Canal d'Urgell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia físicaCanal d'Urgell
El canal al terme d'AnglesolaEl canal al terme d'Anglesola
Tipologia Canal navegable
Classe canal Canal de reg, no navegable
Inici
País Catalunya Catalunya
Localització El Segre a Ponts 41° 55′ 58″ N, 1° 10′ 15″ E / 41.93278°N,1.17083°E / 41.93278; 1.17083Coord.: 41° 55′ 58″ N, 1° 10′ 15″ E / 41.93278°N,1.17083°E / 41.93278; 1.17083
Final
Localització Montoliu de Lleida 41° 34′ 27″ N, 0° 34′ 38″ E / 41.57417°N,0.57722°E / 41.57417; 0.57722
Desguassos Segre
Mesures i indicadors
Longitud 144,2 (canal principal), 76,6 (canal auxiliar), 102 (quatre séquies principals)
Activitat
Construcció 1847-1861
Data d'inauguració 1862
Modifica dades a Wikidata
Recorregut del Canal d'Urgell
Vista per satèl·lit de l'Àrea Regada pel Canal d'Urgell.

El Canal d'Urgell és una infraestructura hidràulica destinada bàsicament al reg, que porta aigua des del riu Segre als camps de cultiu situats a diferents termes municipals de les comarques de l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues, amb una superfície regada total d'unes 70.000 hectàrees i donant servei a uns 77.000 habitants.[1] Aquesta infraestructura és al marge esquerre del riu Segre. El seu punt d'inici és al riu Segre aigües avall de la localitat de Ponts i després de recórrer uns 144 km finalitza el seu recorregut a la localitat de Montoliu de Lleida.

Història[modifica | modifica el codi]

Presa a l'inici del Canal d'Urgell, a Ponts
Sortida del túnel de la Llenguadera

El projecte de regar tota la plana de l'Urgell data de temps immemorials, i durant la dominació musulmana de Catalunya, els àrabs construïren séquies derivades tant del Segre com del riu Corb. Els primers estudis seriosos per a la construcció del canal varen ser ordenats pels reis Carles I el 1506 i el seu fill Felip I d'Aragó el 1554, 1574 i el 1577. Projectes que per diferents motius no van prosperar.[2]

Posteriorment al segle XVII (1614-1726), en Pere Ripoll, veí d'Anglesola, encapçalà una iniciativa i redactà dues memòries que recolzaren la petició, acudint al Consell de Cent. En aquesta època, Marià Serra de Figueres presentà l'any 1726 el memorial en reial Audiència davant del rei Felip V de Castella. La zona era llavors coneguda com a Clot del Dimoni.[2] Al segle XVIII (1779-1786) foren nombroses les iniciatives promogudes, principalment pel comerciant barceloní Jaume de Duran i el ministre Marqués de la Ensenada, que encarregaren un projecte a l'enginyer Bernardo Lana. En aquests estudis ja es veu per primera primera vegada la necessitat de construir un segon Canal. En aquesta època van treballar en diferents estudis i projectes els enginyers Tomàs Desprat, Pere Llopart, Joan Cherta, Joan Soler i Faneca, i el fill d'aquest, Tomàs Soler.

Boca sud de la Mina de Montclar

A començaments del segle XIX (1815-1820), l'arquitecte Antonio Sellés va fer un altre projecte que fixà més acuradament el traçat del canal i fixà la presa d'aigua prop de Ponts. Les obres d'aquest projecte s'iniciaren l'any 1829, però les Guerres Carlines tornaren a parar les obres el 1833. Finalitzada la guerra es donà un nou impuls per tal de realitzar la construcció, i el Govern de l'Estat atorgà les primeres concessions els anys 1847 i 1850. L'any 1853 la concessió es va cedir, finalment, a l'empresa dels germans Girona i Clavé S.A.,[3] la qual la traspassà, tot seguit, a la Societat Anònima Canal d'Urgell. Un cop atorgada la concessió, els enginyers Pere de Andrés Puigdollers i Constantí de Ardanza realitzaren el projecte definitiu del Canal.[2]

El canal prop de Claravalls

L'Enginyer Director de les obres fou Domingo Cardenal Gandasegui, el qual les inicià el mateix any de la concessió i les acabà l'any 1861, després de superar innumerables dificultats, en especial la de travessar la serra de Montclar mitjançant la mina de Montclar, un túnel de 4917 metres de llarg en línia recta. En el túnel de Montclar hi treballaren prop de 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega. També hi treballaren 977 presidiaris portats dels penals de TarragoBana i Burgos, que realitzaven les tasques més dures i molts dels quals van morir degut a malalties i accidents provocats per esllavissades i inundacions.[4] Finalment, 350 anys després dels primers projectes, el mes de març de 1862 es va regar la primera finca que fou la de Tarassó, del senyor Jaume Mestres, d'Agramunt.

Paral·lelament es va redactar el projecte del Canal Auxiliar, realitzat per Carles Valmanya Fabra, Enginyer de Camins, Canals i Ports. La construcció es va iniciar el 4 de maig de 1929 i va finalitzar el 18 de juliol de 1932.

Característiques tècniques[modifica | modifica el codi]

Encara que sempre es parla en singular, parlar del Canal d'Urgell significa parlar de dos canals, i de quatre séquies principals. L'obra més important és el Canal Principal amb una llargada de 144,2 km. Aquest canal inicia el seu recorregut al riu Segre aigües avall de la localitat de Ponts i finalitza al mateix riu al terme municipal de Montoliu de Lleida.

El canal auxiliar inicia el seu recorregut al Pantà de Sant Llorenç de Montgai i acaba unint-se al canal principal al terme municipal d'Artesa de Lleida, amb una longitud total de 76,6 km. Del canal principal es deriven les quatre Séquies Principals, amb una llargada total de 102,6 km. Amb aquesta infraestructura es reguen 49.490 finques que representen unes 70.242 hectàrees.

Organització[modifica | modifica el codi]

Un cop acabat el termini de la concessió atorgat per la seva construcció, el Ministeri d'Obres Públiques va instruir expedient per determinar si el Canal d'Urgell havia de revertir a l'Estat, o bé als regants. El conflicte va acabar amb l'Ordre Ministerial de 10 d'agost de 1964 que resolgué que els regants d'Urgell havien de constituir una Comunitat General que seria titular a perpetuïtat de la concessió, de l'aprofitament de les aigües i de la totalitat de les obres precises per al reg.

Canal d'Urgell al seu pas per Bellpuig, comarca de l'Urgell.

La Comunitat General es constituí el 24 de desembre de 1964, i el 17 de novembre de 1965, l'aleshores president Josep Solans Serentill, rebé solemnement el Canal d'Urgell de mans del Ministre d'Obres Públiques, Federico Silva Muñoz. Un any més tard, el 19 d'octubre de 1966, es va fer l'acte d'entrega del Canal Auxiliar, representant a l'Administració el senyor Enginyer Director de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, Joaquin Blasco Roig, i a la Comunitat de Regants, el seu president.

Posteriorment, amb la resolució de 2 de setembre de 1991, el Ministeri d'Obres Públiques declarà constituïda la concessió d'aigua del riu Segre a favor de la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell, reconeguda pels RD de 3 de novembre de 1852 i de 29 de setembre de 1928 amb uns cabals màxims a derivar de 33 m³/s pel Canal Principal d'Urgell i de 8 m³/s pel Canal Auxiliar, amb destinació al reg, proveïment de poblacions i usos industrials.

Tram final del canal als Patamolls de Montoliu de Lleida.

Els drets d'aquesta concessió es mantindran fins al dia 1 de gener de l'any 2061, d'acord amb allò que disposa la Llei d'aigües de 2 d'agost de 1985.

Per realitzar una gestió eficient de l'aigua, la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell té un reglament d'usos. Com a punt destacat d'aquest reglament cal fer esment que a causa de la gran extensió de l'àrea regable, aquesta es va dividir en vint-i-una col·lectivitats o comunitats ordinàries distribuïdes en tres zones: alta, mitjana i baixa.

Aquestes col·lectivitats gaudeixen de plena personalitat jurídica pròpia en l'àmbit de les seves competències, i es regeixen per les seves respectives Ordenances i Reglaments, sempre que no vagin en contradicció amb els de la Comunitat General.

Actualment la seu administrativa de la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell es troba a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, edifici construït a Mollerussa entre 1867 i 1876, obra de Domènec Cardenal, que era el punt des d'on es van dirigir les obres de construcció del canal.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Casa del Canal d'Urgell, seu del museu Espai Cultural dels Canals d'Urgell
  • Mina de Montclar
  • Espai Cultural dels Canals d'Urgell
  • La Forestal
  • Els Nou Salts

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Els Canals d'Urgell». Regadius de Catalunya. [Consulta: 31 juliol 2011].
  2. 2,0 2,1 2,2 Sàez, Anna; Solé i Sabaté, Josep Maria «La conquesta de l'aigua». Sàpiens [Barcelona], núm. 124, desembre 2012, p.44-48. ISSN: 1695-2014.
  3. Ramon J. Batalla i Villanueva, «L' aprofitament de les aigües del canal d'Urgell», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 1987 (12),Institut d'Estudis Catalans, pàgina 209
  4. Els Canals d'Urgell i la seva història. Jaume Vila i Ricart. 1992. ISBN 84-87029-27-2

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • GASSIÓ I MONICO, Ramon. 2002. Per les banquetes dels Canals d'Urgell. Borges Blanques.
  • JUNQUERAS I VIES, Oriol; MARTI ESCANYOL, Maria Antonia. 2003. Manel Girona, el Banc de Barcelona i el Canal d'Urgell: pagesos i burgesos en l'articulació del territori. Lleida: Pages Editors.
  • IGLÉSIES I FORT, Josep. 1968. Els conflictes del Canal d'Urgell. Barcelona.
  • MATEU GIRAL, Jaume. 1982. La pagesia catalana abans del Canal. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana.
  • MATEU GIRAL, Jaume; Et al. 1996. Els tresors del Canal d'Urgell: l'aigua com a factor transformador d'un territori. Lleida: Pagès editors. ISBN 84-7935-307-4
  • RENYER, Josep. 1990. Historia del Canal d'Urgell. Fondarella: Palestra.
  • RUIZ, Trinitat. 1997. I, de sobte, l'aigua. Barcelona: Edicions 62.
  • SERRA BOLDÚ, Valeri. 1987. Los recs d'Urgell: contribució a l'estudi dels remeis que necessiten. Fondarella: Palestra.
  • VILA I RICART, Jaume. 1992. Els canals d'Urgell i la seva historia. Lleida: Diputació de Lleida. ISBN 84-87029-27-2

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]