Usuària:Sitaberta/Raymonde Arcier
Biografia[modifica]
Filla d'una família francesa modesta, creix durant el període del postguerra. Als inicis de la dècada de 1970 treballa com a oficinista a París mentres estudia de sociologia a la Universitat de Vincennes[1].
S'uneix al moviment feminista i crea, com a artista autodidacta objectes tricotats que representen simbòlicament l'esclavitud de les dones a través de les tasques domèstiques. Engrandeix bosses de compra, baietes i d'altres objectes per significar la importància de les tasques que representen.[2][1] Aquesta activitat s'inscriu a una pràctica política de recuperació de l'espai públic. Més endavant, trasllada els coneixements de tricot cap a realitzar teixit de fil ferro. Exposa molt poc als espais oficials i és sobretot present als entorns feministes i l'escena alternativa
Es dedica també a l'escriptura i els collages plàstics. Sovint, recorre a l'humor, sobretot en la seva obra Au nom du Père (1977) figurant una dona monumental de tres metres d'alt portant la compra i parint un nen.[3][4]
L'any 1978, Arcier exposarà juntament amb Dorothée Selz, Caroline Lee i Mathilde Ferrer[5] al taller de l'artista tèxtil Hessie, qui, a més de recolzar els col·lectius de dones artistes està compromesa amb la lluita per la despenalització de l'avortament a França amb MLAC.
Aline Dallier observa que des dels anys 60, algunes artistes americanes i europees creen obres brodades, cosides, teixides, i tricotades posant en valor un treball artesanal i creatiu. S'apoderen d'aquestes tècniques com mitjà d'expressió tot afirmant la seva identitat. Raymonde Arcier s'inscriu a aquest moviment[6] L'any 1976, Aline Dallier anomena aquestes artistes que competeixen amb el treball de l'escultor tot utilitzant les tècniques d'art tèxtil «Les noves Pénélopes»[7]
Raymonde Arcier treballa en primera instància com a maquetadora i després com a responsable de fabricació en les edicions de la Casa de les ciències de l'home[2].
Va participar en la publicació, redacció i venda de la revista feminista Le Torchon brûlule, el 1971[8].
L'any 2017, participa en una exposició col·lectiva a La Maison Rouge a París.[9]
El 2018, el Centre George Pompidou va adquirir la seva obra "Au nom du père" pel cinquantenari del mes de maig del 68.[10]
Exposicions[modifica]
- 1973 "La foire des femmes", Cartoucherie de Vincennes
- 1975 "Espaces cousus" UNESCO, Paris
- 1976, Salon Féminie-Dialogue
- 1977, Xe Biennale de Paris, musée d'Art moderne[11]
- 1977 "Reflets de la biennale de Paris", Maison de la culture, Ris Orangis
- 1978, "Salon de la maille", Palau de Versalles
- "La poupée" Galerie Le poisson d'or, Auch
- 1978, "Feminiche kuns", Exposició itinerant d'un any, Països Baixos
- 1978, Raymonde Acier, Galerie Hétéroclite, Bordeaux
- 1979, "Tours multiple" Musée d'Art moderne, Tours
- 1981, La Laverie, Paris
- 1981 "Les passeuses de mémoire' "Au lieu dit" Paris
- 1982, Raymonde Arcier, Maison des sciences de l'homme, Paris
- 1983, Centre Sigma, Bordeaux
- 2017: L'Esprit français, contre-cultures 1969-1989, Paris - La Maison rouge[12][4]
Publicacions[modifica]
- Le Torchon brûle, numéro zéro, desembre 1970, i 6 números de maig del 1971 a juny del 1973; reedició éditions des femmes, 1982.
- Raymonde Arcier. L'héritage. Maison des Sciences de l'Homme, 1978.
- Raymonde Arcier, La lecture, in Revue Europe, juny-juliol de 1993[13]
- Raymonde Arcier, L'oncle, in L'effraction. Par delà le trauma, Monica Broquen i Jean-Claude Gernez (dir.), col. Sexualité Humaine Paris, L'Harmattan, 1997, pàgines 15-28
Bibliografia[modifica]
- Implication féministe et processus créatif dans les années 1970 en France : Les Œuvres de Raymonde Arcier et Nil Yalter, dans Création au féminin: vol.2 Arts visuels, Dijon: Éditions universitaires, p 47-55.
- Aline Dallier-Popper. Art, féminisme, post-féminisme : un parcours de critique d'art. L'Harmattan, 2009. ISBN 978-2-296-06918-3.
- Fabienne Dumont. Des sorcières comme les autres : artistes et féministes dans la France des années 1970. PUR, 2014, p. 568. ISBN 978-2-7535-3250-2.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Collectif. «Arcier, Raymonde». A: Le Dictionnaire universel des créatrices (en francès). Éditions des femmes, 2015-11-26. ISBN 9782721006516.
- ↑ 2,0 2,1 Christine Bard et Fabienne Dumont. Dictionnaire des féministes : France, XVIIIe-XXIe siècle (en francès). Presses universitaires de France, 2017. ISBN 9782130787204. Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; el nom «:0» està definit diverses vegades amb contingut diferent. - ↑ Balloffet, Margaux «Qu'est-ce que l'underground hexagonal ? Une expo retrace la contre-culture made in France» (en francès). Konbini France, 20-03-2017 [Consulta: 23 abril 2017].
- ↑ 4,0 4,1 Laurent Wolf «Vertige du sexe et batailles d’idées: voyage au cœur des contre-cultures françaises» (en francès). Le Temps, 18-03-2017. Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; el nom «Temps2017» està definit diverses vegades amb contingut diferent. - ↑ «Actualités de quelques sorcières des années 1970 françaises - AWARE» (en francès). AwareWomenArtists, 20-06-2016 [Consulta: 24 abril 2017].
- ↑ Diana Quinby «De l'art du féminisme en France dans les années 1970». Bulletin des Archives du féminisme, 8, décembre 2004.
- ↑ Catherine Gonnard. Femmes artistes, artistes femmes : Paris, de 1880 à nos jours. Hazan, 2007, p. 479. ISBN 9782754102063. OCLC 239345000.
- ↑ «Le Torchon Brûle». [Consulta: 23 abril 2017].
- ↑ «L'Esprit français contre-cultures, 1969-1989». lamaisonrouge.org.
- ↑ «Raymonde Arcier : Au nom du père - 8 octobre 2018 - L'ŒIL - n° 714», 08-10-2018.
- ↑ Jacques Michel «La dixième biennale des jeunes artistes. Le retour au particularisme». Le Monde, septembre 1977.
- ↑ «L'art subversif et l'esprit critique français à La maison rouge». France Info, 02-03-2017.
- ↑ «Table(s) de la revue Europe». www.cavi.univ-paris3.fr. [Consulta: 23 abril 2017].
[[Categoria:Arts tèxtils]] [[Categoria:Artistes francesos]] [[Categoria:Nascuts el 1939]] [[Categoria:Art contemporani]] [[Categoria:Feministes francesos]]