Barcelona Traction, Light and Power

Barcelona Traction, Light and Power

Dades
Tipus	negoci societat de cartera
Forma jurídica	societat anònima
Història
Creació	12 setembre 1911, Toronto
Fundador	Frederick Stark Pearson
Data de dissolució o abolició	1952
Reemplaçat per	Forces Elèctriques de Catalunya
Activitat
Àmbit	Catalunya
Governança corporativa
Seu	Barcelona
Entitat matriu	Société Internationale d'Énergie Hydro-Électrique
Filial	Riegos y Fuerza del Ebro Unió Elèctrica de Catalunya International Utilities Finance Corporation Limited

L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited ("Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Barcelona") fou un hòlding centrat en empreses de producció i distribució d'electricitat així com en empreses d'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics. La va fundar l'enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà), i fou liquidada per fallida el 1951 a l'estat espanyol després d'una conspiració de l'empresari Joan March. A causa d'aquest origen canadenc, l'empresa era coneguda popularment amb el nom de La Canadenca. Fou tan important que va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica a Catalunya.

La Barcelona Traction fou el gran motor de la segona revolució industrial a Catalunya, proporcionant electricitat a la indústria i les llars catalanes; les obres dutes a terme eren les majors d'Europa en el seu moment i la seva construcció involucrà a milers de treballadors de diversos llocs del món; el seu finançament fou possible per la disponibilitat de capitals internacionals que invertien lliurement gràcies a la globalització econòmica existent abans de la primera guerra mundial. Els seus títols cotitzaven a les borses de Toronto, Londres, París i Brussel·les. Patí, en major o menor grau, les conseqüències de les dues guerres mundials, i els seus actius foren tant bombardejats com usats com arma de guerra en el conflicte civil espanyol. El 1919 els seus treballadors protagonitzaren una vaga que donà pas a la jornada laboral diària de vuit hores. El promotor de la Barcelona Traction, Frederick Pearson, morí ofegat el 1915 quan el vaixell en el que viatjava fou torpedinat per un submarí alemany; el 1928 Alfred Loewenstein, empresari belga que formà part del sindicat financer que controlava l'empresa, va caure, saltar o fou empès del seu avió privat quan volava sobre el canal de la Mànega; el 1962, Joan March, el qual havia maniobrat grollerament per controlar l'empresa, morí a causa de les lesions patides en un accident d'automòbil. Descapitalitzada des de la seva constitució, l'empresa passà per quatre reestructuracions del deute en deu anys. La llarga batalla pel seu control que es desfermà als any 40 del segle XX entre Dannie Heineman i Joan March involucrà als governs dels Estats Units, Canadà, Regne Unit, Bèlgica i tingué episodis bruts de xantatge i corrupció judicial a l'estat espanyol, i s'allargà més enllà de la defunció dels dos personatges. El conflicte quedà tancat en la sentència definitiva del Tribunal Internacional de Justícia del 1970, la qual és, encara ben entrat el segle XXI, un camp d'estudi pels juristes en dret internacional.

Antecedents

Free-Standing Company

Article principal: Free-Standing Company

El període 1870-1914 fou una època d'una creixent globalització del comerç i la inversió, en el que és feu un ús notable d'una figura mercantil coneguda en el món anglosaxó com free-standing company. Era un tipus d'empresa creada en un país que oferia proximitat i seguretat als inversors amb el propòsit de fer negocis en un altre país que si bé oferia una bona oportunitat de negoci concreta, però que la seva llunyania, diferències dels codis legals o impressibilitat de l'acció del govern local no animaven als inversors invertir-hi directament. Qui assumia la complexitat i el risc d'operar en un entorn no familiar eren els promotors de l'empresa, i no tant els inversors.

Es feu servir en el sector de la mineria, agricultura, companyies de tramvies, explotacions hidroelèctriques i altres més. L'existència d'aquest tipus de societats permetia mobilitzar capitals internacionals per crear una empresa en qualsevol lloc del mon on hi hagués una oportunitat de negoci. Era un sistema molt flexible, els ingredients principals del qual eren la disponibilitat de finançament, l'oportunitat de negoci que es presentés i la combinació de tecnologies per treure'n el màxim profit. La Barcelona Traction fou l'última gran companyia d'aquest tipus creada abans de la Primera Guerra Mundial.

Era un figura més pròpia del capitalisme anglosaxó, encara que també era ben present a Bèlgica, i era diferent dels conglomerats principalment alemanys, que tenien en el seu nucli una empresa fabricant d'equipament que invertia a l'exterior per fomentar la venda dels seus productes. En aquest cas, l'ingredient principal era una àmplia gama de productes d'una marca determinada, diferenciats de la resta per la seva tecnologia.

Els sindicats financers

Avenguda del Paral.lel 1913 mirant cap a l'est mostrant les xemeneies de la central elèctrica

Un sindicat financer era una aliança temporal entre grans inversors per assumir de forma conjunta el finançament d'una inversió que per les seves dimensions excedia les capacitats individuals dels membres del sindicat, i que tingués un període de maduració llarg. L'objectiu era vendre els títols a entitats financeres menors, o a la borsa a petits inversors, quan el projecte empresarial comencés a obtenir ingressos propis. El guany s'obtenia per la diferència de preu dels títols en el moment inicial de la inversió i el preu venut als petits inversors. El sindicat permetia endegar projectes de grans dimensions, així com dispersar el risc entre els inversors. El guany s'obtenia per la diferència de preu entre la compra i la venda.

El sindicat s'organitzava al voltant d'un capitalista principal, ubicat en una plaça financera, que juntament amb altres membres en posicions de poder en institucions financeres, assumien de forma privada la subscripció de la primera emissió d'obligacions d'una nova companyia. Les obligacions es compraven a terminis, o bé amb finançament bancari, i a un preu amb una important taxa de descompte. Les accions ordinàries de la companyia eren distribuïdes proporcionalment entre el tenedors d'obligacions sense cap cost. Els diners captats finançaven la construcció dels actius de l'empresa. A vegades, la magnitud de la inversió sobrepassava la capacitat del centre financer; en aquest cas es feien aliances amb sindicats d'altres ciutats per poder assumir la inversió.

Els membres del sindicat acordaven mancomunar les obligacions i sovint les accions, estant totes gestionades pel capitalista principal. Normalment els títols es col·locaven en el mercat borsari quan els actius de l'empresa començaven a produir i l'empresa ja tenia ingressos per si mateixa. Les vendes a successius inversors es feien en proporció a la quantitat d'obligacions que tenia cada membre del sindicat. Una promoció consistia en diversos anelles concèntriques d'inversors que havien anat canviant de mans i cada vegada amb una proporció menor d'accions ordinàries a mesura que l'inversor se situava més lluny de l'epicentre de la promoció. El capitalista principal era l'únic que podia vendre, i a vegades comprava els valors per mantenir un increment sostingut dels preus. A mesura que s'emetien noves obligacions, s'incorporaven nous inversors i alguns dels existents venien les seves participacions.

El fet de comprometre’s a actuar de forma conjunta i seguint unes normes comuns per operar al mercat feia imprescindible l'existència de confiança entre els membres del sindicat. Sovint els membres eren un grup de col·legues, rics i ben connectats.

El principal objectiu del sindicat financer era que el preu dels títols pugés progressivament a la borsa, fent que l'emissió fos percebuda pel mercat com una bona oportunitat de negoci. Els membres del sindicat compraven directament a les empreses les obligacions amb un bon descompte, i posteriorment les anaven venent a la borsa amb un descompte menor, a un preu més proper al nominal, a petits inversors.

Un avantatge pels inversors addicional al rendiment o especulació de les obligacions o de les accions ordinàries, eren les perspectives de revaloració ràpida de les accions adquirides amb un gran descompte o de franc. El que un inversor tingués sobre els imports de les seves obligacions un bonus d'un 100% o un 10% en accions atorgades de franc, determinava el rati total de benefici, combinant interessos, dividends i guanys de capital. Per que aquest guany es materialitzés, les accions s'havien de vendre.

El model de negoci que s'esqueia a ser finançat per un sindicat era un amb grans necessitats de capital, on s'assolís la màxima eficiència seleccionant la millor solució tècnica per a cada component i no estant lligat a un fabricant en particular. Les desviacions econòmiques no eren importants en tant la primera anella d'inversors obtingués un bon rendiment. Les majors necessitats de capital van fer que s'incorporessin també bancs, fons d'inversió i grups d'inversors.

Els emprenedors

Carles Montañés

L'enginyer Carles Emili Montañès i Criquillion va concebre i dissenyar a partir de 1907 un ambiciós pla per a l'electrificació de Catalunya, amb l'objectiu de subministrar energia elèctrica per a la indústria i els serveis de Barcelona i la seva zona d'influència. Aquesta pla formava part d'un projecte més ambiciós de reordenació de l'activitat econòmica de Barcelona i el Vallés. Va buscar finançament pel seu projecte, primer a Barcelona i després de no sortir-se, a l'estranger: Finalment, Carles Montañès va contactar a Londres amb el financer Alfred Parrish i l'enginyer Horace Field Parshall (dissenyador de la primera presa d'Assuan), que ho van veure de bons ulls. Fins i tot es va anunciar a la premsa financera de Londres la preparació d'una emissió d'obligacions per valor de tres milions de lliures per finançar el projecte. Però els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona va minvar la confiança del mercat financer i Alfred Parrish es retirà del projecte. Parshall va posar a Montañès en contacte amb l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, el qual anà a Barcelona l'u de juny de 1911, on quedà ràpidament convençut de la bondat del projecte.

Fred Stark Pearson

Article principal: Frederick Stark Pearson

La carrera professional de Pearson va estar dedicada a la producció d'electricitat, treballant en diverses empreses. El 1894 era el director d'enginyeria de la Metropolitan Street Railway de Nova York, però la càrrega de treball feu que ho deixés el 1898 per fer un viatge sabàtic per Europa. De tornada als Estats Units, va passar a fer de tecno-emprenedor, descobrint oportunitats de negoci relacionades amb l'energia elèctrica, i assessorant empreses. En el 1899 va crear la Sao Paulo Tramway, Light and Power Company Limited, el primer dels seus quatre grans projectes hidroelèctrics, obtenint finançament de banquers canadencs. Entre 1903 i 1907 va estar fortament involucrat amb la construcció de preses i centrals hidroelèctriques al Brasil, Mèxic i Canadà. El 1911 es trobava en un moment menys atrafegat i un conegut comú li presentà a Carles Montañès, que li explicà el seu projecte de Barcelona. Un cop a la ciutat de seguida va saber veure l'oportunitat d'una regió en creixement amb una alta demanda d'electricitat juntament amb l'existència d'unes condicions naturals que permetien generar abundant energia d'origen hidroelèctric.

Constitució de l'empresa

La seu a Canadà

La seu de la primera societat constituïda de l'aliança entre Pearson i els sindicats financers canadencs fou la Sao Paulo Tramway, Light and Power Company, i s'establí el 1899 a la ciutat de Toronto, al Canadà. A partir d'aquest precedent, totes les altres societats que seguiren, incloent la Barcelona Traction, foren constituïdes al mateix país. Els motius eren diversos; el pes dels sindicats financers canadencs era considerable en totes les promocions, i estaven familiaritzats amb el codi mercantil canadenc, i coneixien les reticències dels inversors de finançar companyies establertes en països llunyans, amb codis legals diferents i un funcionament de la justícia eventualment qüestionable. La legislació canadenca oferia uns avantatges únics en l'àmbit mercantil, especialment una laxa regulació dels títols valors, així com la preeminència dels òrgans de govern de l'empresa sobre els drets dels accionistes en cas de dificultats.

Si bé Londres era una plaça plenament acceptada pels inversors per establir-hi la seu, la seva regulació més estricta la feia menys atractiva pels promotors. Al Regne Unit, una societat havia de sotmetre’s a un escrutini exhaustiu per part dels òrgans reguladors de la borsa per que els seus títols hi fossin admesos a cotització. La llei de societats també imposava restriccions en matèries sensibles com la distribució d'accions, la informació continguda en els prospectes previs a la sortida a borsa i no atorgava de forma automàtica els poders per expropiar, un element bàsic en una empresa de serveis públics. Les companyies cotitzades a borsa havien de publicar anualment els estats financers i el llistat dels seus accionistes.

A Canadà no existia cap d'aquestes obligacions. Tampoc calia revelar la quantitat d'accions lliurada com a bonus als titulars de les obligacions. No era necessari publicar prospectes d'informació i tampoc presentar els estats financers, ni tan sols als accionistes, fins que el consell d'administració així ho decidís. De fet, els primers estats financers de l'empresa es van publicar el 1915, malgrat haver-se constituït el setembre de 1911. I malgrat aquestes diferències, les companyies canadenques eren percebudes globalment com a societats britàniques en tot menys en el nom.

El consell d'administració

L'empresa es constituí a Toronto el 12 de setembre de 1911. Els fundadors que figuraven a l'escriptura de constitució, joves advocats, passants i comptables, eren testaferros dels inversors reals. La majoria d'aquestes persones també figurarien com a socis fundadors de les societats Spanish Securities Company Limited i Riegos y Fuerza del Ebro. L'ús de testaferros en la fase inicial de la companyia era una pràctica consolidada i es feia per evitar el descrèdit públic dels promotors reals si la nova societat no assolia els capitals necessaris i la iniciativa s'abocava al fracàs. Només quan el finançament estava assegurat es substituïren els testaferros per incorporar al consell d'administració als veritables promotors.

En el seu moment, el consell d'administració de la Barcelona Traction seria ocupat majoritàriament per representants dels promotors internacionals, complementats per alguns personatges locals nomenats per mantenir bones relacions amb l'administració pública. En aquest darrer grup estaven presents Ferran Fabra i Puig, marquès d'Alella, el comte de Torroella de Montgrí, Enric Parellada, Domènec Sert i Mariano de Foronda, marquès de la Foronda. Pearson ocuparia la presidència del consell.

El model de negoci

Els inversors que finançarien la Barcelona Traction venien de l'experiència d'haver fet projectes similars, dos a Brasil, Sao Paulo i Rio de Janeiro, i un a ciutat de Mèxic. En tots els casos s'invertia fortament en una ciutat en creixement i mal servida pels proveïdors locals. Les grans inversions que requerien les obres hidroelèctriques necessitaven un gran mercat per poder amortitzar-les. Els baixos costos d'operació feien que la rendibilitat creixés molt ràpidament un cop s'havia superat el llindar del punt mort. La millor estratègia era la que en el menor temps possible consumia tota la capacitat instal·lada; tota capacitat no usada era un inversió sense rendibilitat. Les instal·lacions hidroelèctriques del Brasil que Pearson havia dirigit generaven un EBITDA del 60%. Aquesta alta rendibilitat justificava les inversions necessàries per augmentar la demanda d'electricitat, assolint el llindar de rendibilitat més aviat. El model de negoci de la Barcelona Traction es basava en tres fonts d'ingressos:

• La venda d'electricitat a fàbriques, altres empreses i particulars.
• El transport públic mitjançant companyies de tramvies i ferrocarrils, un negoci en si mateix, i que era un gran consumidor d'electricitat.
• La promoció de zones residencials fora del nucli urbà de Barcelona, que addicionalment incrementava la demanda de transport públic i de l'energia que l'impulsava.

Per dur a terme aquest projectes de forma integral, aprofitant totes les fonts de negoci, feien falta grans quantitats de diners. Per obtenir els recursos feien falta unes figures, els sindicats financers, que eren capaços de captar recursos en diversos països. Els alts rendiments esperats permetien als primers inversors unes rendibilitats espectaculars, ja vinguessin dels rendiments directes dels valors o de la seva venda quan estiguessin ben revalorats. I si la inversió es feia amb diners prestats, amb palanquejament, la rendibilitat sobre el capital propi ja assolia xifres inversemblants. De fet, la gran majoria dels recursos invertits tenia l'origen en les obligacions emeses, mentre que les accions de l'empresa s'atorgaven amb un preu molt baix, o fins i tot sense cap contrapartida monetària. Els tenedors de les accions gaudien dels avantatges de ser accionista -controlar la societat, rebre dividends i poder vendre les accions a un preu major- sense els seus inconvenients -desemborsar gaires diners per adquirir-les-. De fet, la poca capitalització de la Barcelona Traction provocà diverses reestructuracions del deute.

Aquest plantejament de negoci era molt diferent del promogut pels fabricants de material elèctric com AEG i Siemens, fins al moment els grans inversors del mercat elèctric, l'estratègia dels quals era crear demanda pels seus productes. També eren de l'opinió que l'electricitat d'origen tèrmic podria créixer de forma esglaonada, amb un punt mort més baix, obtenint sempre una rendibilitat moderada a canvi d'un risc menor.

El sindicat de la Barcelona Traction

Interior de la borsa de Mont-real el 1903

Per finançar els grans projectes d'infraestructures de les empreses d'enllumenat o transport públic ja s'havien constituït en el passat sindicats financers a Canadà, com els creats pels projectes de Rio de Janeiro, Sao Paolo o ciutat de Mèxic. El mercat borsari canadenc era massa petit per les quantitats de diners que el projecte requeria, com ja havia passat en el cas de la societat Rio de Janeiro Tramway, Light & Power Co. En el cas de la Barcelona Traction el pes dels inversors europeus fou molt gran, encara que el lideratge estava repartit entre Pearson i James Dunn, financer canadenc establert a Londres. El sindicat estava recolzat per tres capitalistes principals, cadascun dels quals encapçalava el seu grup a la seva respectiva plaça financera. La primera emissió d'obligacions es feu el novembre de 1911, el seu valor nominal va ser de 4 milions de lliures esterlines, i es la seva distribució fou la següent:

• Alfred Loewenstein a Brussel·les s'encarregava de la distribució a l'Europa continental. Va assumir 1,5 milions de lliures esterlines en obligacions
• James Dunn a Londres, que va liderar la col·locació d'obligacions per valor de 1,3 milions de lliures esterlines al Regne Unit.
• Edward Rogers Wood, que encapçalava la part canadenca amb inversors de Toronto i Mont-real, amb obligacions per valor de 1,2 milions de lliures esterlines.

Les obligacions, anomenades First Mortgage, tenien una garantia de primera hipoteca sobre les construccions que l'empresa duria a terme. James Dunn i Wood van sindicar les seves obligacions, comprometent-se a no vendre-les per un període dos anys; pel seu cantó, Loewenstein si que va vendre obligacions d'immediat, però es va comprometre a que aquestes mantinguessin un valor a borsa del 90% del seu nominal.

L'emissió original de 4 milions de lliures esterlines només va aportar 2.618.300 lliures a la tresoreria per a les construccions de la Barcelona Traction.

El fet que els membres principals del sindicat financer estiguessin situats en quatre centres geogràfics distanciats, cadascun amb els seus propis interessos, afegia una capa addicional de complexitat. A Londres la societat Guarantee Insurance and Investment Company es convertiria en una important tenedora d'accions, així com després ho seria la Canadian and General Finance Company Limited, constituïda a Toronto el 7 de febrer de 1912

Les societats inicials

La Barcelona Traction formava una estructura societària complexa, tant en l'estructura del seu accionariat com el de les seves operacions. Les primeres societats que es crearin per dur endavant el projecte foren les següents:

Spanish Securities

Article principal: Spanish Securities Company Limited

La companyia, fundada a Toronto el 5 d'agost de 1911, amb un capital social únicament de 40.000 dòlars, i tenia una doble funció. Feia d'intermediària entre la Barcelona Traction i les seves fonts de finançament, i també canalitzava les accions i obligacions de la companyia cap els sindicats financers. L'altra funció de Spanish Securities era la compra o obtenció de les primeres concessions hidroelèctriques i ferroviàries, així com adquirir les empreses que s'anaven integrant al grup, traspassant totes les adquisicions i propietats a la Barcelona Traction, qui després ho repartiria entre les empreses del seu holding (Ebro Irrigation & Power Co. o Ferrocarrils de Catalunya segons l'activitat de la companyia comprada).

Barcelona Traction, Light & Power Company Limited

El següent pas fou la constitució el 12 de setembre de 1911 a Toronto de la Barcelona Traction, Light and Power, també sota les lleis del Canadà, amb un capital social de 40 milions de dòlars, encara que menys de dos mesos després el reduí, deixant-lo en 25 milions de dòlars totalment subscrits per Spanish Securities. També s'autoritzà a la companyia a emetre fins a 5 milions de lliures esterlines en obligacions, dels quals s'emeteren quatre. La Barcelona Traction era una societat matriu, és a dir, que el seu negoci principal consistiria en la tinença d'accions i obligacions d'altres companyies, els dividends i interessos de les quals conformarien els ingressos de la societat. Els objectius de l'empresa s'estenien a tots els rams del negoci elèctric i, a especial, a la construcció de centrals hidroelèctriques a la conca de l'Ebre pel subministrament d'energia a Catalunya.

Ebro Irrigation & Power Company

Article principal: Riegos y Fuerza del Ebro

Per el desenvolupament del programa d'inversions es constituí, també al Canadà, la societat Ebro Irrigation & Power Company, dotant-la amb un capital de 2.500.000 dòlars. Aquesta societat es registrà a Espanya amb el nom de Riegos y Fuerza del Ebro a partir d'un decret del 14 de desembre de 1911. Aquesta seria la filial més important de la Barcelona Traction, i seria l'empresa que construiria les centrals elèctriques, les línies de transmissió i s'encarregaria de la distribució d'electricitat en el mercat català.

El 30 de novembre de 1911 es signà un acord mitjançant el qual la Barcelona Traction traspassava a Riegos y Fuerza del Ebro les concessions hidràuliques que havia rebut aquell mateix dia de Spanish Securities Company Limited, així com els estudis necessaris per explotar-les. En contrapartida la Barcelona Traction rebia totes les accions de Riegos y Fuerza del Ebro (valorades en 513.698 lliures) així com totes les obligacions que aquesta havia emès fins al moment, per valor de 958.767 lliures. Barcelona Traction també li prestava fons necessaris per a la construcció de les centrals hidroelèctriques i les línies de transmissió, fons que posteriorment li eren retornats amb interessos.

Pearson Engineering Company Ltd

Empresa propietat de Fred Stark Pearson que si bé es va crear el 18 d'abril de 1911 al Canadà, és a dir, abans que s'iniciés el projecte català, era l'encarregada de dissenyar els projectes tècnics, i també feia d'agent comprador per a les empreses del grup a Mèxic, Brasil, Canadà i Catalunya. El bon nom dels equips tècnics liderats per Pearson van permetre que el projecte captés el finançament necessari inicialment.

A partir de la mort de Pearson el 1915, la designació dels agents compradors passà a ser responsabilitat de la Canadian and General Finance.

La compra d'empreses i concessions

El mes d'octubre de 1911 Pearson i un grup d'enginyers van estar estimant la dimensió del mercat elèctric de Barcelona, avaluant el potencial hidroelèctric de l'Ebre i dels rius del Pirineu i mantenint entrevistes amb polítics i titulars de concessions hidroelèctriques. Pearson va estimar que necessitaria 2.500.000 de lliures esterlines per adquirir concessions d'aprofitament hidroelèctric i empreses ja existents.

Concessions hidroelèctriques

Obtenir les concessions d'aprofitament hidroelèctric era el pas previ a la construcció de les centrals hidroelèctriques. Es van comprar les concessions d'aprofitament hidroelèctric que tenia Domènec Sert a la meitat inferior del Noguera Pallaresa. Aquesta concessió seria aprofitada per a la construcció de les centrals hidroelèctriques de Talarn i les centrals de Reculada, Terradets i Camarasa.

El mes de novembre de 1911 van comprar les concessions d'aprofitament hidroelèctric que posseïa Ignasi Romañà i Suari al riu de la Vansa i al curs mig del Segre. A l'abril de l'any següent es va comprar l'empresa Saltos del Segre, la qual tenia les concessions d'aprofitament hidroelèctric de tres salts consecutius en el riu Segre, -a Balaguer, Vilanova de la Barca i Seròs-. La concessió adquirida possibilitaria la construcció de la central hidroelèctrica de Seròs.

Companyies elèctriques

Un cop constituïda la Barcelona Traction, Frederick Stark Pearson va negociar directament amb Emil Rathenau, propietari de l'AEG, perquè aquest li vengués la seva filial Companyia Barcelonina d'Electricitat, formalitzant-se el 12 de gener de 1912 l'acord de la venda a través de Spanish Securities. Amb aquesta operació s'assolia el doble el doble objectiu d'assegurar una bona xarxa de distribució a Barcelona i la de disposar d'una central tèrmica que assegurés el subministrament d'electricitat si la futura oferta hidroelèctrica no donava l'abast. Addicionalment privava a un competidor, Energia Elèctrica de Catalunya, de la possibilitat d'expandir-se comprant la Companyia Barcelonina d'Electricitat.

El 1913 Spanish Securities va adquirir també el 49% d'Energia Elèctrica de Catalunya, companyia amb capital de la Compagnie Générale d'Électricité i del banc Société Suisse d'Industries Éléctriques, que construïa un ambiciós projecte de construcció de centrals a la vall Fosca, amb la central hidroelèctrica de Capdella com a primer projecte. Amb aquesta adquisició es va produir un repartiment del mercat elèctric català entre les dues societats.

Entre 1911 i 1913 el grup de la Barcelona Traction va comprar diverses companyies productores o distribuïdores locals: Electra Igualadina, Electricidad Rubinense, Electra Vilafranquense, Elèctrica de Valls, Electricitat de Terrassa, Gasòmetre Tarraconense, Elèctrica de Tortosa, la central elèctrica del Tibidabo, Cooperativa Elèctrica del Vallès, Electricista Catalana i Electricista del Vendrell, la qual es trobava en liquidació el 1913. El motiu de la compra era poder començar la seva explotació comercial mentre durava la construcció de les centrals hidroelèctriques i per no haver de competir amb empreses que disposaven de xarxes arrelades al territori, una vegada es posessin en funcionament les centrals productores.

Ferrocarrils

Cotxe Brill 188, construït el 1913 i un dels primers que Ferrocarrils de Catalunya feu circular

L'objectiu de la inversió en tramvies i ferrocarrils era assegurar per a Riegos y Fuerza del Ebro la venda d'electricitat a uns grans consumidors i també crear un medi de transport fàcil entre Barcelona i el Vallès, de forma que es aquest últim convertís en un lloc de residència per als barcelonins, promovent el negoci immobiliari al Vallès i el transport públic ferroviari entre les dues àrees.

Pearson es va inspirar en el que havia fet uns anys abans el seu amic William Mackenzie, empresari ferroviari del Canadà per construir l'accés al centre de Mont-real per part de la seva companyia Northern Railway. Les xarxes de dues companyies de tramvies li barraven el pas al centre de la ciutat des de la vessant sud. Per evitar construir una línia addicional que hauria de competir amb dues empreses ben establertes, Mackenzie va perforar un túnel pel nord, sota el Mont Royal, que li permeté tenir un bon accés al centre de la ciutat. L'operació fou molt bon negoci, tant pel trànsit de passatgers com per la venda de solars en els paratges que la nova línia donava accés.

La comunicació ferroviària entre Barcelona i el Vallès s'articulava en tres trams:

• El recorregut des de la plaça Catalunya a Sarrià era un tram en explotació per l'empresa Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, propietat de la companyia belga Société Générale de tramways électriques en Espagne. El mes de juny de 1911 Pearson adquirí l'empresa, competint amb la Sofina de Dannie Heineman, que la volia per integrar-la a Les Tramways de Barcelone. El preu satisfet per l'operació fou de 8 milions de francs belgues.
• El pertanyent a Carles Montañès, que era el titular de la concessió obtinguda el 27 de desembre de 1910, i que permetia la construcció d'una línia entre Sarrià i Les Planes de Vallvidrera, mitjançant un túnel que travessés la serra de Collserola. La concessió fou adquirida també el 1911 per Spanish Securities.
• El tram entre Les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sabadell i Terrassa. A principis de 1912 es va constituir la societat Ferrocarrils de Catalunya i el 8 de juny de 1912 va obtenir la concessió per construir una línia de ferrocarril entre Les Planes de Vallvidrera i Sabadell i Terrassa. Amb aquest últim recorregut ja es disposava de totes les concessions necessaris per poder construir i operar un ferrocarril des de la plaça Catalunya de Barcelona fins a Terrassa, ferrocarril propulsat amb tracció elèctrica.

Pearson donava una gran importància al sistema de transport dintre del seu model de negoci. Ho fa ben palès tant el fet que la primera empresa adquirida, quan encara no havia passat un mes des de la primera visita de Pearson a Barcelona, fos Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, anticipant-se a la compra d'empreses elèctriques o concessions d'aprofitament hidroelèctric, així com el preu de 8 milions de pessetes satisfet per la compra, quan el venedor ja havia aparaulat un preu de 6 milions amb la Sofina.

Tramvies

El 1912 Pearson va visitar a Brussel·les a Dannie Heineman, director de Sofina, empresa propietària de Les Tramways de Barcelone. Van arribar a un acord en el que la Barcelona Traction es constituïa com la subministradora d'electricitat de la companyia de tramvies. L'1 de gener de 1913 es feu un pas més, i la Barcelona Traction va arrendar tota l'empresa, i el 18 de febrer del mateix any es formalitzà l'adquisició a través de Spanish Securities Company Limited. Aquesta empresa tenia una xarxa de 103 quilòmetres a la ciutat de Barcelona. La seva compra obeïa a tenir un gran client captiu, perquè no contribuïa directament a la comunicació entre Barcelona i el Vallès. Els cost de la compra fou de 1.126.696 lliures esterlines, de les quals 550.000 quedaren pendents de pagament.

L'inici de les construccions

Estret de Susterris al Noguera Pallaresa, lloc on es construïa la Central hidroelèctrica de Talarn

A partir de l'inici de les obres i durant els següents dos anys, més de 250 enginyers sota la direcció de Pearson i un exèrcit de més de 9.000 treballadors van irrompre a Catalunya construint en un temps record noves carreteres, preses, canals de derivació, canonades forçades gegantines, túnels ferroviaris i instal·lant turbines i alternadors i noves línies de transmissió d'electricitat. El gran pla de Pearson preveia set preses importants al llarg del Noguera Pallaresa i el Segre, una xarxa d'embassaments i canals i tres centrals hidroelèctriques. Pearson va insistir que tot això s'havia de construir simultàniament i no per etapes, per capturar economies d'escala i poder inundar de cop el mercat amb electricitat barata.

Projectes hidroelèctrics

El mes de novembre de 1911 s'iniciaren les obres de la central hidroelèctrica de Talarn però l'agost de 1914 les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial quan estaven al 40% de la seva construcció. La construcció del canal de Seròs es va iniciar el 30 de novembre de 1912 i la primera turbina de la central va començar a funcionar l'1 d'abril de 1914, per tant la construcció es va fer en un temps record. Els altres tres grups es posarien en funcionament al llarg de 1914.

L'estratègia de la Barcelona Traction era diferent de la seva competidora de l'època, l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya; ja que no només apostava per produir l'electricitat mitjançant la construcció de grans salts d'aigua al Pirineu, sinó que també invertia en empreses que la consumien.

Línies de ferrocarril

En el mes de maig de 1912 Ferrocarrils de Catalunya va començar la construcció de la línia de ferrocarril d'ample internacional entre Sarrià i Les Planes de Vallvidrera, com a primer pas per continuar cap a Sabadell i Terrassa. La construcció implicava perforar la serra de Collserola amb cinc túnels per permetre l'estesa de les vies. L'esclat de la Primera Guerra Mundial també va aturar les obres, amb el túnel més llarg a mig perforar i havent gastat unes 411.000 lliures esterlines, però malgrat la interrupció, el 28 de novembre de 1916 es podia ja inaugurar el servei ferroviari entre Barcelona i Les Planes de Vallvidrera.

Turbulències financeres

Entre 1914 i 1924 es van comptar quatre convenis de reestructuració del deute de la Barcelona Traction, en què es van aplicar reduccions del tipus d'interès, quitances, canvis en la divisa de pagament, prolongacions dels terminis d'amortització i pagaments en efectiu substituïts per pagaments en nous títols.

La crisi de 1913: la necessitats de més diners

L'any 1913 va començar amb la demanda per part de Pearson de més diners. La primera emissió d'obligacions, per valor de 4 milions de lliures, s'havia esgotat. Les obligacions es van emetre amb una taxa de descompte del 10%, les comissions bancàries van ser del 15,5%. Es van invertir 365.000 lliures esterlines per comprar la Companyia Barcelonina d'Electricitat, resultant que a la tresoreria de la Barcelona Tracion només es disposés de 2.615.000 lliures per fer les obres, que es van gastar majoritàriament el 1912.

El 1912 es van comprometre 1.126.696 lliures per comprar Les Tramways de Barcelone. L'any anterior Pearson no havia volgut comprar l'empresa de tramvies, pensant que el preu baixaria i el que va passar és que el preu va pujar, penalitzant la tresoreria de la Barcelona Traction. En 1913 es van gastar 436.705 lliures en comprar el 49% d'Energia Elèctrica de Catalunya.

Embolics

Per empitjorar les coses van començar a circular rumors sobre la manca d'honorabilitat de Pearson. Alfred Loewenstein, el financer belga que era el membre principal del sindicat de Brussel·les, sospitava que Pearson obtenia un benefici personal de les obres, i va demanar que una enginyeria independent revisés el projecte. Després d'una visita personal a les obres a l'octubre de 1913 quedà convençut de l'honestedat de Pearson encara que li reprovés l'execució de tants projectes alhora.

A la tardor de 1913 un grup de financers francesos, encapçalats per la família Demmè, amb l'objectiu de vendre l'empresa Caminos de Hierro, Saltos y Minas en millors condicions que les ofertes inicialment per la Barcelona Traction, així com el propòsit d'obtenir millors comissions en la compra d'obligacions de la Barcelona Traction, van fer xantatge acusant a Pearson d'haver-se aliat a França amb financers jueus i blocant l'entrada de capitalistes francesos al projecte de la Barcelona Traction. Loewenstein i Spitzer no cediren, però durant un temps hi hagué una campanya a la premsa francesa, especialment al diari L'Humanité, denunciant a la Barcelona Traction i el model canadenc d'inversió internacional.

Noves emissions d'accions i obligacions

Article principal: Finançament de la Barcelona Traction (1911-1915)

El 1913 es va dur a terme una ampliació de capital, consistent en 125.000 accions privilegiades amb un valor unitari de 100 dòlars. Es va col·locar un lot de 84.835 accions a la banca d'Alfred Loewenstein de Brussel·les i la resta de 40.165 a James Dunn, a Londres. En tots dos casos les accions foren lliurades als dos promotors amb una tassa de descompte del 10%. Al llarg de 1913 el consell d'administració de la Barcelona Traction va anar autoritzant l'emissió de més obligacions First Mortgage: concretament el 30 de gener per valor de 2 milions de lliures, el 7 d'abril per valor de 500.000 i el 4 de setembre per 500.000 més. Es preveia la necessitat de mes diners, deixant en mans dels sindicats financers la decisió de quants diners podia absorbir el mercat en cada moment.

Malgrat la situació turbulenta, segons Pearson calien 4.900.000 lliures per continuar les obres. Alfred Loewenstein i el seu sindicat van assumir-ne 3 milions i mig de lliures en obligacions, amb un 30% d'accions associades. Com que l'empresa ja no en tenia, Pearson va haver de donar-li de les seves pròpies per valor de 3 milions i mig de dòlars canadencs (equivalents a unes 720.000 lliures esterlines), d'un total de cinc milions que tenia. Aquesta operació es feu l'abril de 1913 i donà un respir momentani a la Barcelona Traction. Els compradors de la emissió d'obligacions hipotecàries de gener de 1913 van comprar-les amb un descompte del 10%. Les comissions bancàries van ser del 15,5%.

El 1913 es produí una baixada general a les borses, i molts inversors van començar a operar a la baixa amb el títols de la Barcelona Traction. Addicionalment, la revolució mexicana va danyar les propietats i la reputació dels projectes hidroelèctrics i ferroviaris que Pearson havia dirigit a Mèxic.

Es van buscar préstecs d'emergència per acabar les obres. Per mediació de la filial Companyia Barcelonina d'Electricitat es va rebre diversos préstec; el mes de novembre de 1913 un de 920.000 lliures, el maig de 1914 un de 650.000 lliures i el juliol del mateix any un de 2.125.000 pessetes. El juliol de 1914 la banca Stallaerts & Loewenstein de Brussel·les va intentar crear un sindicat per a la col·locació de 10.000 accions a la borsa de Paris. La Société General de Banque hi participà, però només amb 1.000 accions. La cotització de les accions era cada cop menor, produint-se una forta especulació a la baixa.

Encara quedaven per pagar a Sofina 550.000 lliures per les accions de Les Tramways de Barcelone. Pearson va abocar-hi part de la seva fortuna personal, i fins i tot la seva germana, Natalie Pearson, va posar-hi diners. L'1 de juliol de 1914 els promotors van organitzar una subscripció pública per vendre obligacions a Londres per un valor nominal de 3.118.060 lliures, però va ser un fracàs.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial

L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo el 28 de juny de 1914 va iniciar l'escalada que duria a la Primera Guerra Mundial. Aquest conflicte tingué uns gravíssims efectes a tot el món, i especialment a Europa. També afectaria a la Barcelona Traction: tècnics anglesos i canadencs marxarien per unir-se a l'exèrcit, el fil de coure i altres materials s'encaririen, el transport del comerç internacional quedaria molt afectat com ho quedà també, de forma molt evident, el finançament internacional que permetia la continuïtat de les operacions i el pagament dels interessos de les obligacions. S'hagué de repatriar als milers d'obrers que treballaven a les obres de Seròs i Talarn.

Els mercats de capitals fins 1914

A principis de 1914 els capitals es podíem transferir entre països sense cap obstacle. Els bancs centrals s'havien compromès a adoptar el patró or des de 1908, i l'arbitratge en el preu de les obligacions que cotitzaven en diversos mercats eliminava les diferències de canvi entre les diferents monedes. La inflació era baixa i la invenció del telèfon permetia que els moviments de capital es fessin de forma ràpida i segura. Aquests factors feien que les diferents borses europees operessin de fet com una de sola, permetent que projectes rendibles captessin finançament de molts llocs del món. Però també possibilitava que problemes seriosos en borses importants afectessin a la resta de borses mundials.

El tancament de les borses

L'assassinat de l'arxiduc no inicià cap pànic borsari, perquè tothom pensava que no conduiria a una guerra. Fins al dia 22 de juliol, no apareix una menció escrita al diari The Times de Londres sobre l'afectació als mercats del conflicte entre Àustria-Hongria i Sèrbia. El primer símptoma de la crisi va ser l'augment de les primes d'assegurança dels nolis arran de l'ultimàtum austríac del 23 de juliol. Seguiren la venda de títols per part dels inversors transfronterers per repatriar els seus diners, i com a resultat els tipus de canvi van canviar dràsticament: la lliura esterlina i el franc va augmentar, mentre el ruble i el dòlar van caure. La por a una venda massiva de títols va provocar el tancament immediat de les borses. Les borses europees tancaren, i algunes d'Amèrica, com la de Toronto i Nova York, també. La borsa de París no obrí fins al 8 de desembre de 1914, i a Londres no es pogué operar plenament fins al 15 de gener de 1915. Brussel·les evidentment restà tancada tota la guerra. La borsa de Nova York no operà amb normalitat fins l'abril de 1915, i la de Toronto restà tancada durant tres mesos.

Efectes a llarg termini

Per finançar l'esforç bèl·lic, els governs aliats van emetre deute que va captar estalvi per un llarg període. Entre 1910 i 1920 el deute britànic es va multiplicar per 10, i l'estatunidenc ho feu per 8. Al final de la guerra, 13 milions de ciutadans britànics posseïen actius financers, quan el 1914 només un milió en posseïen. Més avançada la guerra, el dòlar s'apreciaria sobre les divises europees.

Acabada la guerra, molts països continuaren establint controls sobre l'exportació de divises per finançar la reconstrucció. Les empreses alemanyes es van retirar de totes les inversions internacionals, en part per por que fossin requisades a compte de les reparacions de guerra. Tots aquest fets provocaren que la disponibilitat de diners per invertir en projectes internacionals es reduís de forma important.

La suspensió de pagaments de 1914

El 30 de novembre de 1914 la Barcelona Traction va suspendre el pagament dels interessos semestrals de les obligacions de la societat. A finals de 1914, els inversors europeus, exasperats per les desviacions del projecte de Talarn, van desvincular Pearson de la presidència de la Barcelona Traction i van passar el control al comitè dels obligacionistes. La presidència del consell d'administració de la Barcelona Traction passà al canadenc Edward Robert Peacock.

Causes de la suspensió de pagaments

La suspensió de pagaments va ser deguda a:

• Es van gastar mes diners dels previstos. Tant l'adquisició de la Companyia Barcelonina d'Electricitat, la de Les Tramways de Barcelone com la del 49% d'Energia Elèctrica de Catalunya es feren a un preu alt.
• La coincidència de la construcció de dues grans centrals hidroelèctriques, la central de Seròs i la de Talarn, va concentrar en poc temps grans sortides de caixa. Mentre Pearson hi estava a favor, molts membres del sindicat financer no ho estaven.
• Els recursos financers no estaven dimensionats per un nivell d'inversió tant alt. En l'estat inicial en que es trobava l'empresa, la continuació de les obres i el pagament del interessos depenia totalment de noves entrades de recursos procedents de nou deute.

Mort de Pearson

A principis de 1915 es va constituir un comitè d'obligacionistes per reorganitzar les finances de la societat i obtenir nous fons. Com a conseqüència d'aquest enrenou, Pearson viatjava sovint entre Amèrica del Nord i Europa per apaivagar els creditors i mantenir bones relacions amb els inversors, supervisant alhora la gestió tècnica dels projectes del Brasil. En un d'aquests viatges, el 7 de maig de 1915, Pearson i la seva esposa Mabel van morir quan el vaixell en el que viatjaven, el Lusitania va ser torpedinat per un submarí alemany.

La mort de Pearson va rebel·lar que aquest estava a la ruïna. El seu estil de gestió, molt personalista, va complicar la seva successió, fent necessari col·legiar la direcció de l'empresa.

Termes de l'acord

Article principal: Primera reestructuració del deute de la Barcelona Traction

La Barcelona Traction va presentar un pla de viabilitat. Es va estimar que entre 1915 i 1918 serien necessàries 1.631.000 lliures esterlines per completar les obres. Aquesta quantitat seria finançada en dues parts: 850.000 lliures en diner nou i la resta ajornant el pagament dels interessos de les obligacions.

Els inversors es trobaren entre l'espasa i la paret. Tot el que s'havia invertit no podria generar cap valor si no s'acabaven les obres, i per acabar-les feia falta diners. El 8 de juny de 1915 l'assemblea d'obligacionistes aprovà l'acord presentat pel comitè d'obligacionistes i la Barcelona Traction Aquest es basava en els següents tres punts:

• La Barcelona Traction havia de trobar els recursos necessaris per acabar les obres en curs (les obres de la central hidroelèctrica de Talarn estaven al 40%) i els previstos en el pla original (centrals de Camarasa i Barcedana i la línia de ferrocarril entre Sarrià i Vallvidrera). Es va autoritzar l'emissió de noves obligacions i ajornar el pagament de totes les depeses financeres fins al desembre de 1918, incloent-hi les de refinançament de crèdits i obligacions.
• Es van titolaritzar en obligacions de la Barcelona Traction i de la Companyia Barcelonina d'Electricitat els préstecs que els bancs promotors havien atorgat a aquesta última companyia en el mes de novembre de 1913 i els de maig i juliol de 1914.
• Establir un comitè de vigilància per assegurar que l'administració de la Barcelona Traction fos prudent i assenyada.

Les obres de la central hidroelèctrica de Talarn es van reprendre el juliol de 1915 i la central va entrar en servei al llarg de l'any 1916, encara que el projecte finalitzà de forma definitiva el 1926.

Crisis encadenades

Després de la primera suspensió de pagaments dels interessos de les obligacions ocorreguda el 1914, en vindrien més: passà el mateix el 1918, 1921, 1924, 1930 i 1936 i en endavant, fins a la declaració final de fallida de 1948. Una de les característiques dels plans de reestructuració del deute que seguien a cada suspensió de pagaments fou el d'imposar grans sacrificis als portadors de títols que es trobaven en mans del gran públic mentre es dispensava un tractament més favorable a les accions i a les categories d'obligacions que els promotors s'havien guardat per a si mateixos.

Reestructuració del deute de 1918

Article principal: Segona reestructuració del deute de la Barcelona Traction

Si bé la central hidroelèctrica de Talarn va entrar en funcionament el 1916, encara quedaven obres per fer i el juliol de 1917 es van iniciar les de la central de Camarasa. Per fer front a aquestes inversions la Barcelona Traction va emetre, el mes de juny de 1917, una emissió d'obligacions Prior Lien A per valor de 260.000 lliures, i a principis de 1918 es va fer una emissió d'obligacions Prior Lien A al 7% per valor de 10 milions de pessetes, equivalents a 400.000 lliures.

Malgrat aquestes emissions, el mes de juny de 1918 la Barcelona Traction anuncià que el mes de desembre no podia atendre el pagament dels interessos de les obligacions, tal com estava previst en l'acord de 1915. S'hagué de tornar a reestructurar el deute amb els obligacionistes, però aquesta vegada les obres en curs no van quedar paralitzades. Es prengueren mesures tant a curt termini, com la disminució de la retribució dels títols, com a llarg termini, com és l'important ajornament de la seva amortització. Els portadors d'obligacions First Mortgage són els que patiren la retallada major, mentre que els bancs promotors, únics tenedors de les obligacions Prior Lien B, són els que sortiren menys perjudicats.

Les dues reestructuracions del deute de la Barcelona Traction van afectar seriosament la seva credibilitat en els mercats financers, i a partir de 1918 la companyia va deixar de captar recursos en els mercats internacionals, de forma que el finançament de les seves inversions va passar a dependre exclusivament dels resultats d'explotació i dels recursos que es purguessin captar en el mercat espanyol de capitals. El valor nominal de les obligacions emeses a l'estat espanyol entre 1911 i 1948 –especialment a partir de 1918- va arribar als 725 milions de pessetes, captant un efectiu de 515.173.000 pessetes. La captació de recursos financers locals s'orquestrà a través de la Societat Anònima Arnús-Garí.

Evasió fiscal

Barcelona Traction declarava que no feia negocis en territori espanyol, sinó que es limitava a ser accionista de Riegos y Fuerza del Ebro, que era qui construïa les centrals hidroelèctriques i les línies de distribució, i s'ocupava de la seva explotació. La posada en marxa de la central hidroelèctrica de Camarasa el 1920 feia preveure que els beneficis de Riegos y Fuerza del Ebro s'incrementarien de forma important. Per evitar pagar l'increment d'impostos corresponent, i disposar de més diners per pagar als obligacionistes, es va buscar una forma perquè Riegos y Fuerza del Ebro augmentés les seves transferències a Barcelona Traction vestides com a despeses; només van trobar una forma, ben matussera, de fer-ho. La direcció va tenir l'ocurrència d'anular de fet la clàusula del conveni de 1915, en la que es titolaritzaven els préstecs de Barcelona Traction a Riegos y Fuerza del Ebro, convertint-los en obligacions General Mortgage, que es dipositaren en el banc National Trust sense meritar interessos per a Barcelona Traction.

Aquesta maniobra no es va fer pública, i només tenia efecte entre les dues companyies. Això era possible perquè la comptabilitat de la sucursal espanyola de Riegos y Fuerza del Ebro es portava de manera separada a la comptabilitat de la seva central canadenca. La hisenda espanyola només tenia accés a la comptabilitat local, la qual no registrava les relacions entre Riegos y Fuerza del Ebro i la Barcelona Traction.

Així, el 16 de juliol de 1920 s'acordava a Toronto, amb efectes retroactius de juny de 1918, que la Barcelona Traction tornava a Riegos y Fuerza del Ebro les obligacions General Mortgage, i el deute passava a comptabilitzar-se en un compte corrent entre les dues empreses, per un import de més de cinc milions de lliures esterlines. L'acord també especificava que Barcelona Traction tenia l'opció de recomprar les obligacions amb un descompte del 50% respecte al nominal.

A partir de 1920 vàries reformes legals van intentar finalitzar amb aquests tripijocs fiscals, prohibint-se específicament l'absorció de beneficis locals mitjançant interessos de préstecs atorgats per la seu central. La relació deutor/creditor entre Riegos y Fuerza del Ebro i la Barcelona Traction no apareixia en la comptabilitat local, ocultant a la hisenda espanyola el fet que el benefici de Riegos y Fuerza del Ebro era reduït mitjançant el pagament d'interessos i la totalitat del nominal de les obligacions. Era una pràctica clara d'evasió fiscal, i si sortia a la llum, Riegos y Fuerzas del Ebro hauria de pagar impostos, recàrrecs i sancions de forta consideració.

Evidentment, ni hisenda ni el banc National Trust ni els obligacionistes van ser informats del tripijoc. Per evitar transaccions directes entre les dues companyies, a partir de 1924 les transferències es feien a través de la societat canadenca International Utilities Finance Corporation Limited, una filial al 100% de Barcelona Traction.

EL 1925 Barcelona Traction va exercir la seva opció de compra de les obligacions de Riegos y Fuerzas del Ebro amb un descompte del 50%; per aquesta data, les deutes de l'empresa amb Barcelona Traction ja pujaven més d'onze milions de lliures esterlines, que anaven meritant interessos cap a Barcelona Traction. La pilota s'anava fent cada cop més gran, i la decisió de 1920 acabaria provocant, tres dècades més tard i per mitjà d'una sèrie de successos encadenats, la desaparició de la Barcelona Traction.

Reestructuració del deute de 1921

Article principal: Tercera reestructuració del deute de la Barcelona Traction

Malgrat l'increment de transferències de fons des de Riegos y Fuerza del Ebro, Barcelona Traction anuncià el 1921 que no disposava de la liquiditat suficient per fer front al pagament de totes les obligacions en circulació. Les negociacions entre els obligacionistes i l'empresa van arribar a un acord el 29 de desembre de 1921, amb la ja familiar pauta d'eliminar pagaments d'interessos per un temps excepte per al grup promotor.

La vaga del 1919

Article principal: Vaga de La Canadenca

La companyia també és coneguda històricament famosa per la vaga que es va originar entre febrer i març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català.

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l'empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d'Aigües).

Poc després s'hi afegiren els treballadors d'aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalia van quedar paralitzades. L'1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:

• L'obertura de tots els sindicats clausurats.
• la llibertat dels treballadors empresonats
• l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s'arribà a un acord:

• Llibertat per als treballadors empresonats.
• Readmissió dels vaguistes sense represàlies.
• Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
• S'establiria la jornada de 8 hores
• Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. El 3 d'abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Canvis en l'accionariat

El 1923 es constituí a Bèlgica el hòlding Sidro, i els socis foren James Hamet Dunn i Alfred Loewenstein, promotors de la Barcelona Traction, Light and Power, així com les societats Guarantee Insurance and Investment Company accionista de referència de la Barcelona Traction i la Canadian and General Finance. Els socis van aportar a l'actiu de la societat importants paquets d'accions privilegiades de la Barcelona Traction, de forma que a partir de 1924 la Sidro controlava la Barcelona Traction. La importància de la nova estructura és que a partir d'aquell moment la major part de les accions de la Barcelona Traction estarien agrupades en una única societat, i no pas disperses en moltes mans.

El 1927 el holding belga Sofina passà a controlar la Sidro, i va convertir-se en el soci de referència de la Barcelona Traction. A partir de 1929 Sofina, antiga propietària de Les Tramways de Barcelone, va prestar serveis tècnics a la Barcelona Traction.

Reestructuració del deute de 1924

Article principal: Quarta reestructuració del deute de la Barcelona Traction

El 1924, una altra vegada, la companyia tornà a anunciar que no disposava de la liquiditat suficient per fer front al pagament de totes les obligacions en circulació. Les negociacions entre els obligacionistes i l'empresa van arribar a un acord el 25 de juny de 1924, amb la ja familiar pauta d'eliminar pagaments d'interessos per un temps excepte per al grup promotor.

Alguns dels canvis introduïts, com la reducció del nominal de les accions en un 50%, van produir un perjudici notable als seus portadors.

A partir de 1925 en va ser director gerent Frank Fraser Lawton, que s'havia incorporat al consell d'administració al produir-se el canvi accionarial.

Enginyeria financera

Durant els anys d'entreguerres Barcelona Traction va crear noves societats sense que responguessin a una lògica de negoci, sino al propòsit de poder generar endeutament addicional i estalviar-se impostos. Destaquen els següents moviments:

• El 1923 va crear la societat Unió Elèctrica de Catalunya per comprar la part d'Energia Elèctrica de Catalunya que encara no posseïa, i emetre deute per finançar la compra. Posteriorment, utilitzaria el paraigua de la Unió Elèctrica de Catalunya per integrar l'oferta elèctrica de totes les seves societats productores.
• El 1926 va vendre la seva filial Companyia Barcelonina d'Electricitat a Riegos y Fuerza del Ebro per un preu desorbitat, incrementat l'endeutament del comprador, el pagament d'interessos al venedor, la reducció de beneficis i conseqüentment dels impostos a pagar.
• El 1929 va crear la Companyia d'Aplicacions Elèctriques per evadir el pagament d'impostos corresponents a la compra d'uns solars, disfressant-los com l'aportació dels solars a una societat.

Venda de Les Tramways de Barcelone

El dictador espanyol Primo de Rivera va impulsar la “nacionalització” de les companyies de serveis públics propietat d'empreses estrangeres, com la dels tramvies, afavorint la seva adquisició per part d'inversors locals. El 1925 un grup financer impulsat per la Banca Arnús-Garí i el Banc de Biscaia va formalitzar la compra de Les Tramways de Barcelone a la Barcelona Traction, canviant el nom per Tramvies de Barcelona, S.A. (o Tranvías de Barcelona, més a gust del dictador).

Quan les accions de la companyia de tramvies van entrar el 1913 al balanç de la Barcelona Traction, ho feren per un valor de 1.126.696 lliures esterlines. La venda es feu en dues fases: en la primera fase les accions foren traspassades a Sofina a canvi d'obligacions First Mortgage en poder de Sofina per valor nominal de 600.000 lliures esterlines (en un moment en què a la borsa es cotitzaven al 50% del seu valor nominal). En la segona fase Sofina vengué al comprador les accions per un preu molt més alt.

Venda de Ferrocarrils de Catalunya

El 1926 la Barcelona Traction vengué Ferrocarrils de Catalunya a un grup financer espanyol articulat al voltant del Banco Central i el Banc de Santander. En el balanç de la Barcelona Traction el valor de Ferrocarrils de Catalunya era de 3.117.185 dòlars (equivalent aproximadament a unes 649.835 lliures esterlines). Es vengueren 24.000 accions, que representaven la totalitat del capital social.

Com en el cas anterior, la venda es feu en dos passos. En el primer la Barcelona Traction va vendre les accions a promotors de la societat, com Alfred Loewenstein i a empreses amb interessos a la Barcelona Traction, com Sofina i International Holdings & Investment Co. Ltd. (societat liderada per Alfred Loewenstein) a canvi d'obligacions First Mortgage. El valor nominal de les obligacions era de 647.500 lliures, però el valor real borsari estava al voltant de 388.500 lliures esterlines.

La Barcelona Traction declarava en el seu informe anual de 1926 que els compradors també havien pagat una part de la transacció en diners, i havien subscrit 12.750 accions ordinàries a la par (nominal de 50 dòlars), valorades en 130.993 lliures. Enlloc es parla del desembors. Les accions foren lliurades a la Guarantee Insurance and Investment Company, empresa propietat dels promotors.

Les pèrdues de la venda per a la Barcelona Traction es poden estimar entre les 128.005 i les 259.000 lliures esterlines, segons es desemborsés o no el capital de les accions ordinàries emeses. Aquesta forquilla seria el benefici pels intermediaris en el cas que haguessin venut Ferrocarrils de Catalunya al preu que figurava en el balanç de la Barcelona Traction.

El següent pas fou la venda de les accions de Ferrocarrils de Catalunya al comprador final per un preu superior al que ells havien assumit.

Intercanvi d'accions de 1930

El 1930 es produí un intercanvi d'accions. Cada acció ordinària, els portadors de les quals havien vist reduir el seu valor nominal de 100 a 50 dòlars en la reestructuració del deute de 1924, s'intercanviava per una nova acció ordinària sense valor nominal. Les accions privilegiades, amb un valor nominal de 100 dòlars, s'intercanviaven per sis noves accions ordinàries sense valor nominal. Atès el valor comptable de les accions privilegiades en el balanç de l'empresa i la relació de canvi descrita, el valor de les accions ordinàries s'havia reduït fins a assolir només un 21,43% del seu valor inicial de 100 dòlars en el 1911.

Els promotors de l'empresa havien anat venent a la borsa les accions ordinàries, que havien rebut sense cap contraprestació econòmica el 1911. Alfred Loewenstein si que va pagar per les accions privilegiades que adquirí el 1913.

Control sobre els pagaments en divises

Riegos y Fuerza del Ebro, la filial de la Barcelona Traction, es finançava amb emissions d'obligacions (anomenades General Mortgage) en lliures esterlines, l'únic subscriptor de les quals era la mateixa Barcelona Traction amb un descompte del 50%. La societat Riegos y Fuerza del Ebro havia de tornar la totalitat del nominal a la Barcelona Traction més els interessos, constituint per aquesta última empresa un negoci molt profitós, i també il·legal des de 1920.

El pagament del deute en lliures esterlines es duia a terme en dues etapes: en primer lloc Riegos y Fuerza del Ebro realitzava una transferència a la seu de la Barcelona Traction a Toronto com a pagament dels interessos dels seus propis deutes amb la societat matriu en lliures esterlines i a vegades també en dòlars. Seguidament, Barcelona Traction des del Canadà realitzava una transferència als seus banquers britànics a Londres per fer el pagament de les obligacions.

Fins 1931, les transferències de divises es realitzaven de forma lliure; només havien de guardar la documentació de la transferència per si l'administració li reclamava posteriorment. La crisis del 1929 provocà que els estats volguessin tenir un control ferm sobre els intercanvis monetaris amb l'estranger. El 10 de gener de 1931 el govern espanyol va introduir un règim d'autorització prèvia, en la que els interessats havien de justificar el motiu per disposar de divises. Aquest fet provocà el primer enfrontament de la Barcelona Traction amb l'administració espanyola. Des de 1931 totes les sol·licituds de divises sense una justificació clara foren denegades, impedint les transferències corresponents al pagament d'obligacions de Riegos y Fuerza del Ebro en lliures esterlines a Barcelona Traction. Riegos y Fuerza del Ebro no podia justificar la necessitat de les divises sense revelar que el destinatari era la Barcelona Traction i fent palès l'evasió fiscal que s'havia produït des de 1920. Aquest fet afectaria greument en les sol·licituds de divises que faria Barcelona Traction en la dècada de 1940.

La guerra civil i els anys posteriors

La companyia va continuar amb la seva expansió fins a la Guerra Civil espanyola. La revolució que va seguir a l’inici de la guerra provocà que la companyia primer fos intervinguda, després confiscada i finalment militaritzada. A principis de setembre de 1936 el personal estranger que hi treballava va abandonar el país. Periòdicament, el consolat anglès a Barcelona protestava a la Generalitat per l’ocupació de l'empresa, encara que sense cap resultat. El Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat de Catalunya, que es va fer càrrec de l'empresa des d'un primer moment, va suspendre el pagament de dividends i d'interessos als inversors amb accions i obligacions de la companyia. Un cop finalitzada la guerra va ser retornada als seus antics propietaris belgues.

Danys de guerra i revolució

Tres anys de guerra i revolució van provocar diversos danys a l'empresa. Les centrals hidroelèctriques de Serós i Sant Llorenç (amb una capacitat combinada de 50.000 kW) van patir nombrosos danys, així com les centrals tèrmiques de Sant Adrià, Tortosa i Fígols, les quals tenien una capacitat total de 38.500 kW. Les altres centrals també acumulaven desperfectes, però d’un nivell de severitat menor. Les línies de transmissió elèctrica, tant les de mitja com alta tensió, estaven bastant malmeses.

Les oficines centrals no van patir danys importants, però mancava personal a tots els departaments. S’hagué de fer un esforç important per fer la lectura de més de 400.000 comptadors, per disposar d’un punt de referència per poder facturar. En el mes de juliol de 1936, els dipòsits bancaris pertanyents a Riegos y Fuerza del Ebro i de les seves filials ascendien a 32.594.271 pessetes. El 26 de gener de 1939, aquest dipòsit s’havien incrementat fins 49.914.274 pessetes. Per contra, els dipòsits en or, que el juliol de 1936 estaven valorats en 10.898.393 pessetes, havien desaparegut per obra del govern espanyol republicà. Durant un bon temps l'empresa no pogué emetre estats financers fiables.

Situació econòmica

La companyia reinicià lentament obres que tenia aturades, com la central hidroelèctrica de Flix, i en començà de noves, com la central hidroelèctrica de Vielha i la central d'Arties. Malgrat aquestes inversions, en el període 1940-1950 l'empresa va acumular un retard important respecte al conjunt de la indústria elèctrica. A l'estat espanyol la potència instal·lada va créixer un 52,6% i la producció un 97,7%; en el cas de la Barcelona Traction, els creixements foren del 23,8% en potència instal·lada i del 57,32% en producció, incloent en aquest últim apartat l'energia comprada a altres empreses. El 1939 la societat presentava un estat de salut delicat. Si bé guanyava diners, no eren prou per assegurar la seva continuïtat a mitjà termini. L'origen d'aquesta situació s'atribuïa a diversos factors:

• Barcelona Traction tenia un fort endeutament en lliures esterlines en una època de forta depreciació de la pesseta. El fort increment dels costos de finançament amenaçava la viabilitat a llarg termini del negoci.
• Impagament d'interessos i del capital de les obligacions. Si bé augmentaven els costos meritats, l'empresa no pagava ni interessos ni retorn del principal des del juny de 1936. Tampoc es pagaven els interessos de les obligacions en pessetes perquè les obligacions en lliures esterlines tenien senioritat. L'impagament prolongat de les obligacions comportava el perill de que les instal·lacions de Riegos y Fuerza del Ebro acabessin en mans d'un administrador judicial.
• De sempre, l'empresa depenia fortament de l'energia d'origen hidroelèctric, fent-la sensible a les sequeres estacionals. Després dels desperfectes de la guerra civil, les centrals tèrmiques que posseïa treballaven a un ritme mig de producció. El 1935 la potència instal·lada total de les centrals tèrmiques era de 64.750 kW, mentre que en el 1947 s'havia reduït a 49.650 kW i no tota era potència útil. L'excessiva dependència del règim hídric provocava una gran variabilitat anual dels guanys, única font de finançament de noves inversions.
• Impossibilitat d'accedir als mercats de capitals, ja fossin internacionals o estatals. Des del mes de juny de 1936 no havia pagat interessos ni retornat capital de les obligacions. Sense regularitzar el deute, tenia el pas barrat a emetre noves emissions de deute en el mercat internacional. El mercat financer espanyol, just sortit de la guerra, tampoc tenia gran capacitat d'inversió; addicionalment, la Barcelona Traction tenia un complicat entrellat de societats que feia difícil saber on anaven a parar el diners; la manca de transparència creava desconfiança als inversors. Això provocava que les inversions necessàries per augmentar la producció d'origen tèrmic s'haguessin de finançar exclusivament amb els recursos que l'empresa generava per si mateixa. Els recursos generats, malgrat l'impagament del deute, eren insuficients per augmentar la producció, retroalimentant la irregularitat dels resultats.
• El preu de venda de l'electricitat estava regulat pel govern franquista, i mantingut en uns nivells baixos. Aquesta limitació afectava negativament al flux de caixa de l'empresa, als seus resultats i a la seva capacitat de fer inversions. Si bé no era un problema exclusiu de la Barcelona Traction, afectava de forma negativa al seu resultat.

El pla de viabilitat de Dannie Heineman

Dannie Heineman

El juny de 1939 i un cop recuperada l'empresa, Dannie Heineman, com a director de Sofina i per tant accionista de referència de la societat, va elaborar un pla de viabilitat de l'empresa. Aquest es basava en els següents punts:

• Alleugerir el pes del deute de la Barcelona Traction, amb la cancel·lació anticipada de les obligacions Prior Lien i les First Mortgage en lliures esterlines, mitjançant uns pagaments en efectiu que imposaven als tenedors una quitança del 50% del principal i dels interessos impagats. El deute en lliures esterlines es reduïa a la meitat i la moneda del que quedava viu era la pesseta, eliminant el perill de les diferències de canvi.
• Conversió de les obligacions General Mortgage de Riegos y Fuerza del Ebro en lliures esterlines a obligacions en pessetes; el tenedor d'aquestes obligacions era la Barcelona Traction. D'aquesta forma les lliures esterlines que no es pagaven a Barcelona Traction s'usaven per pagar als obligacionistes de la Barcelona Traction.
• Simplificar l'estructura societària del grup, desmantellant la xarxa de filials, amb l'objectiu de fer-la transparent i poder accedir al mercat espanyol de capitals. L'entrada de nous recursos permetria invertir en incrementar la capacitat productiva d'origen tèrmic, que facilitaria una major estabilitat en els resultats i una millora dels mateixos.
• Els accionistes no havien de patir cap sacrifici addicional. Cal fer notar que Dannie Heineman representava a l'accionista principal de l'empresa, la Sofina.

L'esclat de la Segona Guerra Mundial al setembre de 1939 va impedir que el pla reeixís; els obligacionistes no es podien reunir a Londres per aprovar-lo. Davant d'aquesta situació, el març de 1940 es va refer el pla, essent el primer objectiu blindar la societat per evitar eventuals reclamacions d'obligacionistes. Fins i tot la Barcelona Traction va aconseguir que el ministre d'indústria del moment, Demetrio Carceller Segura, aprovés provisionalment el seu pla. El 1940 Dannie Heineman, d'origen jueu i resident a Bèlgica, va haver de fugir d'Europa i tornà als Estats Units. El juliol de 1945 es va reprendre el pla, impulsant davant el Tribunal Suprem d'Ontàrio (tribunal natural de La Canadenca) la convocatòria d'una assemblea d'obligacionistes a Londres per aprovar la reestructuració del deute en obligacions. L'assemblea se celebrà a Londres el 19 d'octubre de 1945 i s'aprovaren els termes proposats per Dannie Heineman, amb el vot en contra de Joan March.

L'aparició de Joan March

Joan March

Operacions encobertes

Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats feren a l'estat espanyol compres massives de tungstè, metall necessari per a la indústria de guerra, per evitar que el compressin els alemanys. Per dur a terme les compres necessitaven pessetes. El 1942 el govern britànic va sol·licitar un préstec a la Barcelona Traction per valor de 35 milions de pessetes; s'acordà que es dipositaria aquesta quantitat a l'Anglo South America Bank, i el banc el prestaria a un testaferro del govern britànic, el qual avalava l'operació. Sobtadament, Frank Fraser Lawton, gerent de Riegos y Fuerza del Ebro,va retirar el dipòsit donant un preavís de tan sols 24 hores, sense que se’n sàpiga el motiu. L'ambaixador britànic a Madrid únicament va trobar Joan March, un finançador de primera hora del cop d'estat del 18 de juliol, disposat a cobrir el dipòsit, evitant la reclamació de l'Anglo South America Bank al govern britànic i permetent la continuïtat de les operacions.

March es fixa en la Canadenca

Cap el mes d'octubre de 1939, Joan March i Ordinas, havia posat la seva atenció en la Barcelona Traction i en usar les seves obligacions impagades com el medi més econòmic per prendre el control de l'empresa o, com a mínim, fer-hi diners. El 1940, Carles Montañés, pretesament dolgut amb la precària situació de la companyia i atribuint la majoria dels problemes que patia l'empresa a Dannie Heineman i als altres directius estrangers, es va reunir amb Joan March a Lisboa, on li va lliurar un extens dossier sobre l'empresa i el va reafirmar en la convicció que s'hi podia fer un gran negoci. El mateix any Joan March va fer una oferta -baixa- per les obligacions, utilitzant com a recader a Carles Montañés, la qual fou rebutjada per migrada i mancada de credibilitat. El 1944 va intentar arribar a un acord amb Dannie Heineman, consistent a respectar el valor nominal de les obligacions (Joan March ja n'havia comprat moltes a baix preu) i que fossin els accionistes el que suportessin el pes de la reestructuració, el qual fou rebutjat. Ja el 1945 va fer servir la seva relació amb el ministre d'indústria per impedir el subministrament de divises a la Barcelona Traction, impedint així que el pla de reestructuració del deute de Dannie Heineman es pogués aplicar.

Acord amb el règim franquista

L'octubre de 1946, Joan March comunicava per carta a Franco i al nou ministre d'indústria, el falangista Juan Antonio Suanzes Fernández, que tenia un pla -la declaració de fallida- que permetria nacionalitzar la Barcelona Traction per un cost molt baix, sostraient-la de les mans estrangeres i de possibles influències catalanistes. La declaració de fallida era l'única oportunitat de que els accionistes perdessin el control de la companyia, i aquesta passés a ser regida pels seus creditors, el primer dels quals seria Joan March. Joan March es comprometia a dur a terme la nacionalització, demanant a canvi que l'estat es mantingués ferm davant les pressions estrangeres. Aquesta carta és l'anomenat primer compromís de Joan March. Pel seu cantó, el 12 de desembre de 1946, el ministre Juan Antonio Suanzes rebutjava públicament el pla de Dannie Heineman en un discurs des de la tribuna de les Corts franquistes.

Bloqueig de divises

La no disponibilitat de divises per al pagament d'interessos i capital era un assumpte que s'arrossegava des de 1931 i era una situació difícil de corregir. Si no es donaven explicacions sobre el destí de les divises, no se'n disposaria. Si es donaven explicacions, apareixia l'evasió fiscal, i la situació no milloraria. Davant aquesta situació, el 1946 la Barcelona Traction va aconseguir un acord amb bancs espanyols i estrangers per a poder pagar els deutes en pessetes. Els creditors van acceptar la proposta com a mal menor, perquè quasi feia deu anys que no cobraven. El govern espanyol però, també va denegar les sol·licituds fetes en aquest sentit l'octubre i desembre de 1946. Els obstacles que es posaven al conveni van provocar l'enfonsament de la cotització de les obligacions de la Barcelona Traction als mercats borsaris, ocasió aprofitada per Joan March per realitzar compres massives d'aquests valors, assolint progressivament la posició de principal creditor de la companyia. De fet, va arribar a obtenir el 85% de les obligacions de la companyia. Caducat el termini judicial que tenia Dannie Heineman per honorar els acords de l'assemblea d'obligacionistes, va seguir un període de dos anys de negociacions entre el govern franquista, Joan March i Dannie Heineman sense cap progrés per cap banda; la relació entre la Barcelona Traction i els seus interlocutors s'anà deteriorant. Dannie Heineman proposà diversos plans alternatius per assolir les divises, fins i tot oferint que fossin subministrades per Sofina i dues societats estrangeres més.

Una preocupació addicional de Dannie Heineman era el destí de la Companyia Hispano Argentina d'Electricitat (Chade), propietat també de la Sidro. L'empresa s'havia constituït el 1920 per assumir el negoci elèctric de l'alemanya DUEG a l'Argentina, eludint la seva confiscació en pagament de les reparacions de guerra que el Tractat de Versalles havia imposat a Alemanya. La societat havia gaudit d'uns privilegis tributaris. Acabada la Segona Guerra Mundial, es volia traslladar la seu fora de l'estat espanyol, moviment que necessitava de l'autorització del govern espanyol per no anul·lar els esmentats privilegis. Dannie Heineman volia que Joan March es comprometés a no interferir en la Chade, condicionant acords en les negociacions de la Barcelona Traction a aquesta condició, a la que Joan March sempre s'hi negà. De fet, el 1947 Joan March va amenaçar Dannie Heineman de forma clara amb atacar la Chade -instrumentalitzant al govern espanyol- si no s'avenia a raons amb la Barcelona Traction.

Últimes negociacions

Quan Joan March va haver reunit una quantitat significativa d'obligacions de la Barcelona Traction, va reclamar a Dannie Heineman el dret de participar en la gestió de l'empresa. El nord-americà, davant la impossibilitat d'aconseguir divises, cedí i el 21 de gener de 1947 arribà a un acord per acceptar la formació d'una mena de comitè paritari, amb facultats executives i amb representants dels dos bàndols. El 25 d'abril del 1947 el comitè es va reunir a la seu de Riegos y Fuerza del Ebro a Barcelona, però la reunió va durar ben poc perquè els representants de Joan March van al·legar que el comitè no tenia el poder executiu que segons ells s'havia compromès Dannie Heineman. El 27 de novembre de 1947 se celebrà una última reunió a Basilea entre Dannie Heineman i Joan March, on s'acordà crear un comitè paritari no executiu amb la condició que s'abonessin íntegrament els interessos i amortitzacions de deute pendents des de 1936. L'import per aquests conceptes era aproximadament d'uns 10 milions de lliures esterlines, essent Joan March el gran beneficiari, atès el baix preu amb el que havia obtingut les obligacions. El fet posterior que Dannie Heineman demanés garanties respecte la Chade donà l'excusa a Joan March perquè aquest fes el següent moviment.

La declaració de fallida

El 9 de febrer del 1948, Joan March va instar la fallida de la Barcelona Traction, a través d'una demanda presentada al jutjat de primera instància de Reus per tres testaferros de Madrid, amb l'argument (cert) que feia més de tretze anys que no cobraven els interessos de les obligacions. En un temps record, el jutge Carlos Andreu Domingo declarà el 13 de febrer la fallida de l'empresa, després de parlar amb tres testimonis, un d'ells Carles Montañès i els altres eren dues persones sense cap relació amb l'empresa. El 13 de febrer al matí, el dipositari i el comissari nomenats pel jutge per a "ocupar els béns" es presentaren a les oficines de la Barcelona Traction a la plaça de Catalunya de Barcelona per a fer-se càrrec de l'empresa.

Cal remarcar que el 1947 s'inaugurà la central hidroelèctrica de Vielha, i uns dies abans de la declaració de fallida ho fou la central hidroelèctrica de Flix, amb l'assistència d'autoritats franquistes, les quals havien estat finançades amb recursos propis del grup de la Barcelona Traction. El fet que no s'hagués produït cap canvi significatiu en la major empresa del país entre el període en què Joan March va comprar obligacions de la societat per valor d'entre 2 i 3 milions de lliures esterlines i el moment en què la mateixa persona instava la seva fallida no sembla que sorprengués al jutge, ni tan sols el va motivar a permetre que la Barcelona Traction presentés al·legacions. La prevaricació del jutge Carlos Andreu Domingo la va reconèixer el propi Joan March.

El 1952 els béns de l'empresa van ser subhastats i adquirits per l'empresa "Fuerzas Electricas de Catalunya SA" (FECSA), que havia estat fundada poc abans de la subhasta per Joan March, un avalador fonamental de la dictadura franquista. El preu de compra fou per un ridícul valor de l'1 per 1000 del valor real de la companyia. En un informe fet el 1952 sobre el cas, el ministeri d'afers exteriors britànic va estimar que March havia comprat una empresa valorada en 52 milions de lliures esterlines per només 2.091.000 lliures.

El litigi internacional

Article principal: Cas referent a l'empresa Barcelona Traction, Light, and Power Company, Ltd

Entre 1948 i 1955 el govern canadenc va realitzar diferents gestions diplomàtiques en defensa d'un grup d'empreses que estaven domiciliats al Canadà. EL poc pes que tenien els capitals canadencs en l'accionariat feren que a partir de 1955 el govern va cessar tota intervenció.

El govern de Bèlgica va presentar en 1958 i 1962 demandes per defensar els accionistes belgues de la societat, sol·licitant el reconeixement dels danys causats per Espanya, en violació del dret internacional, als accionistes de la Barcelona Traction, Light and Power que gaudien de la seva nacionalitat, i la seva reparació, primer mitjançant la restitutio in integrum i si no era possible mitjançant una indemnització per la quantia de la quota de participació que posseïen els seus nacionals en la societat ( «una suma equivalent al 88 per 100 del valor net»). Addicionalment, es demanava una altra indemnització pels perjudicis accessoris causats a aquests accionistes.)

D'aquesta manera el 5 de febrer de 1970 la resolució va ser ferma i el procés judicial va finalitzar.

Per tot el que va envoltar el procés, així com pels personatges implicats en la trama, i pel resultat final, amb la subhasta de l'empresa i la seva posterior adquisició per la companyia FECSA, controlada per Joan March, que cal no oblidar que va ser un dels grans avaladors del general Franco, en molts sectors el final del procés va ser considerat com un botí de la Guerra Civil.

Llista del grup d'empreses

Xemeneies al Paral·lel de Barcelona d'una antiga central de AEG que fou comprada per la Barcelona Traction. Ara s'hi troben les oficines de Red Eléctrica de España.

Com ja s'ha dit, una de les activitats de l'empresa va ser adquirir-ne d'altres. Entre les més destacades cal fer esment:

• Tramvies de Barcelona (1912)
• Ferrocarrils de Catalunya S.A. (Ferrocarril de Barcelona a Sabadell, Terrassa i Vallvidrera) (1911-1913)
• Companyia Barcelonina d'Electricitat (1912)
• Saltos del Segre (1912)
• Energia Elèctrica de Catalunya (1923)
• Sociedad Española Hidráulica del Freser (1923)
• Compañía General de Electricidad SA
• Electricista Catalana SA
• Saltos del Ebro SA (1930) o Regs i Forces de l'Ebre
• Hidroeléctrica del Segre (1933)
• Saltos de Catalunya SA (1935)
• Sociedad Productora de Fuerzas Motrices (1941)

Obres realitzades a Catalunya

Durant els anys 20 aquesta empresa va realitzar les infraestructures més importants realitzades mai fins aleshores a Catalunya i a Europa que van canviar totalment l'estructura energètica del país. En les seva construcció utilitzaven tecnologies molt punteres. Cent anys després de la seva construcció la major part encara continuen en funcionament. Les construccions més importants són les següents:

• Central hidroelèctrica de Talarn
• Embassament de Camarasa
• Embassament dels Terradets
• Canal de Seròs

Bibliografia

• Alcalde, Rafael «El caso de la Barcelona Traction. Una revisión» (pdf) (en castellà). Revista de Historia Industrial, [en línia], número 36, 2008, pàgines 83-107 [Consulta: 23 novembre 2020].
• Alcalde, Rafael «Suanzes y March: en busca de «Barcelona Traction Light & Power, Co.» (1945-1970)» (pdf) (en castellà). Ayer, 2005, pàgina 264. ISSN: 1137-2227 [Consulta: 21 novembre 2020].
• Armstrong, Christopher; Nelles, Henry Vivian. Southern Exposure. Canadian promoters in Latin America and the Caribbean (en anglès). Toronto: University of Toronto Press, 1988. ISBN 0-8020-2660-5. 
• Capel, Horacio; Urteaga, Luís. «El triunfo de la hidroelectricidad y la expansión de “La Canadiense”». A: Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés (pdf) (en castellà). Barcelona: Fecsa, 1994 [Consulta: 26 maig 2020]. 
• Capel, Horacio «Innovación técnica, gestión empresarial y financiación en el capitalismo global de comienzos del siglo xx. Los casos de Brazilian Traction y Barcelona Traction» (pdf) (en castellà). Simposi Internacional Globalització, innovació i construcció de xarxes tècniques urbanes a Amèrica i Europa 1890 -1930. Universitat de Barcelona [Facultat de Geografia i Història], 23-26 de gener 2012 [Consulta: 21 desembre 2020].
• Day, Peter. Franco's Friends: How British Intelligence Helped Bring Franco to Power in Spain (HTML) (en anglès). Biteback Publishing, 2011. ISBN 978-1-849542586 [Consulta: 24 gener 2021]. 
• Domingo Rúbies, Dolors «Els enginyers de La Canadenca» (pdf). Urtx: revista cultural de l'Urgell, [en línia], número 27, 2013 [Consulta: 10 abril 2020].
• Fortuny, Jordi; Cabana, Francesc «La Canadenca: el gran cop» (HTML). Sàpiens. Sapiens sccl [Barcelona] [Consulta: 22 novembre 2020].
• Gangolells Alseda, Berenguer. «Les etapes de Pearson en la conformació del model d'implantació d'infraestructures elèctriques». A: Els territoris del negoci elèctric. El model de Pearson i la seva aplicació a Sao Paulo, México D.F., Rio de Janeiro i Barcelona (pdf), 2008 [Consulta: 26 maig 2020]. 
• Heineman, Dannie N. «Barcelona Traction, Light & Power, Amenaza de destrucción de una obra creadora. Testimonio personal de DN Heineman». A: Endesa en su historia (HTML) (en castellà). Fundación Endesa, 2010. ISBN 978-8461459063 [Consulta: 23 juny 2020]. 
• Hertner, Peter; Nelles, Henry Vivian «Contrasting Styles of Foreign Investment. A Comparison of the Entrepreneurship, Technology and Finance of German and Canadian Enterprises in Barcelona Electrification» (pdf) (en anglès). Revue économique, Volum 58, 2007. ISSN: 0035-2764 [Consulta: 2 juliol 2020].
• Houston, W.R.. «Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited». A: The Canadian Annual Financial Review 1915 (HTML) (en anglès). Volum XV. Toronto: Houston's Standard Publications, maig 1915 [Consulta: 25 juny 2020]. 
• Nelles, Henry Vivian. «Financing the Development of Foreign-Owned Electrical Systems in the Americas, 1890-1929: First Steps in Comparing European and North American Techniques». A: 2003 BHC-EBHA Meeting (pdf) (en anglès), 2003 [Consulta: 27 maig 2020]. 
• Ranieri, Liane. Dannie Heineman. An Extraordinary Life (1872-1962) (en anglès). Brussel·les: Éditions Racine, 2014 [1a. ed. 2005]. ISBN 978-1499236408. 
• Roig Amat, Barto. Orígenes de la Barcelona Traction (en castellà). Pamplona: Eunsa, 1970. 
• Rotary Club de Barcelona. Dr. Pearson. Notas biográficas (pdf) (en castellà), 1928 [Consulta: 24 gener 2021]. 
• Sureda Carrión, Josep Lluís. Fantasía y realidad en el expolio de Barcelona Traction (en castellà). Pamplona: Editorial Aranzadi, 2014. ISBN 978-84-470-5062-8. 
• The Times «Barcelona Traction. Obscure position in Spain.» (pdf) (en anglès). The Times, 26-06-1937, pàgina 23 [Consulta: 29 gener 2022].
• The Times «Barcelona Traction position. Restoring War Damage» (pdf) (en anglès). The Times, [en línia], número 36, 20-06-1939, pàgina 21 [Consulta: 24 gener 2022].
• Tribunal Internacional de Justícia. «Exceptions préliminaries présentées par le gouverment espagnol - 1960». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès), 21 de maig de 1960 [Consulta: 3 juny 2020]. 
• Tribunal Internacional de Justícia. «Excepctions préliminaries présentées par le gouverment espagnol - 1963». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès), 15 de març de 1963 [Consulta: 2 juny 2020]. 
• Tribunal Internacional de Justícia. «Contramemòria del govern espanyol». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès). Volum IV, 1962 [Consulta: 27 maig 2020]. 

Vegeu també

• Cas referent a l'empresa Barcelona Traction, Light, and Power Company, Ltd

Enllaços externs

• Fortuny, Jordi. «La gran aventura de La Canadenca» (documental). Sense ficció (TV3). Batabat amb Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i Endesa, 2012. [Consulta: 10 febrer 2017].
• Calpena, Enric. «La Barcelona Traction Light and Power» (àudio). Catalunya Ràdio. En guàrdia! (N.49), 2002.
• El caso de la Barcelona Traction. Revista Abogacia Española. (castellà)
• International court of justice. Documents del Cas Barcelona Traction (francès)