Viquipèdia:Fotografies d'obres d'art

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Aquesta pàgina és un recull informatiu i recomanacions sobre l'ús lliure de fotografies fetes per un mateix d'obres d'art d'altres autors. Aquí s'utilitza «obra d'art» en un sentit ampli que es podria aplicar a tota obra que generi propietat intel·lectual.

Cal tenir present els possibles drets d'autor de l'obra original i les limitacions i excepcions a aquests drets, com la llibertat de panorama o el principi de minimis, així com també la jurisdicció legal aplicable.

Drets d'autor vigents[modifica]

Una fotografia d'una obra d'art és una obra derivada d'una obra d'un altre autor i per tant són aplicables els drets d'autor de l'objecte a més dels drets d'autor del fotògraf. Cal tenir present qui és l'autor de l'objecte i si té drets d'autor vigents.

Els terminis de protecció dels drets d'autor són variables en cada legislació. A la Unió Europea, en general, els drets d'autor són vigents de per vida més un cert temps després de mort en benefici dels hereus legals, comptat sempre a partir de l'1 de gener següent. En acabar-se aquest termini, les obres passen a domini públic. En concret:

  • A Espanya, de moment, són 80 anys post mortem. Actualment són de domini públic les obres dels autors morts el 1939 o abans.
  • A Andorra i França, i molts estats de la Unió Europea, són 70 anys post mortem. Actualment són de domini públic les obres dels autors morts el 1949 o abans.

En cas d'obres anònimes o amb pseudònim no identificat, compta l'any de publicació o presentació pública. Cal assegurar-se que realment és un autor desconegut.

Aquests drets poden tenir limitacions o excepcions. Vegeu a continuació.

Llibertat de panorama[modifica]

Vegeu a Commons: Freedom of panorama
Països europeus segons la llibertat de panorama
  • Sí, inclosos interiors públics
  • Sí, inclosos alguns interiors públics (estacions de ferrocarril sí, però escoles, teatres d'òpera, museus i vestíbuls d'establiments no)
  • Sí, només per a edificis
  • No
  • La llibertat de panorama és una limitació dels drets d'autor, existent en alguns països, amb la que es poden reproduir i distribuir les obres situades permanentment en vies públiques. Segons els països pot ser aplicable només a obres d'arquitectura, arquitectura i escultura, o a tot tipus d'obres; i també pot ser extensible a espais interiors de propietat pública. En concret:

    • A Espanya, tota obra situada permanentment en parcs, carrers, places o altres vies públiques pot ser reproduïda, distribuïda i comunicada lliurement.[1]
    • A Andorra no hi ha llibertat de panorama. La llei sobre drets d'autor inclou les obres d'arquitectura, escultura i altres obres de belles arts independentment del seu propòsit.[2]. No inclou com a matèria no protegida cap disposició de llibertat de panorama.
    • A França no hi ha llibertat de panorama. Les obres situades en espais públics mantenen els drets d'autor. En el cas obres d'arquitectura es demana que sobrepassin el llindar d'originalitat, que no siguin una realització purament tècnica, que tinguin un caràcter particular o original sense ser una reproducció banal d'edificis comuns. Ara bé, la jurisprudència admet una excepció quan és aplicable el principi de minimis (vegeu més avall)

    Per saber si és aplicable la llibertat de panorama, l'obra ha de tenir drets d'autor vigents (no és domini públic i cal acreditar a l'autor respectant els drets morals) i ha d'estar situada permanentment en una via pública.

    En aquest context, «estar situada» es refereix a estar situada a la vista de la via pública sense mitjans auxiliars especials,[3] sent rellevant on està situat físicament el fotògraf.

    El concepte de «via pública» és interpretat per la jurisprudència. En principi, és via pública l'espai obert al públic on es pot transitar, sigui de propietat pública o privada. Una sentència ho defineix a aquests efectes com un lloc públic on tothom té accés al coneixement i gaudiment de l'obra, cosa que no pot ser ignorada per l'autor i per tant implícitament acceptada.[4] En un espai urbà es pot considerar com via pública tot tipus de carrer entre els edificis o tanques privades, així com parcs de lliure accés i espais privats com passatges, patis interiors o galeries que no siguin d'ús restringit. En un espai no urbà és tot tipus de camí, inclosos camins privats amb servitud de pas, i terrenys d'ús comú sempre que no s'exerceixi el domini privat.[5]

    La interpretació de «permanentment» no és una qüestió temporal sinó d'intencions: si la intenció era exposar-la en la via pública de forma indefinida (segons la durada de l'obra condicionada per la seva naturalesa) o de forma temporal. Una escultura pot ser posada a la porta d'un museu per anunciar una exposició, però és temporal encara que hi estigui molt de temps, i una altra obra pot ser permanent encara que al cap de poc temps es retiri per remodelació urbanística. Un monument faller és exposat permanentment encara que per poc temps fins que sigui cremat, en canvi un ninot indultat és temporal des del moment que s'ha decidit salvar-lo de la cremà.

    Jurisdicció aplicable[modifica]

    Vegeu a Commons: Lex loci protectionis

    Determinar la jurisdicció aplicable, en cas de conflicte en un àmbit internacional com internet, és complex. La política de Wikimedia Commons és respectar les lleis del país origen (lex situ, la llei del lloc on està situada l'obra) i les lleis dels Estats Units (lex loci protectionis, la llei del lloc on es demana protecció) ja que és on la Fundació Wikimedia, com a responsable del servei, hi té la seu a efectes legals. Pot passar que les obres d'un autor siguin de domini públic en el país d'origen i no ho siguin als EUA, o al revés. En aquest cas no són acceptables a Commons (vegeu Commons:Public domain per a més informació). També cal respectar les lleis del país de l'usuari i les lleis del país on es vol reutilitzar el fitxer, si són diferents de les anteriors, però això ja és una responsabilitat personal.

    Sobre la llibertat de panorama, la pràctica a Wikimedia Commons és aplicar la llei del país on estigui situada l'obra (lex situ). Tanmateix, als Estats Units la llibertat de panorama només és aplicable als edificis i no a altres obres d'arquitectura, escultura o altres obres d'art. En la pràctica, és improbable que un autor amb una obra pública exposada amb llibertat de panorama reclami els seus drets de distribució als Estas Units. Tanmateix, s'ha donat el cas d'un autor nord-americà que ha notificat la infracció dels seus drets per unes imatges d'una escultura situada en la via pública a Barcelona. Aquestes imatges han estat suprimides d'ofici en aplicació del principi lex loci protectionis segons la llei dels EUA.[6] Com que no hi ha precedents clars en la jurisprudència, la política actual de Commons és seguir la definició de llibertat de panorama del país on estigui situada l'obra però amb l'advertència de que el fitxer potser no es pot reutilitzar als EUA (vegeu commons:Template:Not-free-US-FOP). Aquesta és una qüestió que podria canviar en el futur si es donen casos legals reals o s'arriba a un consens diferent.

    De minimis[modifica]

    Vegeu a Commons: De minimis
    Exemple de minimis: la piràmide del Louvre no té llibertat de panorama però la plaça sí

    De minimis és una expressió en llatí que significa «sobre les nimietats» usada en locucions amb el sentit de que «la llei no s'ocupa de nimietats». Una fotografia podria incloure una obra protegida de forma accessòria formant part d'un panorama més ampli i sense ser una part destacada de la composició. Aquests incompliments tècnics de la llei es consideren tan trivials i inconseqüents que un tribunal pot decidir que no es poden interpretar en absolut com a infraccions.

    La interpretació del concepte de minimis pot ser variable i dependre de les circumstàncies, com si l'obra es troba casualment allà o si és l'objecte principal de la composició encara que agafat de lluny. La condició bàsica expressada en la directiva europea d'harmonització és que l'excepció no entri en conflicte amb l'explotació normal de l'obra i que no perjudiqui injustificadament els interessos legítims del titular dels drets.[7]

    La recomanació és no fotografiar obres protegides, com a motivació principal, intentant justificar-les amb el concepte de minimis, encara que la fotografia pot ser útil per altres propòsits com mostrar el seu entorn.

    Fotografies d'interiors[modifica]

    Vegeu a Commons: Museum and interior photography
    Mostra d'un avís explícit

    En l'interior d'un edifici, sigui un museu, un monument del patrimoni cultural, o qualsevol edifici de titularitat pública o privada, es poden fer fotos d'ús lliure d'obres d'art sempre que no tinguin drets d'autor vigent. En cas que sigui aplicable la llibertat de panorama a l'edifici, els elements d'arquitectura interiors es consideren inherents a la mateixa obra,[8] però no es aplicable a altres obres diferenciables en el mateix edifici. És extensible no només a l'interior d'un edifici sinó a l'interior d'una propietat privada degudament senyalitzada.

    El respecte a la propietat, a les normes de la casa o les condicions d'entrada són una qüestió de dret privat entre fotògraf i propietari que no afecta a la propietat intel·lectual ni a terceres parts que reutilitzin les fotos.

    Els museus, o altres tipus d'edificis amb entrada regulada o amb vigilància per seguretat, poden tenir normes específiques prohibint les fotografies o requerint una autorització per a ús comercial. Això no suposa que calgui una llicència d'ús per reproduir obres en domini públic i cal recordar que el possible titular dels drets d'autor és el propi autor i no el propietari de l'obra. És responsabilitat del fotògraf si trenca un contracte privat o les normes de la casa. En general, el personal de vigilància només té autoritat per impedir l'entrada i no per requisar material de fotografia o exigir altres mesures.

    La recomanació general és respectar sempre les obres i la propietat on estan situades. No s'hauria d'entrar mai en una propietat sense el permís del propietari o gestor i cal informar-se de les condicions d'entrada. Si és necessari es pot explicar quines són les intencions i el propietari o el personal potser hi ajuda indicant què es pot fotografiar i què no, o quins són els millors angles, els millors enquadraments o les obres més interessants. En qualsevol cas cal respectar el dret d'imatge de les persones i el dret de privadesa.

    Autoritzacions[modifica]

    Vegeu a Commons: OTRS

    Si l'obra original té drets d'autor vigents, i no és aplicable cap limitació a aquests drets, l'única alternativa és que el titular dels drets autoritzi la fotografia per a ús lliure. Caldrà comprovar que l'autorització sigui vàlida, que compleixi amb la definició de contingut lliure adoptat per Commons i finalment arxivar-la a efectes legals.

    Referències[modifica]