Adaptacionisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En biologia, s'anomena adaptacionisme a la perspectiva que considera que la majoria dels trets dels éssers vius són adaptacions òptimes. Entre els seus defensors més destacats hi ha John Maynard Smith, William Donald Hamilton i Richard Dawkins; entre els seus crítics, Stephen Jay Gould i Richard Lewontin.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Gould resumeix el "programa adaptacionista" en els següents arguments:

  • L'adaptació és el fenomen central de l'evolució, i la clau per a la comprensió dels seus mecanismes.
  • La selecció natural construeix l'adaptació.
  • La selecció natural, d'una manera aclaparadora, es manté com la causa predominant de l'adaptació. La variació només proporciona la matèria primera i no pot fer actuar sense ajuda.

Gould i Lewontin (1979) resumeixen de la següent manera la manera de procedir del programa adaptacionista:

  1. Atomització de l'organisme: divisió de l'organisme en trets discrets i desconnectats.
  2. Optimització de les parts per selecció natural.
  3. Explicació de les adaptacions.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

D'Arcy Wentworth Thompson, en la seva obra On Growth and Form, (El creixement i la forma) (1917),[1] va ser un dels primers crítics del programa adaptacionista darwinista. Recentment, els crítics més bel·ligerants han estat Richard Lewontin i Stephen J. Gould, per a qui els adaptacionistes han sobredimensionat el poder de la selecció natural, ignorant la importància de les constriccions del desenvolupament i altres factors en l'explicació de l'existència de trets morfològics i del comportament. Gould i Lewontin van denominar l'adaptacionisme "paradigma panglossià", en al·lusió al Doctor Pangloss, personatge amb el que Voltaire va caricaturitzar a la filosofia de Leibniz a la seva novel·la Càndid i segons el qual "tot existeix necessàriament per al millor dels finals".

La principal crítica que realitzen Gould i Lewontin al programa adaptacionista es dirigeix a la no consideració de la diferència entre la utilitat actual d'un tret i la causa del seu origen. Del fet que un tret sigui adaptatiu actualment -argumenten- no pot inferir-se que hagi estat resultat de l'acció de la selecció natural perquè també fos adaptatiu en el seu origen.

La història d'aquesta polèmica ha estat profusament estudiada per Cronin (1992)[2] i Segerstråle (2000).[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thompson, D W. (1992). On Growth and Form. Dover reimpressió de 1942, 2nd ed. (1ª ed., 1917). ISBN 0-486-67135-6
  2. Cronin, H. (1992). The Ant and the Peacock: Altruism and Sexual Selection from Darwin to Today. Cambridge: Cambridge University Press.
  3. Segerstråle, O. 2000. "Defenders of the Truth: The Battle for Science", a The Sociobiology Debate and Beyond. Oxford: Oxford University Press.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gould, S.J. & Lewontin, R.C. (1979). "The spandrels of San Marco and the Panglossian paradigm: A critiqui of the adaptationist programme". Proceedings of the Royal Society London, Vol. 205: 581-598.
  • Lewontin, R.C. 1979. Sociobiology as an adaptationist program. Behavioral Science 24: 5-14.
  • Lewontin, R.C. 1991. Biology as Ideology: The Doctrine of DNA. New York: Harper Collins
  • Maynard Smith, J. (1988). Did Darwin get it right? Essays on games, sex and evolution. London: Penguin books. ISBN 0-14-023013-0.
  • Orzack, S. H. i Sober, E. R. (eds.) (2001). Adaptationism and Optimality. Cambridge: Cambridge University Press
  • Sober, E. (1998). "Six Sayings about Adaptationism", a SR. Hull i M. Ruse (eds): The Philosophy of Biology. Oxford: Oxford University Press.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]