Usuari:Enelabe/proves

Simfonia núm. 4 "Nova York"

La Simfonia núm. 4, titulada “New York” per l’autor, fou escrita el 1967 sota encàrrec de la Filharmònica de Nova York en honor a la seva 125a temporada, la qual fou dirigida en la seva première per William Steinberg. Un any després, Gerhard revisà la partitura per a l’estrena a Europa, sota la batuta del director hongarès Antal Doráti. El compositor va compondre les primeres notes a la seva residència a Cambridge, Regne Unit, el novembre de 1966, i les últimes durant l’octubre de 1967. Robert Gerhard esperava que la dirigís Leonard Bernstein, tal i com ho va fer en l’estrena de la seva primera simfonia, però no va poder ser així.

Gerhard va haver de interrompre la creació de la simfonia durant sis setmanes de l’estiu per motius de salut, ja que va estar ingressat a l’hospital per problemes del cor. No va poder assistir a l’estrena de l’obra per malalties més serioses. (Gerard)

---

Aquesta simfonia combina l'escriptura més radical i experimental del compositor amb influències de músiques de la seva Catalunya natal. Està escrita amb una plantilla orquestral considerablement més gran que les seves simfonies prèvies i el seu Concert per a Orquestra (1963): les fustes són a quatre, la secció de metalls està ampliada per incloure sis trompes, quatre trompetes, quatre trombons i una tuba, i conté una secció de percussió molt gran, requerint al menys quatre intèrprets.

L'obra comença amb uns atacs molt punxeguts, seguits per una ràfega dels clarinets i la resta de fustes. Punxes dures emergeixen del xilòfon, combinats amb pizzicatos a les cordes. Aquesta textura s'expandeix de seguida a tota l'orquestra, amb picats ràpids a les trompetes i saltato a les cordes. Onades ràpides es combinen amb una escriptura molt accentuada i angulada. Clusters a les cordes greus alenten el transcurs musical i els harmònics aguts donen un efecte electrònic esgarrifós.

Els patrons cíclics es troben envoltats per onades graduals i colors puntillístics quasi-aleatoris a la percussió. Un atac brusc i massiu dels metalls amb un cluster al piano ens dirigeix de tornada a clusters amb frullato a les fustes i harmònics glacials. Al "Molto vivace, con impeto" els cicles desequilibrats tornen a aparèixer. La percussió crea un paisatge desolat, amb aparicions aïllades recolzades per cordes sostingudes. Les cordes llisquen i construeixen acords amenaçants, dels quals sorgeixen declaracions dels metalls greus, un xoc de plats antics i notes greus al piano. De sobte, un contrast de passatges ràpids i ansiosos emergeixen a les cordes.

Pizzicatos durs i quasi-aleatoris es combinen amb una nota aguda repetida obsessivament al piano. Tresets satírics començan a deambular fins a formar textures misterioses i flotants que evoquen bogeria. Un toc de trompeta festiu i grotesc s'expandeix per tota l'orquestra com si fos una celebració pobletà al Scherzo, però de seguida acords dissonants als metalls ralenten el goig.

A section of near silence, with sounds (tympani glissandi, piano clusters) slipping away (in "magical uneventfulness" to quote Gerhard), moves into a fragment of a sad folklike melody. Gaining motion (Deciso), harsher events from the beginning are recapitulated. The strings begin a constant onrushing, which infects the orchestra until massive sustained chords call it to a halt. An eerie, rhythmic cycling returns, underscoring two oboes, which allude to the Catalan song "El Cotiló," the song of an imprisoned man. Suddenly, previous events are repeated and expanded with utmost energy -- the trumpet fanfare, the bounced string rhythms, the harsh angular accents, and exploding swells, as the symphony concludes on a massive dissonance.

https://www.allmusic.com/composition/symphony-no-4-new-york-mc0002435600

---

The composer's use of Schoenberg's dodecaphonic system may make it difficult for some listeners to grasp the music of Spanish-English composer Roberto Gerhard, but his complete avoidance of recognizable themes will make it just about impossible. That the decision to make things difficult for potential listeners was consciously made is demonstrated in this coupling of the composer's Violin Concerto from 1945 and his Fourth Symphony from 1967. Where the earlier work is still semi-tonal and still quasi-thematic, and thus still comprehensible to listeners comfortable with contemporary works by Stravinsky and Shostakovich, the later work's deliberate avoidance of traditional methods of musical organization may make understanding tough for the first-time listener.

As this classic 1972 Lyrita coupling with Colin Davis leading the BBC Symphony Orchestra proves, both works can succeed when played with sufficient ability and energy. In this performance by violinist Yfrah Neaman, Gerhard's three-movement Violin Concerto comes off as elegantly passionate, brilliantly virtuosic, and thoroughly comprehensible. Neaman is up for the work's extravagantly flamboyant opening Allegro cantabile, as well as for its soulfully lyrical central Largo. While not as accessible as the concerto, Gerhard's single-movement Fourth Symphony is still quite persuasive in this performance. Davis is a master at shaping the work's textures, tempos, and colors to form a unified whole, and the BBC cooperates by turning in a skillful and dedicated performance that belies its lack of familiarity with the rarely performed score. Though not for everyone, those interested in the work of Schoenberg's pupils will certainly want at least to audition this disc. Lyrita's stereo sound is clear, deep, and direct.
https://www.allmusic.com/album/roberto-gerhard-symphony-no-4-new-york-violin-concerto-mw0001411837

---

És una simfonia molt poderosa que segueix el camí del Concert per a orquestra (1965). En molts aspectes, aquesta quarta simfonia és també un concert per a orquestra: la partitura conté un dels nivells més alts de virtuosisme exigit per una obra simfònica.

Gerhard's Symphony no 4 is a powerful one-movement structure which arguably carries on from where the composer's Concerto for Orchestra of 1965 left off: in many ways the Fourth is itself a concerto for orchestra and the score contains one of highest levels of virtuosity demanded by any symphonic work. The work begins with a series of chord clusters which are dragged upwards by the clarinets (fig 1 and Track 1 of the Valois CD). A section with spiky, angular string writing follows (fig 4) and this is succeeded by a remarkable passage with Spanish fanfares and guitar-like strumming (fig 5). Here Gerhard remembers his Catalan roots but the Latin motifs are refracted through the avant-garde sounds of the 1960s as if memory has distorted something once familiar. Echoing clusters of string harmonics appear at fig 10 before a striking section begun by a loping percussion figure initiated by the marimba (fig 11, Track 2). A scherzando episode lightens the atmosphere (molto vivace, con impeto: 2 bars before fig 21, Track 3). A ghost of a slow movement appears 8 bars before fig 25 (Track 4) as a deliberate series of resonating chords which anchor the piece to the pitch E. This leads to a rich passage for divided strings that provides the work's slowly-beating heart (fig 28). An Allegro section bursts in at 1 bar before before fig 32 (Track 5), building to a piano cadenza which begins 1 bar before fig 38, leading to a brief moment of stasis at fig 39. A new episode, fantastic and fleet of foot, begins at fig 40 (Track 6), marked flessibile and a series of bell-like chimes appears at fig 46 (Track 7). An important de Falla-like trumpet fanfare motif cuts in at fig 52 (Track 8) and starts to dominate the texture. Timpani glissandi (fig 68, Track 9) lead to a passage where the oboes have a poignant duet on an ancient Catalan folksong (the same folksong which appeared in the first movement of Gerhard's "Homenaje a Pedrell" Symphony) (fig 70). Faster music begins (deciso at fig 73, Track 10). The tempo reaches an Allegro con moto (Track 11) and the symphony's expressive culmination takes place at fig 92 (Track 12) before the work proceeds smartly to a vehement conclusion (1 bar before fig 106, Track 13).

http://www.musicweb-international.com/gerhard/

Instrumentació

La simfonia està escrita amb una plantilla orquestral considerablement més gran que les seves simfonies prèvies i el seu Concert per a Orquestra (1963): les fustes són a quatre, la secció de metalls està ampliada per incloure sis trompes, quatre trompetes, quatre trombons i una tuba, i conté una secció de percussió molt gran, requerint al menys quatre intèrprets.

L'orquestra està formada per: 4 flautes (la 3a i la 4a doblant piccolos), 4 oboès, 4 clarinets en la, 3 fagots, 1 contrafagot, 6 trompes, 4 trompetes en do, 3 trombons, 1 trombó baix, 1 tuba, 2 arpes, celesta, piano, 4 timbales, percussió i corda.

La secció de percussió és molt ample. Gerhard dona l'indicació de fer servir quatre percussionistes, i distribuir els instruments de la següent forma:

Intèrpret 1: glockenspiel, 2 plats suspesos, 2 caixes xineses, 2 panderetes i un parell de plats antics.

Intèrpret 2: vibràfon, 2 plats suspesos, 2 timbales llatinoamericanes, 1 caixa sense bordons, 2 panderetes, 1 triangle, 2 caixes xineses, 1 tam-tam xinés gran i una caixa.

Intèrpret 3: xilòfon, 2 plats supesos, 3 tom-toms xinesos, 1 pandereta, 1 caixa xinesa, bastons i una campana tubular.

Intèrpret 4: marimba, 2 plats suspesos, 1 tam-tam gran, un set d'11 campanes tubulars, 2 caixes coreanes (mokugyo), 1 pandereta, 1 caixa xinesa i 1 bombo.

http://www.musicweb-international.com/gerhard/

Estructura

La simfonia està dividida en tretze moviments que es toquen sense cap pausa entre elles.

1. Andante
2. Poco rallentando
3. Molto vivace, con impeto
4. Meno mosso
5. Subito allegro
6. Flessible
7. Sans indication de mouvement
8. Scherzo
9. Moderato
10. Deciso
11. Allegro con moto
12. Sans indication de mouvement
13. Sans indication de mouvement