d'una reposició de les pintures de l'absis i de l'absidiola. El procés de reposició es va iniciar vuit anys abans i el fet que es dilatés en el temps es va deure a la necessitat de trobar un sistema que permetés protegir les restes de les pintures originals i, alhora, que s'hi pogués instal·lar la reposició. La solució que es va aplicar va ser la creació d'un absis mòbil de fibra de vidre que es desplaça sobre unes petites rodes. L'estructura es va arrebossar amb morter de calç al damunt del qual es va aplicar un producte anomenat Papel Gel, que crea un film sobre el que es poden aplicar impressions inkjet. És així com es van transferir les imatges de l'absis i de l'absidiola.

En el cas de l'absidiola lateral, però, la impressió es va fer directament sobre la paret i sense que fos necessari crear una estructura, ja que no qui queden restes de pintura original.

Les imatges perdudes[modifica]

El Sant Crist de Mur (reconstruït)
La Mare de Déu de Mur (reconstruïda)

La guerra civil va fer molt de mal en aquesta església, no només pel que fa als edificis: també en el seu interior.

Es perdé una talla romànica del Crist crucificat que, segons les fotografies conservades, es pot associar amb el taller de talla de fusta del davallament d'Erill la Vall, un dels més notables de l'escultura de talla de fusta del romànic català.

També es va perdre una imatge romànica de la Mare de Déu de Mur.[3]

Referències[modifica]

  1. «Santa Maria de Mur». Web. Generalitat de Catalunya. Romànic Obert. [Consulta: 18 gener 2014].
  2. Barral i Altet, Xavier. L'art romànic català a debat. Edicions 62, 2009. ISBN 8429763805. 
  3. Rego, Lurdes «La ruta d'Arnau Mir». Sàpiens [Barcelona], núm. 95, setembre 2010, p. 64-65. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Mur Modifica l'enllaç a Wikidata