Tipus (tipografia)

En tipografia, el tipus (o caràcter tipogràfic) és una peça metàl·lica (generalment una aliatge amb base de plom) en forma de paral·lelepípede que duu en relleu una lletra o un signe. Un conjunt complet d'aquestes peces, també anomenades tipus mòbils, amb totes les lletres, xifres i signes amb les mateixes característiques i cos, forma una pòlissa; els tipus servien en la impressió tipogràfica per compondre el text en la forma impresa. Els tipus són fosos en una fonedora o bé directament a les màquines de composició tipogràfica (monotips i linotips).

Evolució de l'escriptura

La narrativa oral era el mig habitual de la que es van valer els homes en l'antiguitat per a transmetre i recordar esdeveniments a les generacions futures. Amb el pas del temps aquesta narrativa, que estava subjecta a inexactituds, errors, exageracions i falsedats es va mostrar insuficient pel que es van idear noves formes de transmissió. Les pintures rupestres, els dólmenes, menhires, tombes funerarias, etc. tenien aquesta fi expressiva i comunicativa.

L’escriptura jeroglífica

El començament de l'escriptura va començar sent jeroglífica representant gràficament les idees amb figures gravades o pintades sobre distintes superfícies (fusta, pedra, etc.). Animals, plantes, astres i utensilis diversos es van anar esquematitzant posteriorment fins a desembocar en signes i lletres.

L'escriptura hierática

Els signes jeroglífics, aïllats en un principi, es van utilitzar després combinats i més tard simplificats donant així lloc al naixement de l'escriptura hieràtica.

L'escriptura demòtica

La tendència al fet que l'escriptura fos cada vegada realitzada amb major rapidesa va fer possible que els signes evolucionessin cap a una línia més simple i continuada que feia innecessari aixecar l'instrument dissenyador per a la realització completa de cada signe. Aquest tipus d'escriptura era ja conegut en el segle IX abans de Crist.

L'escriptura fonètica

Els dos tipus d'escriptures anteriors (hieràtica i demòtica) desconeixien per complet l'element fonètic. El pas següent va ser el pas de l'escriptura de les idees a la dels sons i de les veus creant-se així l'escriptura fonètica o de les paraules.

L'escriptura sil.làbica

A l'analitzar el fenomen de la fonació o pronunciació es va observar que les paraules estaven formades per síl•labes i es va adoptar llavors un signe per a cadascuna d'elles creant-se així aquest tipus d'escriptura.

L'escriptura alfabètica. L'alfabet fenici

A l'analitzar l'escriptura sil.làbica es va observar que les síl.labes es podien descompondre en lletres (vocals i consonantes) creant-se un signe per a cadascuna d'elles el que va donar lloc al naixement dels primers alfabets. A l'àrea mediterrània van ser els fenicis qui van donar a conèixer el primer alfabet fonogràfic. Concretament, el príncep fenici Cadmo, contemporani de Moisés, va idear un alfabet formant-ho amb vint-i-dos signes o lletres, cadascun amb un so propi i determinat, de manera que feia possible totes les combinacions que es requerien per a representar les diverses modulacions del llenguatge.

Suports d'escriptura

Una vegada inventada l'escriptura la seva conseqüència natural seria més tarda o més primerenc, el naixement del llibre i dels tipus. El primer suport d'escriptura va ser la pedra; prova d'això són les extenses llegendes jeroglífiques gravades en les piràmides d'Egipte milers d'anys abans de l'Era cristiana. A la pedra va succeir el metall (or, bronze, emplomo, etc.) al que va seguir les tablilles encerades de fusta, molt utilitzades per grecs i romans, que eren làmines cobertes per una capa de cera sobre les quals s'escrivia amb l'ajuda d'un punxó.

El papirus

Planta que creix en les ribes del Nil i altres rius africans. Obrint perpendicularment el tallo amb un punxó els egipcis extreien d'ell llences molt fines que pegaven entre si per a formar rotllos que aconseguien els 15-20 metres de longitud. Els caràcters s'escrivien en columnes al llarg del rotllo per mitjà d'un càlamus, fet d'una ploma d'au, i la tinta s'obtenia a força de plantes vegetals i animals. Atropellats en cilindres de fusta en un dels seus extrems es pegava una llença de pergamí en el qual s'escrivia el títol de l'obra. Per a la seva lectura es desenvolupava el papirus amb una mà i es recollia amb l'altra. Se'ls considera com els primers llibres i rebien el nom de volum (del llatí volvere, embolicar).

El pergamí

Deu el seu nom a la ciutat de Pérgamo, antiga ciutat d'Àsia Menor. Es va utilitzar pell de cabra o de carner, que convenientment adobada permetia l'escriptura sobre la seva superfície. Les classes de pells així creades eren dues i van rebre el nom de pergamí i vitel•la. Amb la difusió del pergamí es va generalitzar paulatinament l'ús del llibre en quaderns en comptes d'en rotllos. A la unió de diverses fulles escrites (que tenien forma rectangular) la hi va cridar còdex. Es cuidava la seva conservació cosint els quaderns i unint-los amb una llença de cuir pel llom, folrant-los amb dues taules de fusta que es cosien amb nervis de bou i es cobrien amb pell per a facilitar la seva conservació.

Els palimpsestos

Neixen com conseqüència de l'escassesa de papirus i pergamins. Eren, generalment, pergamins als quals s'esborrava el seu contingut rentant o raspant la seva superfície per a reescriure sobre ells. Va portar com conseqüència la desaparició de nombrosos textos manuscrits.

El paper

Inventat a Xina era obtingut a força de canya de bambú, palla d'arròs, fibra de morera, etc, Passant prèviament per Corea i Japó va arribar el coneixement de la seva existència als àrabs qui ho van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint paper de gran qualitat.

Els copistes

Des de les albors de l'Edat Mitja la reproducció de còdexs s'efectuava en la seva major part en els monestirs benedictins. En una gran sala nomenada scriptorium els copistes s'asseien en amplis bancs mentre un lector que se situava en un lloc alt de la sala anava dictant l'obra. Quants més copistes més reproduccions s'assolien. Una vegada acabades les còpies aquestes es revisaven i es comparaven amb l'original, efectuant-se les correccions necessàries. L'augment de la producció de llibres manuscrits va portar com conseqüència la divisió del treball i l'especialització dels copistes, que es van dividir en preparadors de pergamí i vitela (preparaven les fulles donant grandària i finor a la seva superfície), amanuenses (escrivien el text deixant espai per a inicials i frisos), crisòófags (dibuixaven les inicials) i il.luminadors (pintaven les grans inicials, frisos i altres adorns amb or i diversos colors).

La impressió tabelària

Tan important com els copistes eren els gravadors d'il.lustracions en fusta. Aquests artistes anomenats xilògrafs reproduïen les seves creacions tallant dibuixos i lletres sobre fusta i entintades amb un colorant exercien pressió col.locant damunt fulles de pergamí o paper. Aquestes planxes xilogràfiques portaven inscripcions explicatives que poc a poc van ocupar major espai que les il.lustracions passant el text a cobrar major protagonisme. Per a la impressió d'un llibre eren necessàries tantes planxes com pàgines. El tipus de lletra utilitzat era gòtic, la fusta de boix, el paper de cotó o de fil prèviament humitejat i s'entintava la planxa per mitjà de tampones de cuir farciments de crin de cavall o de drap. Col.locat el paper sobre la planxa es transferia la imatge a força de petits cops sobre aquest. El desenvolupament de les impressions xilogràfiques va fer desaparèixer paulatinament les sales de scriptorium dels copistes que van desaparèixer totalment amb l'arribada dels tipus de metall i de la impremta.

Gutenberg i la impremta

Els xilògrafs, al gravar les seves planxes, estaven subjectes a errors com omissions, canvis de lletra, paraules, etc. Per a corregir aquests errors només existia una solució: gravar de nou part de la planxa o substituir una lletra o paraula amb un nou tros de fusta que ocuparia el lloc on s'havia produït l'error. D'aquesta operació a la creació del tipus només hi havia un pas, que va ser donat per Gutenberg amb la creació de tipus mòbils gravats en fusta, i posteriorment per Schöffer, qui va perfeccionar l'invent creant els tipus de metall. Gutenberg va utilitzar per als seus primers impresos una vella premsa d'exprimir raïms transformant-la en un carro mòbil sobre la qual dipositava la forma d'impressió, que s'entintava per mitjà d'un tampó. Col.locat el paper damunt del carro es lliscava en el quadre que estava situat sota el cargol de la premsa i, per mitjà d'una palanca es baixava aquesta per a efectuar la impressió.

Els mestres impressors i els tipus

Era habitual que els primers mestres impressors creessin els seus propis tipus. Entre ells destaquen:

A. Pannartz i C. Sweinheim

Clérigos que provenien del taller de Gutenberg. Van imprimir uns 300 exemplars del Donato pro puerulis, probablement l'única obra impresa en caràcters gòtics. Posteriorment van crear un nou tipus semigótico al que van denominar humanístic o romà.

Nicolás Jenson

Va imprimir més de cent cinquanta llibres amb un caràcter de lletra propi, gravat i fos per ell mateix anomenat romà o jensoniá. La seva cort era més elegant que els usats per A. Pannartz i C. Sweinheim.

Guillermo Caxton

Va néixer en 1412 en el comtat de Kent (Anglaterra). Mereix especial atenció per ser l'introductor de la impremta en el Regne Unit.

Aldo Manuzio

Aldo Manuzio

Va fundar una impremta a Venècia en 1494. Va estampar nombrosos llibres en grec i llatí per als quals va fondre caràcters ex professo dibuixats i gravats per Francisco Griffi, com el Bembo. Novetat principal va ser el tipus inclinat creat per a l'edició de les obres de Virgilio, impreses en 1501, i que estava inspirat en la cursiva romana i en el manuscrit de les Rimas de Petrarca. A aquest tipus de lletra se li va anomenar cursivo o cancilleresco i que més tard es van denominar aldino o itàlic.

Claudio Garamond

Cèlebre punxonista i fonedor va néixer a París a la fi de 1400. Es va dedicar a l'estudi dels caràcters perfeccionant els tipus de Jenson i Manuzio, i creant el tipus de lletra que porta el seu nom. Roberto Estienne li va encarregar en 1541 punxar i fondre caràcters grecs en tres cossos coneguts com grecs del rei. Punxons i matrius es conserven avui dia en la Impremta Nacional de París.

La família Estienne

Enrique Estienne, pare d'aquesta família d'impressors, va néixer en Provenza en 1460. La seva obra mestra va ser el Quintuplex Psalterium, impresa en 1508 amb tipus romans i a dues tintes (negre i vermell). Dels seus fills va destacar Roberto, nascut a París en 1503.

Els Elzevir

Famosa família de tipògrafs i llibreters holandesos. Se'ls atribueix la creació dels tipus elzeverians encara que existeixen contradiccions sobre la veritable autoria d'aquests tipus que alguns atribueixen a Garamond.

Els Didot

Família francesa de gravadors, fonedors, impressors, llibreters i fabricants de paper que van desenvolupar la seva activitat durant els segles XVIII i XIX. Francisco Didot, va esser el pare d'aquesta destacada família. Nascut al 1689 va publicar la Histoire générale donis Voyages, en 20 toms molt il•lustrats amb gravats i cartes geogràfiques. El seu fill Francisco va reformar i va adaptar el punt tipogràfic ideat per Fournier, anomenat vulgarment punt Didot. Francisco Ambrosio, amb el seu fill Fermín, va dibuixar, va gravar i va fondre bellíssims caràcters que van cridar romans moderns i que van ser més tard perfeccionats per l'italià Bodoni, per l'espanyol Ibarra i diversos gravadors de l'època.

Juan Baskerville

Va néixer en Wolverley (Anglaterra) en 1706. Tipògraf, va crear caràcters que va dibuixar i va fondre ell mateix amb un estil de transició entre el tipus romà clàssic de Jenson i el més modern de Bodoni.

Guillermo Caslon

Contemporani de Baskerville, va néixer al 1692. Cèlebre gravador i fonedor de tipus va instal•lar una de les primeres fundicions tipogràfiques d'Anglaterra. Va aportar millores als tipus elzeverians.

Juan Bautista Bodoni

Va ser el tipògraf més cèlebre del segle XVIII. Va néixer en Saluzzo (Itàlia) en 1740. En 1775 va imprimir Ephithalamia exoticis linguis réddita, sumptuosa obra amb 127 il•lustracions en coure. El text, imprès en vint-i-cinc idiomes va ser dibuixat, gravat i fos pel propi Bodoni. En les seves obres destaquen la solemnitat del format, l'harmonia dels seus tipus, la valoració dels marges i blancs, l'elegància de la composició i la proporció de tots els elements de la pàgina. La seva obra mestra va ser el Manuale Tipografico, que no va arribar a acabar però que va ser portat a feliç terme per la seva esposa. En el Manuale, en dos toms, Bodoni presentava 291 alfabets llatins, 34 grecs, 48 exòtics i gran quantitat d'orles i vinyetes. Va ser, probablement, el mostrari tipogràfic més elaborat que s'hagi publicat.

El tipus i les seves parts

Caràcter

És la figura o forma d'un tipus.

Parts del tipus

En tot tipus es distingien les següents:

1. Asta.
2. Ull.
3. Gràcia (terminal).
4. Alineació esquerra.
5. Muscle inferior.
6. Alineació dreta.
7. Muscle dret.
8. Relleu intern.
9. Marca del punxó.
10. Alineació esquerra.
11. Muscle inferior.
12. Alineació dreta.
13. Muscle dret.
14. Relleu intern.
15. Marca del punxó.
16. Cara posterior.
17. Cara anterior.
18. Cran principal.
19. Canal inferior.
20. Cos.
21. Peu.
22. Gruixut o amplària.
23. Arbre.

L'ull era el relleu que tenia el tipus en la seva cara superior i l'altura la distància entre la base i la superfície (23,566 mm). La distància entre la cara anterior i posterior determinava el cos del tipus i es mesurava en punts tipogràfics. El conjunt dels diversos cossos d'un tipus determinava la seva família (per exemple, es deia que un text es componia de la família Bodoni, del cos 10 rodó, a 20 cíceros). Els cossos del 6 a l'11 podien augmentar de punt en punt; del 12 al 20 de dos en dos punts; del 24 al 40 de quatre en quatre el 48 no augmentava en relació amb un altre i el 60, 72, 84 i 96 ho feien de 12 en 12 punts. Els cossos majors no existien en emplomo però sí en fusta. El gruixut o amplària és la distància que intervenia entre les cares laterals del tipus, ja que cada lletra d'una mateixa caixa tenen la mateixa altura però no la mateixa amplària (una m era més gruixuda que una i, un punt o una coma). Cran era l'esquerda o esquerdes que portava un tipus en la seva cara anterior i que servia de base per a alinear correctament les lletres en el componedor i verificar que totes elles pertanyien a la mateixa família (la barreja per error d'una família amb una altra es coneixia amb el nom de pastís). Els muscles dret, esquerre, superior i inferior determinaven l'alineación i separació entre lletres.

Classificació dels tipus pel seu estil

Els estils dels caràcters tipogràfics han evolucionat moltíssim des de la invenció de la impremta. El tipus gòtic i les seves variants era el qual es va utilitzar més primitivament. A ell li van seguir el tipus romà, fos per Sweynheim i Pannartz i que va ser perfeccionat més tard per Jenson i Garamond; l'itàlic (romà cursivo) de Griffi i Manuzio; el elzevirià, dibuixat per l'holandès Van Dick o el romà modern destacant com creadors d'aquest tipus Didot i Bodoni. En el segle XIX va aparèixer el tipus pal sec o grotesc derivat, com el romà, de les inscripcions lapidàries antigues realitzades amb caràcters grecs i llatins. L'estil egipci té una denominació convencional d'origen no definit. La distinció entre tipus es fa en funció dels elements que formen la lletra: l'asta i el remati o terminal, purament decoratiu. Respecte al seu perfil l'asta pot ser recta (M), circular (O), semicircular (C) i mixta (P).

Famílies tipogràfiques

Família era tot conjunt o col•lecció de tipus de diversos cossos (rodó, cursiva, negreta, estreta, fina, etc.) que tenien el mateix estil, disseny i nom. Per a distingir la gran varietat de tipus les fundicions tipogràfiques van adoptar un nom convencional que els identifiqués: Weiss, Ibarra, Cleopatra, Futura, Bodoni, Escorial, etc.

Divisió dels caràcters

Per la seva figura:

• Rodona.
• Cursiva.
• Negreta.
• Minúscula.
• Versaleta.
• Versal.

Pel seu estil o família:

• Gòtica.
• Romana antiga o elzeviriana (té la base del seu peu de forma triangular).
• Romana moderna o de Didot (pel seu peu filiforme i rectangular).
• Egípcia (de peu quadrangular però manca de trets fins i és de traç gruixut).
• Pal sec, grotesca o antiga (sense formes especials en el peu i la unió dels seus trets angulars).
• Caràcters d'escriptura.
• Caràcters de fantasia (adorns).

Pels seus elements:

• Asta.
• Gràcia.

Pel seu ull:

• Fina.
• Seminegra.
• Negra.
• Supernegra.
• Estreta.
• Ampla o expandida.

El comodí i la caixa de tipus. La composició

El comodí

Moble que s'utilitzava en impremta per a guardar les caixes, especialment les de titulars, versaletas, etc. Es distingeix del chibalete per tenir la part superior inclinada.

La caixa

Calaix de fusta de forma rectangular on es dipositaven els tipus. La caixa gran i la caixa mitjana disposaven d'uns 125 caixetins. La gran podia tenir fins als 150. La seva part frontal s'etiquetava fent constar la família, ull i cos (per exemple, Bodoni rodó, cos 8).

Els caràcters més utilitzats (minúscules i espais) estaven situats a l'abast de la mà i disposaven de major espai per a poder albergar un major nombre d'ells (c, d, e, m, n, u, t, s, o, a i r). En la part superior esquerra es trobaven les majúscules, també denominades de caixa alta (per la seva ubicació en la caixa) o versals, nom que tenia el seu origen per la lletra majúscula amb que antigament començaven tots els versos. En la part superior dreta (la contracaixa) se situaven aquells tipus d'escassa utilització i generalment era el lloc on es col•locava l'original del text del qual s'anava a compondre. La part inferior, o caixa baixa albergava els caràcters de les lletres vocals i consonants. El conjunt de tots els tipus que hi havia en una caixa es deia pòlissa i la seva distribució podia variar lleugerament d'una regió a una altra.

El componedor

La composició consistia en agafar lletres i espais per a formar paraules, línies i paràgrafs en un componedor. Aquest consistia en un llistó metàl•lic, d'uns 25-30 cm de longitud amb una vora fent angle, un topall en un dels seus extrems i una corredissa graduable amb la qual s'establia la mesura del text a compondre.

Tenien distintes amplàries depenent del cos que s'utilitzés en la composició. Col.locat en la mà esquerra i subjecte per una part amb el pulgar i per l'altra amb els dits restants, la mà dreta es lliscava pels distints caixetins on estaven situats els tipus agafant-los un a un (orientat pel cran) i col.locant-los en posició invertida en el componedor on els subjectava el dit polze del caixista. L'ajust de les línies es realitzava pel diferent grossor dels espais. Hi havia caràcters als quals s'havia de prestar especial atenció ja que a causa de la seva estructura podien crear confusió, tals com: b, p, d, q, l, I, n, u, o, O, 0, 6, 9, y el apòstrof i la coma.

Una vegada corregits els textos i realitzada la impressió es procedia a la distribució. El caixista agafava amb la seva mà dreta una o més paraules i després de llegir-les procedia a retornar cadascun dels tipus a la seva caixa i caixetí corresponent.

La composició mecànica

Monotip, linotip i fotocomposició

Monotip

Fins a principis del segle XIX l'únic afany dels tipògrafs va ser la millora dels tipus d'impremta. Quan el tall dels caràcters es va considerar el suficientment perfecte va venir la invenció de les màquines de compondre, en diferents sistemes i formes, amb les quals es va aconseguir una rapidesa sorprenent en la composició de textos, invenció necessària i demandada a causa dels reduïts temps de composició del que disposaven periòdics i revistes per a llançar les seves edicions. La monotip, inventada pel nord-americà Tolbert Lanston, aconseguia major qualitat d'impressió que la qual s'aconseguia amb la linotip. La monotip disposava d'un teclat amb el qual a l'accionar una tecla es perforava una cinta de paper continu. Un tambor sumava les unitats que tenia cada lletra premuda i mostrava l'ample dels espais que eren necessaris per a justificar cada línia. Posteriorment passava a una fonedora en la qual un quadre de matrius, accionat pel paper continu, fonia els tipus un a un. La linotípia, inventada en 1886 per l'alemany Ottmar Mergenthaler disposava d'un teclat que accionava unes varetes que alliberaven les matrius contingudes en un magatzem; aquestes es reunien en un componedor formant una línia d'on passaven a un motlle de fundició i ser posteriorment distribuïdes per un sistema de dents en el seu canal corresponent a l'interior del magatzem. El funcionament de tota la màquina estava accionat per un sistema d'excèntriques de gran precisió. Obtenia línies en les quals es podien barrejar el rodó, la cursiva i fins i tot la negreta en màquines que podien treballar amb dos magatzems simultàniament. Un d'aquests magatzems contenia matrius amb el rodó i la cursiva i un altre amb el rodó i la negreta.

La fotocomposició, també nomenada composició fotogràfica o fototipocomposició era un procediment de composició mecànica que utilitzava matrius transparents sobre les quals es projectava llum que incidia sobre una pel•lícula fotogràfica.

Referències

• Gran enciclopèdia catalana
• MARTÍNEZ DE SOUSA, José. Manual de edición y autoedición. Madrid: Pirámide, 2002, pàg. 118.

• MARTÍNEZ DE SOUSA J. Diccionario de tipografía y del libro. Barcelona: Editorial Labor, S. A.; 1974.

• La composición en Artes Gráficas (tomo I). Barcelona: Ediciones Don Bosco, 1970.