Emú de l'illa de King: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
Edició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Pàgina nova, amb el contingut: «{{Infotaula ésser viu}} L''''emú de l'illa de King''' (''Dromaius novaehollandiae minor'') és una subespècie extinta d'emú que era...».
 
Cap resum de modificació
Línia 1: Línia 1:
{{Infotaula ésser viu}}
{{Infotaula ésser viu}}
L''''emú de l'illa de King''' (''Dromaius novaehollandiae minor'') és una [[subespècie]] [[Extinció|extinta]] d'[[emú]] que era [[endèmica]] de l'[[illa de King]], situada a l'[[estret de Bass]], entre [[Tasmània]] i el [[continent australià]]. El seu parent més proper és probablement l'[[emú de Tasmània]] (''D. n. diemenensis''), ja que pertanyien a la mateixa població fins fa menys de 14.000 anys, quan Tasmània i l'illa de King encara estaven connectades. L'emú de l'illa King és l'emú més petit conegut i sovint es cita com un possible cas de [[nanisme insular]]. Tenia un [[plomatge]] més fosc que l'emú continental. La subespècie es distingeix de l'[[emú de l'illa dels Cangurs]] (''D. n. baudinianus'') per un seguit de detalls [[Osteologia|osteològics]], incloent la mida. El comportament de l'emú de l'illa de King probablement no diferia gaire del de l'emú continental. Les aus es reunien en bandades per reproduir-se i buscar aliment. S'alimentaven a base de baies, herba i algues marines. Podien córrer veloçment i etzibaven coces per defensar-se. Construïen els seus nius a base de fulles seques i molsa, en què hi ponien entre set i nou ous que [[Incubació|incubaven]] ambdós pares.
L''''emú de l'illa de King''' (''Dromaius novaehollandiae minor'') és una [[subespècie]] [[Extinció|extinta]] d'[[emú]] que era [[endèmica]] de l'[[illa de King]], situada a l'[[estret de Bass]], entre [[Tasmània]] i el [[continent australià]]. El seu parent més proper és probablement l'[[emú de Tasmània]] (''D. n. diemenensis''), ja que pertanyien a la mateixa població fins fa menys de 14.000 anys, quan Tasmània i l'illa de King encara estaven connectades. L'emú de l'illa King és l'emú més petit conegut i sovint es cita com un possible cas de [[nanisme insular]]. Tenia un [[plomatge]] més fosc que l'emú comú. La subespècie es distingeix de l'[[emú de l'illa dels Cangurs]] (''D. n. baudinianus'') per un seguit de detalls [[Osteologia|osteològics]], incloent la mida. El comportament de l'emú de l'illa de King probablement no diferia gaire del de l'emú comú. Les aus es reunien en bandades per reproduir-se i buscar aliment. S'alimentaven a base de baies, herba i algues marines. Podien córrer veloçment i etzibaven coces per defensar-se. Construïen els seus nius a base de fulles seques i molsa, en què hi ponien entre set i nou ous que [[Incubació|incubaven]] ambdós pares.


Els europeus descobriren l'emú de l'illa de King durant les expedicions primerenques a l'illa. La major part d'informació que se'n sap prové d'una entrevista del naturalista francès [[François Péron]] a un [[Cacera de foques|caçador de foques]] autòcton, així com de les il·lustracions de [[Charles Alexandre Lesueur]]. Els exploradors arribaren a l'illa de King el 1802 amb l'expedició de [[Nicolas Baudin]] i el 1804 n'enviaren a França diversos espècimens vius i dissecats. Els dos emús vius es dugueren al [[Jardí de les Plantes]] i la resta d'ocells es distribuïren per diversos museus del Vell Continent. La remesa va mesclar emús de l'illa de King i de l'illa dels Cangurs; com que els quaderns de bitàcola no especificaven d'on provenia cada animal ni tampoc les seves diferències [[Taxonomia|taxonòmiques]], la seva classificació fou inconcloent fins més d'un segle després. La caça i les fogueres dels primers visitants de l'illa de King van extingir la població salvatge cap a l'any 1805. El 1822 moriren les dues aus en captivitat a París, es creu que les dues últimes de la subespècie.
Els europeus descobriren l'emú de l'illa de King durant les expedicions primerenques a l'illa. La major part d'informació que se'n sap prové d'una entrevista del naturalista francès [[François Péron]] a un [[Cacera de foques|caçador de foques]] autòcton, així com de les il·lustracions de [[Charles Alexandre Lesueur]]. Els exploradors arribaren a l'illa de King el 1802 amb l'expedició de [[Nicolas Baudin]] i el 1804 n'enviaren a França diversos espècimens vius i dissecats. Els dos emús vius es dugueren al [[Jardí de les Plantes]] i la resta d'ocells es distribuïren per diversos museus del Vell Continent. La remesa va mesclar emús de l'illa de King i de l'illa dels Cangurs; com que els quaderns de bitàcola no especificaven d'on provenia cada animal ni tampoc les seves diferències [[Taxonomia|taxonòmiques]], la seva classificació fou inconcloent fins més d'un segle després. La caça i les fogueres dels primers visitants de l'illa de King van extingir la població salvatge cap a l'any 1805. El 1822 moriren les dues aus en captivitat a París, es creu que les dues últimes de la subespècie.

==Taxonomia==
[[File:Lesueur Emu.jpg|thumb|left|[[Charles Alexandre Lesueur]]'s 1807 plate of the head, wing and feathers of a possible King Island emu]]
Durant molt de temps, hi hagué dubtes sobre la [[taxonomia]] i l'origen geogràfic dels emús de l'[[illa King]] i els de l'[[illa dels Cangurs]], ja que els espècimens d'ambudes poblacions es dugueren a França junts. Els quaderns de bitàcola de l'expedició no especificaren quan i on es capturarà cada individu, per la qual cosa al llarg dels anys hi hagut una plètora de [[Nom científic|noms científics]] encunyats per cada ocell, alguns d'ells basats en criteris dubtosos, i s'ha estés la falsa idea que tots els emús provingueren de l'illa dels Cangurs.<ref name="Fuller Extinct">{{cite book | last = Fuller | first = E. | authorlink = Errol Fuller | title = Extinct Birds | publisher = Comstock | series = | volume = | edition = revised | location = New York | year = 2001 | page = 33 | isbn = 978-0-8014-3954-4 }}</ref> El 1914 L. Brasil escrigué que, de fet, els exploradors no trobaren emús a l'illa de King, perquè les males condicions meteorològiques els impediren abandonar el campament.<ref>{{Cite journal | last1 = Brasil | first1 = L. | title = The Emu of King Island | doi = 10.1071/MU914088 | journal = Emu | volume = 14 | issue = 2 | pages = 88–97| year = 1914 }}</ref> A més, en aquella època, els francesos anomenaven «casoars» tant als [[casuari]]s com als emús, cosa que ha agreujat l'embolic.<ref name="Mighty"/>

El naturalista francès [[Louis Jean Pierre Vieillot]] encunyà el [[Nomenclatura binomial|binomi]] ''Dromaius&nbsp;ater'' l'any 1817.<ref>{{cite journal | last = Vieillot |first=L. J. P. | year = 1817 | title =''Dromaius ater''| url = | journal = Nouveau Dictionnaire d'Histoire Naturelle | volume = 11 | language = francès | page = 212 }}</ref> Diversos col·leccionistes trobaren restes [[subfòssil]]s d'emú a l'illa de King a principis del s. {{XX}}, el primer dels quals l'ornitòleg aficionat australià [[Archibald James Campbell]] el 1903, prop d'un llac de la costa est.<ref name="Search">{{cite journal |last1=Hume |first1=J. |last2=Steel |first2=L. |last3=Middleton |first3=G. |last4=Medlock |first4=K. |title=In search of the dwarf emu: A palaeontological survey of King and Flinders Islands, Bass Strait, Australia |journal=Contribuciones Científicas del Museo Argentino de Ciencias Naturales |date=2018 |volume=7 |pages=81–98 |url=https://www.researchgate.net/publication/326059421}}</ref><ref>{{cite journal |last1=Campbell |first1=A. G. |title=Emu Bones on King Island |journal=Emu - Austral Ornithology |date=1903 |volume=3 |issue=2 |pages=113–114 |doi=10.1071/MU903112ah}}</ref> El 1906, l'ornitòleg australià [[Walter Baldwin Spencer]] encunyà el nom ''Dromaius&nbsp;minor'', basant-se en diversos ossos i closques d'ou subfòssils trobats a l'illa que daten del [[pleistocè]].<ref>{{cite journal |last1=Spencer |first1=B. |last2=Kershaw |first2=J. A. |title=A collection of sub–fossil bird and marsupial remains from King Island, Bass Strait |journal=Memoirs of the National Museum, Melbourne |date=1910 |volume=3 |pages=5–35 |doi=10.24199/j.mmv.1910.3.01}}</ref> [[William Vincent Legge]], un altre ornitòleg australià, també encunyà un nom per aquestes restes més endavant, ''Dromaius&nbsp;bassi''.<ref>{{Cite journal | last1 = Legge | first1 = W. V. | title = The Emus of Tasmania and King Island | doi = 10.1071/MU906116 | journal = Emu | volume = 6 | issue = 3 | pages = 116–119 | year = 1906 | pmid = | pmc = | url = https://zenodo.org/record/1610347 }}</ref> El zoòleg britànic [[Walter Rothschild]], al seu llibre del 1906 ''[[Extinct Birds]]'' ('Ocells Extints'), apuntà que la descripció de Vieillot era realment de l'emú comú, no del de l'illa de King, i que per tant el binomi ''D.&nbsp;ater'' era invàlid. Pensant-se que la pell que hi havia al [[Museu Nacional d'Història Natural (França)|Museu Nacional d'Història Natural]] francès era d'un emú de l'illa dels Cangurs, el convertí en [[espècimen tipus]] de la seva nova espècie ''D.&nbsp;peroni'', en homenatge al naturalista francès [[François Péron]], la font principal d'informació sobre l'ocell.<ref name="Rothschild"/>

L'ornitòleg aficionat australià [[Gregory Mathews]] encunyà més noms a principis del 1910, inclòs un nou [[gènere]], ''Peronista'', ja que considerà que els emús de l'illa de King i de l'illa dels Cangurs eren genèticament diferents de l'emú comú.<ref name="Mathews">{{Cite book | last1 = Mathews | first1 = G. M. | last2 = Iredale | first2 = T. | year=1921 | title = A Manual of the Birds of Australia | url = https://www.biodiversitylibrary.org/item/49436#page/33/mode/1up | volume=Vol. 1 | page = 5 | publisher=H. F. & G. Witherby | doi = 10.5962/bhl.title.14116}}</ref> Alguns escriptors posteriors apuntaren que les restes subfòssils trobades a les dues illes eren indiscernibles i que per tant pertanyien al mateix [[tàxon]].<ref name="Extinct Birds"/><ref>{{Cite journal | last1 = Morgan | first1 = A. M. | last2 = Sutton | first2 = J. | doi = 10.1071/MU928001 | title = A critical description of some recently discovered bones of the extinct Kangaroo Island Emu (''Dromaius diemenianus'') | journal = Emu | volume = 28 | pages = 1–19 | year = 1928 | pmid = | pmc = }}</ref> El 1959, l'ornitòleg francès [[Christian Jouanin]] defensà que cap de les pells del museu provenien de l'illa dels Cangurs, després d'investigar documents de l'expedició i del museu.<ref>{{Cite journal | last = Jouanin | first = C. | title = Les emeus de l'expédition Baudin | journal = L'Oiseau et la Revue Française d'Ornithologie | volume = 29 | pages = 168–201 | language = francès | year = 1959 }}</ref> El 1990, Jouanin i el paleontòleg francès [[Jean-Christophe Balouet]] demostraren a través de la [[Ciències forenses|ciència forense]] mediambiental que la pell de París provenia de l'illa de King i que almenys s'havia duit un ocell viu de cada illa.<ref>{{cite journal | last1 = Balouet | first1 = J. C. | last2 = Jouanin | first2 = C. |year= 1990 |title= Systématique et origine géographique de émeus récoltés par l'expédetion Baudin | journal = L'Oiseau et la Revue Française d'Ornithologie | volume = 60 | pages = 314–318 | language = francès}}</ref> Per aquest motiu, tots els noms científics donats a l'[[emú de l'illa dels Cangurs]] es basaren incorrectament en espècimens de l'illa de King, o simplement foren invàlids; la subespècie quedà sense nom. Basant-se en troballes de restes subfòssils del 1984, l'ornitòleg australià [[Shane A. Parker]] confirmà els orígens geogràfics i [[Morfologia|morfologies]] diferents dels dos emús. Parker batejà l'au de l'illa dels Cangurs com a ''Dromaius&nbsp;baudinianus'', en homenatge a [[Nicolas Baudin]], el cap de l'expedició francesa. El nom ''Dromaius ater'' es conservà per l'emú de l'illa de King.<ref name="Parker 1984">{{cite journal | last = Parker | first = S. A. | year = 1984 | title = The extinct Kangaroo Island Emu, a hitherto unrecognised species | url = | journal = [[Bulletin of the British Ornithologists' Club]] | volume = 104 | issue = | pages = 19–22 }}</ref>
[[File:King Island Emu.jpg|thumb|1834 illustration of the Paris skin by [[Louis Jean Pierre Vieillot]]]]
Hi ha poques diferències morfològiques que distingeixin els emús insulars extints de l'emú comú més enllà de la mida, però malgrat això els tres taxòns solien considerar-se tres espècies diferents. Un estudi genètic del 2011 dels [[ADN mitocondrial]] i [[ADN nuclear|nuclear]], extrets de cinc ossos subfòssils d'emú de l'illa de King, mostrà que la variació genètica corresponia a la d'un emú comú no extint. En conseqüència, s'interpretà com a [[Coespecificitat|coespecífic]] amb els emús del continent australià i reclassificà com una [[subespècie]] del ''[[Dromaius&nbsp;novaehollandiae]]'', ''D. n. ater''. Altres animals de l'illa de King també es consideren subespècies dels seus equivalents continentals o tasmanians, en lloc d'espècies diferents. Els autors suggeriren que més estudis de diferents metodologies es podrien trobar trets per distingir els tàxons.<ref name=Heupink/> L'edició del 2013 de la llista d'ocells [[The Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World]] esmenà el nom trinomial de l'emú de l'illa de King a ''D. n. minor'', basant-se el en ''D. minor'' d'Spencer, emparant-se en què el ''D. ater'' que proposà Vieillot en un principi pretenia anomenar l'emú comú.<ref>{{cite book | last1 = Howard | first1 = R. | last2 = Moore | first2 = A. |year= 2013 |page = 6 |title= The Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World, Volume 1: Non-passerines |publisher= Dickinson & Remsen |isbn= 978-0956861108 |location=}}</ref> La llista d'ocells de la [[IOC]] comprà aquest raonament i començà a utilitzar ''D. n. minor'' des de llavors.<ref name="IOC">{{cite web|url=http://www.worldbirdnames.org/updates/subspecies/|publisher=IOC World Bird List|title=Subspecies Updates|author=Gill, F.|author2=Donsker, D.|accessdate=July 13, 2015|year=2015}}</ref>

Els anys 2014-15, un grup de paleontòlegs encapçalats per l'anglès [[Julian Hume]] realitzaren una recerca de fòssils d'emú a l'illa de King. Era la primera recerca paleontològica rellevant d'ençà de principis de s. {{XX}}, exceptuant els descobriments que féu un historiador natural local (inclosa una closca d'ou única) en els trenta anys precedents. El 2014, Hume i companyia trobaren subfòssils d'emú a [[cap Wickham]] (el cap més septentrional de l'illa de King), però quan tornaren un any més tard, l'àrea s'havia convertit en un [[camp de golf]] i als investigadors se'ls negà l'accés. El 2018, aquests advertiren del perill semblant en què es trobaven altres llocs fossilífers de l'illa. També identificaren una zona prop de Surprise Bay en què s'havien trobat subfòssils l'any 1906, però no en pogueren trobar més, ja que l'àrea s'havia recobert d'herba.<ref name="Search"/>

===Evolució===
[[File:Freycinet Australian birds.jpg|thumb|left|1807 [[cartouche]] of a small emu and other birds from a map of south east Australia and [[Kangaroo Island]]]]
Durant el [[Quaternari]] superior (fa 0,7 milions d'anys), petits emús vivien en diverses illes de la costa australiana. A més de l'emú de l'illa de King, també hi havia tàxons a l'illa dels Cangurs (''[[D.&nbsp;n.&nbsp;baudinianus]]'') i a [[Tasmània]] (''[[D.&nbsp;n.&nbsp;diemenensis]]''), entre d'altres, tots ells ara extingits. El tàxon més petit, l'emú de l'illa de King, estava confinat a una petita illa situada a l'[[estret de Bass]], entre Tasmània i el continent australià, a uns 100&nbsp;km de sengles costes. L'illa de King havia format part del [[pont terrestre]] que unia Tasmània i el continent. Com a conseqüència de la [[plasticitat fenotípica]] els emús de l'illa de King possiblement realitzaren un procés de [[nanisme insular]].<ref name=Heupink/> Es trobaren closques d'ou d'emú a l'[[illa Flinders]], a l'altre extrem de l'estret de Bass, que podrien pertànyer a un quart tàxon.<ref name="Search"/>

Segons els autors de l'estudi genètic encapçalat per l'australià Tim H. Heupink, l'estreta relació entre l'emú de l'illa de King i l'emú comú indica que ambdues poblacions es separaren relativament recentment, degut a canvis en el nivell del mar a l'estret de Bass, en lloc d'una població d'emús [[Efecte fundador|fundadora]] que s'hauria separat molt abans i conseqüentment extingit al continent. Els models de canvi en el nivell del mar indiquen que Tasmània, inclosa l'illa de King, s'isolà del continent australià fa uns 14.000 anys. Alguns milers d'anys després, l'illa de King s'aïllà de Tasmània.<ref>{{Cite journal | last1 = Lambeck | first1 = K. | last2 = Chappell | first2 = J. | title = Sea level change through the last glacial cycle | doi = 10.1126/science.1059549 | journal = Science | volume = 292 | issue = 5517 | pages = 679–686 | year = 2001 | pmid = 11326090 | pmc = | bibcode = 2001Sci...292..679L }}</ref> Aquest escenari suggereix que una població ancestral de l'emú de l'illa de King i l'emú de Tasmània s'hauria separat inicialment del tàxon continental; més endavant, s'haurien separat les poblacions de cada illa. A més, això indicaria que l'extint emú de Tasmània està igual d'estretament relacionat amb l'emú comú com ho està l'emú de l'illa de King i que aquests dos estarien encara més estretament relacionats. Segons els fòssils, la mida mitjana d'aquest emú estaria entremig de l'emú continental i el de l'illa de King. Per tant, l'emú comú podria considerar-se una forma gran o gegant.<ref name=Heupink>{{Cite journal | last1 = Heupink | first1 = T. H. | last2 = Huynen | first2 = L. | last3 = Lambert | first3 = D. M. | editor1-last = Fleischer | editor1-first = Robert C. | title = Ancient DNA suggests dwarf and 'giant' emu are conspecific | journal = PLoS ONE | volume = 6 | issue = 4 | pages = e18728 | year = 2011 | pmid = 21494561 | pmc = 3073985 | doi = 10.1371/journal.pone.0018728| bibcode = 2011PLoSO...618728H }}</ref>

==Referències==
{{referències|2}}


[[Categoria:Estrucioniformes]]
[[Categoria:Estrucioniformes]]

Revisió del 00:00, 15 abr 2020

Infotaula d'ésser viuEmú de l'illa de King
Dromaius ater Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCasuariiformes
FamíliaCasuariidae
GènereDromaius
EspècieDromaius ater Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

L'emú de l'illa de King (Dromaius novaehollandiae minor) és una subespècie extinta d'emú que era endèmica de l'illa de King, situada a l'estret de Bass, entre Tasmània i el continent australià. El seu parent més proper és probablement l'emú de Tasmània (D. n. diemenensis), ja que pertanyien a la mateixa població fins fa menys de 14.000 anys, quan Tasmània i l'illa de King encara estaven connectades. L'emú de l'illa King és l'emú més petit conegut i sovint es cita com un possible cas de nanisme insular. Tenia un plomatge més fosc que l'emú comú. La subespècie es distingeix de l'emú de l'illa dels Cangurs (D. n. baudinianus) per un seguit de detalls osteològics, incloent la mida. El comportament de l'emú de l'illa de King probablement no diferia gaire del de l'emú comú. Les aus es reunien en bandades per reproduir-se i buscar aliment. S'alimentaven a base de baies, herba i algues marines. Podien córrer veloçment i etzibaven coces per defensar-se. Construïen els seus nius a base de fulles seques i molsa, en què hi ponien entre set i nou ous que incubaven ambdós pares.

Els europeus descobriren l'emú de l'illa de King durant les expedicions primerenques a l'illa. La major part d'informació que se'n sap prové d'una entrevista del naturalista francès François Péron a un caçador de foques autòcton, així com de les il·lustracions de Charles Alexandre Lesueur. Els exploradors arribaren a l'illa de King el 1802 amb l'expedició de Nicolas Baudin i el 1804 n'enviaren a França diversos espècimens vius i dissecats. Els dos emús vius es dugueren al Jardí de les Plantes i la resta d'ocells es distribuïren per diversos museus del Vell Continent. La remesa va mesclar emús de l'illa de King i de l'illa dels Cangurs; com que els quaderns de bitàcola no especificaven d'on provenia cada animal ni tampoc les seves diferències taxonòmiques, la seva classificació fou inconcloent fins més d'un segle després. La caça i les fogueres dels primers visitants de l'illa de King van extingir la població salvatge cap a l'any 1805. El 1822 moriren les dues aus en captivitat a París, es creu que les dues últimes de la subespècie.

Taxonomia

Charles Alexandre Lesueur's 1807 plate of the head, wing and feathers of a possible King Island emu

Durant molt de temps, hi hagué dubtes sobre la taxonomia i l'origen geogràfic dels emús de l'illa King i els de l'illa dels Cangurs, ja que els espècimens d'ambudes poblacions es dugueren a França junts. Els quaderns de bitàcola de l'expedició no especificaren quan i on es capturarà cada individu, per la qual cosa al llarg dels anys hi hagut una plètora de noms científics encunyats per cada ocell, alguns d'ells basats en criteris dubtosos, i s'ha estés la falsa idea que tots els emús provingueren de l'illa dels Cangurs.[1] El 1914 L. Brasil escrigué que, de fet, els exploradors no trobaren emús a l'illa de King, perquè les males condicions meteorològiques els impediren abandonar el campament.[2] A més, en aquella època, els francesos anomenaven «casoars» tant als casuaris com als emús, cosa que ha agreujat l'embolic.[3]

El naturalista francès Louis Jean Pierre Vieillot encunyà el binomi Dromaius ater l'any 1817.[4] Diversos col·leccionistes trobaren restes subfòssils d'emú a l'illa de King a principis del s. xx, el primer dels quals l'ornitòleg aficionat australià Archibald James Campbell el 1903, prop d'un llac de la costa est.[5][6] El 1906, l'ornitòleg australià Walter Baldwin Spencer encunyà el nom Dromaius minor, basant-se en diversos ossos i closques d'ou subfòssils trobats a l'illa que daten del pleistocè.[7] William Vincent Legge, un altre ornitòleg australià, també encunyà un nom per aquestes restes més endavant, Dromaius bassi.[8] El zoòleg britànic Walter Rothschild, al seu llibre del 1906 Extinct Birds ('Ocells Extints'), apuntà que la descripció de Vieillot era realment de l'emú comú, no del de l'illa de King, i que per tant el binomi D. ater era invàlid. Pensant-se que la pell que hi havia al Museu Nacional d'Història Natural francès era d'un emú de l'illa dels Cangurs, el convertí en espècimen tipus de la seva nova espècie D. peroni, en homenatge al naturalista francès François Péron, la font principal d'informació sobre l'ocell.[9]

L'ornitòleg aficionat australià Gregory Mathews encunyà més noms a principis del 1910, inclòs un nou gènere, Peronista, ja que considerà que els emús de l'illa de King i de l'illa dels Cangurs eren genèticament diferents de l'emú comú.[10] Alguns escriptors posteriors apuntaren que les restes subfòssils trobades a les dues illes eren indiscernibles i que per tant pertanyien al mateix tàxon.[11][12] El 1959, l'ornitòleg francès Christian Jouanin defensà que cap de les pells del museu provenien de l'illa dels Cangurs, després d'investigar documents de l'expedició i del museu.[13] El 1990, Jouanin i el paleontòleg francès Jean-Christophe Balouet demostraren a través de la ciència forense mediambiental que la pell de París provenia de l'illa de King i que almenys s'havia duit un ocell viu de cada illa.[14] Per aquest motiu, tots els noms científics donats a l'emú de l'illa dels Cangurs es basaren incorrectament en espècimens de l'illa de King, o simplement foren invàlids; la subespècie quedà sense nom. Basant-se en troballes de restes subfòssils del 1984, l'ornitòleg australià Shane A. Parker confirmà els orígens geogràfics i morfologies diferents dels dos emús. Parker batejà l'au de l'illa dels Cangurs com a Dromaius baudinianus, en homenatge a Nicolas Baudin, el cap de l'expedició francesa. El nom Dromaius ater es conservà per l'emú de l'illa de King.[15]

1834 illustration of the Paris skin by Louis Jean Pierre Vieillot

Hi ha poques diferències morfològiques que distingeixin els emús insulars extints de l'emú comú més enllà de la mida, però malgrat això els tres taxòns solien considerar-se tres espècies diferents. Un estudi genètic del 2011 dels ADN mitocondrial i nuclear, extrets de cinc ossos subfòssils d'emú de l'illa de King, mostrà que la variació genètica corresponia a la d'un emú comú no extint. En conseqüència, s'interpretà com a coespecífic amb els emús del continent australià i reclassificà com una subespècie del Dromaius novaehollandiae, D. n. ater. Altres animals de l'illa de King també es consideren subespècies dels seus equivalents continentals o tasmanians, en lloc d'espècies diferents. Els autors suggeriren que més estudis de diferents metodologies es podrien trobar trets per distingir els tàxons.[16] L'edició del 2013 de la llista d'ocells The Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World esmenà el nom trinomial de l'emú de l'illa de King a D. n. minor, basant-se el en D. minor d'Spencer, emparant-se en què el D. ater que proposà Vieillot en un principi pretenia anomenar l'emú comú.[17] La llista d'ocells de la IOC comprà aquest raonament i començà a utilitzar D. n. minor des de llavors.[18]

Els anys 2014-15, un grup de paleontòlegs encapçalats per l'anglès Julian Hume realitzaren una recerca de fòssils d'emú a l'illa de King. Era la primera recerca paleontològica rellevant d'ençà de principis de s. xx, exceptuant els descobriments que féu un historiador natural local (inclosa una closca d'ou única) en els trenta anys precedents. El 2014, Hume i companyia trobaren subfòssils d'emú a cap Wickham (el cap més septentrional de l'illa de King), però quan tornaren un any més tard, l'àrea s'havia convertit en un camp de golf i als investigadors se'ls negà l'accés. El 2018, aquests advertiren del perill semblant en què es trobaven altres llocs fossilífers de l'illa. També identificaren una zona prop de Surprise Bay en què s'havien trobat subfòssils l'any 1906, però no en pogueren trobar més, ja que l'àrea s'havia recobert d'herba.[5]

Evolució

1807 cartouche of a small emu and other birds from a map of south east Australia and Kangaroo Island

Durant el Quaternari superior (fa 0,7 milions d'anys), petits emús vivien en diverses illes de la costa australiana. A més de l'emú de l'illa de King, també hi havia tàxons a l'illa dels Cangurs (D. n. baudinianus) i a Tasmània (D. n. diemenensis), entre d'altres, tots ells ara extingits. El tàxon més petit, l'emú de l'illa de King, estava confinat a una petita illa situada a l'estret de Bass, entre Tasmània i el continent australià, a uns 100 km de sengles costes. L'illa de King havia format part del pont terrestre que unia Tasmània i el continent. Com a conseqüència de la plasticitat fenotípica els emús de l'illa de King possiblement realitzaren un procés de nanisme insular.[16] Es trobaren closques d'ou d'emú a l'illa Flinders, a l'altre extrem de l'estret de Bass, que podrien pertànyer a un quart tàxon.[5]

Segons els autors de l'estudi genètic encapçalat per l'australià Tim H. Heupink, l'estreta relació entre l'emú de l'illa de King i l'emú comú indica que ambdues poblacions es separaren relativament recentment, degut a canvis en el nivell del mar a l'estret de Bass, en lloc d'una població d'emús fundadora que s'hauria separat molt abans i conseqüentment extingit al continent. Els models de canvi en el nivell del mar indiquen que Tasmània, inclosa l'illa de King, s'isolà del continent australià fa uns 14.000 anys. Alguns milers d'anys després, l'illa de King s'aïllà de Tasmània.[19] Aquest escenari suggereix que una població ancestral de l'emú de l'illa de King i l'emú de Tasmània s'hauria separat inicialment del tàxon continental; més endavant, s'haurien separat les poblacions de cada illa. A més, això indicaria que l'extint emú de Tasmània està igual d'estretament relacionat amb l'emú comú com ho està l'emú de l'illa de King i que aquests dos estarien encara més estretament relacionats. Segons els fòssils, la mida mitjana d'aquest emú estaria entremig de l'emú continental i el de l'illa de King. Per tant, l'emú comú podria considerar-se una forma gran o gegant.[16]

Referències

  1. ↑ Fuller, E. Extinct Birds. revised. New York: Comstock, 2001, p. 33. ISBN 978-0-8014-3954-4. 
  2. ↑ Brasil, L. «The Emu of King Island». Emu, vol. 14, 2, 1914, pàg. 88–97. DOI: 10.1071/MU914088.
  3. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Mighty
  4. ↑ Vieillot, L. J. P. «Dromaius ater» (en francès). Nouveau Dictionnaire d'Histoire Naturelle, vol. 11, 1817, pàg. 212.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Hume, J.; Steel, L.; Middleton, G.; Medlock, K. «In search of the dwarf emu: A palaeontological survey of King and Flinders Islands, Bass Strait, Australia». Contribuciones Científicas del Museo Argentino de Ciencias Naturales, vol. 7, 2018, pàg. 81–98.
  6. ↑ Campbell, A. G. «Emu Bones on King Island». Emu - Austral Ornithology, vol. 3, 2, 1903, pàg. 113–114. DOI: 10.1071/MU903112ah.
  7. ↑ Spencer, B.; Kershaw, J. A. «A collection of sub–fossil bird and marsupial remains from King Island, Bass Strait». Memoirs of the National Museum, Melbourne, vol. 3, 1910, pàg. 5–35. DOI: 10.24199/j.mmv.1910.3.01.
  8. ↑ Legge, W. V. «The Emus of Tasmania and King Island». Emu, vol. 6, 3, 1906, pàg. 116–119. DOI: 10.1071/MU906116.
  9. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Rothschild
  10. ↑ Mathews, G. M.; Iredale, T. A Manual of the Birds of Australia. Vol. 1. H. F. & G. Witherby, 1921, p. 5. DOI 10.5962/bhl.title.14116. 
  11. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Extinct Birds
  12. ↑ Morgan, A. M.; Sutton, J. «A critical description of some recently discovered bones of the extinct Kangaroo Island Emu (Dromaius diemenianus)». Emu, vol. 28, 1928, pàg. 1–19. DOI: 10.1071/MU928001.
  13. ↑ Jouanin, C. «Les emeus de l'expédition Baudin» (en francès). L'Oiseau et la Revue Française d'Ornithologie, vol. 29, 1959, pàg. 168–201.
  14. ↑ Balouet, J. C.; Jouanin, C. «Systématique et origine géographique de émeus récoltés par l'expédetion Baudin» (en francès). L'Oiseau et la Revue Française d'Ornithologie, vol. 60, 1990, pàg. 314–318.
  15. ↑ Parker, S. A. «The extinct Kangaroo Island Emu, a hitherto unrecognised species». Bulletin of the British Ornithologists' Club, vol. 104, 1984, pàg. 19–22.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Heupink, T. H.; Huynen, L.; Lambert, D. M. «Ancient DNA suggests dwarf and 'giant' emu are conspecific». PLoS ONE, vol. 6, 4, 2011, pàg. e18728. Bibcode: 2011PLoSO...618728H. DOI: 10.1371/journal.pone.0018728. PMC: 3073985. PMID: 21494561.
  17. ↑ Howard, R.; Moore, A. The Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World, Volume 1: Non-passerines. Dickinson & Remsen, 2013, p. 6. ISBN 978-0956861108. 
  18. ↑ Gill, F.. «Subspecies Updates». IOC World Bird List, 2015. [Consulta: July 13, 2015].
  19. ↑ Lambeck, K.; Chappell, J. «Sea level change through the last glacial cycle». Science, vol. 292, 5517, 2001, pàg. 679–686. Bibcode: 2001Sci...292..679L. DOI: 10.1126/science.1059549. PMID: 11326090.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Emú_de_l%27illa_de_King&oldid=23197741»