Alfabet fonètic internacional

De Viquipèdia

L'alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per a la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els de l'alfabet llatí, en minúscula i majúscula, o en deriven, per addició d'elements, rotació o inversió. Alguns altres són de l'alfabet grec, harmonitzats amb l'alfabet llatí i, finalment, alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.

Va ser desenvolupat pels foneticistes britànics i francesos sota els auspicis de l'Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, l'organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombroses revisions en la seva història, incloent algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent és la de 1993, posada al dia el 1996.

Taula de continguts 1 Descripció 2 Vegeu també 3 Enllaços externs 4 Bibliografia

[edita] Descripció

Els valors de cada signe idèntic al de l'alfabet llatí en la majoria de casos corresponen a l'ús anglès. El principi general és usar un sol símbol per a un segment parlat, evitant combinacions de lletres (com el dígraf <ny> en l'ortografia catalana).

Els símbols corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix.

Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals com l'accent o el to.

Quan els caràcters de l'AFI són enmig d'un altre text, estan separats de la resta amb dues barres inclinades o amb claudàtors ("[" i "]"). Els lingüistes usen claudàtors quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica.

L'AFI permet que els símbols s'adaptin a circumstàncies específiques per simplificar la notació quan es consideri convenient, si s'expliquen els valors que els donen unes regles que acompanyen el text. Per exemple, atès que [t] representa en anglès l'oclusiva alveolar sorda, aleshores el diacrític que indica articulació endarrerida hi representa un so postalveolar o palatoalveolar. Per contra, atès que [t] en català representa l'oclusiva dental sorda, una articulació més avançada que l'anglesa, aleshores el diacrítica per a indicar endarreriment hi representarà una variant alveolar.

v • d • e Consonants   Bilabials Labio- dentals Dentals Alveolars Post- alveolars Retroflexes Palatals Velars Uvulars Farín- gies Glotals sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. sord son. Oclusives p b     t d t̺ d̺     ʈ ɖ c ɟ k g q ɢ     ʔ   Nasals   m   ɱ       n       ɳ   ɲ   ŋ   ɴ         Vibrants   ʙ           r                   ʀ         Bategants       v̛       ɾ       ɽ                     Fricatives ɸ β f v θ ð s z ʃ ʒ ʂ ʐ ç ʝ x ɣ χ ʁ ħ ʕ h ɦ Laterals fricatives             ɬ ɮ                             Aproximants       ʋ       ɹ       ɻ   j   ɰ             Laterals aproximants               l       ɭ   ʎ   ʟ

Consonants no pulmòniques
Clics		Implosives sonores		Ejectives [ʼ] per exemple:
ʘ	Bilabial	ɓ	Bilabial	pʼ	Bilabial
ǀ	Laminal alveolar ("dental")	ɗ	Dental/alveolar	tʼ	Dental/alveolar
ǁ	Lateral coronal ("lateral")	ʄ	Palatal	sʼ	Alveolar fricativa
ǃ	Apical (post)alveolar ("retroflex")	ɠ	Velar	kʼ	Velar
ǂ	Laminal postalveolar ("palatal")	ʛ	Uvular	qʼ	Uvular

[edita] Vegeu també

• Transliteració
• Transcripció lingüística

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfabet fonètic internacional

• (català) IECAT
• (català) consonants del català central, a la UAB.
• (català) vocals del català central, a la UAB.

[edita] Bibliografia

• Antoni I. Alomar, Pràctiques de transcripció fonètica, Documenta Balear, S.L., Palma, 2003. ISBN: 84-95694-61-1.
• Eulàlia Bonet, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manual de transcripció fonètica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997. ISBN: 84-490-2074-X.
• Joaquim Viaplana i Maria Pilar Perea (ed.), Textos orals dialectalitzats del català sincronitzats. Una selecció, Barcelona, 2003. ISBN: 84.477-0864-0.