Vicenç de Roca i Pi

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaVicenç de Roca i Pi
Monument a Roca i Pi.jpg
Monument a Roca i Pi (1894), obra de Torquat Tasso, situat a la Rambla de Badalona.
Dades biogràfiques
Naixement 18 de juliol de 1780
Barcelona
Mort 9 de juliol de 1852(1852-07-09) (als 71 anys)
Badalona
Causa de mort Apoplexia
Sepultura Sant Gervasi de Cassoles
Religió Catòlica
Es coneix per Filantropia
Activitat professional
Ocupació Empresari i comerciant
Altres dades
Títol Baró de Marmellar
Pares Joaquim Roca i Batlle
Raimunda Pi
Parents
Premis i reconeixements
Monuments escultura cos sencer, obra de Torquat Tasso
Modifica dades a Wikidata

Vicenç de Paül Elies de Roca i Pi (Barcelona, 18 de juliol de 1780 - Badalona, 9 de juliol de 1852)[1][2], baró de Marmellar, fou un empresari i filàntrop català que va fer fortuna amb el negoci familiar comerciant amb Amèrica. Es retirà a Badalona on va dedicar-se a exercir la caritat.[3][4]

Biografia[modifica]

Nascut al carrer de Mercaders de Barcelona en el si d'una família acomodada, els seus pares van ser Joaquim Roca i Batlle i Raimunda Pi que tingueren cinc fills (Vicenç, Joaquim, Raimunda, Jacinta i Mercè).[5] Estudià amb els Pares Escolapis, on va aprendre humanitats. En la seva maduresa, el seu pare l'ensenyà el negoci familiar basat en el comerç marítim amb vaixells propis i contractats. Gaudí de respecte i estimació entre altres comerciants d'Espanya i l'estranger i tingué èxit en la millora dels negocis familiars.[1]

A la mort dels seus pares, Roca i Pi va passar a viure a Fontana, a la vila de Gràcia, amb els seus germans Joaquim i Raimunda. Va casar-se però el matrimoni va resultar infructuós i es retirà a viure en tranquil·litat a Badalona vers 1835, instal·lant-se al carrer de Mar, número 60, que es va convertir en un indret per als necessitats. Des d'aleshores, Roca i Pi va dedicar-se a les obres de caritat per a pobres, desvalguts o malalts.[2] El maig de 1846 començà a notar els símptomes d'indisposició que s'anaren agreujant fins que morí d'apoplexia la tarda del 9 de juliol de 1852, poc abans de complir els 72 anys. Va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi de Cassoles.[2][5]

Llegat[modifica]

En el seu testament va deixar un important llegat als seus germans Joaquim i Raimunda, morts sense descendència. El testament indicava que llavors els seus béns havien de quedar per als pobres domiciliats a Badalona.[4] Després de la mort de Raimunda i de Joaquim, va generar-se un conflicte d’interessos que va durar 9 anys. A la mort de tots els germans de Vicenç de Roca i Pi, inclosa Mercè, la jove d’aquesta, Maria Ventura d'Abadal, vídua de Joaquim Prat i Roca, va impugnar el testament i va reclamar tot el patrimoni familiar per a ella i la seva descendència.[6] Aquest fet va trobar l'oposició de la ciutat en conjunt, on es formaren les Juntes Populars, amb el suport de l'alcalde Guixeras, de El Eco de Badalona, publicació capdavantera de la campanya, i de personalitats com Vicenç Bosch, Antoni Ferratges, marquès de Mont-roig, o Evarist Arnús. Finalment, el 1886, el Tribunal Suprem ratificà el testament i la voluntat de Roca i Pi, fet molt celebrat a la ciutat.[3] Es constituí una institució benèfica amb les rendes de les propietats per als pobres de Badalona, administrades pel rector i vicari de Santa Maria, amic del difunt.[4]

Monument a Vicenç de Roca i Pi, escultura de cos sencer feta per Torquat Tassó el 1894

Així la voluntat del testador es va portar a terme en constituir-se una institució benèfica  amb les rendes de les seves propietats destinades als pobres de Badalona i a les seves famílies i administrades pel rector i vicari de la parròquia de Badalona i l’hereu de la família Rosés de qui era amic. Segons diu el testament de 1842: “en socorro de los pobres enfermos, sus esposas y familia de Badalona, pagándoles en sus enfermedades el medico o facultativo que ellos elegieren, toda suerte de medicinas, con buen caldo de gallina y la mujer o mujeres necesarias para que sean bien atendidos de día y de noche y en su convalescència les suministrarán lo que tengan menester para conseguir su perfecto restablecimiento

Can Gusi era un gran casal del barri de Bufalà, avui desaparegut, edificat a l’indret on ara hi ha els jardins Torrents Lladó, a frec de la riera d’en Franch, avui convertida en avinguda Martí Pujol. La casa tenia al costat una fàbrica tèxtil del mateix nom, dedicada especialment a teixits per a ús litúrgic, que fou construïda el 1899 per l’enginyer industrial Albert Barret i Moner (Barcelona, 1865-1918) amb estructura de ferro i maó vist. El 1912, havent tancat la fàbrica, el Patronat del llegat Roca i Pi va decidir llogar-la per dedicar-la a asil d’ancians. La reforma fou obra, probablement, de l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (Badalona, 1875-1958). Les naus, segons els criteris de l’època, van passar a ser dormitoris i menjador, les antigues oficines es convertiren en capella i la xemeneia en el pedestal d’un bust de Roca i Pi.

Les primeres religioses a regir l’asil foren les Germanes de la Caritat Dominiques de la Presentació de la Santíssima Verge, una Congregació fundada a Sainville (França) l’any 1696 per Marie Poussepin vingudes a Espanya l’any 1867 i popularment conegudes com “les franceses”, que des del 1886 ja tenien cura a Badalona de l’asil fundat per Evarist Arnús. Allí i a l’asil de Can Gusi feren construir sengles grutes amb la imatge de la Mare de Déu de Lourdes.

En una acta de la reunió celebrada el gener de 1924 per la Junta del Patronat Roca i Pi s’hi troba escrit: “se acuerda contribuir con treinta y cinco pesetas mensuales al sostenimiento del Sacerdote que atiende y practica los actos religiosos en la Capilla de la Casa, teniendo en cuenta que el Beneficio existente no alcanza para cubrir las necesidades más apremiantes”. El 19 de setembre d’aquell mateix any el Ministeri de Governació la va qualificar “de beneficència”.  El 1933 la Generalitat de Catalunya va confiscar el llegat, al·legant que el patronat en feia una mala administració.  El 24 de juliol de 1936, durant la guerra civil, escamots revolucionaris van fer fora les religioses. Tres dies després van treure  tots els ornaments i imatges de la capella, les van apilar enmig de la riera i les van cremar.

Després de la guerra es feren càrrec de l’asil les germanes Carmelites de Sant Josep, institut religiós femení fundat a Barcelona el 1900 per Rosa Ojeda al servei dels infants, malalts i ancians. En aquells anys, els patrons hagueren d’administrar el llegat sota la supervisió d’un protectorat del Govern. Els anys de la postguerra foren especialment durs, de gran pobresa per als residents i les Germanes. Durant les dècades de 1940 i 1950 diverses entitats badalonines organitzaven en el decurs de l’any activitats en benefici de l’asil, com ara tómboles, col·lectes o concerts. Amb l’adveniment de la democràcia hi va haver a Badalona un important moviment ciutadà destinat a recuperar el llegat de Roca i Pi en benefici dels més desfavorits.

Monument a Vicenç de Roca i Pi, Rambla Badalona

El llegat fou totalment restituït el 1986. El 1987 l’antiga residència es va ampliar amb una nova nau amb habitacions dobles i totes les comoditats, projectada pels arquitectes Poch-Moliner la primera pedra de la qual fou beneïda pel Cardenal Narcís Jubany. Els primers anys del 2000 l’arquitecte Jordi Rosés va reformar les cobertes i el menjador de la residència. El 2008 la Fundació Vidal i Barraquer va posar en marxa en una ala de l’edifici un servei d’Hospital de Dia per a Infants i Adolescents residents a Badalona amb  dificultats d’adaptació social. Havent marxat les Carmelites, en data 29 d’octubre de 2008, les Dominiques de la Presentació, a petició de la Fundació Llegat Roca i Pi, assumiren novament la pastoral de la residència i el 2012 renovaren el conveni. El 2012 s’ha posat també la primera pedra de l’ampliació de la residència.

Homenatge[modifica]

El 15 d'agost de 1894, dia de la Festa Major,[7] la ciutat de Badalona, en agraïment, li dedicà un monument, a la Rambla, projectat per l'arquitecte Pons i Trabal, damunt de la qual es situà una escultura de cos sencer, obra de Torquat Tasso.[8] El monument va estar des de la seva inauguració fins a l'any 1936 al centre del passeig, quan va ser desmuntat per substituir-lo per un de nou, però per problemes econòmics no es va arribar a construir mai el nou,[9] sinó que es va posar en una nova localització a la Rambla, davant del final del carrer del Carme. L'estàtua s'ha convertit en un dels elements més característics del passeig.[7]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Cuyàs i Tolosa, 1982, p. 90.
  2. 2,0 2,1 2,2 Cuyàs i Tolosa, 1982, p. 91.
  3. 3,0 3,1 Villarroya i Font, Joan (dir.); AADD. Història de Badalona. Badalona: Museu de Badalona, 1999, p. 141. ISBN 84-88758-03-0. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Fundació Llegat Roca i Pi. «Història de la fundació». [Consulta: 20 juliol 2013].
  5. 5,0 5,1 Alsina i Valls, Salvador. El I Centenari de la mort de Vicenç de Roca i Pi. 9 Juliol 1852. Badalona: Ajuntament de Badalona i Patronat del llegat de Roca i Pi, Nov 1954. 
  6. Rosés Castellsaguer, Sílvia «El monument a Vicenç de Roca i Pi». Carrer dels Arbres. Revista anuari del Museu de Badalona, 2007, p. 72 [Consulta: 24 agost 2016].
  7. 7,0 7,1 Sadurní i Puigbò, Núria. L'Abans: Recull gràfic de Badalona (1888-1965). Editorial Efadós, 2005. ISBN 84-95550-45-8. 
  8. «Monument a Roca Pi». Pobles de Catalunya. [Consulta: 20 juliol 2013].
  9. Redacció de Tot Badalona, Montgat i Tiana. «Badalona. Història gràfica d'una transformació» p. 96. Subirats & Subirats Editors. [Consulta: 14 agost 2013].

Bibliografia[modifica]