Usuari:Ketsia23/Província de Trento
Etimologia[modifica]
La paraula Trento prové de Tridentum, que era el nom que li van donar els romans a un campament que seria l'embrió de l'actual ciutat. L'origen del nom és derivat del de "trident", tres dents. Els historiadors no s'han posat d'acord quines són aquestes "dents": poden ser o les muntanyes que envolten la ciutat (Doss Trento o Verouca, Santa Aghata i Sant Roque) o els tres rius que la travessen (tres braços del riu Adigio). Els cenomanos - romans d'aquesta regió van ser coneguts com tridentinus. La tradició llatina indica que ve de la inscripció Montes argentum mihi dant nomenque Tridentum (les muntanyes em donen la plata i el nom de tridentum), feta per Fra Bartolomeo de Trento († 1251) i que es troba al Centre Històric de la ciutat.
Geografia física[modifica]
La província es troba en l'extremitat septentrional d'Itàlia, des del Llac de Garda al vessant alpí. Al nord limita amb la província de Bozen, a l'oest amb la província de Sondrio i la província de Brescia, al sud amb la província de Verona i a l'est amb la província de Vicenza i la província de Belluno.
El territori és enterament muntanyenc, caracteritzat pels Dolomitas i els Alps meridionals. El paisatge alpí es troba dominat per muntanyes impactants per la bellesa de la seva empinada verticalitat. És una regió d'interès natural excepcional, poblada de bellíssims massissos muntanyencs com el massís de Brenta i sobretot l'extraordinària serralada de les Dolomitas. El riu més important és el Adigio, que li dóna nom a tota la regió i que la travessa la província amb rumb Nord-Sud.
La província té una superfície de 6.212 km², la major part terra muntanyenca (20 % queda per sobre dels 2.000 m i un 70 % de més de 1.000 m) i està coberta per vasts boscos (50 % del territori). El clima varia per tota la província, des del clima alpí al subcontinental, amb estius temperats i variables i hiverns freds i bastant nevats. La regió sempre ha estat una destinació preferida dels turistes, tant a l'hivern per esquiar com a les altes muntanyes i en l'estiu per visitar les amples valls i molts llacs.[1]
Trento és ric en cursos d'aigua. El riu més important és el Adigio, que dóna el seu nom a la regió, i els seus afluents Passirio, Isarco amb el seu tributari Rienza, Avisio i Noce, el Brenta, el Sarca i el Chiese. També li pertany la part septentrional del llac de Garda, el major llac italià. En Trentino s'estén la punta septentrional del llac de Garda que es troba una mica en Trentino, en Véneto i Lombardía; nombrosos són altres llacs alpins, sovint de petites dimensions. Entre els més notables: llac de Ledro, llac de Levico, Llac Idro, llac de Molveno i llac de Tovel. Gran part de tals conques es troben en quotes superiors als 2000 metres.
El clima del Trentino pot ser definit de transició entre el clima semicontinental i l'alpí. Les temeperaturas de gener són compresos entre els -5 C° als -10° mentre que a l'estiu estan en 20°-25° fins i tot més. Presentant la gran part del territori una altura mitjana bastant elevada (al voltant del 77 % està per sobre dels 1.000 msnm, poc menys del 20 % sobre els 2000 msnm), això no presenta aquelles característiques de rigidesa pròpies d'altres àrees alpines. El clima pot subdividir-se en quatre grans àrees:[2]
- àrea submediterránea - a la zona de l'Alt Garda i del baix Valle del Sarca. És la part relativament més auve de la regió, amb hiverns rarament freds, encara que no com la resta del fons de vall, i estius càlids però moderats per la brisa del Garda. La vegetació està composta essencialment per mescla submediterránea i continentals amb particular presència d'oliveres, alzines i xiprers;
- àrea subcontinental - clima i transició que caracteritza el fons de la vall, amb hiverns bastant rígids i considerablement nevats. La vegetació està constituïda sobretot per castanyers, fajos i avets; també en aquest vessant no falten en cap cas essències submediterráneas, sobretot a les àrees protegides. En aquesta zona es practica àmpliament el cultiu de la mel. En l'Alt Adigio les zones de produccions principals són la Val Venosta i la zona de Merano fins a Salorno al llarg del Adigio. La Val Venosta, que s'estén des dels cims més alts del massís de Ortles per després anar baixant des del pas de Resia fins a Merano, és un meravellós oasi natural, on prospera la fruticultura més rica i evolucionada. L'escassa pluviosidad (menys de 500 mm de precipitacions anuals), la presència constant del sol més de 300 dies a l'any.
- àrea continental - a les valls alpines (com les valls de Fassa o de Sole o de Primiero) amb hiverns severs i estius breus i bastant plujosos i amb vegetació composta sobretot de coníferes;
- àrea alpina - en les parts superiors al límit de la vegetació arbòria (1800/900 msnm), amb neus que romanen al llarg de l'any.
[[Categoria:Trentino]]