Trastorn delirant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Trastorn delirant
Classificació i recursos externs
Especialitat psiquiatria
CIM-10 F22.0
CIM-9 297.1
MeSH D010259
Modifica dades a Wikidata

El trastorn delirant és una condició mental psicòtica que inclou mantenir una o més idees delirants en absència de qualsevol altra psicopatologia significativa. En particular, la persona amb trastorn delirant no ha complert mai els criteris per a l'esquizofrènia i no té al·lucinacions marcades, encara que també pot representar al·lucinacions tàctils o olfactives, si aquestes estan relacionades amb el tema del deliri.

Una persona amb trastorn delirant pot ser bastant funcional i no tendeix a mostrar un comportament estrany, excepte com a resultat directe de la idea delirant. No obstant això, amb el temps, es pot aguditzar i afectar la seva vida diària.

El terme paranoia ha estat utilitzat prèviament en psiquiatria per a denominar el que ara es coneix com a 'trastorn delirant'. L'ús psiquiàtric modern de la paraula paranoia és subtilment diferent, però actualment rares vegades es refereix a aquest diagnòstic específic.

Indicadors d'un deliri[1][modifica | modifica el codi]

  1. El pacient expressa una idea o una creença amb una persistència o força inusual.
  2. Aquesta idea sembla exercir una influència excessiva, i la seva vida s'altera habitualment fins a extrems inexplicables.
  3. Malgrat la seva convicció profunda, habitualment hi ha un cert secretisme o sospita quan el pacient és preguntat sobre el tema.
  4. L'individu tendeix a estar sense humor i hipersensible, especialment respecte a la seva creença.
  5. Té un caràcter de centralitat: independentment de com d'improbables siguin les coses que li passen, el pacient ho accepta sense gairebé qüestionar-ho.
  6. Si s'intenta contradir la seva creença, és probable que es produeixi una forta reacció emocional, sovint amb irritabilitat i hostilitat.
  7. La creença és, si més no, improbable i, d'acord amb l'origen social, cultural i religiós del pacient.
  8. La idea delirant ocupa una gran part del temps del pacient, i aclapara altres elements de la seva personalitat i psique.
  9. El deliri, si s'exterioritza, sovint condueix a comportaments anormals i fora de lloc, encara que comprensibles si es coneixen les seves creences delirants.
  10. Les persones que coneixen el pacient troben que la seva conducta i creences són totalment estranyes.

Tipus[modifica | modifica el codi]

  • Tipus erotomaníac (vegeu erotomania): deliri en què una altra persona, normalment d'un estatus superior, està enamorat de l'individu.
  • Tipus de grandiositat: deliri en què l'individu té un talent extraordinari, poder, coneixement, o una relació especial amb una deïtat o una persona famosa.
  • Tipus celotípic: deliri en què el company sexual de l'individu li està sent infidel.
  • Tipus persecutori: deliri en què la persona (o algú proper) està sent tractada amb mala intenció: espiada, enverinada, perseguida, etc.
  • Tipus somàtic: deliri en què la persona té algun defecte físic o alguna malaltia, olors fortes, paràsits, etc.

També es pot donar un diagnòstic del 'tipus mixt' o del 'tipus no especificat' si el deliri no pertany a cap d'aquestes categories.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Munro, 1999