Temperatura de color

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La temperatura de color d'una font de llum es defineix comparant el seu color dins l'espectre lluminós amb el de la llum que emetria un cos negre escalfat a una temperatura determinada. Per aquest motiu aquesta temperatura de color generalment s'expressa en kèlvins, tot i no reflectir expressament una mesura de temperatura.

L'espectre electromagnètic divideix per freqüències (o el que és inversament proporcional, en longituds d'ona) el conjunt de les ones electromagnètiques. És la llei de Wien la que relaciona els conceptes longitud d'ona i temperatura. Gràcies a aquesta llei podem saber que com més gran sigui la temperatura d'un cos negre, menor serà la longitud d'ona que emet.

Representació aproximada de la temperatura segons certs colors

Generalment no és perceptible a simple vista, sinó mitjançant la comparació directa entre dues llums com podria ser l'observació d'un full de paper blanc sota una llum de tungstè (làmpada incandescent) i una altra sota la d'un tub fluorescent (llum de dia) simultàniament.

La temperatura de color no té relació directa amb la denominació de color càlid i fred encara que popularment relacionem aquests termes. A partir de 5000 K diem que es tracta de colors freds, mentre que amb temperatures més baixes (2700-3000 K) els anomenem colors càlids.[1]

Exemples[modifica | modifica el codi]

Alguns exemples aproximats de temperatura de color:

  • 1700 K: Llum d'un llumí
  • 1850 K: Llum d'una espelma
  • 2800 K: Llum incandescent o de tungstè (il·luminació domèstica convencional)
  • 3200 K: tungstè (il·luminació professional)
  • 4100-4150 K: Llum de la lluna
  • 5500 K: Llum de dia, flaix electrònic (aproximat)
  • 5770 K: Temperatura de color de la llum del sol pura
  • 6420 K: Llum de Xenó
  • 9300 K: Pantalla de televisió convencional (CRT)
  • 28000-30000 K: Llampec [1]

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

La temperatura de color es fa servir en moltes branques de la indústria i la tècnica, concretament a fotografia, cinema, teatre i vídeo on el seu efecte produeix colors dominants que poden afectar la qualitat de la imatge. Igualment és utilitzada en astronomia i, concretament, analitzant l'espectre d'una estrella, es pot relacionar la seva classificació i, a més per determinar el desplaçament respecte a la Terra; així, si l'estrella es veu en to vermellós, es tractaria, bé d'una estrella freda, bé d'una estrella que s'allunya de nosaltres o que s'acosta si es tracta de tons blavosos (veure Desplaçament al vermell).

Video, i càmeres digitals[modifica | modifica el codi]

La majoria de les càmeres digitals poden ajustar la temperatura de color en fer un zoom sobre un objecte de color blanc i activant la funció "white balance" (balanç de blancs), indicant-li a la càmera que aquest objecte és blanc, aleshores la càmera pren el veritable blanc com a blanc i ajusta tots els altres colors a partir d'aquest. El "balanç de blancs" cal especialment en locals interiors sota llum fluorescent i quan es mou la càmera d'una situació específica de llum cap a una altra. Moltes càmeres tenen una funció de balanç automàtic de blancs que procura determinar el color de la llum i corregir d'acord amb el càlcul. Si bé aquest procés solia ser poc fiable, ha millorat substancialment amb les càmeres digitals actuals, que permeten generar el correcte balanç de blancs en diferents situacions d'il·luminació. El balanç de blancs pot ser corregit a post-producció d'una manera similar a com es fa amb les càmeres, però en alguns casos pot perdre la qualitat de la imatge. un altre camp on es fa servir la temperatura del color és en el Aquàrides, tant marí com d'aigua dolça. En els marins és important per al creixement de corals i en aigua dolça per a les plantes, això només per esmentar dos casos. i també es fa servir amb finalitats netament estètiques.

Fotografia[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula de vegades tendeix a exagerar el color de la llum, perquè no s'adapta a la il·luminació del color com ho fa l'ull humà. Un objecte que apareix davant els ulls com a blanc pot tendir a tenir una aparença blava o taronja en una fotografia. El balanç de color pot necessitar ser corregit en fer la foto o en imprimir-la per aconseguir un blanc neutre

Equilibrat de color[modifica | modifica el codi]

Quan es grava o es prenen fotografies de color amb tot el llum que ilumina al subjecte, o s'utilitza com a fonts, s'han de presentar amb la mateixa temperatura de color. Els projectors d'arc poden utilitzar carbonis per a la llum-dia o l'artificial LCT (low color temperature) baixa temperatura de color, i amb un petit filtratge poden compaginar-se amb qualsevol tipus de iluminació.

Llum-dia[modifica | modifica el codi]

Quan s'ilumina amb una llum incandescent (3200ºK), o bé s'ha d'anular totalment qualsevol llum diürna, s'ha de col·locar material de filtratge de color ataronjat sobre les finestres. El material de filtratge, de color similar al Wratten 85, poden aconseguir-se en planxes acríliques rígides de 1,20 x 2,40 metres, o en rotllos llargs de gelatina o pel·lícula plàstica. És preferible emplenar planxes acríliques quan s'ha de cubrir una finestra que serà visible en escena, ja que la planxa queda absolutament plana, produint un sol reflexe per cada projector. Per altra banda, el material plàstic tendeix a abarquillarse i presentar múltiples reflexes difícils d'eliminar, a menys que estigui enganxat a la finestra o estés de forma plana sobre un marc. Si la planxa acrílica està inclinada, pot eliminar-se fins i tot l'únic reflexe que dona.

Les planxes acríliques poden tallar-se a la mida justa amb un xerrac (serrucho, en castellà) corrent, per acoplar-les a l'espai d'una mida determinada, o senzillament, per penjarles per la part exterior de la finestra. Aquests filtres poden utilitzar-se diverses vegades però, com altres materials que contenen tints vermells, tendeixen a perdre color i, mentres no s'estiguin utilitzant, s'han de guardar on no estiguin exposats a una forta llum solar. També poden utilitzar-se planxes neutres per equilibrar la lluminositat del exterior amb la iluminació interior. Les planxes neutres ND 0,3, 0,6 i 0,9 poden aplicar-se una sobre l'alta segons sigui necessari i cambiarles segons varï la intensitat de la llum del dia, per a que sembli constant desde l'interior.

Llum artificial[modifica | modifica el codi]

Les llums artificials són predominants vermelles en el seu equilibri de color, i per tant, han de cubrir-se amb filtres blaus per igualar-les amb la llum del dia. La gelatina blava ininflamable (pel·lícula de plàstic) o els filtres de vidre blau, redueixen la intensitat de la llum utilitzable aproximadament en un 50 per 100 (un punt de diafragma). Els filtres diacroics (miralls parcials que reflexen únicament la part vermella de la llum, deixant passar la restant, que és predominantment la blava) no són estables en quant acolor de la llum que deixen passar, i han de ser provats abans d'utilitzar-los.

Hi ha filtres de gelatina de tres graus: blau fort (-132 mireds), blau mig (-66 mireds) i blau de 1/4 (-33 mireds) i, per tant, són els que poden equilibrar-se millor. Si es necessari que la llum sigui més blava o vermella, per adaptar-la a les circumstàncies, no hi ha més que escollir el grau correcte de filtre blau. Els filtres de gelatina es coloquen, generalment, en bastidors un tant separats de la font lluminosa. La llum que escapa sense filtrar-se no ha de deixar que afecti a l'escena, ja que donaria un to vermellós. Alguns directors de fotografia insisteixen en que el filtre de gelatina ha de cubrir absolutament la part frontal de la font lluminosa, per filtrar tant el llum que s'escapa com el principal.

Llum blanca[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: espectre visible
La llum blanca refractada en un prisma revela els seus components de color

Fins que es va acceptar el treball de Newton, la majoria de científics creien que el blanc era el color fonamental de la llum, i que els altres colors es formaven només mitjançant l'addició d'alguna cosa a la llum blanca. Newton va demostrar que això no era cert en fer passar la llum blanca a través d'un prisma, i després els raigs resultants a través d'un altre prisma. Com que un cop mesclats els diferents colors pel segon prisma, el feix va tornar a ser blanc, Newton va arribar a la conclusió que el primer prisma merament separava els colors presents en la llum (i el segon els combinava). La llum blanca era doncs l'efecte de la combinació dels colors visibles de la llum en la proporció adequada (la mateixa que hi ha a la llum solar).

Una manera molt coneguda per generar llum blanca és el procés anomenat incandescència , o radiació del cos negre on els cossos d'àtoms amb una certa temperatura emeten un cert tipus de radiació. Per exemple, el color d'un cos negre a una temperatura de 2.848 kèlvins està molt a prop de la llum generada per una bombeta incandescent, atès que la temperatura de color correlacionada d'una bombeta és també de 2848 K. De fet la llum del dia pot variar en una àmplia gamma des d'un to càlid (2.900 K) fins a un to blavós (5.600 K).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Temperatura de color Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «handprint : color temperature». www.handprint.com. [Consulta: 26 octubre 2016].

Equilibrado de color [Consulta: 27 novembre 2016]