Vés al contingut

Venedora d'amorets

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'obra artísticaVenedora d'amorets

Modifica el valor a Wikidata
Tipusfresc Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle I dC
Mètode de fabricaciópintura al fresc Modifica el valor a Wikidata
Gènerepintura mitològica Modifica el valor a Wikidata
Materialfresc Modifica el valor a Wikidata
Mida22 (alçària) × 28 (amplada) cm
Col·leccióMuseu Arqueològic Nacional de Nàpols (Nàpols) Modifica el valor a Wikidata

La Venedora d'amorets és un fresc provinent de la de Vil·la d'Ariadna, trobat durant les excavacions arqueològiques de l'antiga ciutat d'Estàbia (l'actual Castellammare di Stabia) i conservat al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.[1] És una de les obres més reproduïdes durant el període neoclàssic i rococó.

Història i descripció

[modifica]

El fresc es remunta a mitjans del segle i, període en què el tercer estil pompeià estava de moda, i es va pintar en un cubiculum de la Vil·la d'Ariadana, prop d'una altra habitació decorada exclusivament amb figures femenines, entre les quals Flora: és concebible, per tant, que aquella zona de la vil·la estava reservada exclusivament per a dones.[1]

Va ser trobat l'any 1759, durant les exploracions dels Borbons, i va ser retirat per passar a formar part de la col·lecció del rei. L'èxit del fresc va ser tal que tota la vil·la s'anomenava originàriament Villa della vendatrice di amorini (Vil·la de la venedora d'amorets).[1]

El fresc va ser objecte de nombroses còpies i imitacions al llarg del segle xix, tant que Charles Baudelaire va acusar els artistes de l'època de manca d'originalitat.[1] Entre les diverses imitacions, la de Joseph-Marie Vien (amb l'obra anomenada Marchande d'Amours, feta l'any 1763), encara que en aquest cas l'artista només en tragués inspiració. Jacques-Louis David, alumne de Vien, en canvi, va fer un esbós fidel a l'obra original, amb elements del gust artístic de l'època. També va ser reproduït pels escultors Henry Fuseli, Bertel Thorvaldsen, Adamo Tadolini, i Christian Gottfried Jüchtzer (que en va fer una escultura), i per la Real Fabbrica Ferdinandea, que va utilitzar el tema del fresc com a tema decoratiu de plats, tasses i safates de porcellana.[1]

La composició, dividida en dos sectors, en què actuen dos grups de personatges, és d'una clara inspiració teatral. Al costat esquerre es representa una matrona romana amb una criada al darrere, i als seus peus, gairebé amagat pel vestit, un amoret aletejant, decidit a mirar les seves dones.[1] Al costat dret, en canvi, hi ha representada una dona d'edat avançada que treu un amoret de la gàbia, subjectant-lo per una ala, mentre un altre s'arrossega dins del petit aviari, esperant ser mostrat. Tota l'escena té un gust típicament hel·lenístic, referida als mims i els epigrames; la intenció de l'autor era conduir l'observador a la meditació, en aquest cas dels mals d'amor.[1]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 VV.AA.. In Stabiano - Cultura e archeologia da Stabiae (en italià). Castellammare di Stabia: Longobardi Editore, 2006. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]