Solífugs
Solifugae  | |
|---|---|
 | |
| Període | |
Carbonífer superior Pennsilvanià – present | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Subregne | Bilateria |
| Fílum | Arthropoda |
| Subfílum | Chelicerata |
| Classe | Arachnida |
| Ordre | Solifugae Sundevall, 1833 Solifugae |
.svg){kind=icon}
Els solífugs (Solifugae) constitueixen un ordre d'aràcnids que conté unes 1.100 espècies descrites repartides en uns 153 gèneres.[1] Solen ser depredadors nocturns i són especialment abundants en climes àrids. Malgrat el seu aspecte amenaçador, no tenen verí i, per tant, són inofensius. També són anomenats en alguns llocs "escorpins del vent", "aranyes del sol" o, a Panamà, "aranyes camell". Recorden a les aranyes (ordre Araneae), amb les quals no guarden una relació directa, i de les quals es diferencien pels seus enormes quelícers en forma de pinça i el seu cos segmentat.[2]
Característiques
[modifica]De la mateixa manera que les aranyes, el cos dels solífugs té dos tagmes, un opistosoma (abdomen) darrere el prosoma (que és, en efecte, la combinació del cap amb el tòrax). A l'extrem anterior, el prosoma presenta dos quelícers que, en moltes espècies, són conspícuament grans. Els quelícers serveixen com a mandíbules i en moltes espècies també s'utilitzen per a l'estridulació. A diferència dels escorpins, els solífugs no tenen un tercer tagma que formi una «cua».
Ulls
[modifica].jpg)
La part davantera del tòrax del cap està clarament elevada, com ocorre en les aranyes reals. Aquesta elevació es denomina monticle ocular i en el seu centre se situen els ulls. Els ulls estan situats en la part davantera i molt junts. Els ulls són simples i no composts com ocorre en els insectes. Cada ull conté una lent relativament gran que es troba just sota la pell, la lent va ser creada originalment a partir de parts de la pell sensibles a la llum. Els ulls sempre es distingeixen clarament pel seu color negre. La lent té una duresa variable, que pot variar segons les famílies. Sota el cristal·lí hi ha una fina capa de cèl·lules anomenada hipodermes corneal. Sota aquesta hi ha una capa que conté cèl·lules receptores i sota aquesta hi ha una capa que conté cèl·lules pigmentàries. Entre els ulls hi ha petits pèls tàctils o bolets.[3]:p73
Molts aràcnids tenen petits ulls d'abella o ocelli, però aquests estan absents o molt degenerats en les aranyes rodadores.[4] Tenen una vista pobra i només són capaces de percebre els canvis bruscos de llum. Això probablement els permet veure als depredadors que s'acosten només des de dalt, com a ocells. Les aranyes enrotlladores probablement s'orienten principalment mitjançant menotaxis. Això implica memoritzar l'angle de la llum per a trobar el camí de tornada al niu. Aquest mecanisme també es coneix, per exemple, en les abelles mel·líferes, que els permet tornar a trobar el seu niu.
Prosoma i apèndixs
[modifica]El prosoma és proporcionalment petit i no forma una closca com en les aranyes o escorpins, sinó que els seus segments estan articulats flexiblement. En el seu extrem anterior, en la cara superior, just davant dels quelícers, es troba una petita protuberància anomenada monticle ocular sobre la qual se situa un parell d'ulls simples.
Els apèndixs s'articulen amb el prosoma. Aquest porta dos quelícers proporcionalment enormes, dirigits cap endavant; cada quelícer té dos artells o peces; la basal, projectada cap endavant, acaba en una dent serrada, i la distal, articulada ventralment amb l'anterior, també. En els mascles els quelícers porten inserció en l'extrem del segment basal (el de posició superior) el flagel, una estructura anatòmica, a vegades complexa, paral·lela a la cara mitjana del quelícer.
Darrere dels quelícers s'insereixen ventralment els pedipalps; aquests són llargs i flexibles, més voluminosos que les potes, i s'engrosseixen cap a l'extrem, que acaba en un coixinet adhesiu. Serveixen per a la manipulació de la presa alhora que com a òrgans tàctils.
A continuació, també ventrals, s'insereixen els quatre parells de potes locomotores, que acaben en un parell d'ungles. El primer parell de potes són de construcció més lleugera, usades només per a una funció tàctil, i progressivament més gruixudes i llargues que les dels tres parells següents, aquestes sí de funció pròpiament locomotora; els seus artells són com en uns altres aràcnids, però falta la patel·la, igual que ocorre en els pseudoescorpins. L'últim parell de potes porta en els seus artells basals (coxa i trocànter) apèndixs anomenats mal·lèols (llatí malleolus, literalment «martellets», que és el que semblen en molts casos) la funció dels quals és olfactòria.
Opistosoma
[modifica]L'opistosoma, proporcionalment voluminós, té onze segments; és piriforme i s'engrosseix cap al seu extrem posterior, mostrant una segmentació externa molt visible.
Abdomen
[modifica]L'abdomen està segmentat i els segments abdominals, igual que els segments del cefalotòrax, es denominen somites. Els segments solen ser clarament distingibles, a diferència de les aranyes reals, on l'abdomen no mostra segmentació externa i té forma de bossa. L'abdomen consta d'onze segments, dels quals el primer (anterior) no és visible perquè està cobert pel metapeltidium, el segment posterior del cefalotòrax. Els segments abdominals estan proveïts de plaques protectores, cada segment té una placa dorsal o terguit en la part superior i una placa ventral o esternita en la part inferior. Aquestes plaques no estan engrossides i per tant no formen una armadura dura, per la qual cosa l'abdomen és relativament tou i flexible. Això pot fer que s'expandeixi quan es menja molt o quan una femella queda embarassada i es formen els ous.
Anatomia interna
[modifica]L'aparell respiratori és traqueal, amb tres o quatre parells d'espiracles que s'obren, el primer, en la base de les segones potes i la resta en la cara ventral del opistosoma.
L'excreció, com en altres aràcnids d'ambients molt secs, es basa en guanina. Aquesta és afegida a la femta per tubs de Malpighi.
Història natural
[modifica]La majoria d'espècies de solífugs viuen a climes àrids i s'alimenten de manera oportunista d'artròpodes i altres petits animals que viuen a terra. L'espècie més grossa arriba a mesurar 12–15 cm, incloent les potes. Hi ha nombroses llegendes urbanes que exageren la mida i la velocitat dels solífugs, i la seva perillositat pels humans, que és insignificant.
Són carnívors voraços que persegueixen la presa fins a subjectar-la amb els extrems adhesius dels seus pedipalps, per a llançar després ràpids i eficaces mossegades dels seus quelícers. D'aquesta manera són capaces d'atrapar i devorar fins i tot preses armades i potencialment perilloses, com escorpins o vespes. A mesura que esbocinen la presa, la ruixen amb sucs digestius, la qual cosa facilita la posterior succió de les restes en una forma fluida; coincideixen en això amb les aranyes i altres aràcnids depredadors.
Els solífugs tenen la particularitat que quan cauen a l'aigua entren en un estat com a catatònic, en el qual disminueixen el seu metabolisme i semblessin estar morts, però una vegada fora del mitjà líquid i passat una estona es recuperen i reinicien les seves activitats normalment. Possiblement es tracta d'una adaptació d'aquests animals als ambients àrids on en alguna època de l'any podria haver-hi ruixats i inundacions fins i tot en el desert.
Distribució i hàbitat
[modifica]
Els solifugos viuen en zones càlides, seques i preferentment desèrtiques. Es troben en tots els continents excepte Antàrtida i Austràlia (inclosa Nova Zelanda).[5] Tampoc es troben espècies a Madagascar.[6] Dins de la seva àrea de distribució, les aranyes corró solen ser molt comuns. Pel fet que estan en un cau subterrani durant el dia, no es veuen sovint.[7]
Els solifugos són habitants de deserts càlids i temperats, estepes, sabanes, matolls i boscos secs. A diferència de molts altres aràcnids, cap de les espècies està especialitzada a viure en coves (troglòfil).[3]:p12 La majoria dels representants viuen a l'Àfrica i parts de la península aràbiga, però també hi ha espècies a l'Àsia i el sud d'Europa. A l'Amèrica del Nord, se sap que aquests animals viuen en l'extrem sud del Canadà, en les zones desèrtiques del sud-oest dels Estats Units i a través de Mèxic en parts de Sud-amèrica. Aquí, els solífugs viuen principalment a les regions costaneres del nord i l'oest.[8] Només es coneixen unes poques espècies que també es troben en zones tropicals i humides com el bosc nuvolós.[9] No obstant això, no es troba cap espècie a la regió de l'Amazones, incloent al llarg de la costa. A Àfrica, els solífugs no es troben a tot arreu; hi ha el doble d'espècies en l'oest i nord més secs de Sud-àfrica que en la part més humida del país en l'est.[10]
Gairebé totes les espècies es troben en zones relativament baixes, sovint relativament prop de la costa. Només es coneixen unes poques espècies que habitin en zones clarament muntanyenques. Un exemple d'habitant de muntanya és l'espècie Gylippus ferganensis, que s'ha trobat a una altitud d'uns 3.000 metres sobre el nivell de la mar a la Serralada del Pamir.[11]:p61
A Europa es coneixen divuit espècies diferents, que representen a quatre famílies. Els solífugs es troben en nou països europeus, la majoria de les espècies es coneixen a Grècia (deu) i l'illa de Xipre (cinc).[12] A Espanya i Portugal, l'aranya del sol (Gluvia dorsalis) és una espècie bastant comuna.[4]
Evolució i parentius
[modifica]El fòssil més antic (Protosolpuga carbonaria, del Permià, fa 305 milions d'anys),[13] molt mal conservat, revela l'antiguitat del grup, una dada que concorda amb la diferenciació molt primerenca de tots els ordres dels aràcnids. Es coneixen a més un fòssil del Cretàcic del Brasil, assignat a la família Ceromidae, actualment present només a Àfrica meridional i la península Ibèrica, i un altre del Paleogen dominicà, conservat en ambre.
La posició dels solífugs respecte a altres aràcnids encara és incerta generalment els estudis moleculars els tendeixen a agrupar en un clade juntament amb els ordres Opiliones, Ricinulei, Palpigradi i els àcars.[14][15]
Taxonomia
[modifica]Hi ha unes 1.100 espècies catalogades, repartides en 12 famílies:[13]
- Família Ammotrechidae, 83 espècies de Sud-amèrica i Mesoamèrica.
- Família Ceromidae, 20 espècies d'Àfrica meridional.
- Família Daesiidae, 177 espècies del Con Sud, Àfrica i el Sud-oest d'Àsia. També del sud de Europa. Gluvia dorsalis , l'única espècie ibèrica, s'enquadra aquí.
- Família Eremobatidae, 187 espècies del Sud-oest de l'Amèrica del Nord.
- Família Galeodidae, 200 espècies d'Àfrica i l'oest àrid d'Àsia.
- Família Gylippidae, 25 espècies del Sud-oest d'Àsia i Àfrica meridional.
- Família Hexisopodidae, 25 espècies de l'Àfrica meridional.
- Família Karschiidae, 40 espècies d'Àfrica septentrional, Orient Mitjà i Àsia central.
- Família Melanoblossidae, 15 espècies en Sud-àfrica i Namíbia i una a Indonèsia i el Vietnam.
- Família Mummuciidae, 18 espècies de Sud-amèrica.
- Família Rhagodidae, 98 espècies de Medi Orient fins a l'Índia i Àfrica septentrional i oriental.
- Família Solpugidae, 23 espècies, totes africanes.
Referències
[modifica]- ↑ «Zhang, Z. Q. (2011). Phylum Arthropoda von Siebold, 1848. In: Zhang, Z.-Q. (Ed.), Animal Biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness. Zootaxa, 3148, 99-103.». Arxivat de l'original el 2017-08-09. [Consulta: 13 novembre 2017].
- ↑ Chapman, A.D. 2007. Numbers of Living Species in Australia and the World. Invertebrates. A Report for the Department of the Environment and Heritage. Australian Biodiversity Information Services, Toowoomba, Australia. ISBN (online) 978 0 642 56850 2
- 1 2 Anja Elisabeth Klann. «Histology And Ultrastructure Of Solifuges - Comparative studies of organ systems of solifuges (Arachnida, Solifugae) with special focus on functional analyses and phylogenetic interpretations». Arxivat de l'original el 2025-01-20. [Consulta: 18 juliol 2026].
- 1 2 Bernhard Grzimek. Het Leven Der Dieren Deel I: Lagere Dieren. Kindler Verlag AG, 1971, p. Pàgina 480, 481. ISBN 90 274 8626 3.
- ↑ Eugène Bruins. Rebo Productions. Enciclopedia del Terrario, 1999, p. Página 167. ISBN 90 366 1176 8.
- ↑ Kleine Winkler Prins. Dieren encyclopedie deel 7: RUP – STE. Winkler Prins, 1980, p. Pagina 2085, 2086. ISBN 90 10 02845 3.
- ↑ Martina Hrušková-Martišová, Stano Pekar, Alexander Gromov. «Biology Of Galeodes caspius subfuscus (Solifugae, Galeodidae)» p. Page 547. Arxivat de l'original el 2026-05-20. [Consulta: 18 juliol 2026].
- ↑ D Hillenius ea. Spectrum Dieren Encyclopedie Deel 5 - ORI-SCH. Uitgeverij Het Spectrum, 1971, p. Pagina 1822, 1823. ISBN 90 274 2091 2.
- ↑ Arthropod Ecology - Michael Kent. «The natural history of teddy-bear solifugids: cuddly wonders of the desert». Arxivat de l'original el 2025-09-12. [Consulta: 18 juliol 2026].
- ↑ A. S. Dippenaar-Schoeman, A. X. González Reyes & M. S. Harvey. «A check-list of the Solifugae (sun-spiders) of South Africa (Arachnida: Solifugae)» p. Page 72, 01-01-2006. Arxivat de l'original el 2023-11-11. [Consulta: 11 novembre 2023].
- ↑ J. L. Goudsley-Thompson. «Biología adaptacional de Solifugae (Solpugida)». Arxivat de l'original el 2020-02-09. [Consulta: 18 octubre 2019].
- ↑ Theo Blick. «de/Solifugae.pdf Arañas ballena en Europa / Solifugae in Europe - Arachnida».
- 1 2 «Phylogeny/Taxonomy» (en anglès). Arxivat de l'original el 2011-09-05. [Consulta: 29 desembre 2016].
- ↑ Arachnid monophyly: Morphological, palaeontological and molecular support for a single terrestrialization within Chelicerata Arxivat 2026-05-20 a Wayback Machine.. Researchgate.
- ↑ «Increasing species sampling in chelicerate genomic-scale datasets provides support for monophyly of Acari and Arachnida» (en anglès). Nature Communications, 10, 1, 24-05-2019, p. 2295. 10.1038/s41467-019-10244-7. ISSN: 2041-1723 [Consulta: 5 juliol 2023]. Arxivat 2023-05-13 a Wayback Machine.
