Vés al contingut

Solera

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Solera (vi).
Seabees de la Marina dels Estats Units estenent formigó humit. dins l'encofrat de la solera

La solera (del llatí Solaria> de solum, sòl),[1] és una capa de formigó molt sovint armat, que s'utilitza com a mediador entre el terreny natural i el sol o paviment; constitueix el sòl final.[2] És un element constructiu horitzontal que s'adopta per aconseguir un o més dels objectius següents: anivellar una superfície, fent-la perfectament plana; distribuir la càrrega dels elements superiors.[3]

Constitució

[modifica]
Peces de fusta que actuen com a rails del regle en un recobriment de solera sobre llistons de filferro

En l'antiguitat les soleres es construïen amb pedres planes posades a terra a manera d'una llosa. Per aquest motiu també s'estengui l'ús a les voreres o calçades per on transiten persones o carros rodants, que també eren construïdes amb pedres planes disposades horitzontalment conformant una llosa.

En l'actualitat aquestes lloses es construeixen amb una capa de formigó horitzontal amb un gruix de 5 a 25 cm que s'aboca sobre un terreny compactat -el gruix dependrà de l'ús a què es destini-,. Pot ser de formigó armat, per suportar la flexió. Entre el sòl compactat i la capa de formigó, es conforma una altra capa de grava de mida gran, de diàmetre similar i neta. Aquesta serveix per impedir el pas d'humitat del terreny al formigó, per capil·laritat (absorció). També s'empra macadam com a sub-base en les vies públiques.

Aquesta capa de farciment homogeneïtza la superfície de treball, i permet transmetre les càrregues del trànsit des del pis cap al terreny, evitant que alguns moviments a terra per assentament o expansió generin esquerdes al revestiment utilitzat. L'espessor usual és d'aproximadament 10 cm.

Solera lleugera

[modifica]

Hi ha també un tipus de solera que empra formigó cel·lular o concret cel·lular. Mentre el solera tradicional posseeix una densitat que pot arribar als 2200-2400 kg/m³, la solera lleugera pesa la meitat o menys (900-1100 kg/m³). Els avantatges d'aquest sistema es basen en la presència de microcèl·lules d'aire a la composició de la mescla que atorguen al producte final unes característiques particulars.[4]

Exemples

[modifica]

Els gruixos més usats, segons l'ús a què es destini la solera són:

  • Sense circulació de vehicles: 10 cm de gruix (formigó+1 armadura) i 10 cm de base (Macadam).
  • Amb circulació de vehicles lleugers: 15 cm de gruix (formigó+2 armadures) i 15 cm de base.
  • Amb circulació de vehicles pesants: 20 cm de gruix (formigó+2 armadures), 20 cm de base i subbase de llast.

S'han de realitzar juntes de dilatació, de manera perimetral de 5 cm de gruix i creant zones (draps) menors de 100 m². S'han d'emplenar amb un material elàstic.

Referències

[modifica]
  1. «Optimot. Consultes lingüístiques».
  2. Zurita Ruiz, José (1971), Diccionario de la construcción. Edit. CEAC, Barcelona. Definición: ‘tabicado plano de los pisos’.
  3. Miquel Casals; Xavier Roca Ramon. Construcció industrial: introducció i conceptes bàsics. Edicions UPC, 28 febrer 2003, p. 189–. ISBN 9788483016817 [Consulta: 10 abril 2011]. 
  4. [enllaç sense format] https://web.archive.org/web/20130907025400/http://isoltechar.com/grafico.htm