Teoria dels colors

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreTeoria dels colors
(de) Zur Farbenlehre
Goethe, Farbenkreis zur Symbolisierung des menschlichen Geistes- und Seelenlebens, 1809.jpg
Tipus obra escrita
Fitxa tècnica
Autor Johann Wolfgang von Goethe
Llengua alemany
Publicació 1810
Data 1810
Editorial John Murray
Més informació
ISBN 978-0-262-57021-3
OCLC 318274261 i 221891980
Modifica les dades a Wikidata

Teoria dels colors (títol original en alemany: Zur Farbenlehre) és un llibre escrit per Johann Wolfgang von Goethe (1749 - 1832)[1] entre el 1790 i el 1810[2] i publicat el 1810. Conté algunes de les primeres i més precises descripcions de les ombres acolorides, la refracció, l'acromatisme o l'hipercromatisme.

Estructura[modifica]

El llibre presenta tres parts ben diferenciades: la part didàctica, on exposa la major part de les seves idees; la part polèmica, on impugna i desmonta la teoria òptica newtoniana; i la part històrica, consistent en una extensa recopilació de documents i textos sobre la llum i el color des de l'antiguitat fins els seus dies.

Teoria[modifica]

Efecte sensible - moral del color[modifica]

Segons Goethe, l'òrgan visual està en tot moment a disposició per a produir el color, per tant és complagut quan des de fora li és ofert. La retina, en rebre un color, produeix instantàniament un altre color que comprengui la totalitat del cercle cromàtic. Les combinacions que Goethe desglossà són les següents[3]:

  • Blau - Groc: la combinació més simple de totes. Pobra o deficient, ja que li falta per complet el vermell.
  • Groc - Lila: es veuen els dos extrems del costat actiu sense que quedi expressat el desenvolupament constant.
  • Blau - Lila: extrems del costat passiu.
  • Vermell groguenc - Vermell blavós: Combinació dels extrems exaltats dels dos costats. Fascinant i sublim. S'entreveu el color lila.

Els actius amb negre guanyen en energia. Els passius, amb el negre, en perden. Els actius, en combinació amb el blanc, perden força. En canvi, els passius guanyen en vivor. El lila es comporta com a passiu en combinar-se amb clars i foscos.

Espectre lluminós segons la teoria de Goethe. Quan un feix de llum està envoltat de foscor, trobem tons groc-vermellosos en la part superior, i blau-violacis en la part inferior. L'espectre amb el verd al centre apareix solament quan les vores violàcies se superposen a la part vermella-groga

Influència[modifica]

Quan un feix de foscor està envoltat de llum, trobem tons blau-violacis en la vora superior, i groc-vermellosos en la inferior. Quan les vores se solapen, apareix el magenta al centre

Molts filòsofs i físics, entre els quals Arthur Schopenhauer, Werner Heisenberg, Ludwig Wittgenstein i Hermann von Helmholtz, van quedar fascinats per la teoria de Goethe. Mitchell Feigenbaum estava convençut que Goethe tenia raó. La seva influència es va estendre al món de l'art, especialment a l'obra de J. M. W. Turner. Turner va estudiar l'obra de Goethe i la referencià en els títols de moltes de les seves obres (Bockemuhl, 1991).

Goethe va considerar que la seva pròpia teoria era una explicació més general, i que les observacions d'Isaac Newton eren casos especials dins de la seva teoria.[4] L'obra de Goethe no va rebre gaire acceptació entre la comunitat física de l'època i, normalment, no es tracta en els treballs moderns d'història de la ciència. Els físics han acceptat, no obstant, que cal distingir entre l'espectre òptic tal com el va observar Newton i el fenomen de la percepció humana. Els descobriments sobre la manera com el cervell interpreta els colors, com per exemple la constància de color i la teoria d'Edwin Land, tenen moltes similituds amb la teoria de Goethe —en particular, l'èmfasi en la lluentor i el contrast com a factors determinants de la percepció del color.

La Teoria dels colors no sols trenca radicalment amb les teories òptiques newtonianes del seu temps, sinó que també ho fa amb tota la metodologia de la Il·lustració concernent al reduccionisme científic. Encara que la teoria no va ser ben rebuda pels científics, Goethe —considerat una de les figures intel·lectuals més importants de l'Europa moderna— va concloure que la seva teoria del color era el seu major assoliment. Teòrics holístics i científics com Rupert Sheldrake encara esmenten la Teoria dels colors com un exemple inspirador de la ciència holística. A la introducció del llibre, s'hi destaca la filosofia de la ciència única de Goethe.

Referències[modifica]

  1. «Johann Wolfgang Goethe | enciclopèdia.cat» (en ca). [Consulta: 26 novembre 2018].
  2. Pimentel, Juan «Teorías de la luz y el color en la época de las Luces. De Newton a Goethe» (en es). Arbor, 191, 775, 30-10-2015, pàg. 264. ISSN: 1988-303X.
  3. «Ars Lucis: LOS TRES COLORES DE GOETHE». [Consulta: 13 desembre 2018].
  4. http://www.physicstoday.org/vol-55/iss-7/p43.html#fig4