Teatre Guimerà (Barcelona)

De Viquipèdia
Infotaula d'edifici
Teatre Guimerà
Dades
TipusTeatre Modifica el valor a Wikidata
Construcció1923 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució27 juny 1964 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1923 presa de possessió
dècada del 1930 clausura
16 abril 1958 reobertura
27 juny 1964 clausura Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCarrer del Pi, 1108002 Barcelona Modifica el valor a Wikidata
 41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 26″ E / 41.38351839°N,2.17393433°E / 41.38351839; 2.17393433Coord.: 41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 26″ E / 41.38351839°N,2.17393433°E / 41.38351839; 2.17393433

El Teatre Guimerà, anteriorment també seu de la Sala Ampurdanesa (Empordanesa), va ser un espai teatral ubicat en el número 11 del carrer del Pi de Barcelona.[1]

Història[modifica]

Les cartelleres dels diaris barcelonins van començar a anunciar la programació de la Sala Ampurdanesa l'any 1923. No trobem als mateixos diaris, però, informació sobre les dimensions ni la disposició de l'escenari o del pati de butaques, com tampoc la data d'inauguració; només que estava especialitzat en teatre de titelles per a infants. En una crònica publicada a La Vanguardia molts anys després, el 1997, Lluís Permanyer explicava que al número 11 del carrer del Pi hi havia un casalot del segle XVII, edificat sobre les restes d'un altre del segle XV, que va allotjar el Col·legi de Notaris i a partir de 1958, als baixos, el Teatre Guimerà. També Lluís Orduna, director del Guimerà, va explicar als mitjans l'origen d'aquest local, que situava al segle XVI, quan presumptament va exercir la funció de cotxeres. En cap dels dos casos es fa esment de l'anterior activitat teatral d'aquest local del carrer del Pi, en el qual van treballar, entre altres, l'iniciador de la nissaga de titellaires Anglès.[1]

Segons la bibliografia del món dels titelles a Barcelona, abans que el local allotgés la Sala Ampurdanesa (o Empordanesa, segons les fonts) havia estat la seu del Palau de la Il·lusió –lloc on va treballar Juli Pi, mestre de Jaume Anglès i Vilaplana– o que, més tard, va passar a dir-se Titelles Baby (cal no confondre-la amb la Sala Baby del passeig de Gràcia).[1]

A mitjan anys 1930, poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, es perd el rastre de l'Ampurdanesa i el de l'activitat teatral del local que havia ocupat al carrer del Pi, fins que vint anys més tard reapareix, ja amb el nom de Teatre Guimerà: el 16 d'abril de 1958 es va obrir el nou teatre, del qual el periodista i escriptor Sergio José Vilar, en una extensa crònica dels teatres de butxaca barcelonins publicada a la revista Destino, deia: «De modern, el local no té res», tot fent broma sobre l'edifici històric on s'emplaçava.[1]

Uns dies abans de la crònica de Vilar, Lluís Orduna, actor, director d'escena i empresari del teatre, va convidar els crítics a visitar-la, potser per guanyar-se el seu favor. En tot cas, la visita va ser un encert: a La Vanguardia de l'11 d'abril, per exemple, s'escrigué que la nova sala «és un local acollidor, còmode i confortable, al decorat del qual conserva un cert caràcter de teatre d'època, per tal que rimi amb l'ambient d'aquell barri barceloní». La platea, en forma de ferradura, tenia capacitat per a 250 espectadors.[1]

Els problemes econòmics que va travessar la sala van fer perillar la seva continuïtat l'any 1962; la crisi va superar-se gràcies al gir cap a la comercialitat que va adoptar la programació del teatre. Malgrat això, el 27 de juny de 1964 va tancar portes definitivament.[1]

Programa[modifica]

La programació de la Sala Ampurdanesa es va consagrar, gairebé de manera exclusiva, al teatre de titelles per a infants. Junt amb les funcions que hi va oferir Jaume Anglès i Vilaplana entre el 1923 i el 1932, van conviure-hi programes de «Titellas y payasos» —molt recurrents a la sala— o vetllades musicals, teatrals, coreogràfiques i benèfiques a càrrec de societats artístiques i culturals, com ara el Círculo Arenal i la Agrupación Artística Racing. Ja entrada la dècada dels trenta, les actuacions s'alternen amb reunions sindicals, presentacions de productes comercials o mítings polítics, una pràctica habitual als espais escènics de l'època.[1]

Pel que fa al Teatre Guimerà, es va inaugurar amb El pobre d'esperit i els altres, comèdia de Josep M. de Sagarra interpretada per la companyia de Lluís Orduna, amb artistes com Maria Matilde Almendros, Carles Lloret, Núria Torray o la veterana Emilia Baró. El nou espai va consagrar-se a la comèdia, amb títols com Pobre Gabriel, de Xavier Regàs, Les maletes del senyor Bernet –vodevil de Claude Magnier en què va debutar Josep Maria Flotats– o els de la Companyia Còmica José Sazatornil, que tan aviat actuava per a adults (Padres que tenéis hijos) com per a petits (Trip y Trap en el castillo maldito), dins la línia de programació infantil que el teatre va encetar l'octubre de 1958 amb Pulgarcito y sus hermanos, de Lluís Coquard.[1]

El Guimerà de Lluís Orduna va acollir també matinals amateurs, muntatges de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o el Concurso Nacional de Teatro Universitario, però, sobretot, va ser notícia per la longevitat dels seus espectacles: el 1960 va celebrar les dues-centes representacions de Smith, de W. Somerset Maugham; l'any següent, les cent funcions de Los blancos dientes de perro, d'Eduardo Criado, i les quatre-centes d'El millor dependent del món, una comèdia de Francesc Lorenzo i Gàcia. Tan important com Orduna, però, fou Carlos Lucena, un actor i director que va donar un gir radical al programa del Teatre Guimerà, amb una temporada de textos contemporanis que va iniciar-se el novembre del 1962 amb Amadeo, de Ionesco, i La señorita Julia, d'August Strindberg. A propòsit d'aquesta última, els anuncis publicitaris deien: «Per primer cop a Barcelona, una obra de Strindberg. L'obra més important del teatre modern i que vostè desconfiava veure». Va signar tots dos muntatges la companyia encapçalada per Lucena i Dora Santacreu, compromesa amb l'escena més experimental com demostren les estrenes, a l'inici de 1963, de Darrera versió, per ara, de Pedrolo, i les de Hamlet, solista i Medea la encantadora, de José Bergamín.[1]

Malgrat l'empenta de Lucena i Santacreu, la manca de recursos econòmics va obligar el teatre a tancar les portes el març d'aquell any; dos mesos més tard, les va tornar a obrir amb una comèdia d'èxit, Cena de matrimonios, vodevil d'Alfonso Paso que girava per diferents teatres des de feia quatre anys i que va arribar a la funció dos mil al Guimerà. Les concessions a la comercialitat van perpetuar-se a títols com El glorioso soldero, de Calvo Sotelo, o Boeing Boeing, de Marc Camoletti, però no van impedir que Lucena programés també peces com Les arrels, d'Arnold Wesker —a càrrec de Teatre Experimental Calatà— o Alma negra, de Giuseppe Patroni Griffi, «l'obra més forta i atrevida estrenada a Barcelona des de començament de segle», com apuntava la publicitat. A la fi, el 27 de juny del 1964, l'estrena de Los cinco minutos de Margot, una comèdia d'embolics de Louis Verneuil que comptava amb Marta Flores, Carlos Lucena i Rosa Maria Sardà al repartiment, posava el punt final a l'aventura d'aquest petit teatre del carrer del Pi.[1]

Obres representades[modifica]

Durant els anys que va romandre obert, s'hi van estrenar i representar obres com:

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Tierz Grafià, Carme. «Sala Ampurdanesa / Teatre Guimerà». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. Institut del Teatre (reconeixement). [Consulta: 11 febrer 2022].