Usuari:Jogeur/proves/Orfeó Borgenc
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Jogeur. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
Orfeó Borgenc[modifica]
L'Orfeó Borgenc fou una societat coral mixta fundada el 1922, per Lluís López i Sans, músic cec de les Borges Blanques, el qual el va dirigir durant 34 anys fins a la seva mort. Tot i estar format per un centenar de cantaires aficionats amb poca o nul·la formació musical d'origen, va assolir les mes altes fites interpretatives i va ser un referent musical a la comarca de les Garrigues. També fou conegut i reclamada la seva actuació en moltes contrades de Catalunya.
Els seus inicis[modifica]
Segons es desprén del Llibre d'Actes[1] de l'entitat, dipositat a l'Espai Macià de les Borges Blanques, des del mes de març de 1922 hi havia hagut contactes d'en Lluís López i Sans amb prohoms de la ciutat per tal de fer-los saber la seva preocupació pel poc nivell musical dels seus conciutadans. De les converses en surt la idea de preparar 500 folletons informatius que Lluís López fa imprimir i que són distribuïts per la ciutat oferint a tothom, nens, nenes, joves, homes i dones de formar part del futur orfeó amb la sola premisa de les ganes de cantar, fer-ho amb rigor i no associar la futura entitat a cap tendència ni ideologia política de les que a l'època polaritzaven la societat borgenca. La resposta de la població fou molt nombrosa i les proves de veu fetes per Lluís López als futurs cantaires durant aquell estiu començaren a fer el somni realitat: l'Orfeó Borgenc quedava oficialment constituït el dia 1 d'agost de l'any 1922. En aquesta assemblea constituent[1] es nomenen el membres de la primera junta directiva i s'informa als socis de l'aprovació dels estatuts de l'entitat.
Començament de l'activitat[modifica]
Llegim al Llibre d'Actes[1] que el dia de Sant Esteve de l'any 1922, a les 3 de la tarda al segon pis del carrer Sant Pere número 1, en espai cedit per en Ramon Arqués i Arrufat[2], va fer-se el primer assaig del recentment constituït Orfeó Borgenc i que les peces assajades a plena satisfacció del director i cantaires foren: Cançó de Nadal d'Antoni Perez Moya i el Rossinyol de Domènec Mas i Serracant.
La premsa local es comença a fer ressò de la feina feta portes endins pel nou orfeó. Així es pot llegir a la revista local de les Borges Blanques "Sempre Avant![3]" de data 13/08/1922, pàgina 2 amb el títol de "El futur Orfeó Borgenc" on Lluís López és entrevistat i explica les seves intencions de treball amb els cantaires: no vol un orfeó per a passar l'estona, els cantaires rebran formació musical. També hi ha una intenció pedagògica en el pensament de Lluís López quan afirma en aquesta entrevista que vol traspassar als pares dels orfeonistes més joves la idea de la vàlua educativa de l'aprenentatge de la música en els seus infants. L'entrevistador esmenta en aquest article que els bells proposits del mestre López representen els fonaments de la futura Escola Municipal de Música.
Primera actuació[modifica]
El "treball dels humils" tal com s'esmenta al Llibre d'Actes[1], tot referint-se a la feina d'assaigs de l'Orfeó Borgenc, culmina amb un primer concert "privat i íntim" el dia 31 de maig de 1923. Aquest primer concert va ser adreçat a les autoritats locals i als socis fundadors. Aquest en va ser el programa:
PRIMERA PART
EL CANT DE LA SENYERA - Millet; LA MORT DE LA NUVIA (homes) - Morera; EL CANT DELS OCELLS - Millet; CANÇÓ DE NADAL - Perez Moya; BOT D’INFANTS (nens sols) - N. Freixas; EL PARDAL - Perez Moya; MARGARIDA DE CASTELLTERSOL - C. Lozano.
SEGONA PART
FUM, FUM,FUM - Lambert; LA DONETA (nenes soles) - N. Freixas; EL ROSSINYOL - Mas i Serracant; LA PLOMA DE LA PERDIU (homes sols)- C. Fàbrega; ELS BALLAIRES DINTRE UN SAC - S. Marraco; LES FULLES SEQUES - Morera.
La bona impressió causada va anar prompte de boca en boca per la ciutat i es va demanar al mestre López, tal com ja es coneixia Lluís López, que volgués concedir una repetició del concert aquest cop obert a la població sencera. El dia 10 de juny de 1923 es repetiria el concert a les 3 de la tarda, a la sala d’actes del col·legi dels Caputxins de les Borges Blanques.
L'orfeó va guanyant prestigi i solidesa interpretativa a la comarca de les Garrigues i es requerida la seva intervenció a les celebracions litúrgiques solemnes, a concerts no solament a la ciutat de les Borges Blanques sinó també a les poblacions veïnes.
L'Orfeó Borgenc conviu a la comarca amb formacions corals exclussivament formades per homes, els anomenats cors de Clavé. Aquestes formacions corals, presents a moltes poblacions, són poc avesades a cantar música religiosa i en conseqüència participar en oficis religiosos. Segurament per les conviccions religioses de Lluís López i també per la seva filosofia de no posar traves de tipus ideològic al seu orfeó, és habitual la seva participació als oficis solemnes de la Festa Major de diverses poblacions, celebracions que es complementen amb un concert amb programació de música tradicional catalana i dels grans autors del món. L'orfeó va eixamplant el seu repertori, entre el que figuren també les típiques caramelles de la diada de Pàsqua.
A l’ofici de la diada del Carme, el 18 de juliol de 1923, a l'església del Carme de les Borges Blanques, s’hi sentí per primer cop la “Missa a la Mare de Déu de Núria” de Aloysio Romeu, prevere, composició d’estil gregorià per a veus i orgue. Segons queda recollit al Llibre d'Actes, l'Orfeó va interpretar aquesta composició en diverses ocasions i a diverses localitats, sempre per a donar solemnitat als oficis religiosos on eren demanats.
Ben aviat la seva fama depassa l'àmbit comarcal i l'Orfeó Borgenc és cada cop més conegut arreu de Catalunya. El ressó que va adquirint a la premsa queda ben palés en múltiples artícles consultables a les hemeroteques de la Vanguardia i la Veu de Catalunya.
Festa de la Benedicció de la Senyera[modifica]
El dia 12 d'agost del 1928 és la diada solemne de la benedicció de la Senyera, una gran jornada a les Borges, per la significació que havia adquirit el seu orfeó. Tot el poble hi va participar. Fins i tot, l’article de la Veu de Catalunya en el seu segon paràgraf diu literalment: “Perquè fins els més dissortats poguessin, en certa manera, gaudir de la festa, al matí foren repartits, al local del Foment Borgenc, bons als pobres de la localitat.” De fet la festa havia començat la vesprada de dissabte amb una serenata oferta per l’orfeó als padrins de la senyera, els quals, al seu torn, correspongueren amb l’oferta d’un refresc als orfeonistes. Orfeó, padrins, autoritats i públic s’encaminen cap al temple parroquial en solemne comitiva per als actes de la benedicció. Ja feia dies que a les Borges no es parlava d’altra cosa, diu la crònica periodística, i doncs l’expectació es titllada d’extraordinària en aquell assolellat matí de diumenge. L’església totalment plena va rebre amb solemnitat l'insígnia, apadrinada pel general Ildefons Güell Arqués[4] i la seva filla la senyora Maria Immaculada Güell de Valeta, va quedar dipositada al peu de l’altar major. Convidats i padrins situats en lloc destacat del presbiteri i presidit l’acte religiós pel Vicari General del Bisbat de Lleida, Dr. Rafael Garcia Segura, que ostentava la representació del Bisbe. No hi mancaren els cants de l’Orfeó Borgenc en el dia de la seva festa gran: Missa a la Verge de Núria de Romeu, Psalite i Al Cel Blau del mestre Millet com a cloenda de l’acte. En l’homilia del celebrant s’hi conta una sentida exaltació de la funció educadora i patriota dels orfeons de Catalunya. Un cop beneïda la senyera és presentada i oferta a la ciutat des de la balconada de l’Ajuntament. Allí s’interpreta “El Cant a la Senyera” del mestre Millet i la “Sardana de les Monges” d’Enric Morera, peces ovacionades com mai. No hi faltà la ballada de sardanes al Passeig del Terrall, com sempre ha estat en les grans festivitats a les Borges Blanques. La cobla Principal de Lleida va ser l’encarregada de posar-hi la música. Després el banquet amb que els padrins de la festa volgueren obsequiar orfeonistes, autoritats i convidats. A l’hora dels brindis es llegiren les adhesions a la festa de les personalitats que no hi van poder ser presents. Són noms de rellevància en el món de la música, la qual cosa indica que el nom de l’Orfeó Borgenc havia depassat amplament ja els límits de la ciutat i comarca. El mestre Francesc Pujol, sotsdirector de l’Orfeó Català i l’Orfeó Barcelonès s’hi volgueren fer presents en la distància. El mestre Joan Llongueras, present al convit, va ser l’encarregat de llegir-ne els mots, que van ser diverses vegades interromputs per sengles ovacions. De tota manera quan va ser esmentat el mestre Millet l’esclat de fervor per a qui ostentava la màxima representació dels orfeons de Catalunya va ser clamorosa, segons la crònica periodística.
L’hemeroteca de la Veu de Catalunya, a la seva edició matinal del dimarts 14 d’agost de 1928 (Any 38, Núm. 10047, 14 ag. 1928, Ed. Matí, segons referència a
l’hemeroteca) i a la seva pàgina 2, publica una extensa crònica de la jornada.
Concert al Palau de la Música Catalana[modifica]
L'any 1929, en el rerafons de l'Exposició Universal, l'Orfeó Borgenc, ja plenament consolidat, és invitat a compartir escenari amb l'orfeó més gran del país: l'Orfeó Català. El Palau de la Música Catalana suposa el punt culminant de moltes de les il·lusions musicals al nostre país. La ciutat de les Borges Blanques, el seu orfeó i el mestre que el conduia van viure aquell 9 de setembre com un fet excepcional, segons se'n despren de l'acta[1] de data 25 de novembre de 1929, fulls 22 i 23. L’entitat tota en va sortir enaltida i el legítim orgull de cantaires i públic que els seguia va situar-se en cotes molt altes aquell dia. El concert del dissabte 9 al vespre va ser un èxit de públic i de crítica. Un ambient musicalment cultivat com el del Palau, acostumat a acollir les més grans manifestacions musicals va retre el seu homenatge de germanor en el cant a l’Orfeó Borgenc quin centenar llarg de cantaires tots ben disciplinats sota la batuta del seu mestre cec van oferir un concert memorable tant per la dificultat i nivell de les peces cantades com per la cura que tingueren de la seva interpretació.
L'Orfeó Borgenc va rebre el reconeixement de l'Orfeó Català, l'Orfeó Atlàntida, el Casal Lleidatà del Centre Comarcal Lleidatà i l'Asil de Sant Joan de Déu, els quals s'agraeixen a l'acta de 25 de novembre de 1929[1].
La Vanguardia del dia 12 de novembre no estalvia elogis en la seva crònica i estableix la mesura de l’esdeveniment. Altres diaris també de l'època també se’n fan ressò.
L'aturada de l'Orfeó Borgenc del 1936 al 1939, la represa posterior de l'activitat i moments de decadència.[modifica]
Vénen temps difícils no solament per a l’Orfeó Borgenc sinó també per a tota la societat catalana. Comença un buit d’informació reflectit al llibre d’actes, des del 5 de gener del 1936 ja no es reprendrà fins el juny de l’any 1951. D’aquest període de foscor sembla evident quina n’és la causa i l’explica clar i fort el poeta Salvador Espriu al seu poema “M’han demanat que parli de la meva Europa”[1]. Parla de la Guerra Civil en aquests termes:
“Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.”
La societat de la postguerra es refà a poc a poc i l'Orfeó Borgenc segueix un ritme de recuperació similar. Res no és com es va deixar el 1936, molts orfeonistes ja no hi són. El 3 de juny de 1951, l'acta redactada al full 58, deixa constància de l'intent de recuperació de l'Orfeó, en reunió presidida per Lluís López i Sans, amb la constitució d'una anomenada Comissió de Reorganització. En aquesta reunió s'elegeix nova junta directiva i Lluís López torna a reprendre el seu càrrec de director artístic de l'entitat.
Els moments d'esplendor de l'Orfeó Borgenc han quedat enrerera i res no és com abans. El llibre d'actes recull un darrer apunt en data 6 de juny del 1951. No és encara la fi de l'Orfeó Borgenc, sí un moment de decadència i desànim en els cantaires.
La mort de Lluís López i continuació de l'activitat de l'Orfeó Borgenc[modifica]
El dilluns 17 de desembre del 1956 la notícia va sorprendre tota la ciutat: moria el mestre López als 61 anys i deixava orfe de guiatge el seu orfeó. Era ben seu aquell orfeó. Ell l’havia fundat i conduit sàviament durant 34 anys. L’Orfeó Borgenc havia perdut de manera inesperada el seu mestre, qui hi havia dedicat totes les seves energies des de la seva fundació. Potser l’Orfeó Borgenc havia estat el projecte del mestre López, potser el projecte més important que li havia ocupat una bona part de la seva vida, de la seva raó de ser com a músic irrepetible i com a persona dedicada a aquella entitat. La Vanguardia publica la notícia de l'enterrament de Lluís López i Sans.
Bibliografia[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Llibre d'actes de l'Orfeó Borgenc que figura a l'arxiu de l'Espai Macià de les Borges Blanques. Consta de 59 fulls essent la primera acta de 1/08/1925 i la darrera de 6/06/1951.
- ↑ «Ramon Arqués i Arrufat un humanista d'esperit urgellenc,» (en català). [Consulta: 5 febrer 2017].
- ↑ «El futur Orfeó Borgenc». Revista quinzenal "Sempre Avant" núm. 56, 13/08/1922, pàgina 2, disponible a l'Espai Macià de les Borges Blanques.
- ↑ «Dos carrers de les Borges dedicats a càrrecs de la dictadura» (en català). Som Garrigues.