Vanitas
En art, vanitas (terme llatí que significa 'vanitat') designa una categoria particular de natura morta, d'alt valor simbòlic i religiós, molt practicat en la pintura barroca, particularment en la flamenca.[1]
El seu nom i concepció es relacionen amb el políptot famós de l'Eclesiastès: vanitas vanitatum, et omnia vanitas (vanitat de vanitats, i tot és vanitat). El missatge vol transmetre la inutilitat dels plaers mundans enfront a la certesa de la mort, animant a l'adopció d'un ombriu punt de vista sobre el món. És, tanmateix, un element essencial en el sorgiment de la natura morta com a gènere individual.
Símbols[modifica]
Si els objectes en l'edat mitjana poden figurar en la pintura, és perquè tenen un sentit. En les "vanitas" els objectes representats són tots símbols de la fragilitat i la brevetat de la vida, que el temps passa, de la mort.
Entre tots aquests objectes simbòlics, el crani humà, símbol de la mort, és un dels més corrents. Es troba aquest memento mori (recorda't que moriràs) entre els símbols de les activitats humanes: saber, ciència, riquesa, plaers, bellesa... Les "vanitas" denuncien la relativitat del coneixement i la vanitat del gènere humà subjecte al pas del temps, a la mort.
Altres símbols que solen trobar-se a les "vanitas" són: fruita passada, que simbolitza la decadència com a envelliment; les bombolles, que simbolitzen la brevetat de la vida i el sobtat de la mort; fum, rellotges (mecànics i de sorra) i instruments musicals, símbols de la brevetat i la naturalesa efímera de la vida.
Història[modifica]
Al segle xvii, aquestes natures mortes moralitzants es van tornar necessàries per a la devoció a Europa, sota formes i amb intencions diferents al Nord i al Sud, per al catolicisme i per al protestantisme.
És un gènere que gaudí de gran apreciació entre els pintors del nord d'Europa, a Flandes i als Països Baixos.
Referències[modifica]
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.288. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 8 desembre 2014].
Bibliografia[modifica]
- Karine Lanini, Dire la vanité à l'âge classique. Paradoxes d'un discours, París, Ed. Honoré Champion, 2006.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vanitas |
- Pàgina dedicada a les vanitats
- Vanitas a l'art contemporani Arxivat 2006-02-06 a Wayback Machine.
- Pintures de Vanitas Arxivat 2009-11-01 a Wayback Machine. a la National Gallery de Londres