Xaloc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els vents de la Mediterrània

El xaloc és al vent calent que ve del sud-est.[1] El nom podria provenir de l'àrab shaluq forma romanitzada de l'arrel suruq, sortida del sol o sud-est.[2]

El vent de xaloc no és gaire freqüent als Països Catalans i, les poques ocasions en què bufa, difícilment passa de moderat. Tot i això, és un vent ben conegut als indrets mariners per les onades de calor que sol dur, car aquest vent és el que arranca del Nord d'Àfrica i del Sàhara. En cas que plogui de xaloc, gairebé segur que la pluja serà de fang. (Vegeu pluja de fang).

El xaloc va inspirar desenes de refranys.[3] Com que, per exemple tot i no bufar normalment fort, té molt de recorregut marítim, pot alçar ones considerables. Per això, els mariners solen dir que «Vent de Xaloc, mar molta i peix poc». És creença popular, també, que en bufar xaloc els peixos no piquen a l'esca, que els coloms missatgers es desorienten i que les persones tenen mal de cap. Ausiàs March (1400-1459) l'invoca, junts amb els altres vents al seu poema Veles e vents.

No s'ha de confondre amb Xaloc, Xarxa Local del Municipis, un organisme autònom de la Diputació de Girona, creat per prestar serveis de suport i assistència als ens locals[4] o la Xarxa de Serveis Locals d’Ocupació (Xaloc) de la Diputació de Barcelona.[5]

Cançons[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Xaloc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «xaloc». A: Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004, 4a edició), p. 984. ISBN 9788441225169. 
  3. «Xalox» (bloc). Refranyer temàtic, 26 de novembre de 2008.
  4. «Xaloc». Diputació de Girona. [Consulta: febrer 2016].
  5. «Xarxa de Serveis Locals d’Ocupació (Xaloc)». Diputació de Barcelona. [Consulta: febrer 2016].