Servitud

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un camp com aquest, representa un possible tipus de predi.

La servitud (del llatí iura praedorium o servitutes) en dret romà, és un dret real limitat regulat en el Capítol IV del Llibre Cinquè del Codi Civil Català (566-1 CCc i ss.). Es defineix com "Un dret real limitat que grava parcialment una finca, que és la servent, en benefifi d'una altra, que és la dominant, i pot consistir en l'atorgament a aquesta d'un determinat ús de la finca servent o en una reducció de les facultats del titular o la titulara de la finca servent" (566-1 CCc). Com a relacions d'ús, les servituds són drets fonamentalment solidaris i indivisibles, sent això últim el que ocasiona que la servitud romangui íntegre malgrat que qualsevol predi implicat es divideixi. A més, tampoc no hi ha la possibilitat d'una adquisició o extinció parcial.[1][2] Les servituds, segons la regulació actual, només es poden adquirir mitjançant títol, atorgat de manera voluntària o forçada. Es prohibeix l'adquisició de servituds per usucapió (566-2.4 CCc) segut a la dificultat que suposaria diferenciar una hispotètica possessió ad usucapionem d'una mera tolerància del propietari de la finca.

Com a tipus de concurrència de drets que és la servitud, produeix una limitació de la propietat del predi servent. És aquest el que pateixel gravamen, però el propietari en cap moment queda personalment obligat, les servituds són un dret real limitat que recau sobre finques. Encara que per part del predi servent la servitud suposi una tolerància, des de la perspectiva del dominant aquesta pot consistir en una intromissió ('immissió') lícita sobre el predi que actua com a servent (servitud positiva), o en un dret a impedir ('ius prohibendi') determinats actes en el predi servent (servitud negativa). Quan la servitud es pot reconèixer per un signe visible, manifest, etc., com pot ser una finestra o un canal, la servitud s'anomena aparent, mentre que en el cas oposat, és a dir, quan manca aquest signe, la servitud rep el nom de no aparent.[3]

Al principi, les intromissions en béns immobles aliens no estan permeses legalment, pel que el propietari té la possibilitat d'impedir-les ('ius prohibendi'), i en cas de persistència, pot acudir als interdictes 'uti possidetis' i 'quod vaig veure aut clam ' o a les accions negatòries corresponents. Per la seva part, el propietari pot fer a la seva finca tot el que estimi convenient sempre que les seves accions no comportin una intromissió en l'immoble veí.

Tipus de servituds[modifica | modifica el codi]

Les servituds són tipificades partint del seu contingut específic. Tot i que en dret civil català, com a dret civil que ha evolucionat del dret romà, regeix el principi de numerus apertus pel que fa a la constitució dels drets reals, hi ha una sèrie de servituds ja establertes (de pas, d'aqueducte, etc.). Una primera categoría que els autores escolàstics van crear és aquella que diferència entre servituds rústiques i urbanes depenent de si es referien a poder passar o portar aigua pel fonc veí, entre altres avantatges de caràcter marcat agrícola, o de si versaven sobre comoditats d'una edificació que s'imposa al veí. Principalment, ha estat la primera Jurisprudència clàssica la que s'ha encarregat de la casuística de les servituds, postura que li va suposar una sèrie de crítiques per part no juristes, com és el cas de Ciceró, que consideraven aquestes qüestions ridícules.[4]

Principals servituds predials rústics[modifica | modifica el codi]

El camí per a carros constituïa un tipus de servitud predial rústic.

Les servituds més importants rústiques són les de pas, a peu o a cavall (iter), la de pas de ramat ('actus') o camí per a carros (via). També tenen rellevància les de conducció d'aigua per superfície ('aquae ductus'), extracció d'aigua ('aquae haustus') que segons la interpretació jurisprudencial porten aparellat l'accés al pou o deu ('iter ad hauriendum') i la facultat de poder llançar l'aigua en fonc veí ('aquae immissio).[5]

Principals servituds predials urbans[modifica | modifica el codi]

Les servituds urbanes més destacables són les de llums, ja sigui en la seva variant de poder obrir finestress (ius luminum), evitar que el veí elevi l'edificació present (ius altius non tollendi) o dret de vistes (ius ne prospectui vel luminibus officiatur). D'altres són les servituds de desguàs (cloaca), suport de biga (ius tigni immittendi) o càrrega d'una sobreconstrucció (ius oneris ferendi). En últim lloc es troben les de sortints, per deixar caure l'aigua de la pluja des de la teulada (ius stillicidii) o per un canaló (ius fluminis), i la de projectar balcons o terrasses sobre un predi vesí (ius proiiciendi protegendive).[6]

Defensa processal[modifica | modifica el codi]

El propietari del predi dominant comptava amb una vindicatio servitutis (és possible que aquesta també aparegui denominada com acció confessòria en els escrits pertanyents a l'època postclàssica) que podia exercitar contra el titular o el posseïdor del fonc servent, o contra qualsevol altra persona que no permetés desenvolupar l'exercici de la servitud. La 'vindicatio servitutis ' que es caracteritzava per la seva similitud amb l'acció reivindicatòria, allotjava una clàusula arbitrària que feia més fàcil l'absolució a canvi d'una caució de no continuar torbant (de non amplius torbant). Aquesta mateixa caució era exigida pel Pretor a la persona que no es defensava de la vindicatio servitutis amb la intenció que no s'impedís l'ús de la servitud mentre no s'exercitava l'acció negatòria i es declarava com a inexistent a la servitud. Alhora, del que no acceptava l'acció negatòria, s'exigia una caució de no exercir la servitud negat en tant no recaigués una sentència favorable a ell. En altres situacions, l'ús de les servituds podia ser defensat per mitjà d'interdictes especials. Si bé, l'interdicte uti possidetis no era aplicable, en consistir la servitud en un ús i no en una possessió.[7][8]

Contra les obres que s'iniciaven al predi vesí i que atemptaven contra la integritat d'un dret de servitud, el titular del predi dominant disposava d'un interdicte restitutori, que tenia com a objectiu la destrucció del fet, sempre que l'obra no estigués acabada. Per poder exercir aquest interdicte, el demandant havia d'haver fet anteriorment una denúncia al constructor de l'obra nova (novi operis nuntiatio). Quan la denúncia era acceptada per part del magistrat, aquest mateix exigia del denunciat que deixés caució d'indemnitzar en el supòsit que fos derrotat en la vindicatio servitutis que exercitaria el denunciant. Si no s'atorgava aquesta caució, el que procedia era l'interdicte, pel que el magistrat passava a defensar el denunciant que impedia que se seguís endavant amb l'obra davant l'interdicte 'uti possidetis ' del constructor. Tanmateix, si la caució era donada, el magistrat dispensava la denúncia ('nuntiatio remissa') i s'esperava el resultat de l'acció real.[9]

Constitució[modifica | modifica el codi]

La manera més freqüent de constituir una servitud era la 'in iure cessio' en una 'vindicatio servitutis' que iniciava el propietari del futur predi dominant contra el del futur predi servent; també era habitual que fos constituïda mitjançant un llegat vindicatori o adjudicació judicial. Pel que fa a les antigues servituds de pas i conducció d'aigua sobre fundos itálicos, es pot esmentar que aquestes podien adquirir-se per 'mancipatio', ja que tenien la consideració de cap de bestiar mancipi igual com els funds entre els quals s'establien. Les servituds van poder ser usucapits fins que va aparèixer la denominada llei 'Scribonia' (emesa en el segle I aC, va suprimir la possibilitat d'usucapir servituds amb la finalitat d'evitar que es consolidessin per negligència o absència dels propietaris). Tanmateix, la usucapió es va mantenir en aquells casos de recuperació d'una servitud extingit per desús. Mentrestant, en els funds provincials, les servituds, amb freqüència, es constituïen a través de convenis escrits ('pactiones et stipulationes).[10][11][12]

Mosaic de Justinià I en l'Església de San Vital a Rávena

La constitució de servituds podia produir-se d'una manera directa o indirecta. És a dir, també era permissible la constitució de les mateixes per mitjà de la reserva de les mateixes en un acte d'alienació de la propietat, ja fos en un acte de disposició intervius o mortis causa.[8][13]

Extinció[modifica | modifica el codi]

Existien diversos supòsits que portaven una extinció de les servituds establerts: en primer lloc, quan els dos predis (servent i dominant) es feien completament d'un mateix propietari la servitud desapareixia en virtut d'un principi que deia que no hi podia haver una servitud sobre cosa pròpia. En resum, l'extinció de la mateixa es produïa per confusió.[14]

En segon lloc, la servitud s'extingia davant d'una renúncia del titular, per mitjà de l'ús d'una in iure cessio en una acció negatòria. També desapareixia per desús o inexistència de prohibició respecte als actes contraris a una acció negativa, durant un bienni (amb Justinià I el termini es va augmentar fins als deu anys, igual com la longi temporis praescriptio). Finalment, la servitud s'extingia per pèrdua de la utilitat del servei a conseqüència d'un canvi al predi, inundació definitiva, i en general, qualsevol altre fenomen que comportés una inutilitat de la mateixa (en alguns casos, com succeïa quan el curs d'un riu es retirava d'un predi que havia estat ocupant de forma permanent o quan desapareixia la confusió de la propietat, les servituds podien ser restablertes).[15]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. D'Ors, pàg. 265 - 266.
  2. Betancourt, pàg. 347.
  3. D'Ors, pàg. 267.
  4. D'Ors, pàg. 269.
  5. D'Ors, pàg. 270.
  6. D'Ors, p. 270.
  7. D'Ors, pàg. 270 - 271.
  8. 8,0 8,1 Betancourt, pàg. 352.
  9. D'Ors, pàg. 271 - 272.
  10. D'Ors, pàg. 272 - 273.
  11. García Garrido, pàg. 221.
  12. Betancourt, pàg. 351 - 352.
  13. D'Ors, pàg. 273.
  14. D'Ors, pàg. 273 - 274
  15. D'Ors, pàg. 274

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]