Veronica Franco
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 25 març 1546  Venècia (Itàlia) | ||
| Mort | 22 juliol 1591 (45 anys) Venècia (Itàlia) | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Poesia | ||
| Ocupació | Escriptora | ||
| Família | |||
| Parella | Enric III de França | ||
Veronica Franco (Venècia, 25 de març de 1546, Venècia – 22 de juliol de 1591, Venècia)[1][2] fou una cortesana d'una gran bellesa i una rellevant escriptora del Renaixement, una de les més influents del seu temps. Molts poetes i pintors li van dedicar alguna de les seves obres, com Tintoretto, que la va retratar en diverses ocasions com la dama que descobreix la sina.[3]
Biografia
[modifica]Nascuda a la Via Franchi, al campo de Sant'Agnese, Veronica era filla de Francesco Maria Franco, un venecià de classe mitjana, i de Paola Fracassa, una cortesana que, en casar-se va deixar el seu ofici. La mort prematura del pare va fer que Paola hagués de tornar al seu antic ofici i probablement va ser ella qui va iniciar-hi la filla gran, Veronica. Abans d'això però, Paola havia intentat donar-li una vida honorable i, per això, havia concertat un matrimoni quan Veronica tenia tan sols setze anys amb Paolo Panizza, un metge aficionat al joc i a la beguda que només li va portar insatisfaccions. En un gest gens usual a l'època, Veronica va deixar el seu marit i li va reclamar el seu dot el 1564, ja embarassada del seu primer fill.[1][4]
Un cop separada del marit va estudiar molt i va aprendre formes i usos socials, convertint-se aviat en una cortegiane oneste —cortesanes que tenien un gran nivell cultural i una altíssima reputació com a dames de companyia i que, entre d'altres, tenien el privilegi de poder escollir els seus amants. Veronica Franco va esdevenir la veu més autoritzada del saló, a més del personatge més atractiu i seductor, la més demandada de Venècia. Va acabar vivint en un palau on reunia els artistes més il·lustres de tots els àmbits, com Michel de Montaigne o el pintor Tintoretto. Els homes més poderosos i refinats buscaven la seva companyia i, així, l'estiu de 1574, quan Enric de Valois va visitar Venècia, va recórrer als seus serveis.[1][5][4]
En aquesta època Franco ja havia iniciat la seva carrera literària de la mà del seu amic i protector Domenico Venieri, que havia obert un saló a casa seva, que Veronica visitava amb assiduïtat, on es reunien intel·lectuals, i homes de lletres. Venieri va ser mentor de poetes i escriptors, incloses diverses dones, com: Moderata Fonte, Irene di Spilimbergo, Gaspara Stampa, Tullia d'Aragona. i la mateixa Veronica Franco.[2]
Venieri tenia dos nebots, Marco i Maffeo, amb qui Veronica tenia relacions. Però, mentre que el primer seria l'amor de la seva vida, el segon es va convertir en un gran enemic des del moment en què li va dedicar uns versos ofensius amb el títol: Verónica, vera unica puttana (Veronica, l'única i veritable puta). Enlloc de donar-se per ofesa, va reptar Maffeo a un duel poètic en dialecte venecià del qual va sortir clarament guanyadora.[1][2]
L'any 1580, Rodolfo Vannitelli va denunciar Veronica a la Inquisició acusant-la de manca de zel religiós i pràctica de bruixeria. Tot i les seves excel·lents relacions amb la cúria veneciana, va ser empresonada a la presó de la Sereníssima. Tot i que va ser absolta, va perdre gairebé tots els seus bens i dels seus últims anys ben poca cosa és coneguda. Una de les últimes noticies que es tenen de la seva vida és que va mediar davant les autoritats venecianes per aconseguir la creació d'un asil on acollir cortesanes malaltes o velles, o ensenyar un ofici a aquelles que volguessin deixar la professió.[1]
El 22 de juliol de 1591 va morir de febres als quaranta cinc anys.[1]
Obra
[modifica]Veronica Franco va ser la primera cortesana veneciana que va veure publicada la seva obra mentre encara vivia, escrita enterament en terza rima, o tercets encadenats.[6]
A més de les Lettere familiari e diversi (Cartes íntimes i variades), dedicades al cardenal Lluís d'Este, que permeten conèixer detalls de la seva vida i de les decisions que prengué, hi ha l'obra poètica, que trenca una mica amb la tendència petrarquista del segle xvi Les Terze rime (Tercets encadenats), de l'any 1573[7] i publicades l'any 1575, estan dedicades a Guglielmo, duc de Màntua i de Monferrato, que escandalitzaren per l'erotisme explícit de què feia ostentació, uns versos antítètics amb el model de docilitat femenina que s'havia imposat en la societat benestant amb la poesia de Petrarca. L'any següent de la publicació de les Terze rime, va participar en l'antologia Rime di diversi eccellentissimi auttori nela morte dell ilustre Signore Estor Martinengo.[1][4][5][6]
Llegat i memòria
[modifica]L'escriptora Dacia Maraini va escriure al 1991 l'obra teatral en dos actes Veronica Franco, meretrice e scrittora. Es va representar per primer cop al Festival de Taormina, a l'agost de 1991.[8]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 Queralt del Hierro, María Pilar. Reinas en la sombra. Amantes y cortesanas que cambiaron la historia. (en castellà). 2a edició. EDAF, S.L.U., desembre de 2014, p. 49-54. ISBN 9788441434400.
- 1 2 3 Kliczkowski Juritz, Hugo A. «Verónica Franco, “puttana de lujo”. Musa de pintores y artistas. MB» (en castellà). Onlybook, 24-07-2022. [Consulta: 17 gener 2026].
- ↑ Queralt del Hierro, Maria Pilar. «Veronica Franco, la reina de las cortesanas» (en castellà). National Geographic, 23-05-2018. [Consulta: 26 maig 2020].
- 1 2 3
- 1 2 Gil, Carme-Laura. «Dones a l’Índex. Veronica Franco, la poeta cortesana. (1546-1591)». Coc Ràpid, 25-02-2015. [Consulta: 17 gener 2026].
- 1 2 Mascarell García, María. «Recepción crítica de la vida y obra de Veronica Franco». A: A. Víñez Sánchez, J. Sáez Durán (Eds.) y S. Marín Conejo (Coord.). Humanidades y comunicación desde una perspectiva de género. Estudios plurales. Tirant Lo Blanch, 2025, p. 413-436. ISBN 979-13-7010-835-9.
- ↑ Franco, Veronica. Diccionario de autores, vol I. González Porto-Bompiani (coord.). Montaner y Simón,S.A. 1963. Pàg. 932. Nº Registre:M 3843-63. Dipòsit Legal:B 20872-63 (I). Barcelona.
- ↑ Maraini, Dacia. Veronica Franco, meretrice e scrittora (en italià), 1991.
Enllaços externs
[modifica]- Veronica Franco. Enciclopedia Treccani
- Asimow, Michael. «Dangerous Beauty: The Trial of a Courtesan» (en anglès). UCLA, 1998. [Consulta: 27 novembre 2012]. «interessant monografia sobre els aspectes culturals de Veronica Franco»