Teoria dels colors

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreTeoria dels colors
Zur Farbenlehre
Goethe, Farbenkreis zur Symbolisierung des menschlichen Geistes- und Seelenlebens, 1809.jpg
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Johann Wolfgang von Goethe
Llengua alemany
Publicació 1810
Editorial John Murray
Més informació
ISBN 978-0-262-57021-3
OCLC 318274261 i 221891980
Modifica dades a Wikidata

Teoria dels colors (títol original en alemany: Zur Farbenlehre) és un llibre escrit per Johann Wolfgang von Goethe el 1810. Conté algunes de les primeres i més precises descripcions de les ombres acolorides, la refracció i l'acromatisme/hipercromatisme.

Espectre lluminós segons la teoria de Goethe. Quan un feix de llum està envoltat de foscor, trobem tons groc-vermellosos en la part superior, i blau-violacis en la part inferior. L'espectre amb el verd al centre apareix solament quan les vores violàcies se superposen a la part vermella-groga
Quan un feix de foscor està envoltat de llum, trobem tons blau-violacis en la vora superior, i groc-vermellosos en la inferior. Quan les vores se solapen, apareix el magenta al centre

Molts filòsofs i físics, entre els quals es troben Arthur Schopenhauer, Werner Heisenberg, Ludwig Wittgenstein i Hermann von Helmholtz, van quedar fascinats per la teoria de Goethe. Mitchell Feigenbaum estava convençut que Goethe tenia raó. La seva influència es va estendre al món de l'art, especialment a l'obra de J. M. W. Turner. Turner la va estudiar i va fer referència a la teoria en els títols de moltes de les seves obres (Bockemuhl, 1991).

Goethe va considerar que la seva pròpia teoria era una explicació més general, i que les observacions d'Isaac Newton eren casos especials dins de la seva teoria.[1] L'obra de Goethe no va rebre gaire acceptació entre la comunitat física de l'època i, normalment, no es tracta en els treballs moderns d'història de la ciència. Els físics han acceptat, no obstant això, que cal distingir entre l'espectre òptic tal com el va observar Newton i el fenomen de la percepció humana. Els descobriments sobre la manera com el cervell interpreta els colors, per exemple la constància de color i la teoria d'Edwin Land tenen moltes similituds amb la teoria de Goethe —particularment, la seva èmfasi en la lluentor i el contrast com a factors determinants de la percepció del color.

La Teoria dels colors no sols trenca radicalment amb les teories òptiques newtonianes del seu temps, sinó també amb tota la metodologia de la Il·lustració concernent al reduccionisme científic. Encara que la teoria no va ser ben rebuda pels científics, Goethe —considerat una de les figures intel·lectuals més importants de l'Europa moderna— va concloure que la seva teoria del color era el seu major assoliment. Teorizadores holístics i científics com Rupert Sheldrake encara esmenten la Teoria dels colors com un exemple inspirador de la ciència holística. A la introducció del llibre, s'hi destaca la filosofia de la ciència única de Goethe.

Referències[modifica]