Vés al contingut

Sulpici el Pietós

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaSulpici el Pietós, o
Sulpici II de Bourges
Imatge
Bust reliquiari del sant a Saint-Sulpice-de-Favières Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Sulpice le Pieux Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementSulpitius Pius, Sulpitius II Bituricensis
c. 576 Modifica el valor a Wikidata
Vatan (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 gener 646 Modifica el valor a Wikidata (69/70 anys)
Bourges (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSaint-Sulpice (París
Arquebisbe
Bisbe
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióbisbe catòlic Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: segle VII Modifica el valor a Wikidata)
bisbe i confessor
CelebracióEsglésia Catòlica Romana, Església Ortodoxa, anglicanisme
PelegrinatgeVatan, Saint-Sulpice (París)
Festivitat17 de gener
IconografiaRobes de bisbe
Patró deCompanyia de Sant Sulpici

Sulpici el Pietós (Vatan, Berry, actual Indre, ca. 576 - Bourges, 17 de gener de 647) fou un religiós franc, bisbe de Bourges. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Hagiografia

[modifica]

Nasqué probablement a Vatan (Berry, actual Indre) en una família aristocràtica, i fou destinat a la carrera eclesiàstica. Educat a l'escola palatina pel capellà del rei Guntram, acabà els estudis als setze anys. Fou cridat en 612 pel bisbe Austregisil de Bourges que el nomenà ardiaca. Ordenat sacerdot en 618, fou almoiner i capellà a la cort del rei franc Clotari II. A la mort d'Austregisil, fou elegit successor seu com a bisbe de la ciutat, en 624.

Saint-Sulpice de París, on hi ha la despulla del sant

Va acabar d'evangelitzar el territori de la diòcesi, convertint els pagans i els jueus. Va participar en el concili de Clichy de 627 i fou mestre de Remacle i Desideri de Caors, després canonitzats. L'últim fou consagrat bisbe per Sulpici i escrigué la vita d'aquest.

Es va oposar a la política intervencionista de Dagobert I i va defensar els drets i privilegis de la seva diòcesi. Va dedicar-se a atendre les necessitats de pobres i malalts, fent-se molt estimat pels seus fidels. En morir, en 647, els seus funerals van haver d'endarrerir-se perquè tothom volia pregar davant la seva despulla.

Veneració

[modifica]

Venerat immediatament com a sant, al segle xvii se li dedicà l'església de Saint-Sulpice de París, on hi ha les seves relíquies, i se li consagrà la Companyia de Sacerdots de Sant Sulpici, de la que és patró.

A Vatan, la capella dedicada a Sulpici era meta de pelegrinatges d'ençà el segle xv, el dia 27 d'agost, data de la trasllat de les relíquies a Saint-Sulpice de París.

Bibliografia

[modifica]
  • Gallia Christiana, tom II, XVI, Parigi, 1873.
  • Acta Sanctorum, tom II, 529.
  • Bruno Krusch, Monumenta Germaniae Historica, Scriptores rerum Merovingicarum, tom IV, Hannover, 1902.