Usuari:FranSisPac/proves/Huelga de La Canadiense
 |
Aquesta és una pàgina de proves de FranSisPac. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
>> Traducció automàtica no revisada, feta el 5 de febrer del 2017, de "es:Huelga de La Canadiense", ID=96301724, versió de 18 de gener del 2017
La vaga de la Canadenca va ser una vaga iniciada originalment a l'empresa elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de Barcelona Traction, Light and Power, més coneguda com "La Canadenca" perquè el principal accionista de la companyia era el Canadian Bank of Commerce of Toronto. Es va iniciar el 5 de febrer de 1919 a Barcelona, perllongant-se durant 44 dies en els quals es va anar estenent a altres empreses i sectors, convertint-se en vaga general i arribant a paralitzar el 70% de tota la indústria catalana.[1]
La vaga va constituir un dels majors èxits del moviment obrer espanyol, en aquest cas impulsat per la CNT, ja que després de la fi de la vaga es van aconseguir millores salarials, la readmissió d'obrers acomiadats, l'alliberament de milers d'obrers detinguts durant la vaga i el Decret de la jornada de vuit hores de treball, que va situar Espanya com un dels primers paisos a promulgar aquesta reivindicació obrera.[3][a]
Desenvolupament de la vaga[modifica]
Antecedents[modifica]
Aquesta vaga s'enquadra dins de l'auge de la CNT, solament en la regional catalana tenia al voltant de 500.000 afiliats, sent el major exponent de la influència que tenia la confederació en 1919 a la ciutat de Barcelona.[4] La vaga va ser així mateix el resultat de la reorganització en sindicats únics que va realitzar la Confederació Regional de Catalunya al Congrés de Sants i que adoptaria posteriorment tota l'organització.[4]
Inici de la vaga[modifica]
El conflicte va partir del fet que personal d'oficines de Riegos y Fuerzas del Ebro va començar a organitzar un Sindicat Independent, cosa que el gerent de La Canadiense, Fraser Lawton, nunca aceptó, por lo que éste empleó como estrategia hacer fijos ocho empleados eventuales y rebajarles el sueldo.La vaga es va originar en solidaritat amb vuit acomiadats del personal d'oficines de la companyia elèctrica Regs i forces de l'Ebre. En passar part de la plantilla de temporals a fixos l'empresa va decidir baixar-los el sou. Alguns d'aquests obrers eren membres del sindicat únic de la CNT i van recórrer a aquesta per plantejar el conflicte, la qual cosa va provocar els seus acomiadaments. Als tres dies, el 5 de febrer, els treballadors de la secció de facturació de l'empresa es van declarar en vaga fins a la readmissió dels seus companys i van enviar una comissió al governador civil, al president de la mancomunitat i a l'alcalde perquè intervinguessin. La direcció va cridar la policia perquè els tragués de la fàbrica. El seu acomiadament va motivar que altres seccions de la companyia s'unissin a la vaga.[4]
| « | En febrero de 1919, se inició la que más tarde sería conocida como la «Huelga de La Canadiense», llamada así porque el principal accionista de la Compañía era Canadian Bank of Commerce of Toronto. Estos protestaron con el argumento de que: «a mismo trabajo, mismo sueldo». Estas ocho personas, que eran precisamente las que habían organizado el Sindicato Independiente dentro de la empresa, inmediatamente fueron despedidos por Lawton. Cinco de los sancionados pertenecían a la sección de facturación y sus compañeros, en acto de solidaridad, el día 5 de febrero de 1919 se declararon en huelga. Rompiendo la pluma y tirando los tinteros, se negaron a seguir trabajando hasta que se readmitiera a sus compañeros despedidos. Los 117 empleados de la sección de facturación se dirigieron hacia Gobernación para hablar con el gobernador, que les prometió que intercedería por ellos ante la empresa, si volvían al trabajo. Cuando éstos volvieron, se encontraron con fuerzas de la policía que les impedían el paso, no dejándoles entrar al interior del edificio, produciéndose diversos incidentes y quedando todos ellos despedidos. Al día siguiente la noticia corrió por Barcelona como un reguero de pólvora. | » |
| — Manel Aisa | ||
En aquest punt el conflicte que es planteja adquireix altres tints, ja no és solament una lluita laboral, la qual cosa està en joc és el reconeixement dels sindicats. Es va nomenar un comitè de vaga format per varis dels acomiadats i membres de la CNT liderat per Simó Piera. El 8 de febrer gairebé tota la plantilla es va declarar en vaga i els cobradors es van negar a cobrar rebuts. Una part de la plantilla d'Energia Elèctrica de Catalunya comença a solidaritzar-se amb la vaga i inicien la vaga en la seva empresa. Els obrers de la Canadenca van publicar les bases que van presentar a l'empresa: readmissió de tots els acomiadats, augment de sous, acomiadament de esquiroles i cap represàlia per part de l'adreça. Als dos dies l'empresa va respondre amb un comunicat acusant als sindicats d'aprofitar-se políticament del conflicte. La situació es va agreujar quan un cobrador que no secundava la vaga va ser assassinat el 12 de febrer.[5] El 17 de febrer, a la calor d'aquesta situació, es declara la vaga en el sector tèxtil.[lower-alpha 1]
Vaga general a Barcelona[modifica]
El 21 de febrer la vaga en el sector elèctric era general, amb la suma dels treballadors de totes les companyies elèctriques. D'aquesta manera el 70% de la indústria catalana, els tramvies o diaris es van veure afectats provocant el seu atur forçós. Després de parlar amb l'ambaixada anglesa, el govern del Comte de Romanones es confisca de l'empresa i envia a alguns elements del cos d'enginyers i de l'armada. Els tècnics militars, van considerar que necessitarien quatre dies per restablir el servei. Milans del Bosch, capità general de Barcelona, considerava, al contrari del governador, necessari declarar l'estat de guerra. El 27 de febrer la vaga en les companyies d'electricitat, gas i aigua és ja general[7]. Romanones declara aquest mateix dia que dimitirà quan es restableixi l'ordre a Barcelona.[5]
L'1 de març el govern es va confiscar del servei d'aigües i l'alcalde es va posar en contacte amb el comitè de vaga. Est va presentar les seves condicions, donant un termini de dos dies per contestar. Les condicions eren: llibertat dels presos empresonats des del 16 de gener, l'obertura dels sindicats i la immunitat del comitè de vaga. Les propostes van ser rebutjades pel Govern i les companyies van publicar que tots aquells treballadors que no tornessin a treballar el 6 de març serien acomiadats. En aquest context apareix la censura vermella afavorida pel sindicat únic d'Arts Gràfiques. Est va prohibir tota publicació sobre el conflicte que fos perjudicial per als interessos obrers. Aquesta censura va arribar a retardar bàndols governamentals i imposar i cobrar multes a darios i delegats sindicals. El 7 de març va començar una vaga en el sector ferroviari que el 12 del mateix mes ja era general. El 9 de març el govern va aconseguir publicar el bàndol del capità general, Milans del Bosch, de mobilització de tots els obrers de les empreses en vaga. Aquest bàndol dictava una pena de quatre anys de presó per a aquells que no es presentessin a les seves zones de reclutament. La major part dels treballadors no es van presentar i van ser empresonats al castell de Montjuich, on van arribar a internar-se gairebé tres mil presos.[6]
La fi de la vaga[modifica]
El 13 de març José Morete, sotssecretari de la presidència, arriba a Barcelona, Carlos Muntanyès, enginyer de simpaties catalanistes, és nomenat governador civil i Gerardo Doval és nomenat cap de policia. Alhora es declara l'estat de guerra i es manté la censura de premsa. El Govern estava preocupat per diversos motius: l'extensió de la vaga a altres zones d'influència cenetista com València, Zaragoza o Andalusia i l'amenaça de la UGT de solidaritzar-se. L'endemà Lawton i Muntanyès tenen una reunió on el segon convenç al primer perquè negociï amb el comitè de vaga. En aquestes reunions, que tindran lloc a la seu de l'Institut de Reformes Socials entre el 15 i 17 de març, es negocia entre totes les parts i s'arriba al següent acord: el final de la vaga, llibertat per a tot pres social que no estigués sotmès a procés, readmissió de tot vaguista sense represàlies, augment general i proporcional dels salaris dels obrers de la Canadenca, jornada màxima de vuit hores i el pagament de la meitat del mes que es va estar en vaga. Perquè aquest acord es pogués dur a terme s'hauria de comptar amb el consentiment dels treballadors, per a això es va dur a terme un míting a la plaça de toros de les Sorres al que van assistir al voltant de 20.000 obrers. En aquest míting, després de la intervenció de Seguí es va acceptar finalitzar la vaga.[10]
Valoració de la vaga[modifica]
Aquesta vaga va suposar un dels majors èxits del moviment obrer a Espanya. Els sindicats s'havien imposat i s'havien aconseguit totes les exigències obreres, entre elles la jornada de vuit hores. Així mateix la disciplina obrera havia estat imperant, dominant a les faccions més agressives: en els quaranta-quatre dies que va durar la vaga es van donar molt pocs actes violents: una bomba i quatre assassinats; fets aïllats davant el pacifisme de la resta d'obrers.[7]
Després de la vaga[modifica]
Després d'haver acabat la vaga, -com un triomf per als treballadors i la CNT-, encara quedaven cinc obrers presos com a conseqüència de la mateixa, la qual cosa va provocar que militants anarquistes exigissin la seva llibertat, iniciant una nova vaga finalment el 23 de març. L'endemà, l'exèrcit va ocupar Barcelona dedicant-se a registrar als ciutadans, trencant els carnets del sindicat als cenetistas. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. Les garanties constitucionals se suspenen llavors, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març és aplicada per primera vegada la Llei de fugides que acaba amb la mort de Miguel Burgos un secretari d'un sindicat de ram de la CNT.
En l'última setmana del mes de març, es crea la Federació Patronal Espanyola, el primer acord de la qual va consistir que per dur a terme la readmissió d'un treballador est havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment. Aquesta mesura va ofendre als obrers, de tal manera que la vaga va continuar, encara que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams negociessin la volta al treball. Finalment, la vaga conclou el 12 d'abril.
L'1 de desembre la patronal catalana inicia un tancament patronal en el qual es veuen afectats més de 150.000 obrers i en el qual es demana a aquests el lliurament dels carnets de la CNT. Finalment, el bloqueig és aixecat pel Comte de Salvatierra a petició de la patronal, el 26 de gener de 1920, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
Notes[modifica]
- ↑ Dins la sèrie de decrets firmats a Rússia pel Consell de Comissaris del Poble després del triomf de la Revolució d'octubre, el de l'11 de novembre de 1917 proclamava la jornada de vuit hores. A Espanya, el decret es va signar el 3 d'abril de 1919.
Referències[modifica]
- ↑ «1917 - Auge de la CNT» (en castellà). CNT-AIT Federación local de Madrid. [Consulta: 6 febrer 2017].
- ↑ Cataluña contemporánea, II, 1900-1939 (Estudios de Historia Contemporánea, Albert Balcells, Siglo XXI editores, 1974, ISBN 84-323-0160-4, pág. 89
- ↑ Balcells, 1965, p. 89.
- ↑ Error en el títol o la url.«».
- ↑ «Suspensión de las sesiones parlamentarias y de las garantías constitucionales en Lérida». , 28-02-1919 [Consulta: 23 novembre 2015].
- ↑ Balcells, 1965, p. 79-81.
- ↑ Balcells, 1965, p. 84.
Bibliografia[modifica]
- Balcells, Alberto. El sindicalismo en Barcelona (1916-1923) (en castellà). Barcelona: Nova Terra, 1965 (Síntesis).
- Balcells, Albert. Cataluña contemporánea II (1900-1939) (en castellà). 5a. Madrid: Siglo Veintiuno de España, 1984. ISBN 84-323-0160-4.
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
