Simfonia núm. 5 (Bruckner)
Anton Bruckner | |
Títol original | Symphony No. 5 in B-flat major (en) |
---|---|
Forma musical | simfonia |
Tonalitat | si bemoll major |
Compositor | Anton Bruckner |
Durada | 1h 20' |
Dedicat a | Karl von Stremayr |
Part de | Simfonies d'Anton Bruckner |
Estrena | |
Estrena | 9 abril 1894 |
Escenari | Graz , Estíria |
La Simfonia núm. 5 en si bemoll major d'Anton Bruckner va ser escrita entre 1875 i 1876, i va sofrir lleus canvis durant els següents anys. Es va interpretar en públic per primera vegada en una transcripció per a dos pianos per Joseph Schalk i Franz Zottmann a l'abril de 1887 a la Bösendorfersaal de Viena. La primera interpretació orquestral la va dirigir Franz Schalk en Graz, el 9 d'abril de 1894 (Bruckner es trobava malalt i no va poder assistir-hi: mai va poder escoltar la seva simfonia interpretada per una orquestra).[1] La partitura està dedicada a Karl von Stremayr, ministre d'educació de l'Imperi Austrohongarès.
Moviments[modifica]
- Adagio, allegro moderato (si bemoll major)
- Adagio : sehr langsam (re menor)
- Scherzo : molto vivace (re menor)
- Finale. adagio, allegro moderato (si bemoll major)
Els moviments primer, segon i quart comencen amb cordes en pizzicato, mentre que el scherzo ho fa amb cordes en staccato, però en tots els casos compartint figures simètriques en la melodia. L'obra comença amb una majestuosa introducció lenta, que progressa en un moviment principal en forma sonata. Com acostuma a fer Bruckner, l'exposició d'aquest moviment conté tres grans regions tonals, en lloc de dos, com és usual.
El material bàsic del moviment lent i del scherzo són molt similars, encara que, per descomptat, en diferents tempos i ritmes, i amb diferents desenvolupaments.
El final s'obre de forma anàloga al primer moviment, i en la seva introducció incorpora cites temàtiques dels moviments anteriors (a la manera de la novena de Beethoven), alhora que comença a introduir nou material, que aviat es converteix en el tema principal de l'Allegro moderato, una altra forma de sonata que conté seccions escapolides i corals d'elaborat contrapunt.
Versions[modifica]
Versió de 1876[modifica]
La primera versió no ha sobreviscut en la seva integritat, i no ha estat gravada.
Versió de 1878[modifica]
És la versió que s'interpreta normalment. Existeix en les edicions de Robert Haas (publicada en 1935) i Leopold Nowak (publicada en 1951), que no presenten diferències significatives entre elles.
Versió de 1896[modifica]
La primera versió publicada, la mateixa que es va escoltar en l'estrena de l'obra, va ser editada per Franz Schalk. No és clar quantes de les diferències entre aquesta versió i la de 1878 es deuen a Bruckner i quantes a Schalk, però està generalment acceptat que la major part dels canvis no van ser aprovats per l'autor. Schalk va transformar la instrumentació per fer-la sonar més wagneriana. Els canvis més significatius apareixen en l'extensa coda del final, on Schalk va afegir platerets i triangle, així com va doblar els instruments de metall, per donar una lluentor i potència més gran al passatge.[2]
Orquestració[modifica]
- 2 flautes.
- 2 oboès.
- 2 clarinets en si bemoll.
- 2 fagots.
- 4 trompes en fa.
- 3 trompetes en fa.
- 3 trombons (alt, soprano i baix).
- 1 tuba
- timbals.
- cordes (violins primers i segons, violes, violoncels i contrabaixos).
Discografia seleccionada[modifica]
- 1942 Wilhelm Furtwängler / Orquestra Filharmònica de Berlín - Testament Records
- 1956 Hans Knappertsbusch / Orquestra Filharmònica de Viena - Decca[3]
- 1958 Eugen Jochum / Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera - DG
- 1964 Eugen Jochum / Orquestra del Concertgebouw - Philips[4]
- 1967 Otto Klemperer / New Philharmonia Orchestra - EMI
- 1970 Lovro von Matacic / Orquestra Filharmònica Checa - Denon
- 1971 Jascha Horenstein / Orquestra Simfònica de la BBC - BBC
- 1985 Sergiu Celibidache / Orquestra Filharmònica de Múnic - DVD Arthaus Musik
- 1986 Eugen Jochum / Orquestra del Concertgebouw - Tahra[5]
- 1988 Bernard Haitink / Orquestra Filharmònica de Viena - Philips
- 1989 Gunter Wand / Orquestra Simfònica de la NDR - BMG
- 1993 Sergiu Celibidache / Orquestra Filharmònica de Múnic - EMI
- 1999 Giuseppe Sinopoli / Staatskapelle Dresden - DG
- 2004 Nikolaus Harnoncourt / Orquestra Filharmònica de Viena - BMG
- 2010 Herbert Blomstedt / Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig - Querstand
Notes i referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
- Partitura completa (ed. Haas) en la Indiana University School of Music
- «Llistat de les edicions impreses de les simfonies». Arxivat 2013-02-13 a Wayback Machine. The Bruckner Journal. Consultat el 26 de desembre de 2012.
- Discografia completa