Vés al contingut

Palau del Marquès d'Alfarràs (Horta)

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Torre sobirana)
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Palau del Marquès d'Alfarràs
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònichistoricisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaHorta (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocParc del Laberint d'Horta Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 26′ 21″ N, 2° 08′ 48″ E / 41.439248°N,2.146542°E / 41.439248; 2.146542
Format perTorre Sobirana
Can Vallhonesta Modifica el valor a Wikidata
Element de la Llista Vermella del Patrimoni
Data5 juliol 2009
Identificadorpalacio-del-laberinto-de-horta
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC30276 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2844 Modifica el valor a Wikidata
Bé cultural d'interès nacional
Torre Sobirana
Tipusmonument històric
Codi BCIN3978-MH Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC30275 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC15750 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2844 Modifica el valor a Wikidata

Bé integrant del patrimoni cultural català
Can Vallhonesta
Id. IPAC30243 Modifica el valor a Wikidata

El palau del Marquès d'Alfarràs o Desvalls, també anomenat Can Llupià,[1] és un edifici situat al Parc del Laberint d'Horta de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local,[2] que inclou la Torre Sobirana, catalogada com a bé cultural d'interès nacional.[3]

Història

[modifica]

La torre probablement fou bastida al segle xi i se li van afegir altres estructures al segle xii, com una sala amb volta de quart d'esfera.[4] El primer propietari documentat fou Pere Marquès, notari de Barcelona, que cap al segons terç del segle xiv la vengué a Berenguer Saera, membre d'una família de comerciants de Manresa.[4] A la seva mort, passà a mans de la Seu de Manresa, que el 1377 al jurisconsult barceloní Jaume de Vallseca, que la feia servir com a segona residència.[4]

La torre prengué el nom dels Vallseca, que la posseïren fins a mitjans del segle xvi, quan la pubilla Isabel,[5] filla de Miquel de Vallseca, es va casar amb Miquel Roger,[6] de Calella.[4] L'hereu Felip Roger i de Vallseca[7] fou nomenat cavaller per Felip III, i el 1622, el seu fill Joan Baptista Roger i de Barutell[8] vengué la torre a carta de gràcia a la Seu de Barcelona. El 1624, aquest la vengué al sastre Gabriel Onofre Russell, que la feu reformar pel mal estat en què es trobava.[4]

El 1699, Emmanuela Roger,[9] neta de Joan Baptista i vídua de Carles de Llupià i de Vilanova,[10] recuperà la propietat de la torre, que prendria el nom d'aquesta família.[4] El 1702, l'hereu Àngel Carles de Llupià i de Roger[11] rebé el títol de marquès de Llupià de mans de Felip V.[12] Va ser succeït pel seu germà Francesc,[13] que es va casar amb Maria Francesca de Marimon i de Velasco,[14] filla de Josep de Marimon i Corbera, segon marquès de Cerdanyola.[15] L'hereu Francesc Gaietà de Llupià i de Marimon (1729-1762)[16] fou succeït per la seva filla impúber Marianna de Llupià i de Cruïlles, que morí el 1763[17] i fou succeïda pel seu oncle Josep,[18] que va morir el 1771 sense descendència. Això va suscitar la reivindicació de la propietat per part de Maria Manuela d'Ardena i de Llupià,[19] neta d'Emmanuela Roger i casada amb Francesc Desvalls i d'Alegre, marquès del Poal.[20] Aquest litigi es resolgué amb una sentència arbitral del 1776 a favor de Maria Manuela, que hagué de compensar econòmicament a la vídua de Josep de Llupià.[4]

El 1791, Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, marquès de Llupià i del Poal, i marquès consort d'Alfarràs, va permutar Can Papanaps per Can Vallhonesta, una masia del segle xii molt propera a la torre Sobirana, i la incorporà al conjunt edificat.[21] Entre aquest any i 1794, va encarregar al mestre de cases Jaume Valls i l'enginyer i escultor genovès Domenico Bagutti la transformació de l'antiga torre en palau, i va fer construir els jardins del Laberint a la mateixa finca.[2]

Joaquim Desvalls i de Sarriera
Façana posterior, amb la torre Sobirana al darrere
Detall de l'escut d'armes
Ala dreta rehabilitada el 1987 per al Centre de Formació del Laberint
Can Vallhonesta

El 1853, Joaquim Desvalls i de Sarriera, vuitè marquès de Llupià i cinquè d'Alfarràs,[22] net de Joan Antoni Desvalls, va encarregar l'ampliació del palau[23] a l'arquitecte Elies Rogent, que va reformar la façana davantera amb la inclusió d'elements arabitzants, dins d'un corrent orientalista molt en boga a la segona meitat del segle xix.[2] S'hi va edificar una nova capella, concebuda com a mausoleu de la família. A la gran portalada, el marquès hi va fer posar l'escut heràldic amb les armes dels Vallseca, Roger, Llupià i Desvalls, els successius propietaris de la finca, i en el centre la dels Ribes, marquesos d'Alfarràs.[24]

Els marquesos de Llupìà i d'Alfarràs van continuar essent els propietaris de la finca fins al 1967, quan Lluís Desvalls i Trias la va permutar amb l'Ajuntament de Barcelona per una altra a Pedralbes. Ja de propietat municipal, va quedar abandonada, patint vandalisme fins al 1970, quan els jardins van ser restaurats, obrint-se al públic el 1971.[24][2]

Rehabilitació

[modifica]

El palau ha estat abandonat durant més de 50 anys. Entre el 1983 i 1987 se'n va rehabilitar l'ala dreta, que des del 1993 és la seu del Centre de Formació del Laberint, que imparteix cursos i tallers de jardineria, agricultura i biodiversitat.[25]

Després de diversos intents d'implicar iniciatives privades, i de que el districte d'Horta-Guinardó aprovés el 2017 una partida per a una mínima actuació d'urgència, que no es va executar, el 2022 l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la rehabilitació integral del palau.[26][27] Aquesta va costar 4,7 milions d'euros, i el juny del 2025 s'obrí al públic amb visites guiades fins que se'n decideixi l'ús definitiu.[28][29]

Descripció

[modifica]

El palau és un gran edifici en forma de nau que es desenvolupa al voltant d'una primigènia construcció defensiva de planta circular feta de còdols i morter. De planta irregular i amb diferents cossos adossats, comprèn planta baixa, entresol, planta noble i golfes sota un conjunt de teulades de vessants. Adossats al cos central, dos cossos secundaris de desenvolupament semicircular formats en alçat per una planta i un pis abracen el pati d'accés, de forma circular i delimitat per una alta tanca d'obra.[2]

Les façanes, confereixen al conjunt un interessant joc de perspectives a través dels inusuals volums arquitectònics que el caracteritzen. Aquestes façanes estructuren les seves obertures en eixos verticals de ritme regular: arcs de ferradura apuntada a la planta baixa, arcs trevolats a l'entresol, finestres geminades polilobulades a la planta noble i òculs tetralobulars a les golfes. Els murs de façana són fets d'obra de maó revestits amb esgrafiats, que configuren una filigrana d'elements d'inspiració àrab. Les baranes dels balcons i finestres són fetes de ferro forjat. La porta principal, consistent en un gran arc de ferradura apuntada, està emmarcada per quatre semicolumnes d'ordre corinti arabitzant l'entaulament de les quals suporta la llosana del balcó central, coronat per un arc de mocàrabs i l'escut de la família Desvalls.[2]

La façana és coronada per una cornisa motllurada que serveix de basament d'una barbacana de merlets.[2] Els interiors, molt degradats en l'actualitat, conserven els forjats originals, amb bigueta de fusta i revoltó.[2]

Torre Sobirana

[modifica]

La torre, de planta rodona i acabada amb merlets, sobresurt 6 o 7 m per sobre del terrat de la mansió. La base es pot veure a l'interior de la planta baixa, en un semisoterrani que s'utilitzava com a celler. Es va construir sobre la roca viva i l'alçada i la porta primitiva no s'han pogut determinar.[3]

L'estança rectangular fa 9 m de llarg i 3 d'ample i està cobert amb volta de canó. A la paret de migjorn hi ha dues portes, d'arc de mig punt adovellat, que són les úniques obertures. No té cap superfície de contacte amb la torre, però el recinte anular carrega sobre les parets nord i sud d'aquesta. Està coberta amb volta i una trompa salva l'angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau.[3]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Díez i Quijano, 2003.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «Can Llupià i Jardins del Laberint». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Torre Sobirana». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 ; Piqué i Ferrer, Esperança«Torre Sobirana o Superior d’Horta (Barcelona)». Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana.
  5. ↑ «Isabel de VALLSECA y SOLER». geneanet. Martín Rodríguez.
  6. ↑ «Miquel Joan de ROGER y de VILANA». geneanet. Martín Rodríguez.
  7. ↑ «Felip de ROGER y de VALLSECA». geneanet. Martín Rodríguez.
  8. ↑ «Joan Baptista de ROGER y de BARUTELL». geneanet. Martín Rodríguez.
  9. ↑ «Manuela de ROGER y DELPAS DE CAMPORRELLS». geneanet. Martín Rodríguez.
  10. ↑ «Carles de LLUPIA y de VILANOVA». geneanet. Martín Rodríguez.
  11. ↑ «Angel Carles de LLUPIA y de ROGER». geneanet. Martín Rodríguez.
  12. ↑ Morales Roca, Francisco José. Próceres habilitados en las cortes del principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713). Madrid: Ediciones Hidalguía, 1983, p. 289-290. 
  13. ↑ «Francesc de LLUPIA y de ROGER». geneanet. Martín Rodríguez.
  14. ↑ «Maria Francesca de MARIMON y FERNANDEZ DE VELASCO». geneanet. Martín Rodríguez.
  15. ↑ «José de Marimón». geneanet. Henri Frebault.
  16. ↑ «Francesc Gaietà de LLUPIA y de MARIMON». geneanet. Martín Rodríguez.
  17. ↑ «Mariana de LLUPIA y de CRUILLES». geneanet. Martín Rodríguez.
  18. ↑ «Josep de LLUPIA y de MARIMON». geneanet. Martín Rodríguez.
  19. ↑ «María Manuela de ARDENA y LLUPIA». geneanet. Martín Rodríguez.
  20. ↑ «Francisco DESVALLS y de ALEGRE». geneanet. Martín Rodríguez.
  21. ↑ «Ruta 8. La Font del Gos i entorns, de l'urbanit zació Vallhonesta Can Papanaps a l'actualitat». Rutes històriques per Horta-Guinardó. Ajuntament de Barcelona. Arxivat de l'original el 23-11-2020.
  22. ↑ «Joaquim DESVALLS y de SARRIERA».
  23. ↑ Gutiérrez Medina, 2008.
  24. ↑ 24,0 24,1 Giménez, 2010.
  25. ↑ «Rehabilitació de l'Hivernacle i el Palau del Marquès d'Alfarràs». Ajuntament de Barcelona, 04-01-2022.
  26. ↑ «Barcelona rehabilitarà el Palau d'Alfarràs, al Laberint d’Horta, després de 50 anys agonitzant». betevé, 04-01-2022.
  27. ↑ «La rehabilitacion del Palacio del Marqués de Alfarrás de Barcelona se completará en el 2024». El Periódico, 11-12-2022.
  28. ↑ «Barcelona reabre el Palau del Marquès d'Alfarràs tras décadas "en ruinas" y se podrá visitar». Europa Press, 22-06-2025.
  29. ↑ Sancho, Jesús «Barcelona abre al público una joya patrimonial tras su restauración». La Vanguardia, 22-06-2025.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau del Marquès d'Alfarràs
  • «Palau Desvalls». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  • «Torre Sobirana d'Horta». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Palau_del_Marquès_d%27Alfarràs_(Horta)&oldid=36314123»