Alcibíades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el general i polític atenès. Si cerqueu , vegeu «Alcibíades d'Esparta».
Bust d'Alcibíades al Museu Capitolí.

Alcibíades (Alcibiades, Ἀλκιβιάδης) fou un general i polític atenès. Era fill de Clínies d'Atenes i nebot de Pèricles.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Atenes vers el 450 aC. Clínies era un suposat descendent d'Eurísaces, fill d'Àiax el Gran i a través d'ell de Zeus. La seva mare, Deinòmaca, fou filla de Megacles, cap de la casa dels Alcmeònides. El seu avi Alcibíades havia participat en l'expulsió dels Pisistràtides i la seva mare descendia de Clístenes, l'amic del poble. El nom Alcibíades era d'origen lacònic i venia d'una família espartana a la qual estava unida la família d'Alcibíades per llaços d'hospitalitat

El seu pare va servir a la guerra amb Pèrsia, es va distingir a la batalla d'Artèmision i va morir a la batalla de Queronea (447 aC), i ell va quedar al càrrec d'un germà petit i va deixar la tutoria que sobre ell exercia Pèricles. Va tenir com instructor el traci Zòfiros.

Inicis militars[modifica | modifica el codi]

Durant la guerra, a la darrera campanya de Potidea, el 429 aC, va servir fora d'Atenes. Com que la llei atenesa deia que els joves de menys de 20 anys no podien servir fora de l'Àtica, això vol dir que va haver de néixer com a molt tard el 449 aC i probablement abans, si també va servir a la campanya del 432 aC.

Va entrar en possessió de la fortuna familiar als 18 anys. Es va casar (abans del 424 aC) amb Hiparetes, la filla (o germana) d'Hippònicos, cap d'una família de la noblesa (mort el 424 aC). Va donar sempre mostres de determinació i inflexibilitat.

Amistat amb Sòcrates[modifica | modifica el codi]

Sòcrates "rescatant" Alcibíades.

Ferit a Potidea, fou rescatat per Sòcrates. A la batalla de Dèlion (424 aC) Alcibíades va tornar el favor a Sòcrates. Va competir als jocs olímpics del 424 aC i va guanyar tres premis. Les seves liberalitats en la cosa publica el van fer molt popular entre el poble que li excusava les seves actituds impetuoses i els fets violents o extravagants. Entre aquests fets cal esmentar la detenció d'Agatarcos, la violència contra la seva dona, l'assalt a Taurees i l'audaç manera com va salvar a Hegemos d'una llei. Del principi de la seva carrera política se'n sap poca cosa, però queda constància que en temps de Cleon fou membre de l'assemblea.

Vers el 422 aC va fer aprovar un decret per augmentar el tribut pagat pels aliats d'Atenes, que va doblar la seva quantia en relació a l'import fixat per Aristides. A la mort de Cleon, la direcció de l'estat fou disputada entre Alcibíades i Nícies. Aquest darrer volia la pau, a la qual Alcibíades es va oposar. L'oposició entre ambdós era forta, però cordial; quan Hipèrbol va amenaçar els dos rivals amb el desterrament, es van unir i fou Hipèrbol qui fou condemnat a l'ostracisme (417 aC).

A les negociacions de pau del 421 aC va voler entendre's amb els espartans, però aquests van preferir negociar amb Nícies i Laques. Això va fer que radicalitzés la seva oposició a la pau, coneguda com a Pau de Nícies, que establia una pau per 50 anys (abril del 421 aC) i retornava els presoners espartans al seu país. Així, el 420 aC va induir una aliança entre Argos, Èlida, Mantinea, Corint, Beòcia i la Lliga Calcídica, oposades a la pau, i va obtenir el poder en perjudici del conservador Nícies, partidari de la pau. Esparta es va aliar llavors a Tebes, i Tegea i Mègara es van acostar a Esparta, mentre Alcibíades va negociar una aliança amb Argos, Mantinea i Èlide.

El 419 aC fou designat estrategos i com a cap de la petita força atenesa va anar al Peloponès i va defensar els interessos de la nova aliança, en el marc de la qual els argius havien atacat Epidaure, cosa que fou considerada per Alcibíades com el trencament de la pau. El 418 aC Corint i Patres es van aliar a Atenes. Fou destituït el 418 aC, però la derrota atenesa a Mantinea el mateix any va provocar la separació dels aliats (Corint, Èlida, Patres, Mantinea i Argos) i va propiciar el seu retorn mitjançant una aliança amb Nícies (es van presentar junts a les eleccions enfrontats a Hipèrbol).

Sobre l'expedició a Melos (416 aC) no es pot assegurar que fou iniciativa seva, però sí que fou l'autor del decret sobre els càstigs bàrbars que es van imposar a la gent de l'illa (els habitants o foren morts o venuts com a esclaus). Ell mateix va comprar una dona de Melos amb la qual va tenir un fill.

Guerra de Sicília[modifica | modifica el codi]

El 415 aC Alcibíades i Nícies van decidir anar a Sicília, on la ciutat de Leontins (Leontini), aliada d'Atenes, havia estat sotmesa per Siracusa, que tenia per aliada Selinunt. Mentre es feien els preparatius van passar coses estranyes: el bust d'Hermes va patir una mutilació; un home anomenat Pitònicos, amb el suport d'Andòcides, va acusar Alcibíades de divulgar i profanar els misteris eleusins; i un altre home, Androcles, el va acusar d'haver instigat la mutilació d'Hermes. No es va investigar i Alcibíades, Nícies i Lamakos foren enviats al front de la flota cap a Sicília, on esperaven ocupar totes les ciutats gregues, tret de Siracusa i Selinunt, i fer revoltar els sículs per atacar aquestes ciutats. La flota, amb 134 trirrems i 20.000 homes, a més de 5.000 hoplites i 1.500 soldats lleugers, va sortir d'Atenes el juliol. Rhègion (Rhegium) i Catània es van declarar per Atenes. Llavors Alcibíades fou cridat a Atenes i es va escapar a Thuris, d'on va passar a Cillene i d'allí a Esparta, on va revelar els plans atenesos i va recomanar als espartans d'enviar Gilipos a Siracusa i ocupar i fortificar Decelea (Decèlia), a l'Àtica. Mentrestant, els atenesos van desembarcar al sud de Siracusa i foren derrotats, però en el contraatac van ocupar Naxos i van assetjar Siracusa, setge en el qual va morir Lamakos. Les ciutats de la Magna Grècia i fins i tot d'Etrúria van enviar contingents als atenesos. Però Gilipos va desembarcar a Siracusa i va derrotar Nícies (414 aC), que es va haver de refugiar al promontori de Pleimmirion, on es va fortificar.

Condemna a mort[modifica | modifica el codi]

Gravat d'Agostino Veneziano

La defecció d'Alcibíades va provocar la seva condemna a mort a Atenes i la confiscació de les seves propietats, i es va obrir un procés per les impietats comeses (mutilació d'Hermes i revelació dels secrets eleusins). Es va fer molt popular a Esparta perquè va adoptar els costums espartans molt ràpidament. Els aliats asiàtics d'Atenes foren induïts a la revolta i es va formar una aliança amb el sàtrapa persa de Sardes (Lídia) Tisafernes. Les maquinacions d'Agis II, que s'havia establert a Decèlia (413 aC), el van induir a abandonar Esparta i es va refugiar amb Tisafernes (412 aC), del que aviat es va fer molt amic. Es diu que Leotíquides, fill i hereu d'Agis II d'Esparta, fou considerat fill seu i probablement és cert que la dona d'Agis, la reina Timea, havia tingut relacions amb l'atenès; relacions que foren conegudes per Agis, el qual va ordenar a Astíoc de matar Alcibíades, però aquest se'n va assabentar (potser per la mateixa reina) i va fugir a temps. Leotiquides fou exclòs del tron per Agesilau II (fill d'Arquidam II i germanastre d'Agis II), que fou proclamat rei.

Mentrestant, a Siracusa, Nícies havia rebut reforços atenesos dirigits per Demòstenes i Eurimedó. El primer va obtenir una victòria a Epipoles (413 aC), però després fou derrotat al mateix lloc i, poc després, en un combat naval prop del port de Siracusa, els atenesos, espantats per un eclipsi de lluna, foren derrotats completament (27 d'agost del 413) i van perdre la meitat de les seves naus. Els assetjats a Pleimmirion es van retirar cap a l'interior de l'illa seguint el riu Anapos, però, atacats pels siracusans, es van haver de desviar cap al sud i no van poder arribar a la costa davant la presència de l'exèrcit siracusà. Demòstenes va fer un atac de distracció, però fou derrotat a Polizèlion i les restes de l'exèrcit al riu Asinaros. Els que van sobreviure es van haver de rendir (vers octubre del 413 aC).

El 412 aC l'oligarquia d'Atenes va passar a l'ofensiva, però reclamava dels perses (aliats d'Esparta) que no es donés tot el poder als espartans. Tisafernes, però, no va voler signar cap compromís i es va posar completament del costat d'Esparta. Així, Alcibíades va voler retornar a la seva pàtria i va passar a Samos amb la intenció de retornar a Atenes, prendre el poder i formar una aliança amb Tisafernes. Tenia la cooperació del cap dels oligarques atenesos, Antifont de Rammunt. El 411 aC l'almirall atenès Pisandre d'Acarnes va derrocar el govern democràtic i va establir l'oligarquia (govern o consell dels Quatre-cents). El consell dels Cinc-cents fou dissolt i només 5.000 persones van mantenir drets politics (maig del 411 aC). Però el nou govern no volia el retorn d'Alcibíades. La major part de la flota, que era a Samos, es va declarar contra el cop d'estat, es va revoltar i va proclamar estrategos Alcibíades (al qual es va perdonar la pena de mort pendent) i els caps de la flota, Trasibul i Trasili, li van entregar el comandament. Alcibíades va demanar abolir el consell dels Quatre-cents i va demanar restablir la constitució de Clístenes amb algunes reformes. Immediatament, va marxar amb la flota cap al nord, on els espartans, dirigits pel general Dercílides, havien ocupat Abidos i Lampsacos, i va derrotar la flota espartana (vers octubre) prop de Sestos (a Cinossema) i després a Abidos, mentre els espartans es feien amos de l'Hel·lespont i de l'illa de Tasos. Després de la victòria d'Abidos es va entrevistar amb Tisafernes, que el va fer presoner i el va enviar a Sardes, però al cap d'un mes es va escapar o fou alliberat. Alcibíades va derrotar altre cop la flota espartana a Cízic (maig del 410 aC).

Retorn a Atenes[modifica | modifica el codi]

"Morte di Alcibiade" de Michele di Napoli (1832), Museu arqueològic de Nàpols. National Archaeological Museum.

El juliol del 410 aC el govern oligàrquic fou derrocat i fou restablerta la constitució de Clístenes. Llavors, Alcibíades va retornar a Atenes el juny del 408 aC per les festes del dia de les Pintèries i fou aclamat pel poble i els registres de les seves condemnes llençats al mar (a més, se li van retornar les propietats expropiades). Fou nomenat estrategos de les forces de mar i terra. Un dels seus primers actes fou dirigir una processó fins a Eleusis (processó que no es feia des del 413 aC) i va enviar una ambaixada a Farnabazos, sàtrapa de Dascílion, per consolidar el domini atenès (aconseguit per ell mateix) a Abdera, Selímbria, Bizanci i altres ciutats gregues; també va recuperar Tasos i va atacar Andros, sense èxit.

Mentre es feia la processó a Eleusis, va confiar el comandament de la flota al seu amic i lloctinent Antíoc, que fou derrotat a Nòtion, prop d'Efes, pel nou cap de la flota espartana Lisandre (aliat al nou sàtrapa de Sardes, Cir) i els espartans van ocupar Teos i la fortalesa de Delfínion (darrera posició dels atenesos a Quios); aquest fracàs, en ser conegut a Atenes, va provocar la destitució d'Alcibíades (406 aC), que es va exiliar voluntàriament a Tràcia per evitar el càstig de l'assemblea atenesa, on va prendre el poder el cap demòcrata Cleofont.

Alcibíades va establir el seu domini a Bisante, al Quersonès traci, on amb una banda de mercenaris va fer la guerra contra les tribus tràcies dels voltants i es va enriquir amb els saquejos; es va dedicar també a protegir les ciutats gregues veïnes. Abans de la batalla d'Egospotamos va advertir els generals atenesos (405 aC).

Caiguda[modifica | modifica el codi]

Amb l'establiment a Atenes de la tirania dels Trenta (404 aC) fou condemnat al desterrament i es va haver d'escapar a la satrapia de Farnabazos, que tenia com a capital Dascílios; allí fou acollit i estava a punt de sortir cap a la cort d'Artaxerxes quan una nit la seva residència a Melissa fou envoltada i assaltada per una banda d'homes armats que hi van calar foc. Es va defensar espasa en mà, però fou mort per algunes fletxes (404 aC); Diodor i Èfors diuen que els assaltants eren emissaris de Farnabazos, que actuava a petició dels espartans o per gelosia; el relat de Plutarc diu que eren els germans d'una dona a la qual Alcibíades havia seduït. El seu cos fos recollit per la seva amant Timandra i enterrat. Va deixar un fill de la seva dona Hiparetes, que també es va dir Alcibíades, i que no va tenir cap paper rellevant a la història. Un monument fou erigit al lloc de la seva mort molt de temps després i l'emperador Adrià hi va fer una estàtua i sacrificis anuals en honor de l'home d'estat atenès.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcibíades