Usuària:Pilardenou999/proves Lídia de Cadaqués

Pilardenou999/proves Lídia de Cadaqués

L'any 1930 Dalí comprà aquest terreny on restava ubicada la casa de Lidia Nogués

Lidia de Cadaqués, de nom de naixença Lidia Nogués Sabà (Cadaqués, (Alt Empordà, 30 de maig de 1866 – Agullana, 30 de desembre de 1946), fou una peixatera i hostalera de Cadaqués, que sempre s'identificà amb «la Ben Plantada» i que fou mitificada per artistes com d'Ors o Dalí.

Biografia

Era filla de Baudili Nogués, mariner, i de Dolors Sabà, coneguda per «la Sabana», que regentava una hostatgeria i era considerada una de les últimes bruixes de Cadaqués. Lídia es va casar amb Nando Costa, que es va suïcidar, i va tenir dos fills, Benvingut i Honori, que van acabar els seus dies bojos i interns al sanatori mental de Salt. {{Copyvio|1=http://www.ddgi.cat/quiosc/recursos/publicacio/exemplarDigital/diccionari-biografic-de-l-alt-emporda.pdf|2=[[Usuari:Paucabot|<span style="color:green">Pau Cabot</span>]] · [[Usuari Discussió:Paucabot|Discussió]] 18:48, 25 maig 2022 (CEST)}}

Lídia Nogués va seguir la tradició familiar i va ser una popular peixatera, cuinera i hostalera que allotjà personatges com Jacinto Grau, Picasso, Puig i Cadafalch, Estanislau Duran i Reynals o André Derain, gràcies a les recomanacions de la família Pitxot. Potser no hauria passat a la història si no hagués estat perquè, qui sap si com a desenvolupament de la seva paranoia, l'encontre i la convivència durant mesos amb un jove Eugeni d'Ors, que també es va hostatjar a casa seva, va fer que arribés a considerar-se el model de dona en la qual "el Pantarca" s'hauria inspirat per a desenvolupar el personatge de Teresa "La ben plantada" i que, escrivint-li cartes, volgués mantenir una correspondència amb l'escriptor a la qual ell mai va correspondre. Gràcies a Anna Maria Dalí, Lídia Nogués va ingresar a l'asil Gomis, d'Agullana, on va morir.

El deliri

{{Copyvio|1=http://www.ddgi.cat/quiosc/recursos/publicacio/exemplarDigital/diccionari-biografic-de-l-alt-emporda.pdf|2=[[Usuari:Paucabot|<span style="color:green">Pau Cabot</span>]] · [[Usuari Discussió:Paucabot|Discussió]] 18:47, 25 maig 2022 (CEST)}} La fixació malaltissa que Lídia va sentir per Xènius la conduïa, no només a vendre el peix portant al cove un exemplar de La Ben Plantada, tot afirmant que ella era la Teresa, i recitant de memòria paràgrafs complets de l'obra, sinó a creure's que l'escriptor es comunicava amb ella en els seus articles amb un llenguatge en clau que només ells coneixien; tot això la portaria finalment a la ruïna, fins i tot econòmica, perquè es negava a rebre hostes convençuda com estava que el seu estimat amic podia tornar a Cadaqués en qualsevol moment. Es innegable que, d'una manera o altra, Eugeni d'Ors li seguia la veta, tot i mantenint les distàncies, i li ho deixà creure així. {{Copyvio|1=http://www.ddgi.cat/quiosc/recursos/publicacio/exemplarDigital/diccionari-biografic-de-l-alt-emporda.pdf|2=[[Usuari:Paucabot|<span style="color:green">Pau Cabot</span>]] · [[Usuari Discussió:Paucabot|Discussió]] 18:47, 25 maig 2022 (CEST)}} La preocupació entre els prohoms cadaquesencs (Marquina, Rahola, Dalí pare) per l'estat de salut de la comare, que dividia els veïns en "amics de Xènius i cabres i anarquistes", va fer que el notari Dalí, al·legant que aquella dona "s'havia tornat boja", demanés a d'Ors que desfés el malentès que provocava el malsà enamorament. Què hi puc fer jo, si a cada poble en deixo una! va contestar, superb, l'intel·lectual.

Versions d'un mite

Els diferents artistes que l'han mitificada aporten punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. Així, en el relat Un viatge frustrat, de Josep Pla, Lidia és senzillament una boja, amb tota la cárrega trísta i negativa del mot. Per la seva banda, Salvador Dalí, a Vida secreta, n'elogia la ment. Eugeni d'Ors, en canvi, a La verdadera història de Lidia de Cadaqués, reconstrueix el personatge mític sense gaire respecte per la persona de cam i ossos que va ser.

Josep Pla, en el seu relat, diu: "En el camí de Portlligat trobem una dona amb un cistell de peix que saluda don Víctor [Rahola] amb uns estranys i aparatosos compliments. És notòriament una dona del poble, però en el seu vestir hi ha la pretensió estrafolària de semblar una senyora: porta un pentinat aparatós, una brusa bufada i plena de llacets, unes faldilles a la moda de cinc anys enrere i unes pobres sabates de talons torçats, d’una irreparable tristesa."

Dalí, com a vilatà seu, no només la va conèixer, sinó que tractant-la va dir d'ella que "Lídia posseïa el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut", la va reconèixer padrina de la seva bogeria i fonament del seu pensament paranoicocrític, la va presentar a García Lorca i acabà comprant-li la barraca de pescadors sobre la qual aixecaria després la seva residència a Portlligat.

Una vegada morta, qui sap si en reconeixement o en reparació de justícia, Ors va escriure "La verdadera historia de Lidia de Cadaqués" (publicada pòstumament el 1954 amb dibuixos de Dalí) i juntament amb el pintor van voler posar una làpida a la seva tomba del cementiri d'Agullana. La mateixa frivolitat de l'epitafi, potser, va fer que no es pogués instal·lar, per oposició eclesiàstica, fins a trenta anys després. L’any 1989 va ser col·locat sobre la tomba de Lídia en un acte en què es van llegir fragments del llibre d’Eugeni d’Ors i es va interpretar la Serenata de Lídia de Cadaqués, de Xavier Montsalvatge.

Hi diu:

Descansa aquí

si la tramontana la deja

Lidia Nogués de Costa

Sibila de Cadaqués

que por la inspiración mágica

dialécticamente fue y no fue

a un tiempo Teresa

la Bien Plantada.

En su nombre conjuran

a cabras y anarquistas

los angélicos.

Vegeu també

• Masanés, Cristina. Lídia de Cadaqués. Crònica d'un deliri. Quaderns Crema (Col. D’un dia a l’altre, 11). ISBN 978-84-7727-352-3. 

{{ORDENA:Lidia De Cadaques}} [[Categoria:Cadaquesencs]] [[Categoria:Hostaleria a Catalunya]] [[Categoria:Morts a l'Alt Empordà]]