Setge de Miravet (1090)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Miravet (1090)
dominació de l'emirat de Balansiya per El Cid
Taifa de Zaragoza 1080.png
Els emirats de Xarq al-Àndalus cap al 1080
Data 1090
Localitat Castell de Miravet
Resultat Victòria d'El Cid
Bàndols
Allah Emirat de Turtuixa El Cid
Comandants en cap
Allah Al-Múndhir Imad-ad-Dawla El Cid

El Setge de Miravet de 1090 fou una de les batalles de la dominació de l'emirat de Balansiya per El Cid.

Antecedents[modifica]

El 1086, Al-Múndhir Imad-ad-Dawla, emir de Turtuixa i Dàniyya, rebia el suport de Berenguer Ramon II per capturar l'emirat de Balansiya i obtenir la continuïtat territorial, estava sent fustigat per l'Emirat de Saraqusta, que tenia com aliat El Cid, especialment actiu a la zona de Morella.[1]

Alfons VI de Castella va conquerir Balansiya el febrer de 1086 amb les tropes castellanes d'Alvar Fáñez,[2] que es quedà encarregat de la defensa perquè Yahya al-Qàdir hi pogués governar l'emirat de Balansiya, on fou reconegut tret de Xàtiva, que fou assetjada.[1] Al-Múndhir Imad-ad-Dawla amb el suport de mercenaris catalans,[3] comandats per Guerau Alemany II de Cervelló[1] van aixecar el setge, i Xàtiva passà a mans d'Al-Múndhir Imad-ad-Dawla i a continuació van atacar Balansiya el 1086, defensada per Alvar Fáñez, però van haver de desistir. La invasió almoràvit i la derrota d'Alfons VI de Castella a la batalla de Sagrajas el 1086 provocà la marxa d'Alvar Fáñez i els seus homes de Balansiya, propiciant una oportunitat per Al-Múndhir Imad-ad-Dawla per capturar la ciutat, i amb els mercenaris catalans de Guerau Alemany II de Cervelló van tornar a atacar Balansiya el 1087, però Yahya al-Qàdir va poder resistir al tortosí, que es va retirar després de quatre mesos de setge amb la condició de no lliurar la ciutat a Àhmad ibn Yússuf al-Mustaín i El Cid, que renunciaren a la conquesta de la ciutat,[4] El Cid es va instal·lar a Requena a l'espera dels esdeveniments,[5] i atemorit per nous atacs, Yahya al-Qàdir va demanar suport a Alfons VI de Lleó, que, ocupat amb els almoràvits no va poder oferir ajut, i Àhmad ibn Yússuf al-Mustaín, l'emir de Saraqusta va enviar una expedició conjunta amb El Cid, apoderant-se de la ciutat, i com els cristians eren superiors en nombre,[3] l'emir de Saraqusta es va retirar i el Cid va establir un protectorat sobre la ciutat.[6]

Entre 1087 i 1089, El Cid va fer tributaris als monarques musulmans de l'Emirat d'Albarrasí i l'Emirat d'Alpont i el 1089, Al-Múndhir Imad-ad-Dawla i Berenguer Ramon II tornaren a intentar prendre la ciutat construint fortificacions a Lliria, el Puig i Quart, però el Cid va poderós exèrcit a Albarrasí, i els assetjants van emprendre la retirada.[1]

En 1090 El Cid surt d'Elx i s'apodera del castell de Polop, devastant tot el territori d'Oriola a Xàtiva i incorporant l'Emirat de Dàniyya al seu protectorat.

El Setge[modifica]

El Cid va prendre el Castell de Mirabet el 1090, augmentant els seus dominis pel nord.[7]

Conseqüències[modifica]

Al-Múndhir Imad-ad-Dawla, temerós que caigués sobre Turtuixa,[8] va demanar ajuda Berenguer Ramon II de Barcelona, que com el mateix Alfons VI, tenien l'obligació de protegir els dominis d'al-Múndhir pel cobrament de paries. També va demanar el suport de Sanç I d'Aragó i Pamplona, Ermengol IV d'Urgell i fins i tot del seu oncle Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain de Saraqusta, però només el comte de Barcelona va acceptar aliar-se amb el rei de Lleida. Al-Mustain II de Saragossa va avisar al Cid de la coalició que s'havia reunit per presentar batalla l'estiu del 1090 i l'exèrcit català fou derrotat a la Batalla de Tébar i el comte de Barcelona, capturat.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a Ed.. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.28. ISBN 84-232-0655-6. 
  2. Coscollá, Vicente. La Valencia musulmana (en castellà). Carena Editors, 2003, p.35. ISBN 8487398758. 
  3. 3,0 3,1 Guichard, Pierre. Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de València (en castellà). Universitat de València, 2001, p.66. ISBN 8470308521. 
  4. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum III. Edicions Pàtria, 1920, p.601. 
  5. Álvarez Palenzuela, Vicente Ángel. pàgines=p.301 Historia de España de la Edad Media. Ariel, 2007. ISBN 8434466686. 
  6. Guichard, Miguel Ángel. La reconquista y el proceso de diferenciación política (1035-1217) (en castellà). Espasa-Calpe, 1998, p.296. ISBN 8423989089. 
  7. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum III. Edicions Pàtria, 1920, p.602. 
  8. Huidobro, Vicente. Mío cid campeador (en castellà). Editorial Universitaria, 1995, p.359. ISBN 9561112159.