Ana González de Recabarren

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAna González de Recabarren

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Ana de Los Ángeles González González Modifica el valor a Wikidata
26 juliol 1925 Modifica el valor a Wikidata
Tocopilla (Xile) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 octubre 2018 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Santiago de Xile Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMalaltia pulmonar Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactivista pels drets humans Modifica el valor a Wikidata
Partitindependent (2002–2018)
Partit Comunista de Xile (1942–2002) Modifica el valor a Wikidata

Ana González González (Toco, Tocopilla, 27 de juliol de 1925 - Santiago de Xile, 26 d'octubre de 2018), més coneguda com a Ana González de Recabarren, va ser una activista xilena pels drets humans.[1][2][3][4] Quatre membres de la seva família van ser detinguts i desapareguts el 1976 durant la dictadura militar del seu país.

Biografia[modifica]

Va néixer a Toco, una oficina salitrera propera a Tocopilla, el 1925. En la dècada de 1930 es va traslladar amb la seva família a viure a aquesta última ciutat. Posteriorment es va traslladar a viure a la població de Bulnes a Renca, Santiago. Es va casar amb Manuel Segundo Recabarren Rojas.

Es va fer militant del Partit Comunista als 17 anys, i va cessar la seva militància al voltant dels anys 2000.

Al desembre de 2016, Ana González va ser internada a l'Hospital San José per una insuficiència respiratòria. Des de llavors la seva salut va decaure considerablement. El 10 de febrer de 2017, als seus 91 anys, la música Ana Tijoux i la seva banda li van brindar un concert íntim, en el qual van interpretar la cançó «Sacar la voz».[5]

González va morir el 26 d'octubre de 2018 a l'Hospital San José, a Santiago, als 93 anys.[6]

Activista dels drets humans[modifica]

En els primers anys de la dictadura militar va perdre a gran part de la seva família en mans de la Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA). Dos dels seus fills, Luis Emilio (29 anys) i Manuel «Mañungo» Guillermo Recabarren (22), i la cònjuge del primer, Nalvia Rosa Mena Alvarado (20) —que estava embarassada—, van ser detinguts i desapareguts el 29 d'abril de 1976.[7] Només el seu net Luis Emilio «Porotito» Recabarren Mena, de llavors 2 anys, va tornar viu. L'endemà, el 30 d'abril, el seu marit Manuel (50 anys), va sortir a buscar als seus fills i a la seva nora, i també va ser detingut i desaparegut. Segons alguns testimonis, se l'havia vist amb vida al centre de detenció de Vila Grimaldi.[8]

Després de la desaparició dels seus familiars es va unir a l'Agrupació de Familiars de Detinguts Desapareguts (AFDD), convertint-se en una de les seves portaveus, juntament amb Sola Sierra, Mireya García, Viviana Díaz i Clotario Blest. Va participar en una vaga de fam a la seu de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) i va ser representant de l'AFDD al costat de Gabriela Bravo i Ulda Ortiz en diverses institucions internacionals com l'Organització de les Nacions Unides, l'Organització d'Estats Americans, la Creu Roja Internacional, la Comissió Internacional de Juristes, la Santa Seu i Amnistia Internacional, entre altres.

González (al centre) entre Andrés Aylwin i Isabel Allende Bussi, en l'homenatge del 9 de setembre de 2013

Va ser la protagonista del documental filmat l'any 1996, Quiero llorar a mares, que va ser emès el 2000 com un capítol del programa El mirador de la Televisió Nacional de Xile, i que a l'any següent va obtenir un Premi Ondas en la categoria iberoamericana de «Millor programa, professional o emissora de televisió».[9] El juny de 2000 va interposar una querella per la desaparició dels seus quatre familiars en contra del general Augusto Pinochet.[10] L'any 2011 va estar nominada al Premi Nacional dels Drets Humans de Xile, que finalment va recaure en Viviana Díaz. González i Andrés Aylwin van ser homenatjats en un acte dels partits de la Nueva Mayoría realitzat el 9 de setembre de 2013, amb motiu de la seva lluita en defensa de les víctimes de violacions als drets humans durant el règim feixista de Pinochet.[11]

Referències[modifica]

  1. «Ana González González - Defensores/asDefensores/as» (en castellà). [Consulta: 28 octubre 2018].
  2. «La eterna lucha de Ana González: “El dolor lo vivo todavía” - Terra Chile», 23-10-2013. Arxivat de l'original el 2013-10-23. [Consulta: 28 octubre 2018].
  3. «Ana González: “Los victimarios se van a convertir en víctimas”» (en castellà). , 11-09-2014 [Consulta: 11 maig 2018].
  4. «Carta de Ana Gonzalez». [Consulta: 11 setembre 2018].
  5. Mostrador, El «[VIDEO Anita Tijoux realiza concierto íntimo a la activista de Derechos Humanos, Anita González]» (en castellà). El Mostrador.
  6. Becerra, Abril (26 de octubre de 2018). «Ana González, la voz que nadie pudo apagar». Diario y Radio U Chile. Consulta: 26 de octubre de 2018.Becerra, Abril «Ana González, la voz que nadie pudo apagar» (en castellà). , 26-10-2018 [Consulta: 26 octubre 2018].
  7. «RECABARREN GONZALEZ LUIS EMILIO». [Consulta: 28 octubre 2018].
  8. Montes, Rocío (11 de septiembre de 2018). «La eterna búsqueda de Ana González, La Pasionaria chilena». El País. ISSN 1134-6582. Consulta: 11 de septiembre de 2018.Montes, Rocío «La eterna búsqueda de Ana González, La Pasionaria chilena» (en castellà). , 11-09-2018 [Consulta: 11 setembre 2018].
  9. S.L., Prisa Digital. «Premios Ondas» (en anglès). Arxivat de l'original el 2018-09-12. [Consulta: 28 octubre 2018].
  10. S.A.P., El Mercurio «Querellas contra Pinochet se elevaron a 110 | Emol.com» (en castellà). Emol, 01-06-2000. Arxivat de l'original el 2018-10-29 [Consulta: 28 octubre 2018].
  11. «Diario La Nación - noticias de Chile y el mundo - Ana González y Andrés Aylwin homenajeados en acto de Nueva Mayoría», 13-02-2017. Arxivat de l'original el 2017-02-13. [Consulta: 28 octubre 2018].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ana González de Recabarren