Simfonia núm. 19 (Weinberg)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Compositor | Mieczysław Weinberg |
| Creació | 1982 ↔ 1985 |
| Opus | 142 |
| Durada | 33 minuts |
| Instrumentació | orquestra simfònica |
| Estrena | |
| Estrena | 23 novembre 1986 |
| Escenari | Moscou, Rússia |
| Director musical | Vladímir Ivànovitx Fedosséiev |
La Simfonia núm. 19 El Maig brillant, op. 142, de Mieczysław Weinberg va ser composta entre el 1982 i el 1985 i es va estrenar al Festival de Tardor de Moscou el 23 de novembre de 1986 per l'Orquestra Simfònica de l'URSS dirigida per Vladímir Fedosséiev, que va promoure assíduament la música de Weinberg.[1]
Origen i context
[modifica]El Maig brillant es refereix a la victòria en la Gran Guerra Patriòtica de la Unió Soviètica sobre l'Alemanya nazi del maig de 1945.[2] El prefaci de la simfonia al·ludeix al poema A la Victòria de la destacada poeta russa Anna Akhmàtova, que estava sent rehabilitada políticament amb l'arribada de la nova política de Glàsnost de Mikhaïl Gorbatxov i havia passat en un segon terme el seu desafiament a l'autoritat soviètica.[1]
Aquesta simfonia és l'última de la 'Trilogia de la guerra' (juntament amb la 17, op. 137, i la 18, op. 138) que Weinberg va compondre a principis dels anys vuitanta, mantenint la seva extensa tradició d'obres commemoratives. En "El Maig Brillant" s'hi expressa una celebració del mes en què finalment va acabar la "Gran Guerra Patriòtica", però és retinguda, ja que s'hi pot entreveure com les males perspectives no havien acabat.[3] Si bé les dues obres anteriors del compositor constaven de quatre moviments, aquesta dinovena simfonia té un únic moviment de 34 minuts.[1]
Anàlisi musical
[modifica]L’obra s’obre amb fragments de cordes que dibuixen la base melòdica, mentre el metall i les timbales hi aporten un suport harmònic sòlid. Progressivament, la textura s’engrandeix expressivament abans que els instruments de fusta i el metall vagin emergint i desapareguin intermitentment. La tensió es relaxa quan la fusta solitària entaula un diàleg pastoral, que després passa a les cordes agudes; més tard, metall i percussió retornen amb un impuls rítmic que culmina en un breu clímax abans de tornar al caràcter pastoral inicial.
Segueixen intercanvis subtils entre cordes i fusta, desembocant en un lament expressiu a les cordes, amb detalls atmosfèrics de la fusta. La part baixa de la fusta introdueix després una línia inquietant sobre un pizzicato de les cordes, amb un patró rítmic que és assumit per metall i cordes en direcció al clímax central, on metall i percussió dialoguen amb floridura. Tot es deté en una pausa general, després de la qual fusta i cordes dividides reprenen la música inicial amb un caràcter meditatiu i incòmode.
Una altra pausa breu precedeix una recerca polifònica de les cordes que arriba a un moment extàtic, reforçat per les campanes. Trompes i cordes dialoguen sobre un ostinato d’arpa delicat, mentre flautes capritxoses condueixen ràpidament al clímax; el clarinet apareix com a solista amb línies clares que dissipen gradualment la tensió, mentre la trompa i el flautí continuen teixint motius suaus amb les cordes. L’obra conclou amb un acord fosc de les cordes baixes i intercanvis de fusta i metall que es difuminen, deixant només les cordes superiors aèries.[1]
Instrumentació
[modifica]- 4 flautes, 3 oboès, 4 clarinets, 2 fagots, 3 saxofons
- 6 trompes, 4 trompetes, 4 trombons, 1 tuba
- timbals, percussió, 2 arpa
- violins, violes, violoncels, contrabaix
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Whitehouse, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 10 abril 2020].
- ↑ Manheim, James. «Weinberg: Symphony No. 19; Banners of Peace». Allmusic. [Consulta: 1r juliol 2023].
- ↑ Duperron, Jean-Yves. «Ressenya del disc». Classical Music Sentinel. [Consulta: 14 desembre 2023].
