Vinatea

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióVinatea
Francesc de Vinatea, València.JPG
Estàtua de Francesc de Vinatea a València
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorMatilde Salvador i Segarra Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaFrancesc Xavier Casp i Verger Modifica el valor a Wikidata
Llengua de l'obra o del nomcatalà Modifica el valor a Wikidata
Creació1974 Modifica el valor a Wikidata
Parts3 actes Modifica el valor a Wikidata
InstrumentacióOrquestra, cor i solistes
Estrena
Estrena19 gener 1974 Modifica el valor a Wikidata
EscenariGran Teatre del Liceu Modifica el valor a Wikidata, Ciutat Vella Modifica el valor a Wikidata

La Vinatea és una òpera de Matilde Salvador sobre un text de Xavier Casp basat en una crònica de Pere el Cerimoniós.[1] La història de Vinatea tracta sobre la rebel·lió de Vinatea, un noble valencià, que va ser executat per oposar-se a les concessions que va fer el Rei Alfons al seu fill.[2] És una òpera dividida en tres actes i set quadres.[3] L'obra fou estrenada el 19 de gener de 1974, al Gran Teatre del Liceu, constà de diverses representacions.[3] Posteriorment a les representacions al Gran teatre del Liceu, fou representada a València el 1975.[1]

Elenc de l'estrena[modifica]

Paper Actor
Vinatea Pedro Farrés
Jacmeta, dona de Vinatea Isabel Fite
La Reina Rosa Maria Ysàs
Nicolau, fill de Vinatea Dalmau González
Giner Rabasa Joan Pons
El morellà Dalmau González
El Rei José Ruiz
Jurat primer Iluminado Muñoz
Jurat segon Jesus Castillón
Cavaller primer Francesc Paulet
Cavaller segon Manuel Soro
Dama Cecília Fondevila
Baró Enric Serra
Un d'Alzira Gervasi Ventur

L'obra a més a més, consta d'un cor general.[3]

Mestre Director Gerardo Pérez Busquier
Director d'escena Josep Maria Morera
Vestuari i decorats Joaquín Michavila
Mestre de cor Riccardo Bottino

Argument de l'obra[modifica]

Context de la història[modifica]

Ciutat de València el 1333. El Rei d’Aragó Alfons el Benigne, induït per la reina Leonor de Castella (segona esposa del Rei), està donant part de les seves terres al seu infant Fernando i les conseqüències que això portarà.

La primera donació fou la de Tortosa, amb la qual va obtenir el títol de marquès, seguida de la d'Alacant, els valls d’Elda i Novelda, Oriola i Guardamar, Albarissa amb les seves viles i termes, Xàtiva, Alzira. Morvedre, Morella, Borriana i Castelló.

Els veïns dels pobles citats anteriorment, no van estar contents amb la situació (fins i tot van apedregar els seus missatgers), van anar a València com a capital perquè els ajudessin amb la protesta.[3]

Acte 1[modifica]

Quadre primer: Gran sala on se celebren les reunions dels jurats de València.[modifica]

Es comenten les desafortunades donacions reals verificades contrafur. Van arribant nous elements que confirmaran aquesta classe de mercès alhora que pugnen pel reconeixement del seu dret. El malestar creix i també les protestes, fins que els Jurats per boca del Jurat en Cap .. Rabassa s'ofereixen a defensar el que segons el Fur els pertany.

Quadre segon: Edifici de la confraria de Sant Jaume en el carrer del mateix nom.[modifica]

Parlament emotiu de Vinatea, jurat valencià, que voluntàriament accepta enfrontar al Rei per defensar el fur del país que el va veure néixer, acceptant la  gran responsabilitat que això comporta.

Quadre tercer: Carrer Sant Jaume de València.[modifica]

Davant la casa de confraria en la  qual es reuneixen els jurats i els consellers.

El poble espera ansiós conèixer la decisió dels seus representants. Al final apareix Rabassa, que explica que serà Vinatea qui per pròpia voluntat portarà la veritat davant la reialesa. Una sentida escena lliga a Vinatea amb la seva esposa Jacmenta en els moments crucials que ara vindran. Tots comprenen el sacrifici patriòtic del jurat, que assegura que ho fa per Déu, el poble i la seva esposa.

Acte 2[modifica]

Quadre quart: Enfront de la Capella de la Casa de la Confraria de Sant Jaume.[modifica]

Sala que dóna pas de la Capella a l'exterior del Carrer Sant Jaume.

Vinatea, que ha atorgat testament i acaba de rebre la comunió, es prepara per dirigir-se al Palau Reial per complir la seva espinosa missió davant del Monarca. Abans d'abandonar la Casa de la Confraria amb els Jurats que donen suport a la seva acció, s'acomiada de la seva esposa i del seu fill, fent-los present el seu alt esperit per la justícia que representa la seva posició i per què Déu l'acompanya.

Quadre cinquè: Gran Saló del tron del Palau Reial de València.[modifica]

Elements palatins discorren pel lloc conversant sobre els esdeveniments de la Cort no ocultant els perills que comporta l'anòmala posició real per imposició del seu consort.

Apareixen els Reis amb tot el brillant seguici que els acompanya, envoltats de la seva guàrdia personal; també acudeixen els Jurats i consellers, entre els quals figura Vinatea.

A l'oportú senyal del Rei, el Jurat Vinatea pren la paraula per expressar de manera respectuosa i mesurada la seva protesta pels actes reals que infringeixen el Fur, tot i que ratificant la fidelitat que tots senten per València i el Rei. Davant tanta petició, el Sobirà es dirigeix a la Reina per tractar de fer-li comprendre les diferències existents entre els regnes de Castella i Aragó per acabar donant per revocades les donacions discutides. Amb vives al Rei propostes per Vinatea i secundats per tots els assistents acaba la sessió solemne.

Acte 3[modifica]

Antecedents[modifica]

La noble actitud del poble valenciana fermament exposada per Vinatea va produir una reacció digníssima al Rei, que va estimar als valencians la seva fidelitat tant a la seva persona com al Fur.

Conseqüència de tot això van ser els canvis que Alfons el Benigne va imposar en la seva Cort a destituir consellers reals, castigar certs nobles i cavallers, el que va causar cert descontentament.

La família de Vinatea patia gran preocupació en veure els resultats de la gestió d'aquell.

Quadre sisè: Casa de Vinatea. Sala en el seu domicili habitual a València.[modifica]

Jacmeta, esposa de l'heroi explica les seves fundades preocupacions al Jurat Rabassa, que pretén calmaria, encara que reconeixent la situació en què l'home honest sempre ha d'estar de viure perillant.

Arriba Vinatea i es desenvolupa un diàleg entre tots dos en què Rabasa li aconsella deixi a València i vagi a passar una temporada a Morella, el seu poble natal. Encara que promet pensar-s'ho, s'adverteix la seva ferma decisió d'arrossegar les responsabilitats del seu acte patriòtic.

Quan ho decideix crida a la seva esposa Jacmeta, a qui embargat per l'emoció no pot dir més que unes paraules d'alè i de confiança en la pròpia vida alhora que li abraça, segellant així el pacte obert amb la seva pròpia fidelitat i honradesa.

Quadre setè: Plaça propera a la Catedral valenciana.[modifica]

És de nit. Passa una ronda de nois, en una mena de processó portant les típiques síndries de l'horta transformades en fanals, antic costum valenciana encara viva al Regne. Canten i dansen, despertant en el seu pas la curiositat popular. Surten tots i queda buida l'escena fins que arriba el Cavaller, que està amagat a l'espera a algú, però avança en veure a Vinatea al qual increpa dient-li si creia fàcil desobeir als Reis. Cadascun manté la seva respectiva posició fins que d'un racó fosc apareixen dos homes que obeint l'ordre del Cavaller ataquen Vinatea, que diu que podran matar-ho però mai ho faran amb la seva estimada València.

El xivarri produeix el seu efecte, es van encenent llums, acudeix gent que calculant sigui una vulgar baralla pretenen separar els contendents.

Però mentre el Cavaller i els agressors han aconseguit fugir Vinatea, ferit de mort per la traïció.

Algú reconeix a la moribunda i proclama el seu ja històric nom, mentre el poble desolat comprèn que ha pagat tribut a la seva fidelitat i Patriotisme mentre s'estén la trista notícia de Vinatea ha mort.[3]

Estil[modifica]

L'òpera Vinatea fou orquestrada pel seu professor (d’harmonia, composició i orquestració) i  posteriorment marit, Vicente Asensio [4] Fa ús de les veus en un registre greu i la puritat de la línia vocal mostra el dramatisme del text de Xavier Casp. Les idees polítiques estan unides amb referències a la música tradicional valenciana juntament amb la sensibilitat de l'autora.[2] Té una estètica neoclàssica, impressionista i nacionalista, com les obres de Falla (concretament el Retablo). Aquests tres estils definien la generació del 27 a la qual ella pertany.[4]

Crítica[modifica]

Després de la seva estrena Vinatea va rebre crítiques en els diaris, una de les que destaquem i citarem aquí és la de Montsalvatge:

« Cada episodio de la narración está musicalmente descrito con sobriedad, sin el mínimo efectismo y con recursos de curiosas formas armónicas y cadencias modales que dan a la partitura una constante suavidad y un aire arcaico sin llegar a ser imitativo de los clásicos o primitivos. La música de Matilde Salvador en este caso es fiel (pero no servil) a los principios tonales —y eso dice mucho en favor de la artista— perceptiblemente femenina, sin carecer de nervio.

Pueda razonarse que no participa de la problemática del arte actual, lo que le priva de imponerse por la sorpresa o la novedad, pero la naturaleza musical de Matilde Salvador es tan autentica que su obra no queda por lo dicho antes marginada de una realidad sonora que no solamente mantienen vigente los innovadores. En los siete cuadros de «Vinatea» todo está expresado con sinceridad, y esta característica, que en ocasiones podría dar lugar a la expresión inútil o adocenada, en el de la compositora valenciana le presta su mejor encanto y una distinción especial. Escenas como el vigoroso monólogo de Vinatea en el segundo cuadro, la del segundo acto en que el coro entona un motete latino o todas las del tercer acto y en especial las del dialogo de Vinatea con su esposa Jacmenta—de una ternura y luminosidad melódica singulares—, cimentan la estructura general de la obra, a lo que contribuye en no escasa medida la hábil, sabia y ponderada instrumentación de Vicente Asensio; muy de acuerdo con el contenido lírico de la composición.

»
— Xavier Montsalvatge, La vanguardia, 22 de gener de 1974

A més a més, Montsalvatge fa una crítica positiva a altres aspectes de l'obra com poden ser els personatges amb els seus respectius actors.[5]

Vinatea en la vida real[modifica]

Poc sabem de la vida de Vinatea, se sap que va néixer a Morella (Castelló) probablement a finals del segle XIII i va morir a la ciutat de València l'any 1333 el mateix any que van succeir els fets de l'òpera.

Segons algunes fonts, Francesc de Vinatea, havia col·locat homes armats a diversos punts estratègics de la ciutat i va amenaçar al rei que si no retirava el contrafur, ningú sortiria amb vida del recinte excepte els membres de la reialesa.

A la façana del convent de la Puritat de València, anteriorment Casa del Palau de la confraria de Sant Jaume, una placa diu el següent:

« "De esta antiga casa de la Confraria de Sent Jaume on foren a.justats el consells que regiren la vida de Valencia va eixir el esforcat Vinatea en MCCCXXXIII per a oposar el protestament de Valencia al rei Alfons II pel contrafur de la donaciò al infant Ferran de les villes de Alzira, Borriana, Castelló, Morella, Molvedre i Xàtiva que foren alliberades al gest sublim de varò tan insgine que el poble valencià va secundar ab gran virilitat. Lo Rat Penat sots el patronat del Ajuntament de Valencia i ab el concurs de Agrupació Valencianista Republicana, Centre de Actuació Valencianista, Consell de Orientació Valencianista, Orfeó Valencià, Agrupació Valencianista Escolar i Acció Nacionalista Valenciana en el VI centenar de la gesta i per a la seua memoria al (…) VIII Octubre MCMXXXIII". »

Amb el nom de Francesc de Vinatea s'han retolat molts carrers del País Valencià. A la ciutat de València, a la plaça de l'ajuntament, s'aixecà una escultura realitzada el 1993 per Manuel Rodríguez Vázquez com homenatge a la seva persona i com a defensor dels furs al regne de València.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Gran Enciclopedia Catalana (en català). Vuitena, Maig 2000. ISBN 84-85194-81-0. 
  2. 2,0 2,1 The New Grove Dictionary of Opera (en anglés). ISBN 0-935859-92-6. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Programa de mà Liceu» (en castellà). [Consulta: 3 novembre 2016].
  4. 4,0 4,1 Diccionario de la música Española e Hispanoamericana (en castellà). 9. Sociedad general autores y editores. ISBN 84-8048-303-2. 
  5. Digital, La Vanguardia. «Edición del martes, 22 enero 1974, página 58 - Hemeroteca - La Vanguardia». hemeroteca.lavanguardia.com. [Consulta: 9 novembre 2016].
  6. «PERSONAJES VALENCIANOS: FRANCESC DE VINATEA». www.jdiezarnal.com. [Consulta: 13 novembre 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Casares Rodicio, Emilia. «Salvador Segarra, Matilde». A: Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, Vol.9 (en castellà). Madrid: SGAE, 1999-2002, p. 626. ISBN 9788480483124.
  • Carreira, Xoán M. «Salvador, Matilde». A: The new Grove Dictionary of Opera, Vol.4 (en anglès). New York, 1992-1997, p. 151. ISBN 9780333485521.
  • Catalunya Música. «Salvador i Segarra, Matilde». A: Gran Enciclopedia Catalana, Vol.7 (en català). Barcelona, 2002

Enllaços externs[modifica]