Vés al contingut

Simfonia núm. 4 (Weinberg)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSimfonia núm. 4
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatla menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorMieczysław Weinberg Modifica el valor a Wikidata
Creació1957 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1957 Modifica el valor a Wikidata
Durada30 minuts Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aRévol Bunin Modifica el valor a Wikidata
Opus61 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorquestra simfònica Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena16 octubre 1961 Modifica el valor a Wikidata
EscenariMoscou Modifica el valor a Wikidata, Rússia Modifica el valor a Wikidata
Director musicalKiril Kondraixin Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 4 en la menor, op. 61, de Mieczysław Weinberg va ser interpretada per primera vegada el 16 d'octubre de 1961 a la Gran Sala del Conservatori de Moscou per l'Orquestra Simfònica de la Societat Filharmònica de Moscou dirigida per Kiril Kondraixin.

La va dedicar al compositor i amic, Révol Bunin, autor de deu simfonies, assistent de Xostakóvitx, i que es va veure obligat a guanyar-se la vida escrivint partitures per a col·legues.[1]

Weinberg va escriure la quarta simfonia el 1957, però la va revisar abans de la primera actuació del 1961. Va canviar els dos moviments centrals lents i va eliminar els títols que portaven cadascun dels seus quatre moviments: 'Toccata', 'Intermezzo', 'Serenade' i 'Finale, Rondo'.[2] Cinc mesos després, el març del 1962, Weinberg la va presentar a l'assemblea durant el tercer congrés de compositors de tota la Unió Soviètica.[3]

Moviments

[modifica]
  • I Allegro
  • II Allegretto
  • III Adagio – Andantino
  • IV Vivace

Anàlisi musical

[modifica]

El primer moviment, l'Allegro, escrit en forma de sonata, comença amb un tema enèrgic amb forts elements rítmics de les cordes. El segon tema és més relaxat. El segon moviment, Allegretto, s'inicia amb tema és dolç i trist del clarinet, amb un ritme de vals irregular. El segon tema té la força d'una fanfàrria, presentada per la trompeta i les flautes. El tercer moviment, Adagio-Andantino, s'inaugura amb un solo de trompa creixent fins al seu clímax per després tornar a la tranquil·litat inicial. L'últim moviment, Vivace, en un estil que recorda Bartók és una sèrie de danses amb elements folklòrics, amb una cita d'una masurca polonesa i la cançó rítmica russa Perepiolochka (La petita guatlla).[3]

Referències

[modifica]
  1. Lobanova, Marina. «Bunin, Revol’ Samuilovič». MGG. [Consulta: 5 juny 2023].
  2. Cookson, Michael. «Ressenya del disc». Musicweb.
  3. 3,0 3,1 Skans, Per. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 19 gener 2020].