Usuari:SergioSCLAM/proves

El Patronat Escolar de l'ajuntament de Barcelona (1922) va ser el resultat d'un projecte de gestió mixta entre l'Ajuntament de Barcelona i el Ministerio de Instrucción Pública, encapçalat per Manuel Ainaud i Sánchez i en col·laboració amb arquitectes com Josep Goday i Casals i artistes com Francesc Canyelles i Balagueró. Així, es van projectar un conjunt d'escoles i grups escolars que es van crear entre el 1917 i el 1934, en un nou projecte pedagògic i educatiu a càrrec de la Comissió de Cultura. Els projectes d'escoles ideats per Goday fugien de l'opulència, buscant contenció i simplicitat, amb un tractament de l'espai molt especial. Els edificis són espaiosos, ben proporcionats i adaptats a les necessitats dels alumnes. Els centres educatius seleccionats tenen en comú ser centres públics o amb funció pública creats abans del 1939.

Ciutat vella

Escola Àngel Baixeras

L'edifici del Grup Escolar Baixeras, inaugurat l'any 1922, presenta unes singularitats respecte els altres grups escolars dissenyats per Goday. L'espai físic al solar no donava per fer una escola de grans dimensions, així va ser un grup només per a nens, posat que en el districte les escoles de nens estaven en pitjors condicions. Va ser la primera escola Graduada i la col·locació de la primera pedra tingué lloc el 10 de novembre de 1917. Tot i les diferències, si que trobem trets bàsics comuns als altres Grups Escolars: el sistema constructiu, la formalització de la imatge, el dimensionament dels espais, el sistema pictogràfic i senyalètic o l'equipament, són constants que es mantenen als altres grups escolars dissenyats. El finançament de l'escola va ser possible gràcies a Àngel Baixeras i Roig que en el seu testament va donar 500 000 pessetes per a la construcció d'un col·legi, la qual cosa va permetre la construcció del centre escolar que porta el seu nom, vora la Via Laietana que ell mateix que va concebre.

Escola Pere Vila

L'escola Pere Vila va ser inaugurada l'any 1931 com a “ Grup Escolar” i va ser dissenyada per Josep Goday i Casals. El finançament de la construcció de l'edifici va ser possible gràcies al llegat de Pere Vila i Codina i en homenatge van donar el seu nom al centre.

Escola Milà i Fontanals

En els seus inicis va ser anomenat “Grup Escolar Milà i Fontanals – Lluïsa Cura” i va ser dissenyat per Josep Goday. La inauguració de l'escola tingué lloc el 29 de març de 1931, poc abans de la proclamació de la II República. La primera directora del centre va ser la il·lustre pedagoga Rosa Sensat i Vilà i s'aplicaven al centre els nous corrents de renovació pedagògica. Al finalitzar la Guerra Civil el 1939 i amb el sistema dictatorial imposat pels rebels, es va prohibir l'ús del català i es va tornar a un model pedagògic tradicional. El nom és en homenatge a Manuel Milà i Fontanals, filòleg i escriptor.

Escola Collaso i Gil

L'escola Collaso i Gil es va inaugurar l'octubre de 1935 amb Lluís Alabart com a director. Dissenyada per Josep Goday, la primera pedra es va posar l'any 1932 per l'aleshores president de la Generalitat, Francesc Macià i Llussa. Desprès de la guerra civil el govern de la dictadura va depurar mestres i el director, van segregar nens i nenes. El nom de l'escola és homenatge a Josep Collaso i Gil, polític i filàntrop català, que va deixar el seu llegat per construir diverses escoles i per l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Escola Bressol Municipal Mont Tàber

L'any 1931 es va obrir l'escola precursora de l'actual escola bressol atenent a fills i filles de famílies treballadores amb problemàtiques socials diverses. Amb un tarannà assistencial, per tal d'assegurar el menjar i l'atenció als infants del barri, durant la guerra no va tancar. Un cop acabada la guerra, es va convertir en un centre per atendre nens i nens de famílies pobres o refugiades. L'edifici original va funcionar com a alcaldia de barri, parvulari i com a escola d'atenció educativa especial, era una antiga casa fàbrica anomenada Jaume Vallès (1828) i situada al carrer Sadurní, número 13.

Institut Verdaguer

L'institut Verdaguer està situat a l'antic palau del Governador del Parc de la Ciutadella, obra de l'enginyer Prosper de Verboom (1665-1744), primer governador de la ciutat, que el bastí el 1727. Del conjunt originari de la Ciutadella només es conserven els edificis d'estil neoclàssic francès: el Parlament, la Capella i l'Institut Verdaguer. La façana de l'institut encara conserva l'escut borbònic a la part alta. A través d'una porta magnífica i d'un passadís s'accedeix al pati rectangular. La resta de l'edifici, tant les bigues de fusta de melis, com els sostres enteixinats i els parquets són els originals el segle XVIII, així com les primeres mansardes que es bastiren a Barcelona. L'edifici fou reconvertit el 1932 en l'Institut-Escola de la Generalitat Republicana desprès d'haver funcionat com a quarter de bombers. A la façana trobem una placa amb el següent text: "El dia 3 de febrer de 1932, essent President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Conseller de Cultura Ventura Gassol, s'inaugurà en aquest edifici l'Institut-Escola de la Generalitat. Fou el seu creador i director el doctor Josep Estalella i Graell. Barcelona, desembre de 1992".

Escola Massana. Centre d'art i disseny

L'Escola Massana és el centre municipal d'art i disseny inaugurat el 14 de gener de 1929 gràcies al llegat del pastisser i filàntrop barceloní Agustí Massana. L'escola se situava a un edifici gòtic del segle XV de l'Antic Hospital de la Santa Creu. El curs 2017-2018 la seu es traslladarà a un nou edifici projectat per l'arquitecta Carme Pinós, a la plaça de la Gardunya, al Raval. És un centre de referència en l'ensenyament de les arts i del disseny, l'escola situa l'alumne com a epicentre de l'aprenentatge, encarant la seva formació en dues direccions, a través de l'experiència en els tallers, aprenentatge de fer, i a través de la recerca, el pensament i reflexió crítica, aprenentatge de saber.

Institut Narcís Monturiol

L’Institut Municipal Narcís Monturiol va ser inaugurat el 1911, en homenatge a Narcís Monturiol i Estarriol, com a Escola d'Arts Municipal al carrer del Om. El 1926-27 es traslladà al carrer Torres Amat, 6 i actualment al Passeig Salvat Papasseit, 5.

L’Eixample

Escola de la Concepció

L'origen[1] de la història escola de la Concepció es remunta a finals del segle XIX, concretament el 1891, quan es va crear una escola de pàrvuls al costat del Mercat de la Concepció, de l'actual seu del Consell de Districte i del Conservatori Superior Municipal de Música. L'escola ha estat testimoni de tot un segle de canvis i modificacions pedagògiques, amb diferents denominacions, però ha mantingut avui dia el nom de La Concepció com a element identificador amb el barri.

Escola Ramon Llull

L'escola Ramon Llull situada en un extrem de l'Eixample, a l'antiga entrada de Barcelona, és anomenada d'aquesta manera en homenatge a una de les figures més representatives de la cultura catalana: Ramon Llull. El conjunt arquitectònic, dissenyat per Josep Goday, és lluminòs i obert als quatre vents. Es corresponia amb l'ideal "d'Escola Bella", els dos edificis simètrics, decorats amb bells esgrafiats, foren inaugurats el dia 29 de març de 1931. Eren un símbol de l'escola nova i dels nous mètodes pedagògics, amb una capacitat per més de mil alumnes. Els primers van ser Frederic Doreste, per la secció de nens, i Anna Rubiés, per la secció de nenes. Aquesta última va estudiar a Brusel·les i va aplicar sistemes pedagògics moderns en l'època, com el mètode Decroly. Tots els elements pedagògics reformadors i modernitzadors van ser eliminats un cop va acabar la guerra civil l'any 1939.

Institut Jaume Balmes

La primera seu de l'institut, compartida amb la Universitat de Barcelona, va ser el Convent del Carme (1845-1871) que estava vora l'Hospital de Sant Pau. Es tralladà a l'edifici històric de la UB a plaça Universitat des del 1871 fins el 1936. Posteriorment va ser reubicat per diferents seus a l'Eixample, fins que finalment va adoptar el nom actual i es va instal·lar a l'actual seu al carrer Pau Clarís, 121.

Institut Poeta Maragall (Institut infanta Maria Cristina)

El 1967-68 s’instal·là a l’edifici actual. La creació de l'institut va tenir lloc el 14 de novembre de 1929, pera tal de crear un institut femení, donat que l'únic institut era el Jaume Balmes que era masculí. La decisió es va rubricar amb la visita de la Reina Infanta Maria Cristina, durant l'Exposició Universal de l'any 1929, amb el nom "Institut Infanta Maria Cristina". Una torre de Sarrià va ser la primera seu, fins que el 14 d'abril de 1931 va passar a ser mixt i es va canviar de nom a "Institut Poeta Maragall". La segona seu es va ocupar el maig del 1932, als carrers Provença i d'Enric Granados, que és l'actual ubicació del centre. Durant la dictadura s'enderroquen els edificis antics i es començà la construcció de l'edifici actual que es va inaugurar el curs 69-70.

Institut Lluïsa Cura

Fundat l’any 1911 com a Escola Municipal de Labors i Oficis per a la dona. L'ajuntament decidí en sessió del 27 de novembre de 1931 que aquesta escola, situada a la Ronda de Sant Antoni número 19, passés a denominar-se Escola d’aprenents i complementària d’oficis de la dona. “ Lluïsa Cura”. Durant l'època de la dictadura va continuar essent una escola per a dones.

Conservatori Municipal de Barcelona

L’escola municipal de música de Barcelona va ser creada el 2 de març de 1886. El 10 de juny del 1928 s’instal·là a la seu actual. Va ser una obra de l’arquitecte municipal Antoni Falguera.

Escola La Industrial (Centre Municipal Escola d'Art del Treball, Escola d'Art del Treball)

L'any 1868 es crea una institució d'ensenyament obrer al recinte de la Universitat Industrial a partir d'un projecte de Ramon Manjarrés de Bofarull. Va començar l'activitat el 24 d'abril de 1873 amb el nom d'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis, amb mestres de la Universitat Industrial. Va ser un centre agregat a l'Escola d'Enginyers Industrial de Barcelona fins que l'any 1914 s'independitzà. Així l'any 1913 es fundà l'escola, amb un projecte de reestructuració de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis, que va donar la creació de l'Escola Elemental del Treball, amb seu a l'antiga fàbrica de Can Batlló. Inaugurada per Enric Prat de la Riba, el dia 29 de maig de 1914.

Grup Escolars Jesuïtes (Casp/Claris, Rosselló/Balmes i Sarrià)

Durant el govern de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña va ordenar la dissolució de la companyia de Jesús el 23 de gener de 1932. D'aquesta manera posava el patrimoni de l'orde religiosa a disposició del govern republicà i del Patronat Escolar de Barcelona que estava afrontant una gran ampliació dels grups escolars durant aquell any. Van estar a disposició pública fins que, arrel de la revolució d'octubre de 1934 i la forta presència de la CEDA, va ser retornat el patrimoni a la companyia de Jesús abans del juliol de 1935.

Sants-Montjuïc

Escola Mossèn Jacint Verdaguer “Mossèn Cinto”

El febrer de l’any 1919 es començà a edificar el Pabellón Regio del Parque, que havia d’acollir les oficines de tots els serveis de l’Exposició Universal d’Indústries Elèctriques i General Espanyola celebrada l’any 1929. Ideat per Joan Bruguera i Regit seguint les instruccions de l’Ajuntament. L’arquitecte en cap de l’Ajuntament, Josep Goday, va dur a la pràctica el projecte amb la col·laboració de l’artista Francesc Canyelles i Balagueró, i finalment, el 31 d’octubre de 1919 es va lliurar l’edifici. La celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona va fer que moltes famílies d’obrers s’instal·lessin en barraques a la falda de la muntanya de Montjuïc i al barri del Poble Sec, tot demanant que es convertís el pavelló en un grup escolar. La Comissió de Cultura va decidir destinar l’edifici a grup escolar anomenant-lo Mossèn Jacint Verdaguer a raó de la relació del poeta amb Montjuïc i Barcelona. Inaugurada un diumenge de Rams, el dia 29 de març de 1931, juntament amb onze grups escolars i com a annex de l’escola, l’escola maternal Forestier, que estava emplaçada al pavelló de l’Exposició destinat a la Compañia General de Tabacos de Filipinas. Tot i això, durant els primers anys de l’escola van sorgir els primers inconvenients, com que disposava de poc serveis sanitaris, amb necessitat d’obres de fusteria, pintura i electricitat. L’edifici no disposava de pati, per això els nens sortien a jugar al carrer, anaven fins la Font Màgica o jugaven a un pati dels terrenys de l’exposició. El gener de 1938 durant la guerra, Lluís Companys ordenà la construcció de refugis en els edificis dels grups escolars i les noves escoles, convertint-se l’escola en el refugi número 289. Un cop acabada la guerra i durant l’època franquista, el règim va agafar el control de la gestió dels centres educatius, es van depurar els mestres i directors com en altres escoles. En època de la democràcia, i amb l’increment de les partides pressupostaries, es van realitzar les primeres obres d’arranjament i modificació dels espais de l’escola.

Escola de Bosc de Montjuïc

L’escola del Bosc és el primer grup escolar creat per l’Ajuntament de Barcelona com a escola de característiques especials, a raó de que la llei no permetia la creació d’un altre tipus d’escola. Va néixer amb la intenció d’oferir als nens i nenes amb problemes respiratoris un entorn més saludable i natural, que escapés a la contaminació de la ciutat. El dia 8 de maig, durant la primavera de l’any 1914, es van obrir les portes de l’escola. Emplaçada a la muntanya de Montjuïc en els edificis del Palau Laribal, que van ser adaptats a les necessitats de la construcció escolar. Aquesta torre d’estil neomozàrab es va erigir a finals del segle XIX, finançada per l’advocat i periodista Josep Laribal. Anys més tard, Jean Claude Forestier, que va donar nom a la secció de l’escola de pàrvuls, va dissenyar el projecte d’urbanització dels jardins Laribal. L’any 1921 es va fer una ampliació de l’escola a càrrec de l’arquitecte Adolf Florensa, que va idear un projecte d’ampliació amb un pavelló masculí d’estil noucentista. La primera directora de la secció de nenes va ser Rosa Sensat i Vilà i de la de nens, Antolí Monroy i Paz, encarregats d’aplicar els nous principis pedagògics de les escoles noves d’Europa. Durant la guerra civil l’escola va ser parcialment destruïda i abandonada, encara que és va tornar a obrir i durant la dècada dels 60 es va enderrocar la torre Laribal per fer una ampliació del centre. Durant la dictadura, els nous principis assolits van ser transformats i molts d’ells esborrats de la consciència educativa, fins que a partir dels anys 70 un nou corrent de recuperació dels principis pedagògics originaris va fer possible que tota la feina no caigués a l’oblit.

Escola Francesc Macià

El diumenge 18 de novembre de 1934 es va inaugurar el grup escolar en la seva primera seu, a la barriada de Santa Eulàlia al passatge Elias, a prop de la Gran Via de les Corts Catalanes. Amb l’arribada de la dictadura es va canviar la nomenclatura de molts carrers i centres. Així l’escola va passar a anomenar-se Escuela Nacional Calvo Sotelo. Des de l’octubre del 1976 es convertí en Centre de Formació Professional, encara que l’edifici ja presentava deficiències tècniques i arquitectòniques. Finalment poc temps desprès es va enderrocar. Al març del 1978 l’aplicació dels “Pactes de la Moncloa” va permetre la creació de sis nous centre d’EGB per la ciutat d’Hospitalet, un dels quals va substituir l’antic Calvo Sotelo, amb l’actual nom de Francesc Macià.

Escola i Institut Lluís Vives

El Grup Escolar Lluís Vives es va construir a terrenys de l’Ajuntament i terrenys particulars adquirits per l’Ajuntament, dissenyat per l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals. L’escola es va erigir en una barriada densa i sense escoles, fet que va afavorir el seu desenvolupament. L’edifici és exemple clar de l’estil de les noves construccions de grups escolars, amb predominança de l’exaltació de l’harmonia i del classicisme, característiques del Noucentisme.

Escola Miquel Bleach

L’escola Miquel Bleach està ubicada a la part del darrera de l’edifici del Consell del districte des de l’any 1894. L’edifici és obra modernista de l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia. Es conserva un registre de correspondència, del 3 de març de 1894, amb una comunicació del Governador President de la Junta d’Instrucció Pública. L’escola va ser anomenada així en homenatge al pedagog Miquel Bleach Burunat.

Escola Bàrkeno

L’any 1916 l’Ajuntament de Barcelona va adaptar unes terres i locals al barri del port per complementar l’Asil del Parc de la Ciutadella que s’encarregava de les persones sense d’altres recursos que la Beneficència Municipal. D’aquesta manera es va crear l’Asil del Port, que posteriorment es va convertir en l’Escola Bàrkeno. L’any 1931 es va instal•lar l’Escola Municipal del Port amb l’arribada de la República i durant la guerra civil es va convertir en refugi. Posteriorment l’any 1941 es realitzaren modificacions i obres que van configurar l’edifici actual. L’any 1978 un acord signat entre la UAB, el Centre d’Educadors Socials i l’alcalde Socias per tal de crear l’Escola Bàrkeno als locals de l’asil.

Institut del Teatre (Escola Catalana d’Art Dramàtic)

L’any 1913 es va crear de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD) dins el marc del Conservatori del Liceu. Dut a terme com un dels primers projectes d’institucionalització cultural d’Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona. El director i fundador va ser Adrià Gual amb la idea de erigir una plataforma que modernitzés l’escena catalana i que aprofundís en la formació, la investigació, la creació i la divulgació. Poc temps desprès, el 1915, la Diputació crea un Patronat que gestiones l’ECAD. L’Ajuntament s’uneix dos anys més tard, i el 1920, un cop creada, la Mancomunitat ocupa el lloc de la Diputació al Patronat. Durant la primera part de la dècada dels 20 s’inicien diversos estudis i publicacions, a més que s’incorpora el Museu del Teatre, la Dansa i la Música de l’Ajuntament de Barcelona. Amb la dictadura de Primo de Rivera tornen les dificultats i la castellanització. La Mancomunitat és dissolt i la Diputació torna a ocupar el seu lloc al Patronat. El 1927 l’ECAD canvia de nom a I’Institut del Teatre. El 1930 es reincorpora l’Ajuntament, només perquè un any més tard la Generalitat agafa la titularitat exclusiva. L’Institut s’instal·là llavors a la seva primera seu estable al carrer Elisabets i arran dels “Fets d’octubre” es substituí Adrià Gual com a director per Joan Alavedra.

Escola de Jardineria IES M Rubió i Tudurí (Escola Municipal d’Aprenents Jardineria)

L’Escola de Jardineria IES Rubió i Tudurí va ser fundada el de març l’any 1933 per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, cap del Servei de Parcs i Jardins de l’Ajuntament, amb el nom d’Escola Municipal d’Aprenents Jardiners. Durant la guerra es va tancar el centre i es va reprendre el funcionament el 20 de febrer de 1945 per la Comissió Permanent de l’Ajuntament. L’any 1958 l’arquitecte Joaquim Maria Casamor d’Espona va dissenyar un nou edifici racionalista, annex a l’edifici del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. L’any següent l’escola es traslladà i ocuparà la seu fins avui dia, essent ampliada l’any 1977.

Grup Escolar San Raimon de Penyafort

D’aquest grup escolar es disposa de poca informació. Podria ser un dels grups escolars pertanyents creats a partir de les Institucions Francesc Macià, situat a l’antiga carretera del Port.

Institucions Francesc Macià

Amb la necessitat urgent de noves escoles i grups escolars, el recentment creat govern de la Generalitat amb Francesc Macià al front, va donar ordre d’adaptar edificis de l’exposició universal de 1929. Institucions Francesc Macià es van situar a la plaça Espanya a la ubicació actual de l’IMEB. D’aquesta iniciativa van sorgir nous grups escolars a: Sant Andreu-Roquetes a Nou Barris al pavelló Roquetes; el Parvulari Forestier al Pavelló de la Compañia de Tabacos de Filipinas de l’Exposició Universal de 1929 a Montjuïc; i la creació d’altres grups a barriades com Verdum a Nou Barris, Somorrostro entre Ciutat Vella i Sant Martí o el de Sant Ramon de Penyafort a Can Tunis. No confondre Institucions Francesc Macià amb l’Institut Francesc Macià que també esta situat a la plaça espanya.

Les Corts

Escola Ausiàs March

L’origen de l’escola es remunta a l’any 1893, quan va iniciar la seva activitat per satisfer les necessitats de l’actual barri de Les Corts. Està situada al cor del barri i va ser una adaptació de l’Escola Municipal dissenyada per Josep Goday i Casals.

Escola Duran i Bas

L’escola Duran i Bas es va edificar on antigament hi havia la masia Can Gasparó, un edifici datat l’any 1775, i part del Parc de les Infantes. La masia va ser donada per a l’atenció a la infantesa i l’actual edifici és obra de Bonaventura Bassegoda Nonell. Uns del principals mecenes i motors del barri va ser la família Cuyàs que van donar entitat pròpia al barri de les Corts segregat del de Sarrià. Els horts i els jardins de Can Gasparó es van transformar en jardins públics i l’edifici va ser condicionat el 1934 com a escola Duran i Bas dintre de la Campanya Pro-Escoles. Va ser durant els anys 70 que es aconsellar l’enderroc i la construcció d’un nou edifici, l’actual escola.

Institut Ausiàs March

El origen del centre cal resseguir-lo fins la Institución Libre de Enseñanza, organisme privat que va assajar un nou model basat en la coeducació, en el desenvolupament i la creació personal. Un dels impulsors va ser Hermenegildo Giner de los Ríos i Cossio. Arran de l’èxit de l’Escola Parc de Barcelona, va esser necessària la creació de filials l’any 1933 per fer front al nombrós grup de peticions. Així es van fundar l’Escola Ausias March, dirigit per Joan Ras i ubicada al carrer Campmany de Sarrià, i l’Escola Pi i Margall, més tard anomenada Milà i Fontanals i dirigida per Manel Mateu. El final de la guerra va portar també la depuració dels professors del centre i el tancament del centre. Finalment el curs 1939-40 va tornar a l’activitat a una torre del carrer Muntaner i el 1961-62 es va traslladar a uns nous locals per la manca d’espai, al costat del Parc Cervantes. Finalment l’any 1967 es va adoptar la seu actual, al peu de Collserola i l’any 1979 es va tornar al règim de coeducació, que s’havia abolit desprès de la guerra.

Sarrià-Sant Gervasi

Escola Dolors Monserdà-Santapau

Fins ben entrat el segle XX els nens i nenes de Sarrià havien d’escolaritzar-se en aules a pisos de lloguer. El dia 2 d’abril de 1913 es va adquirir un terreny i es va encarregar un projecte de grup escolar a l’arquitecte municipal. Així es formalitzà la compra a les germanes Herminia i Enriqueta Badia Guia d’una finca urbana coneguda com a Molí del Vent. La casa original va ser construïda l’any 1863 per Josep Baruel Barceló, posteriorment modificada l’any 1865 per la nova propietària Gaietana Martínez Urgell, que va ser qui la va deixar en herència a les germanes Badia. L’any 1924 Adolf Florensa va dissenyar el Casal Parvulari al carrer Salvador Mundi. El projecte inicial era molt ambiciós i desprès de diversos canvis es va modificar el pla inicial. Va ser inaugurat el 29 de març de 1931, juntament amb altres grups escolars, i anomenat Dolors Monserdà en homenatge a l’escriptora que va viure a Sarrià. L’escola va començar el seu funcionament el 1932.

Institut Josep Serrat i Bonastre

L’any 1890 sorgeix l’origen de l’Institut Serrat i Bonastre, es crea l’Escola d’Arts i Oficis de la Vila de Gràcia al carrer de l’Angel. Uns anys més tard, el 1897, l’escola es va traslladar al carrer Gran de Gràcia amb el nom “Escola Municipal de Artes y Oficios de Gràcia”. Finalment l’any 1918 es va instal•lar a l’edifici actual, encara que no amb el nom definitiu ja que es va dir Escola Complementària d’Oficis Abat Oliva fins el 1952.

Institut Menéndez i Pelayo

Amb el govern de la República es van crear instituts nous a Catalunya, entre els quals hi havia el Nicolàs Salmerón amb seu a una torre del carrer Muntaner. Un cop acabada la guerra civil, el règim va confiscar l’edifici de la Blanquerna, va canviar la denominació de l’escola a Menéndez i Pelayo i la va traslladar a l’edifici. Es va depurar el professorat i el claustre del centre i el cursos 1939-40 i 1940 i 41 es va tornar a l’activitat a l’institut, amb professors provinents dels diferents centres. L’edifici de l’escola consta de dues parts construïdes en dues èpoques diferents, la part antiga datada l’any 1933 és obra de l’arquitecte Jaume Mestres, membre del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Finalment es van fer dues remodelacions, ja en època moderna, una durant els anys 1996 i 1997 quan es va redistribuir la planta baixa i renovar lavabos, menjadors, secretaria, vestuaris i una nova escala. La segona remodelació va ser entre el 2007 i el 2008 quan es va adaptar les instal·lacions i els espais a la demanda del moment.

Escola Educació Especial Vil•la Joana

L’Ajuntament de Barcelona mostrà interès durant el començament del segle XIX en l’atenció de les necessitats dels infants deficients. Així es van adaptar i cedir locals i es crearen escoles municipals oficials amb mestres especialistes que varen ser l’embrió del que en el segle XX es va anomenar l’Institut Vil•la Joana. El 1917, per iniciativa de Manuel Ainaud, es crearen nous centres i nous projectes i fruit d’aquest esforç es crea una escola per a l’alumnat cec, sordmut i psíquic, amb voluntat d’aplicar els avenços dins els nous corrents pedagògics. Tres anys més tard es va traslladar a Vil•la Joana, l’actual Museu Verdaguer, d’on va agafar el nom i on van treballar: Pere Barnils, Alzina i Melis i Joan Llongueres. L’any 1973 l’escola es va traslladar a un complex de la muntanya de Vallvidrera, que es va renovar l’any 2006.

El Patronat Escolar de l'ajuntament de Barcelona (1922) va ser el resultat d'un projecte de gestió mixta entre l'ajuntament de Barcelona i el Ministerio de Instrucción Pública, encapçalat per Manuel Ainaud i Sánchez i en col·laboració amb arquitectes com Josep Goday i Casals i artistes com Francesc Canyelles i Balagueró. Així, es van projectar un conjunt d'escoles i grups escolars que es van crear entre el 1917 i el 1934, en un nou projecte pedagògic i educatiu a càrrec de la Comissió de Cultura. Els projectes d'escoles ideats per Goday fugien de l'opulència, buscant contenció i simplicitat, amb un tractament de l'espai molt especial. Els edificis són espaiosos, ben proporcionats i adaptats a les necessitats dels alumnes. Els centres educatius seleccionats tenen en comú ser centres públics o amb funció pública creats abans del 1939.

Gràcia

Escola La Farigola de Vallcarca

Data inauguració: 1922 Origen edifici: Josep Goday i Casals. La primera pedra del grup escolar original va esser emplaçada el 17 de novembre de 1918, a la riera de La Farigola, que va donar nom a l’escola. Va substituir l’antiga escola del barri, que havia estat a un hostal i que s’havia clausurat l’any 1913 per raons d’higiene i seguretat. El pla general de distribució d’edificis escolars signat l’any 1917 va incloure l’edificació d’una escola al solar en qüestió. No era un espai gran, per això es va dissenyar l’edifici per a pàrvuls i nenes, d’acord a les necessitats del moment. Amb Josep Goday i Casals al capdavant d’aquesta construcció, finalment van ser enllestides les obres l’any 1920 i el març de 1923 es va inaugurar l’escola. Desprès de l’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939 l’escola va canviar de nom “José Bertrán Güell”. El model educatiu es va transformar amb el nou règim, tot i això l’esperit d ela Farigola no es va perdre i va recuperar el nom original un cop vam arribar a la democràcia.

Escola Reina Violant

L’escola Reina Violant es va fundar l’any 1932 com “Escuela de Formación Doméstica” situada a la Casa Trinxet, una casa modernista pertanyent a la família Trinxet-Mir. El seu origen es remunta a l’any 1883 quan es va crear la “Escuela Provincial de Corte”, al carrer marquès de Santa Ana. Aquesta seria l’antecessora de l’Escola Municipal de Labors i Oficis per a la Dona fundada el 1913 i ubicada a un edifici de la ronda de sant antoni. L’any 1920 es va crear la secció d’ensenyament domèstic, un programa que formava mestres especialitzats en aquest àmbit. Entre els mestres destaca Rosa Sensat, que també va ser directora, i que continuarien la seva tasca pedagògica a l’escola de Formació Domèstica del carrer Aribau, inaugurada el curs 1932-33 a la casa Trinxet, dissenyada per Puig i Cadafalch. Durant la guerra va romandre tancada i la van reobrir al carrer marquès de Santa Ana. Malauradament, el 1964 l’Ajuntament de Barcelona encapçalat per l’alcalde Jose Maria Porcioles, va permetre l’enderrocament perquè l’empresa Nuñez i Navarra construïssin un edifici d’oficines. Finalment l’any 1974 es va construí un nou edifici al carrer Trilla, i es va canviar el nom. El 2000 es va remodelar l’edifici adaptant-lo a les noves necessitats. L’origen del nom, encara que no està clarificat, sembla ser que referia a la reina Violant d’Hongria, esposa del rei Jaume I el Conqueridor, però ara es refereix a la reina Violant de Bar, esposa del rei Joan I de Catalunya, que va ser qui va portar la celebració dels Jocs Florals de la cort de Provença.

Escola Sagrada Familia

El Patronat de la Sagrada Família es va fundar l’any 1903 amb la finalitat d’educar i catequitzar la joventut del barri. Així, el 21 de febrer de 1904 s’inaugura un local al carrer Sardenya que va funcionar com a grup escolar. El juliol de 1936 la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de l’escola, canviant el nom a Escola Unificada Claror, i convertint-la en una escola laica, catalana, mixta, popular i amb noves corrents pedagògiques. Un cop acabada la guerra civil, el gener del 1939, l’escola va passar a ser propietat de la Congregació Mariana de Barcelona. A la dècada dels 40 es reprenen les activitats escolars, només per a nens i fins la dècada dels 60 no tornarà a ser mixta. El setembre de 1976 s’inauguren els locals actuals de l’escola, i donat que la Companyia de Jesús no volia fer-se càrrec degut a problemes econòmics, els treballadors i famílies van constituir una cooperativa mixta d’ensenyament que va iniciar activitat l’any 1978 amb el nom Claror Societat Cooperativa Limitada. Finalment, el 30 de novembre del 1979 és signà la cessió sobre la propietat i l’escola passar a anomenar-se Escola Sagrada Família i el setembre de 1987 s’integra dins la xarxa pública de centres d’educació infantil i primària.

Escola Baldiri Reixac

L’edifici original de l’escola és una antiga masia del segle XVIII, utilitzada com a residència d’estiu pel mecenes i financer Eusebi Güell. El compte Güell va finançar el disseny d’un parc d’estil anglosaxó, un projecte de ciutat-jardí encapçalat per l’arquitecte Antoni Gaudí. El compte va veure que l’idea no fructificava, per això va vendre el parc a l’ajuntament. El Baldiri Reixac, anomenat així en commemoració del pedagog empordanès nascut l’any 1703, va canviar el nom a “General Primo de Rivera” durant la dictadura, tot i que l’any 1983 va tornar a recuperar el nom original. Un any més tard, la UNESCO proclamava el Park Güell com a Patrimoni de la Humanitat. L’any 1985 l’Ajuntament de Barcelona va projectar traslladar l’escola, encara que va tenir l’oposició frontal de la comunitat escolar i al final van rehabilitar l’edifici. Durant el curs 1993-94 es van traslladar a la Institució Pinadell, fins que el 19 d’abril de 1995 es va inaugurar de nou l’edifici ja remodelat.

Escola Patronat Domènech

Les escoles Domènech es funden el 17 de juliol de 1901 amb plantejaments pedagògics d’escoles tradicionals, tot adaptant una casa particular. El 1916 es constitueix el Patronat de les Escoles desprès de la mort d’Adela Domènech. A partir del 1919 es renova el professorat i l’edifici, i esdevé una de les escoles més modernes pel que fa a les tècniques pedagògiques. El director d’aquella època i que va liderar una autèntica revolució va ser Artur Martorell, que va donar protagonisme a l’educand i no a l’educador, tot plantejant el procés d’aprenentatge dintre de l’activitat natural de l’alumne. Desprès de la Guerra Civil les institucions escolars van esser controlades per la dictadura, fins la creació de la institució Rosa Sensat el 1965, que reprèn la idea de que l’escola està al servei de la societat. Amb la democràcia reneix les Escoles del Patronat Domènech i a partir del 1981 l’Ajuntament reformà l’escola i li otorga una nova orientació pedagògica. Uns anys més tard, el 1986 es renova l’edifici, uns anys desprès s’afegeix una sala polivalent i, finalment, el 2010 va començar les obres del nou edifici que es va estrenar l’abril de 2012.

Horta-Guinardó

Escola del Parc del Guinardó

L’ajuntament de Barcelona va acordar la creació de l’escola el 22 de novembre de l’any 1921, i es va inaugurar el 5 de novembre de 1923. Una de les escoles creades a l’aire lliure per tal de millorar les condicions de salut dels infants a la ciutat i les escoles. Va ser un dels primers centres escolars en utilitzar mètodes pedagògics moderns ideats per pensadors com Decroly, Montessori o Jacques-Dalcroze. L’edifici de nova planta va ser dissenyat per Joan Rubió i Bellvé.

Escola del Mar

L’Escola del Mar possiblement és una de les escoles històriques més conegudes, tant per la seva història com per la seva tasca pedagògiques. Va ser inaugurada un 26 de gener de l’any 1922 al barri de la Barceloneta, amb la missió d’apropar els nens i nenes a una educació a l’aire lliure i a prop del mar, allunyant els infants de la contaminació de la ciutat. L’ajuntament tenia la titularitat de l’escola, i el seu emplaçament va ser al final del carrer Almirante Aixada, a prop dels banys orientals i amb el frontal direcció cap al mar. Durant la guerra civil, una nit de gener de l’any 1938 un bombardeig al port de Barcelona per part de les tropes aèries feixistes va tenir com a resultat l’incendi de l’escola, arran que va caure una bomba. Un cop finalitzada la guerra, l’escola va tenir una nova seu a la muntanya de Montjuïc, a prop de la font del Gat a la Rosaleda, en un edifici que avui dia conté el Museu Etnològic. Les dimensions de l’edifici no eren idònies, per això nou anys desprès, el novembre de 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament, l’actual, al barri del Guinardó. Era una antiga residència particular adquirida per l’Ajuntament de Barcelona.

Escola Mas Casanovas (Pau Vila)

L’escola Mas Casanovas és una escola pública situada al carrer Mas Casanovas, a sobre de l’Hospital de Sant Pau. L’edifici original va esser construït com una torre-castell el segle passat. L’any 1900 l’utilitzaven jugadors del F.C. Barcelona que durant una temporada feien servir habitacions com a vestuaris, perquè el camp estava a la zona del Guinardó. La Generalitat va convertir l’edifici en el Grup Escolar Pau Iglesias, essent Josep Goday i Casals encarregat de fer les modificacions per adaptar l’edifici. Posteriorment, els Casanovas van cedir l’edifici a la guàrdia civil que el va utilitzar fins l’any 1934. Desprès de la guerra civil l’edifici tornà a ser una caserna, fins que el 1950 es va convertir en el Grup Escolar Obispo Irurita. Fins la dècada dels 80 no es van reprendre reformes, fet que va comportar el deteriorament de l’edifici que ja no reunia les condicions mínimes per impartir classes. Les obres de remodelació van ser dirigides per Jordi Romeu. El setembre de 1987 es reprenen les classes a l’edifici ja remodelat i es va inaugurar oficialment el 1989, canviant el nom a Mas Casanovas.

Nou Barris

Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos

El 28 de febrer de 1932, l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader i Miró, va inaugurar un nou grup escolar al costat de les cases barates d’Horta, al Turó de la Peira avui part del districte de Nou Barris. El Grup Escolar es va anomenar Hermenegildo Giner de los Ríos, fundador de l’Escola del Bosc i impulsor d’un nou motor pedagògic. Estava format per quatre edificis, amb ensenyament primari a l’edifici principal, i ensenyament maternal i pàrvuls als altres edificis, a més de diferents patis per a l’esbarjo. Desprès de la guerra civil, el centre va canviar de nom a Ramiro de Maeztu. En l’actualitat les antigues instal•lacions del centre són l’emplaçament del centre de dia Doctor Pi i Molist per a malalts mentals.

Sant Andreu

Escola Emili Juncadella (Francesc Pi i Margall)

Durant la segona república es va crear el centre amb el nom de Grup Escolar Pi i Margall, que es va inaugurar l’any 1931. Posteriorment, l’any 1939 va adaptar el nom d’Emili Juncadella i va seguir la seva funció dins del barri.

Escola Ignasi Iglesias

La fundació de l’escola Ignasi Iglesias respon a una iniciativa del grup “Amics d’Ignasi Iglesias”, que varen fer una recaptació per tal d’aixecar una font en homenatge al poeta i dramaturg. L’idea es va transformar tenint en compte que Iglesias era un defensor de la nova escola impulsada per l’Ajuntament, així es van decidir a destinar els diners per a comprar la històrica “Masia de les Carasses” per crear l’escola a l’edifici. El dia 17 de novembre de 1931 l’escola obre les portes, formant part del Patronat d’Escoles Municipals i durant la Segona República la directora era Monserrat Roca i Baltà, que va centrar les directrius del centre en una renovació pedagògica. Aquesta renovació es va aturar després de la guerra i el nou règim, que va imposar els seus mètodes pedagògics. La dècada dels 70 i 80 el centre va reprendre un canvi del model pedagògic i l’any 2004 es va celebrar el 75è aniversari.

Grup Escolar Bonaventura Carles Aribau

Data inauguració: 1931 Origen edifici: Nova construcció (Patronat Habitatge)

Sant Martí

Escola Municipal Casas

Els orígens de l’edifici de l’Escola Casas es remunten l’alta edad mitjana, l’any 1142, quan les terres de Sant Martí de Provençals van esser cedides pel Bisbe de Barcelona, Arnau Ermengol, a l’orde de Cavallers Hospitalaris de l’Orde de Sant Joan de Malta de Jerusalem. En concret els terrenys coneguts com a “Mansi del Clot”, que posteriorment es van subdividir per la gran extensió que ocupaven. Cap a l’any 1151-60 un personatge conegut com a Fra Pere va obtenir el permís d’edificar cases al voltant de la ciutat amb la finalitat de d’hostatjar peregrins. Aquesta zona era un lloc estratègic, posat que era l’entrada i la sortida de la ciutat, per aquest motiu l’orde era d’un tarannà militar i les cases construïdes van tenir un objectiu secundari eminentment defensiu. Una d’aquestes cases va ser la Torre de Sant Joan, edificada al lloc conegut com “Clot de la Mel”, encara que queden molt poques restes avui dia, estava exactament ubicada on està l’escola. La torre va desenvolupar diferents funcions, va començar com un castell d’habitatge senyorial, també d’hospital. Des del final del segle XVI i durant els segles XV i XVI es va arrendar a diferents ciutadans, tot adaptant-se a les noves necessitats organitzatives d’una explotació agrària. Durant els conflictes del segle XVII va seguir essent arrendada, tot i que a finals de segle es va reconstruir pels danys que va sofrir durant la revolta dels segadors. A principi del segle XVIII, i gràcies a la donació del Fra Nicolau Cotoner, es varen realitzar obres de reforma importants. La torre es va restaurar, ampliant-la i creant finestres, i d’aquesta època pertanyen la majoria de restes que es conserven avui dia. El 22 de maig de 1729 es va arrendar la finca de nou, el Fra Joseph Roig, comanador de Barcelona va ordenar construir una capella adjacent a la torre amb elements de l’antiga, obres dirigides per Gabriel Coll. Va ser durant el període comprès entre el 1820 i el 1823 que l’orde va perdre la titularitat sobre la casa i les terres a causa de la disposició del govern sobre la confiscació de bens eclesiàstics dintre de la Revolució de 1820. El desembre de 1823 Nicolás Dameto, el procurador de l’orde, va recuperar la finca que estava en poder del comerciant Joan Casas Vilarrubias, i la va tornar a arrendar. Per tal de crear una carretera veïnal que unís Poblenou amb Sant Martí, es van cedir una part dels terrenys i se li va donar de nom carretera veïnal de Sant Joan, i que més tard, es va anomenar Sant Joan de Malta, nom que encara avui manté. A mitjans del segle XIX la desamortització va fer que les terres passessin a mans privades. El 1854 la casa i els terrenys el van adquirir Raymon Casas i Jordà, qui les va heretar a la seva filla Camila Casas i Jover. L’actual districte de Sant Martí va passar de ser unes terres plenes d’explotacions agràries amb pocs habitants a ser un espai ple de fàbriques i habitatges d’obrers, a causa del procés d’industrialització de Catalunya. Una d’aquestes fàbriques era la Casas-Guarro, família també propietària de la torre de Sant Joan. L’any 1921 Lluís Guarro, regidor de l’Ajuntament, va oferir en nom de la seva mare la torre i els terrenys, per tal que es construís una escola per a nenes. Tot i això fins el 1930 no es va arribar a un acord complet, a raó que no es permetien les classes en català i era una de les condicions de la senyora Casas. Finalment, amb l’edifici ja en propietat de l’ajuntament, es va encarregar a Josep Goday i Casals el projecte de l’Escola Casas. Les obres començaren el 12 de novembre de 1930 i la recepció final el 30 de desembre de 1933.

Institut Juan Manuel Zafra

L’Institut Municipal Juan Manuel Zafra va ser creat l’any 1892, el primer emplaçament va esser el carrer del Clot, després el carrer Joan de Malta i, finalment, el carrer Rogent que és l’actual seu. L’institut el van dissenyar els arquitectes Antoni Falguera i Sivilla i Pere Falqués i Urpí, com a “Alberg Municipal Nocturn de Bogatell”. Uns anys desprès ja assolia el nom i les funcions com “Escuela Municipal de Artes y Oficios de Sant Martí de Provençals”, des del 1911 fins el 1918, es va substituir per “Escuela Complementaria de Oficios Francisco Aragó” i finalment el 1952 el nom actual Juan Manuel Zafra.

Referencies