Segona Croada Sueca

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSegona Croada Sueca
croades
Data 1238-1239 o 1256
Lloc Finlàndia
Resultat Annexió de Finlàndia a Suècia i imposició del cristianisme.
Bàndols
suecs tavastians,carelians
Forces
desconeguda desconeguda
Baixes
desconegudes desconegudes
Modifica les dades a Wikidata

La segona croada sueca fou una expedició militar sueca del segle XIII per conquerir les terres dels tavastians, l'actual Finlàndia. El comandant d'aquesta croada fou el comte Birger Magnusson, que aconseguí posar Tavastia gradualment sota control de l'Església Catòlica i del Regne de Suècia. Hi ha molts detalls sobre aquest fet que els historiadors no han pogut aclarir.

Context[modifica]

Cap esculpit de l'església de Varnhem, que podria ser una representació del comte Birger, líder de la croada.

El Regne de Suècia havia començat a exercir control sobre Finlàndia des dels inicis del segle XIII, començant una expansió vers la finlàndia del sud-oest. L'any 1220, Suècia tenia intenció d'unir-se a les croades bàltiques i començà amb els pagans d'Estònia, però batalla de Lihula en resultà un fracàs. Hi ha escrits d'alguns clergues suecs, possiblement impulsats pel bisbe de Finlàndia Thomas, que estava present a Tavastia vers el 1230, i cartes papals en què es lamenten de la lentitud amb què el cristianisme s'introduïa a Finlàndia. Sembla que hi hagué una reacció violenta contra els missioners i el 1237, el papa Gregori IX feu una crida perquè tots els suecs s'alcessin en armes en una croada contra els «que feien apostasia i els bàrbars».[1][2]

Fonts documentals[modifica]

Tots els detalls que se'n saben d'aquesta croada procedeixen de la Crònica d'Èric, que és en bona part d'estil propagandístic, escrita un segle després dels fets, en una època de desordres interns enmig de la guerra contra Nòvgorod. Aquesta crònica diu que la croada succeí entre la batalla de Sparrsätra el 1247 i la mort del rei Èric el Sant el 1250, i anomena els tavastians (en suec taffwesta) com a l'objectiu de la croada. Segons aquest text, l'expedició es preparà a Suècia i des d'allà salparen en vaixells fins a la costa finlandesa on els esperaven els enemics.[3] La crònica també diu que, un cop acabada la guerra, els suecs hi establiren un castell anomenat Taffwesta borg. La narració dóna a entendre que hi havia una rivalitat entre l'Església Catòlica sueca i l'Església Ortodoxa Russa, remarcant el fet que el «rei rus» havia perdut així les terres conquerides. Això ha fet dubtar si veritablent va ser una croada, entesa com a lluita contra infidels, o si en realitat va ser una guerra de conflicte territorial amb Rússia que pregué com a excusa la crida del papa. Un altre text, anomenat Crònica de Detmar de Lübeck, que data probablement del 1340 confirma l'existència d'aquesta expedició i esmenta breument que el comte Birger sotmeté Finlàndia sota el govern de Suècia.[4]

Interpretacions[modifica]

A diferència de la dubtosa primera croada sueca, hi ha poc a dubtar sobre el fet que l'esforç de Suècia per cristianitzar Finlàndia assolí el seu punt culminat al segle XIII. Hi ha, però, nombrosos detalls que són objecte de debat, com ara l'any, les motivacions i el veritable propòsit. Malgrat l'intent que fan les cròniques per presentar aquesta croada com a una guerra de conquesta, és probable que fos més que una fase de vessament de sang del procés per incorporar Finlàndia a Suècia. En aquell temps el Regne de Suècia tenia un govern centralitzat en el qual l'Església tenia un lloc influent. Els caps finesos, si s'unien a la croada guanyarien poder i prestigi.[5][6] Pel que fa a la datació, no està clar el moment exate en què es produí l'atac. Segons els historiadors hi ha dues dates possibles: el 1238-1239 o el 1256. Cap de les dues propostes té una acceptació completa.[7] L'historiador Dick Harrison creu en la teoria d'una croada situada en la data més antiga de les dues proposades, el 1238-1239, basat en la carta papal.[8] El gran castell que esmenta la crònica, construït pels suecs i anomenat Ttaffwesta borg, es creu que podria ser o bé el castell de Häme (en suec Tavastehus), o un altre proper a aquest anomenat castell Hakoinen, però no s'han trobat evidències arqueològiques que demostrin una datació tan antiga d'aquests castells.

Repercussions[modifica]

Organització de l'Església[modifica]

Probablement per evitar que altres faccions s'impliquessin en aquest conflicte, el papa Innocenci IV acollí Finlàndia sota la seva especial protecció l'agost del 1249, curiosament sense esmentar Suècia en cap sentit.[9] Es creà el bisbat de Finlàndia i nomenaren Thomas com a bisbe, que probablement era un frare dominic. Aquest deixà el càrrec el 1245 i morí tres anys després en un convent de Gotland. Atès que la seu quedà vacant, la diòcesi probablement quedà sota control directe del legat papal Guillem de Mòdena. Les darreres ordres d'aquest legat, enviades als sacerdots finesos, es donaren el juny del 1248.[10] El suec Bero fou nomenat finalment com a bisbe el 1248/9, segurament poc després de la visita a Suècia de Guillem per fer un concili a Skänninge que acabà l'1 de març del 1248. En els manuscrits de la Col·lecció Palmsköld del 1448, es diu que fou Bero qui portà els diners de les taxes pagades pels finesos al rei suec.[11][4] Bero devia procedir directament de la cort sueca, igual com els dos bisbes que el van precedir. Sembla que els bisbes suecs eren responsables també de qüestions seculars, si més no fins a la dècada del 1280, moment en què s'establí el títol i les competències de duc de Finlàndia. El 1249, l'establiment del cristianisme era prou clar com per fundar el primer monestir a Finlàndia, que fou dels dominics. Aquest monestir estava situat a prop de la seu fortificada del bisbe a Koroinen i romangué habitat fins a finals de segle.

La successió sueca[modifica]

Com si fos un aspecte col·lateral, la Crònica d'Èric explica el cost que la croada tingué per a Birger i la corona sueca. Quan el rei Èric IX morí el 1250 i el comte Birger s'absentà de Suècia, els senyors de la noblesa sueca, encapçalats per Joar Blå, escolliren Valdemar , fill de Birger, que encara era menor d'edat, com a nou rei.

El govern suec a Finlàndia[modifica]

Del 1249 en endavant, els documents generalment consideren la Finlàndia del sud-oest i Tavastia com a part de Suècia. La diòcesi de Finlàndia del sud-oest consta com a una de les diòcesis de Suècia creades el 1253, mentre que en les llistes del 1241 i 1248 encara no hi era. En la Crònica de Nòvgorod s'esmenten els tavastians (yem) i els finesos del sud-oest (sum) en relació amb una expedició croada en què participaren els suecs (svei) el 1256.[12] Malgrat tot, se'n sap molt poc sobre la situació a Finlàndia durant les dècades següents. El motiu és, en part ,el fet que la Finlàndia occidental estava llavors governada des de Turku i la major part de la documentació estava allà. Quan les forces de Nòvgorod incendiaren la ciutat el 1318, en el transcurs de les guerres sueconovgorodeses, es destruí gairebé tots els arxius referents al segle anterior. La darrera de les croades sueques cap a Finlàndia, esdevingué el 1293 per evangelitzar els carelians.

Referències[modifica]

  1. Harrison, 2005, p. 425-426.
  2. «Carta del papa Gregori IX a l'arquebisbe d'Upsala demanant la croada», setembre del 2007. [Consulta: gener del 2019].
  3. «Crònica d'Èric: Korståg mot tavesterna». Projekt Runeberg, 12 maig del 1996. [Consulta: gener del 2019].
  4. 4,0 4,1 Marti, 1989, p. 7.
  5. Harrison, 2005, p. 425.
  6. Tarkiainen, 2008, p. 101.
  7. «Suomen Muinaismuistoyhdistys, p.66». Museu de la Societat Sueca d'Història, 2006. [Consulta: gener del 2019].
  8. Harrison, 2005, p. 427.
  9. «El papa Innocenci IV emet un certificat de protecció sobre l'Església de Finlàndia». wayback machine, 2007. [Consulta: gener del 2019].
  10. «El legat papal Guillem de Sabina anuncia el permís perquè el clergat de Finlandia retiri els seus béns personales». wayback machine, setembre del 2007. [Consulta: gener del 2019].
  11. «Chronicon Episcoporum Finladesum». Universitat de Colúmbia. [Consulta: gener del 2019].
  12. «Crònica de Nòvgorod». wayback machine, setembre del 2007. [Consulta: gener del 2019].

Bibliografia[modifica]